ELS CRISTIANS VALENCIANS des del Sit a Jaume I

I

L’any 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com “fanatics” i “intransigents”, intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de "Decadencia y desaparición de los almorávides en España", escriu que “La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…”. Tambe s’alega usualment que les excursions que feu Alfonso “el Batallador” en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se n’anaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per l’existencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en l’articul publicat el 9 d’octubre d’enguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

2

De l’any 1143 es la carta del monge Herman en la qual es troba el seu dialec en dos monges benedictins que havien tingut que abandonar el monasteri de Sant Vicent de Valencia, perque els havien acusat de que el rei Alfons havia atacat Valencia pel seu consell. “Rex enim Hildefonsus cum eiectis de hac civitate paganis Valentiam… pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se...” No obstant, els demana informacio sobre com vindre a Valencia perque desija orar davant el cos de Sant Vicent “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” Li contesten, que s’unixca als comerciants i que despres de pagar l’acostumat tribut, que aixina podra aplegar “...et sic iungere negotiatoribus qui dato consuetudinario tributo…et sic potere ire”. Es despren, que els aproximadament 40 monges que havien tingut que abandonar el monasteri, no tornaven a Valencia, per haver segut acusats de traicio, lo que no vol dir, com vorem, la continuitat del cult, sense dubte, en condicions mes precaries. La transcripcio i traduccio del document sancer es troba en “Cristianismo valenciano” de Lleopolt Penyaroja.

Hem de recordar, que a partir de 1148 i fins a 1172, Ibn Mardanis, a qui es considera descendent de mossaraps, es rei de Valencia. Consta document del papa Alexandre III, (triat papa l’any 1159) en el qual reconeix i agraïx a Ibn Mardanis, el bon tracte que dispensa als cristians “tamen sicut ad nos usque fama pervenit, cultores et fideles Christi quadam speciali praerrogativa digilis et honoras, et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere” (Cristianismo valenciano).

De l’any 1158 es el document que es troba en la catedral de Saragossa (signatura A, lligall 1, nº 7), transcrit en les pp. 100-103 de “Historia de Albarracín” T. III. Vol. 2, en el qual vegem, que el papa Adrià IV, confirmà al bisbe de Saragossa, la possessio de les següents iglesies: “ecclesias de Montreial cum pertinentiis suis; Arrodenes, Cellam, Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas.” Es dir, que en 1158, en Penyagolosa, en la comarca de l'Alcalatén, en Ares, en l’Alt Maestrat, en Morella, en la comarca d’els Ports, (estes dos ultimes, no reconquistades definitivament fins al 1232 i en Cabanes (a on es troba el castell d’Albalat, en el despoblat d’Albalat dels Anets), en La Plana Alta, existien iglesies. I si existien iglesies, es evident que seria, perque existien cristians.

3

En el llibre “Castilla en la época de Alfonso VIII” (II pp. 162-165), de Julio González es reproduix document de l’any 1179 en el que es llig: "...ego Aldefonsus, Dei gratia rex, dono et concedo Deo et preciosissimo martiri Christi Vicencio de Valencia et omnibus fratibus eiusdem martiris ecclesie servientibus, presentibus atque fururis..." Al respecte, Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València" diu que Alfons VIII de Castella: "Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l’esglesia de Sant Vicent de València i a "tots els germans que atenen l’esglesia d’aquest martir",concretant respecte de la datacio del document: “ant 1167, però vegeu I, 102, amb l’any 1179 com a data més probable." Com esta cita no li agrada a Carmen Barceló, segurament en un moment d’extasis, per la pesada carrega del ofici de “terminator” de la mossarabia valenciana, nos diu en “Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe” que “De las diversas donaciones a san Vicente, podemos eliminar una: la de Alfonso VIII de Castilla de 1167. El texto latino no permite relacionar con Valencia a los monjes favorecidos…y es evidente, que sólo el santo es de Valencia, no los frailes ni la iglesia”. Tornem a vore a dos “cientifics” que diuen tot lo contrari. No coincidixen ni en la fecha del document. Ara, o Carmen Barceló considera que Alfons de Castella era un trompellot, o la que hauria d’informar-se de que “el santo” no era “de Valencia”, es ella. ¿No sap Carmen Barceló que “el santo” era de Saragossa i que el varen martirisar en Valencia? ¿Quantes favades se poden escriure per a defendre el dogma catalaniste? Qualsevol persona normal, (sense estar en el extasis induït per la defensa de la causa), llegiria lo que ha llegit Burns. Carmen Barceló pareix especial.

4

De temps anteriors a la conquista, es coneixen de moment, ademes de les comentades, una serie de huit cites a l’iglesia de Sant Vicent, entre donacions i confirmacions reals i papals. Per a qui vullga mes detalls, recomane el llibre de Lleopolt Penyaroja “Cristianismo valenciano”. Es de destacar, la diferencia que es fa entre “locum et ecclesiam” es dir lloc i iglesia, aixina com la referencia als bens que posseia “possessionibus ac pertinentiis suis”. Al respecte, hem de saber, que en "Antiguallas de Poblet", acabat per Joan Tolo l’any 1587, i reproduit entre les pp 449-555 del llibre “Sepulcros de la Casa Real de Aragón” de Ricardo del Arco y Garay, consta que Sant Vicent, "posehia molts bens” quan fon donada "tres anys ans que el Rey en Jaume conquistás lo Regne de Valencia”. Es evident que encara no s’havia forjat l’estrategia catalanista d’amagar i negar la continuitat cultural dels descendents dels hispanoromans valencians.

Per a acabar, en primer lloc, comprovar que el “Libre dels feyts” de Jaume I, es referix al carrer de Sant Vicent, inclus previament a la conquista de la ciutat: "Entre don Pero Cornell e don Eximen dUrrea acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent." En segon lloc, denunciar l’estat de degradacio en que les nostres autoritats mantenen l’edificacio que hi ha actualment en Sant Vicent de la Roqueta, en el lloc que fon santuari dels cristians valencians d’abans de Jaume I.

5

II

Recordem, que Carmen Barceló, en l’articul "Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe" publicat en la "Revista de filología española" l’any 1997, va escriure que “…resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII.” I es que, lo que realment resulta enigmatic, es la presunta perdua de memoria d’esta dona que no s’enrecorda ni de lo que ella publica. En la p.131 de “Minorías islámicas en el País Valenciano” escrivia Carmen Barceló en 1984: “En Xátiva escribía sus versos de amor a la hija de un cristiano Muhammad b. Ali b. Yúsuf, oriundo de Valencia y nacido en 1204.” ¿Que ha passat des de 1984 a 1997? ¿Li fan falta rabos de pansa a Carmen Barceló o es que no conve airejar la veritat? Puix anem a fer-ho. En la p. 781 de la “Historia de los mozárabes de España” de Simonet, llegim: “Un autor árabe copia cierta poesía compuesta por un literato musulmán natural de Játiva y oriundo de Valencia, llamado Mohámed ben Alí ben Yúsuf, a una dama llamada Zainab, hija del cristiano Isaac Arrasaguini o Arrasaini,(Ishaq al- Nasarani, el Nazaré o el cristià). Que Isaac y Zainab eran mozárabes consta por usar nombres arábigos, siendo cristianos de religión.” La part del text que traduix Simonet es: “Adaa y Taim: No los mencionaré para mal, aunque soy amante de Háxim”. Ni yo lo censuraré a Alí y su familia mientras sean alabados en Dios. Dícenme: ¿Qué tienen los cristianos para que los ames? (Y sin embargo los hombres de inteligencia son alárabes o agemíes) Y yo les digo que para mí son dignos de ser amados los que inspiran amor a las criaturas y hasta las bestias”. Es despren, que en la Xativa, del s XIII, previament a la conquista de Jaume I, hi havien cristians.

La revolta de Zayyan contra Abu Zeyt, feu que este ultim, abandonara la ciutat de Valencia l’any 1229, fugint cap al nort. Segons Huici Miranda en 1236 es convertix al cristianisme, prenent el nom de Vicent (segons alguns, Vicent Bellvis). En document de 22 d’abril de 1236, transcrit i publicat en “Segorbe en el siglo XIII”, “Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencia…” es dirigix al bisbe de Sogorp, “Segobricensis Ecclesie et venerabili carissimo amico nostro Guillermo” i li dona les iglesies “assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque Ecclesie habeatis”, dels pobles baix el seu poder Arenoso, Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva, Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea i dels pobles que espera tindre “habere speramus, scilicet Ondam, Nules, Huxon et Almanera i tambe Alpuent, Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, luliella, Liria et inde Murbedro…” Nules, Almenara i Vall d’Uxo no es rendiren a Jaume I fins a 1238. Onda no fon presa fins al 1242. D’este document, nos parla Beuter en el s XVI, en “lo llibre primer de la historia de Valencia” quan nos diu que "...i segons he vist un acte antic en poder del reverendissim senyor don Jofre de Borja, bisbe de Sogorb, ab que Zeit Abuzeit rei de Valencia, convertit a la fe cristiana…” No es pot descartar, que la donacio es referixca a iglesies fisiques, que podien i devien existir.

6

En les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà llegim: “Sin embargo nos creemos en el deber de aportar la traducción de una referencia al acto de entrega de Valencia a Jaime por parte Zayyán, en la que el rey musulmán se refiere a los cristianos y judíos valencianos. Estas líneas deberán tomarse con toda reserva ya que no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano: <...hemos vivido en esta «bondadosa» ciudad centenares de años cristianos, musulmanes y judíos. Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los «Viernes de Tristeza», (interpretamos que Zayyán se refiere a nuestro Viernes Santo) intentando quemarlas en venganza de lo que hicieron con el Mesías (tenga paz). Y lo que os pedimos ahora es que tratéis a nuestros hijos musulmanes en esta «bondadosa» ciudad como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.>

De la cita anterior, es important destacar la frase del autor del llibre, que quan diu, “…nos creemos en el deber de aportar…”, pareix que li dolga, que li coste, que no tinga mes remei, que posar de manifest, un fet mes, que torna a posar en evidencia, la mentira que la “ciencia” oficial catalanista, ha volgut fer-nos engolir.

Anant al cor de la cita, comprovem, no nomes l’existencia de cristians valencians, sino que ademes, estos, feen actes comunitaris. Vegem que per els carrers de Valencia es celebraven processons, “por las calles llevando la cruz.” I coneguem, que s’organisaven atacs als judeus, “en venganza de lo que hicieron con el Mesías”. Es imprescindible supondre, que per a fer actes comunitaris, es precis l’existencia d’una comunitat. Una comunitat de cristians valencians, que vivien i havien vixcut “centenares de años” en la ciutat de Valencia previament a la reconquista de Jaume I.

Pero la por a la “excomunio” de la “ciencia” oficial, fa dir al autor del llibre destrellats com que “…no puede saberse con seguridad si Zayyán se refiere al presente, o a un pasado más o menos lejano...”. ¿Es la rendicio i entrega de la ciutat, el moment mes adequat per a que de Zayyan es posara a contar “histories” a Jaume I, que tragueren l’evidencia d’una massacre o expulsio masiva de cristians? En el supost de que s’haguera produit eixe acte de cinisme, sense dubte, Jaume I, haguera fet correr la sanc, perdent sentit la reciprocitat de tracte demanada “que tratéis a nuestros hijos musulmanes …como os tratábamos nosotros, con tolerancia y amor.

En la pag 206 de "Moros cristians i jueus”, Burns nos conta respecte dels judeus, que Eliyahu Ashtor “creu, així y tot, que en quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí” (“The Islamic Middle East, 700-1900: Studies in Economic and Social History” pp. 91-132). ¿Judeus valencians sí i cristians valencians no? ¿Es que els cristians valencians molesten al dogma catalanista? La resposta es evident.

Alvaro Galmes de Fuentes, diu en "Las lenguas prevalencianas", que "Claro está que estas circunstancias no excluyen, en relación con los mozárabes, un bilingüismo activo, por lo que en la época del Cid los mozárabes de Valencia todavía conservaban, sin duda, su lengua romance, que sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos." En articuls precedents, hem conegut als cristians valencians de l’epoca del Sit, i la seua pervivencia fins a la reconquista de Jaume I i hui hem vist que eren una comunitat. Demostrada la falsa “extinción” i seguint a Galmes de Fuentes, haurem d’acordar, que els cristians valencians, “conservaban, sin duda, su lengua romance”, llengua romanç valenciana, que junt en els romanços dels minoritaris nous pobladors, evolucionà, donant com a resultat la nostra llengua valenciana.

 

www.inev.org
www.culturavalenciana.es

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.