Un atre mentiros... (Juan Luis Sancho Lluna)

I

Aci ya s’ha escrit unes atres vegades d’esta qüestio, pero per desgracia hem de repetir-ho. Grosso modo, una mentira es la discordança delliberada que es produix quan un subjecte diu (afirma, nega, defen, dubta...) alguna cosa sobre alguna persona, cosa o fet (comprovables, tangibles, constatables).

L’aspecte discriminatori es que ha de ser una accio voluntaria per part del subjecte. En l’ignorancia, la curtea mental, el desconeiximent, l’ofuscacio, l’obnubilacio... no trobem la mentira.

Este romanç ve a conte del llibre Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conflicto valenciano (1976-1982), del doctor en Historia Juan Luis Sancho Lluna, (2020). Nomes me cenyire a uns pocs renglons de l’apartat “3.2.2. La teoría conspirativa del «pancatalanismo»” (pp. 117-122).

2

Est es el fragment sancer que comentare: “Cataluña, pobre en agricultura, quería quitarnos nuestras naranjas, robarnos nuestra riqueza, expoliar nuestro patrimonio cultural e imponer una lengua extraña a un pueblo que hablaba su propia lengua «desde tiempos de los íberos».71

Y es que la teoría sobre los orígenes prehistóricos del valenciano tuvo fervientes defensores como Julián San Valero, catedrático de Historia Antigua, quien afirmava que «la lengua valenciana no es una característica racial, sino cultural, y, por tanto, en el vivir milenario de las gentes de nuestra tierra están las raíces [de la lengua que hablan los valencianos]».72 Además, esta teoría se ajustaba a la defendida por el catedrático de Historia Medieval Antonio Ubieto, quien destacaba en sus trabajos el elemento aragonés en el proceso de repoblación del Reino de Valencia y el bilingüismo sobre la base de la convivencia de las lenguas árabe y romance, anteriores a la conquista de Jaume I. El romance o mozárabe valenciano era la viva muestra de la existencia pretérita de la lengua valenciana.73” (pp. 118-119).

Provablement lo que vaig a fer no ho fara ningun atre, pero a mi m’agrada regirar en els texts.

Anem per parts. La cita-justificacio n. 71 del primer tros correspon a les pagines 131-139 i 206-207 del llibre de Vicente L. Simó, ¿Valenciano o catalán? (1975). D’aci, es trau: “un pueblo que hablaba su propia lengua «desde tiempos de los íberos».”. No crec que negue que aci (en l’actual Regne de Valencia, que llavors no era tal cosa) es parlava iber abans de la venguda dels romans; per lo tant, i enllaçant en el cotext (primer i segon renglo del següent paragraf) i en alguna atra nota (n. 73, p. 119), entenc que l’autor supon que Simó afirmava que esta originaria llengua valenciana sería l’iber.

Comprovades –rellegides– les pagines 131-139, no apareix l’asseveracio “«desde tiempos de los íberos».” (excepte que involuntariament se me n’haja passat per alt) ni s’inferix del contengut expressat. Si que es diu: “el lenguaje ibérico formaría parte del sustrato lingüístico prelatino, que tan fundamental importancia tiene en la formación de las lenguas románicas, y muy en particular, las comprendidas en el área de los íberos: el provenzal, el catalán y el valenciano” (Simó, 1975: 138).

Tampoc figura en les pagines 206-207, a on si que podem llegir: “La lengua valenciana es ibero-románica, es decir consecuencia de la superposición sobre un sustrato ibérico, del latín vulgar, y diversificada luego por elementos árabes, e influencias del castellano-aragonés.” (Simó, 1975: 207). Si no es una equivocacio del doctor Sancho, Simó lo unic que afirma es que es “ibero-románica”, pero aço no vol dir que siga o procedixca del ‘iber’. Cosa que si que afirmà –erroneament– el PP de Valencia en 2013 i que Sancho menciona en la nota 73 (p. 119).

              

II

Continuem en el text i li toca a San Valero que, pretesament, fon un fervent defensor de “los orígenes prehistóricos del valenciano” i ho justifica en la següent cita: “«la lengua valenciana no es una característica racial, sino cultural, y, por tanto, en el vivir milenario de las gentes de nuestra tierra están las raíces [de la lengua que hablan los valencianos]».72”.

3

Lo que figura entre corchets es afegit per Sancho. La nota 72 correspon a Introducción a la lingüística valenciana, de Francisco Giner Mengual, (1982). No hi ha numeracio, pero es la pagina 9, en el prolec realisat per San Valero.

El fragment sancer es llaugerament distint: “la lengua valenciana no es una característica racial, sino cultural, y, por tanto, en el vivir milenario de las gentes de nuestra tierra están las raíces de las palabras y del sistema de sonidos con que se han comunicado, entre sí, ideas y emociones”. ¿A ón es veu que San Valero atribuixca al valencià un orige prehistoric?. Pot entendre’s unes arreals molt antigues derivades d’una tradicio cultural-vital, tal volta un poc ambigu.

Si el nostre historiador, el doctor, haguera seguit llegint el prolec de San Valero (nomes te dos pagines), a continuacio, ¡en el paragraf següent!, hauria trobat: “[les llengües tenen un desenroll] aun derivando de una lengua madre (como las románicas del latín, que es el caso de la lengua valenciana), cada una de ellas sigue caminos propios en el cambio de sonidos y hasta de significados en su vocabulario”. Desfeta la possible ambigüetat de la primera part, ¿està clara la desinformacio practicada per Sancho?

I per si aço no fora prou, Giner (1982: 13; sense numerar en original) escriu: “El romance castellano, o dialecto del latín, que se fue formando hace siglos de Norte a Sur, en la parte central de nuestra Península, se aprovechará de las aportaciones y préstamos de otras lenguas romances que al mismo tiempo también se fueron construyendo; a su derecha (provenzal-catalán-valenciano) y a su izquierda (gallego-portugués)”, o tambe: “Nuestra lengua [valenciana] se compone de: 1.º Latín: Las tres quintas partes.” (Giner, 1982: 23). ¿Te clar l’investigador i expert que Giner –com San Valero– tampoc defenia la ‘prehistoricitat’ o ‘ibericitat’ de l’idioma?

4

L’historiador completa el carto del bingo en un embolic sobre Ubieto. Sancho assegura que esta teoria ‘prehistorica’ del valencià (supostament avalada per Simó i San Valero): “se ajustaba a la defendida por el catedrático de Historia Medieval Antonio Ubieto, quien destacaba en sus trabajos el elemento aragonés en el proceso de repoblación del Reino de Valencia y el bilingüismo sobre la base de la convivencia de las lenguas árabe y romance, anteriores a la conquista de Jaume I. El romance o mozárabe valenciano era la viva muestra de la existencia pretérita de la lengua valenciana.73”.

La metodologia pareix que es barrejar productes (fer un “totus revolutus”, segons el llatinisme del conseller d’Economia Sostenible, Rafael Climent) i algun menjar eixirà... i ahi quedarà escrit. Es obvi que destacar l’element aragones en la repoblacio no te res que vore en l’antiguetat del valencià. Es obvi que l’actual billingüisme no procedix de cap situacio similar anterior a Jaume I (no podria assegurar-ho al cent per cent, pero no recorde que Ubieto haja escrit tal cosa). Es obvi que hi havia, hi hague, un billingüisme arap-romanic abans de Jaume I; tal volta no li sonen Manuel Sanchis, Álvaro Galmés, Rafael Lapesa, Amado Alonso, Ramón Menéndez, Joan Corominas, Germà Colon, Kurt Baldinger, Leopoldo Peñarroja... i decenes mes que han estudiat eixos romanços primitius. Es obvi, encara que es discutix, que eixa parla romanica prejaumina tenía moltes semblances en la postjaumina (est aspecte no el comentare aci).

I en la nota 73 es a on es consuma l’unio cosmica entre Ubieto i unes declaracions-comunicat del PP de Valencia que afirmava que el valencià ve del sigle VI abans de Crist i demanava una rectificacio a la RAE sobre la definicio del nostre idioma. Es obvi que era una clavada de pota, pero no recorde que cap dels valencianistes ilustrats –que n’hi ha– haja defes mai esta tesis.

 

III

Acabe. ¿Son les uniques tergiversacions que hi ha en l’apartat 3.2.2.? No, n’hi ha mes inexactituts i mentiroles.

¿Estan concentrades en est apartat o n’hi ha unes atres en el llibre? No, en podem trobar mes i igual de grosses.

¿Els problemes son a soles d’esta classe? No, n’hi ha uns atres metodologics-epistemologics, encara que estos tambe ho son, perque mentir va contra l’ethos de la ciencia (orientacio cap a la veritat o els fets comprovats).

5

¿Nomes escriu infundis com els citats? No, perque hi ha informacions documentades i fets incontrovertibles (la simbiosis o parasitisme de les restes del franquisme o de l’ultradreta en el valencianisme naixent dels 70; a mi no m’ho ha d’explicar), i perque hi ha hagut personages i figures adscrits al ‘valencianisme’ (p. e. l’expresident de la Diputacio de Valencia, Ignacio Carrau) que han dit algunes d’estes pardalades (no he comprovat l’afirmacio en este sentit de Carrau –Sancho, 2020: 119–), o han fet coses pijors (l’anunciat i fals filolec alema Bernard Weis que no aparegue en el I Congres de la Llengua Valenciana, Elig, 1985; tampoc m’ho havien d’explicar).

¿Estes extravagancies nomes s’han produit aci? Pos tampoc; en Catalunya poden presumir de l’Institut Nova Història... constructor de grans relats –mits i falsetats– sobre el passat propi i que ha obligat al seus a desmentir les falacies que publiquen (Vicent Baydal i Cristian Palomo, Pseudohistòria contra Catalunya, 2020). I posats a inventar antiguetats antiquissimes, o siga, prehistoriques, hi ha prou experts que asseguren que els Països Catalans ya existien en protoforma o en quimera en el paleolitic, per lo manco...

6

Encara que algu haura avalat el llibre per part de l’Universitat de Valencia; d’estes falsetats i mentires no s’hauran enterat, suponc, ni la direccio de la coleccio en la que es publíca el text (Mónica Bolufer, Francisco Gimeno i M.ª Cruz Romeo, els tres de l’Universitat de València) ni el consell editorial (Pedro Barceló –Universitat de Postdam–, Peter Burke –Universitat de Cambridge–, Guglielmo Cavallo –Universitat de la Sapienza–, Roger Chartier –EHESS–, Rosa Congost –Universitat de Girona–, Mercedes García –CSIC–, Sabina Loriga –EHESS–, Antonella Romano –CNRS–, Adeline Rucquoi –EHESS–, Jean-Claude Schmitt –EHESS– i Françoise Thébaud –Universitat d’Avignon–). Haurien de tindre un poc mes de vista i no refiar-se per norma de ‘autoritats’ institucionals o epistemiques (els falta llegir un poc mes de sociologia de la ciencia). Si els mencionats donen per bo lo que yo he comprovat que es fals en un simple apartat, ¿qué faran en les obres propies? (ad algu d’estos –P. Burke– ya el tinc ‘fichat’ des de fa anys).

Segur que el nostre doctor en Historia dormirà be... yo tambe, pero queda escrit lo seu i lo meu.

 Image2: agenciaperu.com
 Image3: revistamoi.com
 Image5:2.bp.blogspot.com
 Image6: heraldo.es

  • Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.