L'Algemia valenciana (II). TESTIMONIS SOBRE L'US del ROMANÇ (V)

En est articul comprovarém que certes persones que vivien o havien vixcut “sots senyoria de moros”, foren mossaraps/cristians, musulmans o judeus, manifestaren un bilingüisme actiu, actuant com a traductors o trujamans al romanç. Anem a vore que el romanç es converti en la llengua “franca” dels membres de les tres religions, que colaboraren en traduccions arap/llati/hebreu.

L’inici d’esta colaboracio en les traduccions es detecta en el Toledo posterior a la capitulacio musulmana de l’any 1085. El nou poder cristià fon commemorat en la construccio de l’iglesia de sant Roman de Toledo, a on segons el catedratic H. Salvador Martínez es posaren “incluso inscripciones en castellano aljamiado alrededor de los nichos de los santos probablemente porque los fieles hablaban castellano pero sólo lo entendían si estaba escrito en caracteres árabes” (p 105 de “La convivencia en la España del s. XIII” de Salvador Martínez.- 2006). Vejam algunes intervencions de la poblacio que havia tingut governants musulmans, o dels seus descendents, en distintes traduccions, de les que es deduix que coneixien el romanç i el parlaven.

Pere el Venerable, abat de Cluny, nos conta en el “Liber contra sectam sive haeresim Saracenorum”, que quan es proposà traduir l’Alcorà entre 1142-1143, “legemque ipsamque Alchoran vocatur” de l’arap al llati, “transferendum de lingua arabica in latinam, reuni un equip d’experts en arap, “peritos linguae arabicae”, entre els que estaven tant cristians com sarrains, “christianis interpretibus etiam sarracenum adiunxi”. El grup estava compost per l’angles Robertus Ketenensis, l’alemà Armannus Dalmata, el mossarapPetrus Toletanus i el musulmà sarraceni Mahumeth nomen erat”. Podem imaginar-nos que Petrus Toletanus i Mahumeth, aclaririen l’arap escrit parlant entre ells en romanç i/o arap. Segurament el mossarap ho traduiria al llati que sabria, i els dos estrangers el corregirien al llati eclesiastic de moda.

2

Cap a l’any 1150, el “Liber de anima seu sextus de naturalibus” d’Ibn Sina o Avicena es tradui de l’arap al llati. Entre els autors de la traduccio estan el filosof judeu Abraham Ibn Daud (ca. 1110-1180) o “Johannes Avendehut israelita philosophus”, fugit l’any 1148 des de Cordova cap a Toledo per l’invasio almohade, i el mossarap “Dominico Archidiacono” o “Dominicus Gundisalvi”. Es sol dir que Ibn Daud traduia al romanç i des del romanç es traduia al llati. “Habetis ergo librum, nobis praecipiente et singula verba vulgariter proferente, et Dominico Archidiácono singula in latinum convertente, ex arábico translatum”. P. Alonso diu d’Ibn Daud que “era un sabio que podría dictar en romance el texto árabe de Avicena lleno de tecnicismos”. Que en el s. XV el romanç continuava fent de llengua pont, ho podem vore en una traduccio de l’hebreu a l’arap. Un judeu traduia al romanç i a partir del romanç un musulmà traduia a l’arap. En el colofo del llibre es es parla de traduccions “del hebreo al latín y del latín al árabe”, explicant que “Latin es el no árabe (al-ayamiyya, por al-A’yamiyya) utilizado en la tierra de España (Isbaniyya), que es al-Andalus”. Trobem que la traduccio del hebreu al romans (“r.muns” en el manuscrit), la feu “Yus.b discípulo del autor Zacuto”, i del romanç a l’arap Ahmad b. al-Qasim. (p 163 del vol 21 del “Anuari de filologia: Estudis hebreus i arameus”).

3

Daniel de Morley (c.1140 -c.1210) estigue en Toledo investigant sobre traduccions de l’arap. En la seua “Philosophia”,  escrita entre 1175 i 1187, parla d’un mossarap de Toledo a qui dien “Galippo”, que parlava en el romanç de Toledo o llengua toledana “ut Auditoris animus fortius cohereat, quod un mixtarabe Galippo en lengua Tholetana subscribitur didici latine”, confirmant que els mossaraps toledans parlaven en un romanç que consideraven propi. Molts atres documents ho corroboren, com aquell de la decada de 1170, en subscripcions en llati i en arap, que te una nota en arap que diu que “Jálid b. Solaimán b. Gasan b. Servando oyó que el arzobispo dijo lo anterior en romance, y Domingo Salwat también”.

El coneiximent d’arap de la rastrera de “traductors” estrangers que passaren per Toledo, fon possat en dubte per Roger Bacon (c. 1214-1294), qui atribuia les traduccions als natius. Michael Scotto (1175-1232?) traduia teoricament l’any 1217 “De Sphaera” de b. al-Bitruji (Avenalpetraug). Segons el “incipit”, l’autor era “Magistro Michaele Scotto”, ajudat “cum Abuteo levite” o Abu Daud, judeu. Roger Bacon, en “Opus Majus” digue que Scotto s’atribuia les traduccions del verdader autor que era un judeu, provablement convers, que havia pres el nom d’Andres. “Michael Scotus, ignatus quidem et verborum et rerum, fere omnia quae sub nomine eius prodierunt, ab Andrea quodam Iudaeo mutuatus est”. En “Compendium Philosophiae” insisti en que, qui mes treballà en les traduccions de Scotto, no fon ell, sino Andres “Similiter Michael Scotus ascripsit sibi translationes multas. Sed certum est quod Andreas quidam Judaeus plus laboravit in his”. Un atre dels “traductors” estrangers que actuà en Toledo entre 1240 i 1256, fon Herman l'alemà, o “Heremannus Alemannus” (m. 1272/1273), que fon bisbe d'Astorga des de 1266 fins a la seua mort. Roger Bacon, que el coneixia, digue d’ell en “Compendium Philosophiae”, que no coneixia be l’arap, i que no era mes que l’assistent d’uns musulmans espanyols que eren els verdaders traductors “Nec Arabicum bene scivit ut confessus est quia magis fuit adjutor translationum quam translator quia Sarascenos tenuit secum in Hispania qui fuerunt in suis translationibus principales. Com no es lo mes llogic pensar que el judeu i els sarraïns traduiren directament al llati, haurem de concloure que segurament ho feen al romanç.

4

L’any 1239, en motiu del pleit per a l’adjudicacio de la “Ordinatio eclesie valentinae”, s’estudiaren “quatuor libros Arabicos”, i per a entendre’ls cridaren a un judeu i a un sarrai “et fecimus legi in libris illis per unum Iudaeum et alium Saracenum”, que sense dubte transmeteren el seu contingut en romanç. (“Madrid desde el año 1235 hasta el de 1275” de Fidel Fita).

Ibn Sahib al-Sala (c.1142- c.1197), referent a l’any 1170, relata que dos musulmans feren d’interlocutors entre almohades i cristians “le propusieron una conferencia con el Sayyid, que se celebró junto a Badajoz. Se entrevistaron los dos a caballo e Ibn Wazir e Ibn 'Azzun hablaron con su intérprete y firmado un nuevo pacto se retiró Fernando II a su país” (p 17 de “Anais” - Academia Portuguesa da Historia.- 1954).

5

El primer musulma valencià a qui especificament se li asigna l’ofici de traductor,  nos el presenta el rei en Jaume en el “Libre dels feyts”. Nos conta, que en les negociacions per a la rendicio de la ciutat de Valencia, Zayyan li envià per a Jaume I a un natural de Peniscola Ali Albata, qui de Paniscola natural, que el nos enuiaria, e que parlaria ab nos”, que es quedà a soles en ell i la reina “E quan fo vengut…tan solament nos e ella, e el missatge que era trujama. Es dificil dubtar que Ali Albatà parlava el mateix romanç que el sarrai de Cullera “qui sauia nostre lati i que el de Biar que “era latinat.

Alguns dels cristians, judeus i musulmans valencians que havien vixcut “sot senyoria de moros”, o els seus descendents, conversos o no, que havien mamat cultura musulmana, anaven a ser protagonistes actius de traduccions arap/llati/romanç. Com encara hi han pardals que pensen que Jaume I no es trobà en cristians -els “valentini” de la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”-, i judeus valencians, els presentarém a “Ibraym judeus valentinus a qui en el Repartiment se li adjudicà “domos de Juçeph Abin sapund…”, i a cristians que indubtablement eren valencians, com Valentinus: d(omus) Mahomat Abenunna”, Marti Petri de Paterna: d(omus) Juçef Alguasqui” o lohanne Petri de Cuyllera a qui trobem l’any 1248, venent propietats.

La necessitat d’escriure i traduir al romanç, es donà en totes les llengues romaniques, pero en epoques distintes. Es constatable que reconquistat el territori Valencià, pareix que la necessitat d’escriure en romanç es dispara. Ramon Llull donava les raons per a fer-ho, quan dia traduir del llati al romanç “Que translat de lati en romans”, per a poder ensenyar al poble pla, compost per aquells “qui no saben lati / Ni arabich”. Es representatiu que F.J. Hernández afirme que “los primeros textos ‘consistentemente en romance’ que aparecen en el reino de Castilla”, son eixits de “las notarías mozárabes de Toledo, citant la carta de “Pedro Alpolichen” de l'any 1175. (p 23 de “Los orígenes del español y los grandes textos medievales” en “Acercamiento a los orígenes del español escrito”). Tambe el romanç havia de ser la llengua de les notaries de conversos com Jacme Sarray, notari de Valencia”, a qui coneguem perque l’any 1287, denuncià davant “vos, seyner en Thomas Fabre, justicia de Valencia”, a uns atres conversos Johan d’Orto, batiat, e Rodrigo, fill seu…”, que actuaven en “lo terme d’Altell, en la orta de Valencia” (p 852 del “Llibre de la Cort del Justícia de València”).

El rei en Jaume comprovà que el romanç era necessari per a aclarir-se en la poblacio que eixia del domini musulmà. La convivencia entre religions fea imprescindible que tot lo mon tinguera acces al coneiximent de la llei, per a poder impartir justicia, per lo que s’aprovà una traduccio dels Furs llatins al romanç valencià, que es feu l’any 1261. En estos Furs, veem que les parts d’un pleit s’aclarien parlant en romanç “Aquela cosa que…diran en pleit…planament en romanç i s’obliga a que “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran”. Contrariament, als catalans pareixia no preocupar-los gens, el tindre les seues normes legals en llati fins a l’any 1413, quan es donaren conte de que “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”,  demanant-li al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”. ¡Lo que els havia preocupat als “senyors” catalans, que el poble pla català ignora les lleis fins a eixe moment!

La convivencia de persones que profesaven distintes religions, obligà a que els Furs regularen els requisits per a que una persona d’una religio poguera acusar a un atra de distinta religio. Hem vist que les “Leyes de los Moros de España”, establien per eixemple que non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim (Tit. CLXXXVI). Els Furs exigiren inicialment que provaren dos testics, un de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”. Es tracta de procediments garantistes, que exigien que les persones de les tres religions se entengueren, tant per a poder acusar com per a poder defendre’s. En esta serie d’articuls vorem que en el les Corts de justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy, no hi havien traductors o trujamans, perque cristians, sarrains i judeus, s’entenien en romanç. Ovidi Carbonell, en relacio al llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina del s. XIII escriu que “Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys”. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”).

6

Per esta epoca, ademes de traduir-se els “Furs” al romanç valencià, s’escrivia el “Libre dels feyts”, pogue escomençar-se la compilacio del “Libre del Consolat de mar”, institucio creada a solicitut valencians l’any 1283, front al mallorqui de 1343 i el català de 1347, i alguns valencians com sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova, entre atres, escrivien en romanç.

Considere interessant apuntar unes notes sobre el Libre dels feyts de Jaume I, del que sol dir-se que fon redactat en dos dos parts, la primera d’elles en la Xativa de 1244 i una segon en 1274. Redactat en romanç valencià, els autors valencians serien els responsables d’una forma autobiografica, caracteristica de les biografies oficials dels governadors musulmans. Burns analisà el fet en The king’s autobiography: the Islamic connection, (pp. 285-88 de “Muslims, Christians, and Jews”), a partir de la “History of Muslim historiography” de Franz Rosenthal. Ademes, les autobiografies musulmanes s’ajuden de multitut d’anecdotes “by means of anecdotes and episodes”, tal i com succeix en la Cronica del rei en Jaume.

7

Una de les que delata l’influencia musulmana es la que conta que “E fom a Burriana e quant vench que volguem leuar la ost vna oroneta hauia fet vn niu prop de la scudella del tendal: e manam que no leuassen la tenda tro que ella sen fos anada ab sos fills pus en nostra fe era venguda, que fon analisada per Samuel G Armistead en “Una anècdota del rei Jaume I i el seu paral·lel àrab”, comparant-la en la que conta Yaqut ibn-Abdallah al-Rumi (1179-1229), en relacio a un general que manà alçar un campament, pero quan viu que “una coloma (yamama) havia post ous damunt, per la qual cosa va dir: ‘Ella és inviolable en la nostra proximitat (yiwarina). Deixeu la tenda desplegada fins que tinga els pollets i, llavors, feu-los volar’” (Sharq alAndalus 9, 1992, p 223-228 de Samuel G Armistead).

8

Tambe el “Rawd al-Qirtas” nos conta que Muhammad al-Nasir estava l’any 1211 front al castell de Salvatierra i “se detuvo tanto tiempo ante este castillo, que anidaron las golondrinas en su tienda, empollaron y sacaron las crías a volar, mientras él seguía en el cerco” (p 461 del vol 2 del “Rawd Al-Qirtas” per Huici Miranda). Es curios que Burns diga de l’autor que era d’espiritualitat primitiva anticlerical i a voltes quasi d’un batejat paganisme “primitive and unclerical, and at times almost a baptized paganism”, segurament perque era o un “heterodoxe” mossarap o un convers. En relacio a la seua llengua, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, escriuen que es tracta d’un text “que recorre molt sovint a arabismes i mossarabismes com albíxera, algorfa, alforro, barcella, fòvia, recena, tanda, vega, etc” (“Sobre Jaume I i el Llibre dels fets”).

9

De moment hem vist, que  mantindre que hi hague un tall en l’us del romanç per part de la poblacio que vivia “sots senyoria de moros”, no te ningun trellat. En la següent part de l’articul, parlarém un poc de la traduccio dels Furs al romanç valencià, de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que sabien arap i feren traduccions al romanç, i de judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.