En l’articul anterior hem constatat l’autonomia politica de que gojà el territori valencia des de l’any 713, en els inicis de l’invasio musulmana, fins al 822, any de la mort d’Abd Allah a qui dien “el Valencià”, tot en relacio a lo que escrigue Guichard de que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. En la p 380 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” Guichard continua dient de la Cora de Valencia que fon “Ocupada definitivamente por las fuerzas omeyas en los años 924-929…”. En el present articul estudiarém els fets succeits entre la mort d’Abd Allah, i aquells que pogueren ser l’orige del final d’eixe regim d’autonomia que coincidi sensiblement en l’inici del califat de Cordova, califat que tingue una duracio inferior a un sigle i que donaria pas a les taifes del s. XI, que supondrien un regim, d’independencia.

En primer lloc, s’han de vore les raons per les quals el territori valencià degue de continuar mantinguent un regim d’autonomia posteriorment a la mort d’Abd Allah. No es dificil d’imaginar que un mandatari d’un territori que havia plantat cara a tot un estat central, havia de dispondre d’un potent eixercit en el qual fer valdre les seues pretensions. No de bades, Ibn Hazm, en la p 94 de “Gamhara” nos parla de “Abd Allah, conegut per al Balansi perque governà Valencia, Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca”. Haver conseguit dominar tots eixos territoris implicava dispondre d’uns efectius militars composts en part per dirigents de ciutats i pobles del territori valencià, que es evident que no s’esfumarien una volta mort Abd Allah el valencià.

Per tot aço no pareix desficaciat pensar que una volta mort Abd Allah, la classe dirigent resident en territori valencià, disponent d’un important eixercit, pactaren en l’estat central un regim que els permetera continuar en una certa autonomia, pot ser que recuperant l’estat central la capacitat d’arreplegar imposts o part d’ells, pero eximint-los d’algunes obligacions, configurant-se un ent paregut a un territori tributari.

Luis del Marmol (1520-1600), que estigue pres en Alger, a on deprengue arap, i que posteriorment redactà “Descripción general de África…”, nos conta uns fets que podrien confirmar lo expost en el paragraf anterior. Nos diu Luis del Marmol que l’any 824, passats dos anys de la mort d’Abd Allah, aquells “del reyno de Valencia que avian fauorescido a Abdala en la guerra contra Aliatan”, sent “que todos los principes de España y Francia tenían treguas”, demanaren “a Abdarrahaman que les diesse licencia”, per a anar a conquistar “la Isla de Corsiga con vn caudillo llamado Mumen Abdimaro”. Pero l’any 826, “los echaron de toda la Isla”, muiguent Mumen, per l’actuacio de “vna armada de Italia”. No obstant, li segui un nou capità “llamado Caracax (aunque otros dizen que se llamaua Achape)”, que prengue Creta, constant que els digue als seus guerrers: “Amigos vosotros me pedistes vna tierra donde poblar que fuesse mejor que la que teniades en Valencia veys la aquí tal que produze leche y miel…”. Nos conta que “hizieron tanta guerra a los otros pueblos de la Isla, que en breue tiempo se apoderaron della trayendo todos los moradores a seruidumbre”.

Un atre fet succeit quan encara no havien passat vint anys de la mort d’Abd Allah, es representatiu d’eixa autonomia continuada. Al Walid b. Abd al-Rahman b. Ganim, es dirigi en campanya, junt a l’infant ‘Abd al-Rhaman, fill de l’emir Muhammad, contra els cristians del regne d’Asturies-Lleo (Yilliquiya), aplegant al seu objectiu l’any 840. Coneguem els efectius aportats per cada circunscripcio territorial, perque consten tant en el “Muqtabis” d’Ibn Hayyan, com en el “Bayan” d’Ibn Idari, trets d’un antic croniste Mu’awiya ibn Hisam al Sabinisi, qui era descendent de Hisam I. Comprovem que 17 circunscripcions territorials aportaren efectius, com per eixemple la Cora de Ilbira que aportà 2900 efectius, o la de Tudmir que n’aportà 256. La Cora de Valencia, no n’aportà ni un, ni mig, ni cap. (p 205 de “La división territorial de la España musulmana” de Joaquín Vallvé).

Passat sobre mig sigle de la mort de Abd Allah, un geograf oriental, al Ya’qubi (m. 897), confirmà que el territori valencià no es trobava totalment submis als Omeyes, en el seu llibre “Kitab al-buldan”, o Llibre dels paisos. El primer que feu una traduccio de part del llibre, fon M. J. De Goeje, l’any 1850, titulada “Descriptionem al-Magribi”. En la p 111 del llibre llegim: “Hinc occidentem versus pergens intras Balansiam (Valencia) quae est regio ampla magnifica habitata a tribubus Berbericis quae imperio Omaijadarum se non subjecerunt. Partem ejus quae “as-Saqr” vocatur magnus percurrit fluvius. Inde via redit ad Todmïr regionem unde viator iter ingressus erat”, que retraduint al valencià la traduccio que feu Guichard, en “Afers” nº 7, voldria dir que: “Es va de Tortosa, dirigint-se a l’oest, cap a una terra nomenada Valencia, (balad yuqal la-hu Balansiya) vasta i bella terra a on s’han establit tribus berebers que no han reconegut l’autoritat dels Banu Umayya (dels Omeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenada al Saqr (Xuquer). Des d’alli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat”. Andrés Bazzana i Josep Vicent Lerma  escriuen en la p 29 de “La cerámica islámica en la ciudad de Valencia” que “Si se cree al geógrafo oriental  al-Ya’qubi… la región valenciana incluso se consideraba como un estado semipermanente de rebeldía respecto del poder central de Córdova…”

Inclus podria ser que a principis del sigle X, l’estat central no tinguera la competencia de nomenar governadors en territori valencià, sent que en esta epoca i per una rao desconeguda, els habitants de Valencia “se dirigen al pujante jefe beréber de la región de Santabariya, Yahya b. Zannun, para solicitarle que les envíe un gobernador” (p. 379 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” de Guichard). Esta forma de govern “presidencialista” podria recordar-nos a la “república popular de Valencia”, que en febrer o març de 1094  constitui Ibn Yahhaf, pot ser que responent a una tradicio anterior i explicaria perfectament “La falta de indicaciones sobre la presencia, durante la época emiral, de titulares de las diferentes funciones del aparato administrativo-religioso islámico en la región de Valencia”, de la que parla Guichard en la p. 378 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”.

Esta falta de control administratiu de l’estat central, va acompanyat de la presencia d’uns efectius militars propis i exclusius del territori valencià, dels quals coneguem accions autonomes i independents del poder central, tant per mar com per terra.

Si escomençem per les actuacions maritimes, s’ha de saber que anaren dirigides fonamentalment contra territoris relacionats en lo que quedava de l’imperi bizanti. Ya hem vist que posteriorment a la mort d’Abd Allah, l’eixercit valencià conquistà segurament durant un temps les illes de Corcega i Creta. En l’articul “La continuitat del titul de regne de valencia”, varem vore que Reiske situava una atra volta en Creta a l’eixercit valencià l’any 949, dient que “…Saraceni enim Hispani e regno Valentiam Cretam imperante Teophilo rapuerant...”, es dir que els sarraïns hispans del regne de Valencia havien capturat Creta mentres manava Teofil. Les Balears, tambe en l’orbita bizantina, i s’havien constituit des de l’any 707 en un territori tributari dels musulmans d’Hispania-al-Andalus. Trobem una primera relacio dels valencians en els Balears entre el 848 -849, quan en motiu de les tropes de castic enviades per Abd al-Rahman II, “por haber roto los isleños el pacto que les unía a la corona”, s’envià a Sanzir per a parlara en “Ibn Maymun, amil (agent fiscal) de Valencia  para la percepción del botín y del diezmo, además de otras cargas impuestas a los sometidos” (p 229 de “La división territorial…”). Pero el govern de Mallorca, no passà a mans musulmanes fins a l’any 902-903 i es molt probable que l’accio fora duta a terme per efectius valencians, donat lo que podia ser un rastre toponimic valencià en les Balears. Alguns eixemples podrien ser (situem primer el toponim valencià i segon el balear): Alacant - Alacantí; Serrella - Serrella; Cocentaina - Rafal Constantiní; Muro - Muro; Senija - Sanitja; Vernissa - Vernissa; Teulada - Teulada; Elca - Benihelca.…(“La conquesta de Mallorca per Musulmans de Xarq al-Andalus i la toponimia balear” per Abel Soler). Es evident que no pot descartar-se evolucions toponimiques paraleles.

Si parlem de les accions per terra, ya hem vist que els efectius militars valencians estaven en guerra en els de Santaver a finals del s. VIII. Alguna atra accio militar, hague de succeir previament als anys 924-925 per la qual les tropes valencianes degueren incorporar a territori valencià certs distrits de Tortosa. Ho sabem, perque Ibn Hayyan nos conta que en eixe any, passant per Valencia Abd al-Rahman III cami de Pamplona, “adreçà” la situacio de la Cora de Valencia i “reparó la situación de la gente de Tortosa,…recuperando para ellos algunos distritos que les habían sido mermados”. (p 147-148 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” -al Muqtabis V)

Pero l’autonomia politica i militar del territori valencià, pareix escomençar a resentir-se a partir d’Abd al-Rahman III o Abd al-Rahman an-Nasir, qui governa des de 912, inaugurant el califat de Cordova l’any 929, quan es proclamà “Amir al-Muminin” o emir dels creents, trencant en Bagdad tambe en el pla religios i donant fi al periodo conegut com “emirat de Cordova”. En l’articul següent, ho vorem, perque l’estudi dels texts referits a esta epoca nos donen noticies de l’autonomia anterior de la que parlem.

Image 8: wikipedia