Parlar de “la mona”, es fer referencia a una costum propia de l’etnologia valenciana. Gómez-Tabanera diu d’ella que “Es la más caracterizada de las excursiones valencianas. Las familias abandonan la ciudad, yéndose a los pueblos o playas durante los tres días de la Pascua de Resurrección a comerse la mona…” (p 92 de “Trajes regionales y costumbres tradicionales” (1950), prologat per Caro Baroja). La “mona”, ha segut motiu d’obres lliteraries, com “La mona de pasqua” (1862) de Rafel Maria Liern, de romanços, com el que es troba en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” (1888), de Palanca i Roca, i inclus es feu una “zarzuela original en un acto y en prosa y verso” a partir de d’una obra de Bernat i Baldovi (1809-1864) titulada “Batiste Moscatell, ó la Mona de Pascua”. Durant una epoca, fon motiu de l’aparicio d’un genero lliterari-musical conegut com a “Cançons de mona”.

La festa valenciana de la mona, es una festa que ha cridat l’atencio dels estrangers. Jan Babtist Huysmans, en el seu “Voyage illustré en Espagne & en Algerie” (1862), es referix ad ella quan parla de les dances improvisades pels carrers, en sons d’orguenet, guitarres, postices i tabalets “danses improvisées dans les rues, aux sons des Orgues de Barbarie, des guitarres, des castagnetes et des tambourins”, dient que aixo caracterisa perfectament la manera com els valencians celebren el tercer dia de Pasqua “caractérissent tout à fait la manière dont le peuple de Valence fête le troisième jour de Pâques”. Es referix a la menjada de la mona, dient que es una especie de coca “ou il mange la mona (espèce de gâteau)”, afegint que el poble s’entrega feliçment a jugar a cantitat de jocs “ou il se livre par bandes joyeuses, à quantité de jeux”.

Es una festa que es troba tan unida a l’idiosincrasia del nostre poble, que els valencians nos la duguem darrere quan eixim fora del territori valencià, com feu l’emigracio valenciana a Alger, que s’incrementà considerablement a partir de la penetracio dels francesos sobre l’any 1830, i que ha tingut com a resultat que hui en Alger celebren la mona valenciana de Pasqua. En el diari “Le Blidéen” del 7 d’abril de 1904, constatem l’importancia de la costum de la mona en Alger, quan parlen de la tradicional mona, sense la que no es pot passar un bon dilluns de Pasqua “la traditional mouna, sans laquelle saurait y avoir de bon lundi de Pâques”, dient-li vella costum algeriana “vielle coutume algérienne”. Sabem que eixe dia, tots els habitants, chiquets jovens i vells “tous les habitants, petits et grands, jeunes et vieux…”, ixen al camp a menjar la mona “faire un repas champêtre dans la campagne”. Per tot es senten riotes, cançons, rondes i balls en sons de guitarres i acordeons “Ce n’etait partout que rires sonores et folles chansons, rondes et danses organisées aux sons plus o moins harmonieux des guitares et des accordéons”. Son els “mounistes”, “mouneurs” o “mounéros” que van al camp a fer-se la “mouna”, a “casser la mouna”. Ademes de la mona, els valencians nos duiem darrere la nostra llengua. A. Lanly, en “Le Français d’Afrique du Nord” parla de “mouna, du valencien mona, dont le ‘o’ est très fermé”. En la p 69 de “Revue des deux mondes” de l’any 1934, es parlava de que “La multitude ne parlait que le valencien, qui était le dialecte en quelque sorte national de la Cantère”. Tambe llegim que “La multitude qui peuplait Bab-el-Oued ne parlait que le valencien”. Inclus es publicava un diari en valencià escrit a la francesa, que es dia “El journal de Cagayous” o el diari de Cagalló. La cultura espontanea es creadora i l’imposicio es destructiva. Aixina nos va hui en dia.

Ya hem vist referencies a la “mona” valenciana dels s. XX i del s. XIX. Com es llogic, es troba present en referencies anteriors tant valencianes com no valencianes. Farem un recorregut per algunes cites historiques del s.XVIII en arrere. En la “Rondalla de Rondalles” (1768) de Lluis Galiana llegim: “ans be sempre pareixia no tocar ni en cel ni en terra pensant en la mona de Pascua…”. En 1752, el notari valencià Carles Ros, en el “Romanç nou, curios, y entretengut, hon es referixen els jochs, entreteniments, è invencions, que els gichs de Valencia eixerciten…”, referint-se als “gichs mes gicorrotèts”, escriu que busquen “qui els regale una moneta, / lo menys que tinga dos hous; / y si quatre, mes alegra”. En el “Coloqui de la mosa de Polvillo”, tambe del s. XVIII, es diu que al vore “pasta tan molla, / vach dir, de plaer saltant: / mona tindrem per a Pasqua”.

En la p 594 del “Tomo Quarto” del Diccionari d’Autoritats publicat en 1734 llegim: “Mona. Llaman en Valencia y Murcia la torta ò rosca que se cuece en el horno, con huevos puestos en ella en cáscara, por Páscua de flores, que en otras partes llaman Hornazo. Lat. Placenta, vel spira Paschalis integris ovis coronata”. En el s. XVII, Baltasar Sapena i Zarçuela escrivia “ben torrada de carbo / sent lo gall de la Passio / pareix la mona de Pasqua”. Seguint arrere, apleguem a la primera cita que tinc documentada de la “mona” i que correspon a l’any 1474. En la “resposta” de Francí de Castellví que consta en el certamen celebrat en “Lahors de la Verge Maria”, este escriu en relacio a la Mare de Deu que “Vos nos salvas de la plorosa mina / en que·ns llança una viciosa mona / Vos lo manau a ’quell Senyor que us mana / des c’obehis la veu de l’alta mena / Vos dejunas contra·l Satan que·ns mina / ara paschau ab Deu la dolça mona”. Estos maravellosos versos, des d’un punt de vista religios, parlen de que la Mare de Deu, havia salvat el mon d’una situacio de patiments “la plorosa mina” a la que nos havia llançat el dimoni o la “viciosa mona”. Ho havia fet obedint la veu de Deu “la veu de l’alta mena”, intercedint davant del seu Fill, a qui com a Senyor obedia, “Vos lo manau a ’quell Senyor que us mana”. A la batalla del dejuni de la Quaresma contra el dimoni que mina la voluntat dels homens “Vos dejunas contra·l Satan que·ns mina”, seguix la victoria de la Pasqua celebrada en la dolça mona “ara paschau ab Deu la dolça mona”.

Hem vist que la primera definicio historica que tenim de “mona”, correspon a l’any 1734 i parla de “la torta ò rosca que se cuece en el horno…”. Pero esta definicio es queda molt curta per als significats que te “mona” per als valencians, per als qui “la mona” pot referir-se a un pastiç, a tot un “berenar” o al ritual complet en que els valencians celebrem la Pasqua, aplegant a que “La Pascua de Resurrección es llamada en Valencia por el vulgo, Pascua de la mona” (“Surtidos para viaje”, de Vital Aza -1894). Vejam eixos tres significats.

En relacio al primer significat, sabem que en zones del nostre territori, “mona” fa referencia a un pastiç concret representatiu, que ademes, pot tindre caracteristiques diferencials segons llocs. En alguns llocs, “mona” descriu unicament el pastiç que te forma d’animalet, generalment una serp i porta ous. Lo que es “mona” en certs llocs es nomenada “panou”, “pa socarrat”, “pa d’aire”, “pa de vent”, “pa d’ou”, “pa dormit”… per uns atres, podent o no dur ous. Pero estes diferencies zonals en relacio a la denominacio del pastiç s’esfumen en el segon significat, coincidint tots els valencians en dir “mona”, per a referir-nos a tot el berenar que es prepara per als dies de Pasques i que es du al camp en una cistella o en una coixinereta. En eixe recapte, no falta un pastiç representatiu, que pot no ser la “mona” de la que hem parlat, sino ser una “tonya”, una “rosca”, una “fogassa”, un “congret”, una “reganyada de llavoretes”, una “coca bova”, un “pa socarrat”, o una “coca de panses i anous”, els quals tenen caracteristiques compartides i diferencials en la dita “mona”. Este significat de “la mona” es el que trobem en “La mona de Pasqua” (1862) de Liern, quan “Gasparo” pregunta “¿vols tu que ajuntem les mones?”, sent evident que no es referix a ajuntar dos pastiços, sino a posar en comu dos berenars. Mes explicit es l’Almanac de “Les Provincies” de 1919, a on es parla de “los menjars exquisits qu’en junt componen la mona”. Per ultim, el tercer significat, es encara una ampliacio del significat de “la mona” a tot el ritual de la festa valenciana de les Pasques. Escalante escribia en 1870 que “¡De la mona, no se parle, perque la mona de pasqua son tres dies!”. A este significat es referix Palanca i Roca quan parla de la “Alegre Mona de Pasqua”, dient d’ella “¡Qué apresa y llaujera pases!

Sera interessant raonar sobre si ha segut el nom d’un pastiç el que ha donat nom al conjunt de la “cistella” per extensió, o si ha segut el nom de la “cistella” el que ha fet que en alguns llocs, la part mes llepola del seu contingut haja pres el nom del conjunt.

En esta serie d’articuls, analisarém les caracteristiques de la Pasqua de la mona valenciana i conclourém en que parlem d’uns rituals pagans, en els que es celebra l’entrada de la primavera d’estiu. Estudiarém la relacio de la Pasqua en l’equinocci de primavera i vorem la significacio d’este fet astrologic en cultures antigues. Continuarém comprovant que alguns cronistes musulmans nos informen de que durant la dominacio musulmana, aquells que continuaven sent cristians, junt en els que s’havien convertit a l’islam, celebraven la Pasqua cristiana, referint-se a eixa celebracio en el nom de “Nayruz”, nom persa d’una festa preislamica de celebracio del equinocci de la primavera d’estiu, que te unes caracteristiques molt coincidents en aquelles que caracterisen la Pasqua valenciana. Vorem que el ritual de la pasqua valenciana pot vindre-nos dels ibers valencians, els quals tenien molt en conte el moment de l’equinocci primaveral. Tambe estudiarém unes atres festes paganes d’epoca romana analisant el contingut, “mundum” o “mundus Cereis” -d’a on podria procedir la paraula mona-, present en les “cistae” o cistelles mistiques propies del cult a Ceres. Finalment, vorem distintes propostes etimologiques de la paraula “mona”, lo que nos donarà pistes sobre el seu orige.

Hem d’evitar que tant els alvanços tecnologics que arraconen antigues costums, com una normativa administrativa “globalisadora” desdibuixen unes caracteristiques etnologiques del poble valencià que proven la realitat de que el poble valencià actual es un continuum en relacio al poble valencià iberorromà i tomben per terra interessades i anacroniques teories de ruptures poblacionals. Ya ho digue Palanca i Roca, parlant de la mona de Pasqua afirmant que “Quisá intenten, per desdija / Les nostres costums borrarles”. Intentem que no siga aixina.

Image 2: Polifacético causarás