Notes d'etnologia valenciana: LA CHUFA (I)

El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes, podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i destructora d’alguns catalans i acatalanats.

Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat “Sobre la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres. La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc, s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’, almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial” pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es, que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.

2

A continuacio vorem que la chufa es i ha segut un cultiu exclusivament valencià en tota Espanya, i estudiarém si es tracta d’una introduccio que es produi en l’epoca de dominacio musulmana, o podria tractarse d’un cultiu anterior.

3

Que hui en dia, de tota Espanya, nomes es cultiva chufa en Valencia, es simplement un fet indiscutible. Vejam qué passava temps arrere. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), parlava del cultiu de la chufa dient que era “una cosecha bien poco o nada conocida en otras partes. Gaspar Escolano, (1560-1619), en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia” afirmava que No nace la chufa, ni la conocen en otra tierra de España, explicant que si son conegudes en uns atres llocs, es unicament perque “Cargan dellas para toda España, Italia y Francia”. Juan Fragoso, en la p. 97 de “Discurso de las cosas aromaticas…” (1572) diu que les chufes es criaven “En la campaña de Verona, insigne ciudad de Italia, y en el reyno de Valencia de España.

4

Si retrocedim a l’epoca de dominacio musulmana, no es dificil trobar la relacio en Valencia de molts autors que escriuen en arap sobre la chufa, denominant-la de moltes i distintes maneres com “Habb al-zalam”, “Habb (al-)aziz”, “Zalam”, “Su’da iraqiyya”, “Su’da bustaniyya”, “Sa’ar”, “Saqit”, “Sinn al-aguz” i “Fulful al-sudan” (“Els noms àrabs de la xufla” de Pere Balañà). Per eixemple, Ibn Wafid (1008-1074) es trobava baix el mecenage de Muyahid de Denia, quan escrigue el “Kitab al-adwiya al-mufrada” o “Llibre dels medicaments simples”, en el cual es discrimina entre el ‘habb al-zalam’ i el ‘fulful as-Sudan’ (“Reseñas” de “Aljamía” vol III -1994). Segurament no es casual que el llibre que es troba en l’Escorial, provinga d’un regal del valencià Joan de Borja a Felip II. Un atre escritor es Ibn Bassal, qui al servici del rei de Toledo Yahya al-Mamun, que tambe fon rei de Valencia des del 1065 fins a la seua mort l’any 1075, escrigue el seu llibre “Kitab al-Qasd ua l-bayán” o “Libro de Agricultura” (traduit per J.Mª Millás i Mohamed Aziman en 1955), en el qual, referint-se a la chufa com “fulful as-Sudan”, nos descriu el seu cultiu: “su siembra se efectuará en el mes de abril y se cosecha en el mes de octubre… Para ello se arranca con todas sus raíces, se golpea con ella la tierra y se recogerá el grano que se desprenda. Le conviene la tierra…suelta y arenosa…Es una planta que no se mantiene sobre un tallo o pie, ni hace espigas ni botones, sino sólo produce el fruto en las raíces. Cuando nace se parece a la cebada”. Per ultim, tambe es citada la chufa en un llibre dedicat a al-Musta’in, rei de la taifa de Saragossa que casà al seu fill l’any 1085, en la filla de Abu Bakr Muhammad b. Abd al-Aziz, rei de Valencia. Son pare, al-Muqtadir s’havia apoderat de Denia l’any 1076 i les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos conten que “Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI”. Es tracta del “Kitab al-Musta'ini”, del mege judeu Ibn Buklaris, a on la chufera es nomenada “habb al-zalam”. En esta obra, Buklaris parla del “Turmus” o tramus, dels “fidaws” o fideos, o de les “Muyabbanat” o almoixavenes, i atribuix a l’aljamia de Valencia la veu “s.rbu”, es dir “cervo”.

5

Vista la constant que enllaça el cultiu de la chufa en Valencia, s’ha d’afegir que es tracta d’un cultiu tan sumament localisat, que dins del regne de Valencia, es concentra i s’ha concentrat tradicionalmente entorn a Alboraya. Gaspar Escolano diu que en el s. XVI, es cultivava En la ciudad de Valencia y hasta nuestros días ocupava casi desde sus muros hasta el mar, más de una legua en ancho y largo”. Orellana especificava que “La cosecha de chufas se ha hecho particular del lugar de Alboraya distante como media legua de Valencia”. Segregada Almassera d’Alboraya, Cavanilles diu que es un cultiu “peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya…”. Almela i Vives, en “Historieta de la Horchata de Chufas” (B.S. C. C. 14, a. 1933, p 59-78), nos sorpren quan diu que “Hay dos centros productores de la chufa: Alboraya-Almácera por una parte y Algemesí-Guadasuar por otra”. Sent que hui a soles es manté en la zona tradicional, podem deduir el fracas d’eixe nou centre productor d’Algemesi-Guadassuar, segurament perque es tracta d’un cultiu que necessita d’unes condicions molt especials, que es donen en pocs llocs i molt concrets.

6

Per aixo, pot ser interessant coneixer alguns atres llocs a on s’ha cultivat o es cultiva. Hem vist que Juan Fragoso, en 1572, parlava del cultiu de la chufa en la zona de Verona, en Italia. Ho confirma Escolano dient que “…también las siembran en los lugares areniscos del campo de Trento, cerca de la ribera del río Ades, que divide a Verona…”. Si mirem cap a Africa, sabem que hui es cultiva en la zona de Niger, Ghana, Togo i Costa de Marfil. Shams ed-Din abu-Abdullah Muhammad (1256-1327), en la seua “Cosmografia” nos parla de “le habb al-aziz” o chufa, afirmant que “le habb al-aziz frais est comme le lait caillé et sucré”, es dir que la chufa fresca es com la llet cuallada i en sucre, afirmant que “on ne le trouve que dans le pays de Qastilîa”, es dir que nomes es trobava en “Qastilîa” o “Castiliya”, zona de Tunicia, en la regio del llac Jerid. Que en alguns llocs d’America es criava un fruit similar, ho sabem perque en la p 646 del Diccionari d’autoritats (Vol II 1729), en la veu “Cotufa” llegim que es tracta de “Cierta fruta pequeña que se cria en las Indias, semejante à las chufas de Valencia”.

7

Si nos plantegem si la chufa fon introduida en Valencia pels musulmans o si es tracta d’un cultiu anterior, Balañà conclou que “la xufla no fon introduida a al-Andalus pels musulmans”, basant-se, tant en la varietat i confusio de les denominacions de la chufa en arap que ya hem vist, com en el fet de que creixca silvestre en territori valencià. Pero tant una rao com l’atra pareixen molt debils.

Si analisem la primera de les raons alegada per Balañà, considere que la varietat i confusio dels noms de la chufa en arap durant l’epoca de dominacio musulmana, nomes posa de manifest que nos trobem en una epoca de denominacions precientifiques. El fet del seu cultiu puntual en distints llocs d’un vast territori de llengua arap oficial, duria a que es donaren distints noms segons zones, ademes de que no tots els escritors que parlarien d’ella, la coneixerien en detall. L’indefinicio i confusio entre noms de plantes paregudes no es exclusiva dels musulmans, havent-se produit previament en la civilisacio grega i romana. Per aixo, mes avant, enquadrarém la chufa des d’un punt de vista cientific.

Que la chufa creix espontaneament en molts llocs, es comprova pel fet de que en moltes zones es considerada una mala brossa a la que combatre. Que ho fa en territori valencià, es troba documentat historicament. Diu Cavanilles que “Crece espontáneamente en sitios húmedos y ligeros del Reyno de Valencia…”. Tambe Christian August Fischer, qui feu un viage a Valencia l’any 1798 en la p 55 de “A picture of Valencia” (1809) en l’apartat especific titulat “Chufas”, escriu que “is met wild, throughout all Valencia; but is not strictly speaking cultivated except at Almásera and Alboraya…”. La “Société académique de Nantes et de la Loire-Inférieure”, en els “Annales” de 1853‎ diu de la chufa que creixsauvage dans le royaume de Valence...”.

8

Una rao que estudiarém en esta serie d’articuls, mes important en relacio a l’existencia de la chufa previament a l’invasio musulmana, será l’orige de la paraula “chufa”, comprovant que es tracta d’una paraula que es trobava en boca dels descendents dels iberorromans valencians en que es trobà Jaume I.

9

Pero que la chufera poguera existir en Valencia previament a l’invasio musulmana, res nos diu en relacio a coneixer lo que pareix mes important, i que es saber quina civilisacio nos dugue la tecnica del seu cultiu de cara al seu aprofitament intensiu. I al respecte, hem de saber que els valencians som depositaris d’una tradicio de cultiu ancestral del qual tenim noticies que s’allunten 3 o 4 millers d’anys a.C, a l’antic Egipte predinastic. Daniel Zohary i Maria Hopo escriuen en “Domestication of Plants in the Old World” (1993) que “Chufa was no doubt an important food element in ancient Egypt”, es dir que la chufa fon un element important de l’alimentacio de l’antic Egipte. Afigen que la chufa “appear in larg quantities in Egyptian archaeological contexts from the predynastic Amratian period (3900-3650 bc)” es dir, que en eixos contexts arqueologics apareixen chufes en grans cantitats. Es impressionant vore les pintures de la tomba nº 100 de Thebas, a on es veuen dos montonades de chufes i a uns egipcis mesurant-les. Els experts nos diuen que els egipcis els digueren “gyw”. José Fortes en “Micénico ku-pa-ro = PYC/CYP y los determinativos O, KU, PA y QA” manté que el primer grec que pot parlar de les chufes es Theophrastus i ho fa referint-se a Egipte, rao per la qual lo mes probable es que foren desconegudes en la cultura micenica. Theophrastus parlà de “malinathalle” (chufes) de “mnansion” (chufera), i Plinius de “anthalium”. Sant Isidor, en “Etymologiae, Liber 17”, parlant de “De herbis aromaticis sive communibus”, pot referir-se al papir (cyperus papyrus), quan parla de que Cyperum a Graecis vocatum…Radix est iunci trianguli… in similitudinem olivarum, odorissimis atque acerrimis”.

La conclusio d’est articul es que el cultiu de la chufa es un cultiu tradicional i ancestral representatiu del poble valencià. Per molt que catalans i acatalanats intenten desdibuixar eixa realitat, ho tenen realment fotut.  

 

Imagens:

1-TripAdvisor/Blog maridaje gourmet y mas
3-Wikipedia
7-Balansiya.com
9-Ancientfoods-wordPress.com

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.