Cultura

Del BUSNE D'ALFAFARA al RENOC D'AIXÁTIVA

Esop, el fabuliste (cat. ‘faulista’), conta en “Lupus et agnus” que un llop y un borreguet estaven beguent d’una sequiola y, buscant el carnívor motius pera menjárselo, li recriminá que embrutara l’aigua, contestant el “laniger” que: “No pot ser, el llíquit ve de tu a mi”. El llop, rebatut, tragué atre motiu: “Marmolares de mi fa sis mesos”. El borreguet, pensant que ha guanyat el pleit, li replica: “¡Si encá no havía naixcut!”. El llop, famolenc, asbrama: ”¡Chas, ton pare parlá mal de mi!”, y s’engaldix al cándit animalet. El fascisme catalaner fa lo mateix en mosatros; tot l’aprofita pera que Catalunya mos menge dasta el llogaret dels Desamparats en Oriola.

2

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (i III)

Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se’n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

2

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (II)

En l’articul anterior, hem vist que durant l’epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d’alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l’epoca de dominacio musulmana.

Notes d'etnologia valenciana: LA PILOTA VALENCIANA

Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d’un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

FENT MEMORIA. ROGLE 176, maig 2021

La Mare de Deu dels Desamparats:

Patrona principal de l’historic Regne de Valencia

 

El dia 25 de juliol de 1960, festivitat de sant Jaume, el papa Joan XXIII promulgava una nova orientacio lliturgica que restringia notablement el cult als sants per a dedicar major interes al denominat cicle temporal (Advent, Nativitat, Epifania, Quaresma, Pasqua, etc.). Aço afectava al cult dedicat a la Mare de Deu dels Desamparats, que perseveraria en la capital valenciana al ser patrona, pero no en el restant de la diocesis i terres valencianes, de les quals, sense ser-ho, se la considerava com a tal.

Notes d'etnologia valenciana: LA PIROTECNIA

La pirotecnia, es dir, l’us de la polvora en finalitat d’oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l’individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta d’una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d’un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l’epoca de religio oficial musulmana.

Es evident que l’us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.

Notes d'etnologia valenciana: CONSTRUCCIONS POPULARS

Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mes representativa de l’etnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s’ha reduït practicament a l’horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on es trobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostre territori, aplegant inclus a Tortosa.

El catalanismo también se apodera de la Biblioteca Nacional de España

La Biblioteca Nacional de España anunciaba estos días la exposición "La Luz de la Edad Media en la literatura catalana", comisariada por la catalana Josefina Planas. En dicha muestra se incluyen autores valencianos como catalanes, a pesar de que estos no sólo nacieron en tierras valencianas sino que dejaron constancia expresa de que escribían en lengua valenciana. Así lo testimoniaron en los prólogos o colofones de sus obras. Es el caso de Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi o Antoni Canals, entre otros.

Como actividad paralela, la citada exposición ha realizado un vídeo en el que pone voz a algunos textos emblemáticos, de los cuales cuatro son de escritores valencianos. En ellos, los autores recurren a la fonética barceloní, quizás para intentar dar autenticidad a la manipulación de la muestra.

Les Normes d'El Puig

La definicio de 'norma' per la RAE es: Conjunto de criterios lingüísticos que regulan el uso considerado correcto. Eugenio Coseriu, en 'Sistema, norma y habla', en Teoría del lenguaje y lingüística general, (Madrid, 1962), comenta que «la norma está constituida por las estructuras fijadas social o tradicionalmente en la técnica del habla y que son de uso general dentro de una comunidad lingüística». Es norma, «todo aquello fijado social o tradicionalmente en la técnica del habla».

César Hernando en el II Congreso Internacional de la Lengua Española (Valladolid, 2001): ¿Qué norma enseñar?, comenta: «entiéndase también por norma el sistema de reglas de una lengua, obtenible a partir de las expresiones de que disponen los miembros de una comunidad lingüística...» citando a Lewandowski, Theodor, Diccionario de lingüística, (Madrid, 1982).

Atenent-se ad estos i a uns atres criteris, ¿quína sería la norma mes apropiada per a la llengua valenciana?

Notes d'etnologia valenciana: LA MUIXARANGA

La muixaranga es un element tipic de l’etnologia valenciana que es compon d’una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s’ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d’Algemesi, s’han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L’Alcudia, Alzira, L’Olleria…

Notes d'etnologia valenciana: EL FOC i LA MORT

Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l’anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d’eixes premises.

NOTES D'ETNOLOGIA VALENCIANA: El torró

Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de l’etnologia valenciana es el torro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de que es tracta d’un invent del XVIII, d’un català que li dien Pere Turrons, -d’a on diuen que li vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren un concurs de pastissos l’any 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci, l’escamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat d’enganyar als chiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com es sabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrar l’expoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia, publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”

Expresiones culturales inspiradas EN LA SEMANA SANTA

María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri

Catedrática de Bachillerato de Lengua y Literatura y Académico de número de la RACV

La Pasión, Muerte y Resurrección de Jesús de Nazaret han originado manifestaciones de fe transmitidas por la tradición durante siglos. Diversos actos litúrgicos y culturales organizados o impulsados por la Iglesia con la participación de hermandades y cofradías religiosas han dado esplendor y belleza a estas celebraciones que han inspirado una excelente literatura y rica imaginería con escenas emotivas de profundo sentimiento religioso. Evocaciones que se expresan, asimismo, en la pintura, la música y las artes escénicas.

2

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (i IV)

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (III)

En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (II)

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d'Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d'Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (I)

En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (i IV)

Seguint l’argument de l’articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l’aïllament com a defensa d’una cultura diferent, i que se n’anaren com a conseqüencia del bando d’expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l’unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (III)

Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l’islam (muladis), i que la poblacio d’orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d’Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d’haver mort Jaume I, i per tant d’epoca de Jaume II.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (II)

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d’Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia...”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todo él como un buen cristiano, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas...”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (I)

Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, paraula derivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio que inicialment s’havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastar fonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells que s’havien convertit a l’islam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que vol dir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en las que se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once son denominados ayam. Es tracta d’un terme important perque de la paraula “ayam” deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atra cosa sino al romanç.

PRIMEROS COLEGIOS de ESTUDIOS que albergaban alumnos universitarios EN LA CIUDAD de VALENCIA (y V)

Con la finalidad de albergar a algunos estudiantes, de vocación religiosa, que deseaban cursar estudios en la Universidad de Valencia se instituyeron en el siglo XVI colegios universitarios.

La creación de los Colegios de Estudios de la ciudad de Valencia era para dar cumplimiento a lo dictaminado en el Concilio de Trento (1545-1563)-sesión 23, capítulo 18- que abogó por la erección de centros para promover las buenas costumbres de los jóvenes y la formación y firmeza de sabiduría de los alumnos universitarios (1).

LA UNIVERSIDAD DE VALENCIA. En sus inicios (IV)

Desde la conquista de la ciudad de Valencia en 1238 hasta el reconocimiento oficial de la creación del “Estudi General-Universitat de Valencia” en 1502 por Fernando el Católico, dándole la misma categoría que tenía la de Salamanca y otras universidades similares, la labor educativa a lo largo de estos más de dos siglos y medio estuvo a cargo de maestros locales, escuelas conventuales, escuelas catedralicias, escuelas municipales.

El origen de la Universidad de Valencia siguió un proceso similar a las de otras que se fundaron en la Baja Edad Media. Fue el resultado de un largo proceso iniciado en 1245 en el reinado de Jaime I. Nuestra Universidad alcanzó su carta de naturaleza y reconocimiento oficial del Papa y del Rey, cuando de hecho ya funcionaba como centro docente organizado (1).

1264, un gran pas per a la Llengua Valenciana

A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:

¿VALENCIÀ o "ANDALUSI"?

Continuant posant de manifest l’engany que es preten darrere de l’us indiscriminat de l’expressio “al-Andalus”, hem de saber que els fonamentalistes “andalusis” que defenen l’existencia d’un pressunt anacronisme en les expressions de l’Espanya o la Valencia musulmana, en ocasions el justifiquen afirmant que la falta d’integritat territorial i politica tant d’Espanya com de Valencia, impediria referir-nos ad elles.

VALENCIA i EL FALS CONCEPTE de "AL-ANDALUS" (i II)

Comprovat en l’articul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part d’Espanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l’historia dels pobles hispans.

Precedentes de UNA UNIVERSIDAD DE VALENCIA (S. XIV-XV) (II)

Precedentes del Estudio General-Universidad de Valencia (S. XIV-XV): escuelas episcopales y escuelas del “consell” municipal (II)

 

Está documentado que el 30 de marzo de 1345 se fundó en la escuela episcopal la cátedra de teología, instituida por el obispo Raimundo Gastón y fue concedida a la orden de los dominicos hasta 1443, año en el cual el vicario episcopal Alonso de Borja, posteriormente Papa, con el nombre de Calixto III, la cediera al clero regular. Entre los eminentes dominicos que impartieron docencia en dicha cátedra estuvieron fray Guillermo Anglés, fray Juan Matheu, fray Juan Monzón, fray Vicente Ferrer, fray Antoni Canals y fray Arnaldo Cortés.

El Palau de la Música de Catalunya. SU ARTE Y SU TIEMPO

Introducción

Las siguientes páginas tratan de realizar un acercamiento a uno de los edificios más singulares de Barcelona desde una mirada que esperamos amplia. De por sí, la belleza del edificio es capaz de encandilar a cualquiera, o cuanto menos, a muchos. Pero en este texto no se intenta explicar simplemente las singularidades arquitectónicas y estéticas del monumento, sino que se hace hincapié en toda una serie de cuestiones, que lo muestran como el hito constructivo cumbre que aglutina toda la corriente cultural de la Barcelona y Cataluña del momento.

LA FILOLOGIA VALENCIANA (Discurs d'ingres a la Real Academia de Cultura Valenciana)

INTRODUCCIO

Despres de saludar al Deca de la Real Academia de Cultura Valenciana, Excelentissim Senyor Don Joan Lladró; al Sr. Director de la secció de Llengua i Lliteratura reverend Don Joan Costa i Català, academics i demes membres d’esta prestigiosa entitat cultural, i selecte auditori, vullc agrair l’honor que me procuren al nomenar-me Academic Numerari. I, en una actitut de justa modestia passen a llegir-los el meu discurs d’ingres, estos amics impagables que han segut els meus ulls, el meu cor i la meua vida.

FANTASMES "MOSSARAPS" i antroponimia valenciana (IV)

Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover, “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”.

FANTASMES "MOSSARAPS" i antroponimia valenciana (III)

Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l’hagueren vist, per por a que s’assole el dogma.

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta d’aficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

FANTASMES "MOSSARAPS", i antroponimia valenciana (II)

L’antroponimia es l’estudi de l’orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l’idea de l’inexistencia d’una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d’una atra gran mentira.

Farem una miqueta d’historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l’islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l’Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l’orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d’acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d’eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s’ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l’immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d’iberorromans valencians.

FANTASMES "MOSSARAPS", i antroponimia valenciana (I)

Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l’absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d’Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”.

Literatura jurídica medieval: LIBRE DEL CONSOLAT DE MAR

El “Consolat de Mar” es una recopilación de derecho consuetudinario marítimo elaborado por jurisconsultos a partir del siglo XIII. El contenido originario del Libre del Consolat de Mar está constituido por disposiciones sobre procedimiento y derecho mercantil y marítimo. Según F. de P. Momblanch, los 42 capítulos que forman el orden judiciario del “Consolat de Mar” de Valencia son del siglo XIV; el 43 es una pragmática de Jaime I, y el 35 se refiere a “les portades” de Alejandría; los 37 últimos están dedicados a legislar sobre aspectos de la armada.

El “Consolat de Mar” es un código de la legislación marítimo-comercial, compendio de la multisecular acumulación de ordenaciones, usos y prácticas comerciales, recogidas y sistematizadas por “savis homens qui van per el mon” y por “nostres antecessors”, como se afirma en algunos capítulos.

LA CONTINUÏTAT DEL TITUL de "REGNE DE VALENCIA" (II)

A 19 d’abril de 1238, Zait Abuzeit, dona al bisbe de Sogorb les iglesies d’Alpont, Tuejar, Domenyo i atres (p. 87 de “Segorbe en el siglo XIII” de Garcia Edo) Llegim: “...quod ego Aceyt Abuçeyt, vel potius Vincentius, rex Valentie, nepos Miramamolin, ductus spontanea...”. Lo mateix havia fet el 22 d’abril de 1236, respecte de les iglesies de l’Alt Millars: “...quod nos, Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencie, nepos Almiramamolini; attendens...”. (Archiu del Regne de Valencia. Real Justicia. Vol. 806 ff, 18-20v). El 30 de giner de 1232, en Terol, Abuzeit havia renunciat als seus drets sobre la ciutat de Valencia a favor de Jaume I: “...ego, Çeyd Abuçeyd, rex Valentia... domno Jacobo, regi Aragonum...”.

Suscribirse a Cultura