EDITORIAL

El proces de dilucio de la personalitat valenciana

Hem iniciat 2022 en dos deplorables noticies. Per una banda una informacio que afirmava que, segons la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, el Tribunal de les Aigües de la Vega de Valencia emet les seues sentencies en catala; i, per una atra, la dedicacio del present any, per part de la Generalitat Valenciana, a “l’insigne” figura de Juan de Dios Fuster.

En l’anuari que publica l’entitat emissora dels sagells, monedes, certificats digitals, etc., corresponent al passat any, Sellos de España y Andorra. Valores en el tiempo, incloïa una reproduccio del sagell dedicat al Tribunal de les Aigües. En la breu explicacio que donava sobre esta milenaria institucio, Patrimoni Mundial de l’Humanitat des de 2009, senyalava que dictava les seues sentencies “íntegramente en catalán”. Tots sabem que els juïns son orals i que els homens de la Horta de Valencia s’expressen en llengua valenciana; puix be, l’organisme oficial no te mes faena que agraviar a una institucio que ha segut respectada des de fa mes de 1000 anys per totes les administracios, governs, regims etc., des dels seus origens en epoca islamica.

La resposta popular fon immediata, inundant de critiques la web de l’organisme; i el propi Tribunal, per mig dels seus advocats, elevà una protesta formal exigint la rectificacio i la retirada d’eixe anuari que difama, insulta i desprecia als valencians.

Correus finalment ha enviat una carta (Las Provincias, 27-01-22) al Tribunal en una disculpa i explicant que se fara una rectificacio en forma de fe d’errates, la qual s’incloura en tots els llibres venuts per Correus. Una rectificacio insuficient, ya que lo que pertocaria es refer l’edicio. Uns atres pobles que no foren el complaent valencià no se conformarien en manco.

Els mijos de comunicacio son prudents al parlar d’un “error”, pero a nosatres no nos val. En l’editorial del passat mes de juny ya informavem del Decret 229/2021 en el que s’afirmava un orige catala de la tradicio de les bandes de musica valencianes. I en maig donavem noticia de que la Biblioteca Nacional de España en una exposicio considerava als classics valencians com a representants de la lliteratura catalana. En nou mesos tres “erros”, i els tres en el mateix sentit. I aço nomes es la punta de l’iceberc de tantes actuacions que resulta impossible fer un seguiment. Es clar que se tracta de manipulacions delliberades. Es clar que els organismes oficials de Espanya, radicats en Madrit, continuen embarcats en el proces de despersonalisacio del poble valencià que se posà en marcha fa tres sigles, per aixo colabora tan alegrement en Catalunya, que començà el seu propi proyecte fa ya mes d’un sigle.

El fet de que aço passe sent una valenciana, Mª Isabel Valldecabres Ortiz, la directora general de Correus no ha de sorprendre’ns. L’estudi en el que se basava el Decret abans mencionat tambe era obra d’una professora valenciana. I ara mateix, en el Ajuntament de Valencia, Compromis i PSOE votaven en contra d’una mocio per a recolzar al Tribunal i exigir una rectificacio, mocio presentada pels populars (valencianews.es, 28-01-22), els quals, per cert, quan governaven se comportaven de forma totalment oposta.

No es d’estranyar, per tant, que el Ministeri de Cultura torne a negar la cessio provisional de la Dama d’Elig (eldiario.com, 28-01-22), ni que la Associacio de Juristes Valencians haja de fer la faena tan formidable que està duent a terme per a recuperar el Dret Civil Valencià davant la practica passivitat de la nostra classe politica.

Ni ha de sorprendre, per supost, que enguany se declare “Any Fuster”. Estem de nou davant l’exaltacio d’una figura que, si per alguna cosa se la recorda es perque dedicà la seua vida i els seus escrits a profundisar en la divisio dels valencians. L’insult al poble valencià l’explicitava en cadascun dels pamflets que dedicà a parlar de temes relacionats en la simbologia, en la toponimia, en l’historia i en la condicio nacional dels valencians. El seu pensament biaixat, la seua falta d’escrupuls intelectuals, la seua catalanofilia i la seua valencianofobia son sense dubte els majors “merits” d’este ‒com ell se calificava‒ “catala de Sueca”.

Desgraciadament l’indocumentat, l’acientific pamflet Nosaltres els valencians seguix sent llibre de recomanada (quan no obligada) llectura en els nivells superiors de l’educacio obligatoria. Tota una generacio de professors de “valencià”, al cap dels anys de formacio universitaria destinada a inocular el major dels desprecis per la llengua del seu propi poble, l’usa com a catecisme per a inculcar la subordinacio de tot lo valencià, per a promocionar el pancatalanisme entre les generacions mes jovens, per a enganyar i manipular.

Estaria be que els cridats a estudiar la seua figura nos aportaren llum entorn a cada una de les seues facetes publiques, entre les quals crida l’atencio el seu transit per la Falange Española. Episodi este que sería suficient per a aplicar-li la Llei de Memoria Historica, pero sobre el que els seus admiradors son molt mes complaents que en uns atres casos similars, quan el protagoniste no es de la seua corda. I que se podria catalogar com un fet circumstancial, sense mes importancia, si no fora perque a l’abandonar eixa organisacio fascista n’abraçà immediatament una atra: el pancatalanisme.

Siga leyendo la revista en formato pdf desde este enlace.