La bona llum

Mai podré comprendre a l’Ajuntament…

¡Ya veus!… Casi tota la vida soportant una pereta arcaica, proyectant una llum somorda que a dures penes era suficient per a no entropeçar en el carreró, i de colp en menys d’una dotzena d’anys hi ha que vore la cantitat de canvis que m’han fet aguantar…

A tot açò… ¿M’he presentat? No, ¿veritat?… Be. Tampoc considere que siga molt necessari perque estic segur de que vosté i yo ya nos coneixem… ¿Que no?… ¡Ya ho crec que sí! ¡La de vegades que m’haurà vist al passar pel carrer de la Nau, sempre penjat en el mateix lloc!… Sí home sí, eixe. El farol del cantó. ¿Quin atre tenia que ser?

Puix ya veu, quan me colocaren sobre la frontera d’aquella casa de veïns, succés ocorregut en tota seguritat abans de que vosté naixquera, albergava en el meu interior un simple cremador de gas. La llum que difonia no era gran cosa, pero hi ha que vore la de gent que desfilà pel carreró al principi, tots els dies a boqueta nit, per a vore la nova allumenació que segons els veïns, ¡tanta categoria donava al barri a partir d’eixe moment!

Tal vegada el meu millor recort d’aquella primera época, siga el delicat tracte de que em fea objecte el faroler del carrer.

El recorde com si estiguera veent-lo en la gorra negra en visera de charol, guardapols de dril de color caqui, i un bigot negre i espés que li tapava mija cara. ¡Era un tio simpàtic, sí senyor! Venia sempre en punt, i en el moment oportú en que l’última claror del vespre començava a diluir-se.

El simple fet d’encendre’m el transformava aquell home casi en un rito. Provablement, el que yo fora el primer del carrer entrant per Comèdies, era la causa de que baix de mi, portara a efecte tots els prolegòmens de la quotidiana actuació. Encara me pareix vore’l com si fora hui…

A l’extrem de la percha s’ajustaven dos bracets metàlics, u en forma de gancho en el que m’obria la porta i l’aixeta del gas, i un atre en forma de tubo pel que passava la torçuda generosament banyada en alcohol, procedent d’una botelleta que portava en la bojaca i que deixava en l’aire durant uns minuts un aroma agredolç, contrastant en l’aspre olor del gas una vegada encés.

En acabar d’encendre’m i tancada de nou la porta en un hàbil toc de percha, s’enfilava ràpit en direcció al Parterre repetint l’operació en els atres huit farols companyers meus, encarregats entre tots, de que en el carrer es poguera sempre vore com si fora de dia…

Per supost que tal presunció no era més que una fanfarronada lírica, del regidor que havia gestionat la nostra compra i posterior colocació.

A l’alba tornava mon bigotut amic, obrint portes i tancant aixetes en magistrals tocs de percha, i donant per acabat el servici diari.

I aixina un dia darrere d’un atre no sé quants centenars o milers de vegades, fins que un matí hi hagué forta commoció en el barri, que s’omplí de sorolls, colps de martells, i d’atres ferramentes.

¿Que qué passava?… Yo li ho diré:

Un grup d’obrers en roba blava, llargues escales, estranyes ferramentes i rolls de fil metàlic, desmontaren l’aixeta i el tubo del gas, substituint dits atifells per una pereta de vidre prou estranya, i uns fils de coure embolicats en cotó i brea. Ademés, lo que em paregué més important fon que em pintaren de nou, en un color gris fosc molt lluent i prou més agradable que el negre original. I ya no torní a vore més al faroler dels bigots…

Ara, no sé per quina estranya ciència, els farols s’encenien a la mateixa hora i tots a un temps, sense que ningú nos obrira ni nos tocara. I per supost allumenàvem el carrer prou més millor que ho féem abans. ¡Home!, tant era aixina, que fins ad aquell moment no havia tingut yo ocasió de reparar en els clots que adornaven la calçada, ni en els apanys que tenien les aceres. Ara comprenia per qué la gent solia entropeçar i caure de volta en quan en les rodalies del meu cantó.

A lo llarc de molts anys no torní a tindre cap visita ni atenció per part de ningú, que no fora canviar per una atra la pereta quan esta deixava d’allumenar. Per cert, hi hagué una temporada en que els canvis degueren de fer-se prou a sovint. ¿La causa? Un grup de chiquets del carrer Bonaire, que prengueren per costum apedregar-nos totes les nits fent alardo de punteria. I a fe que demostraven tindre-la, sobre tot un nano roig que a on posava l’ull posava la pedra. Una vegada era un cristal el que botava fet trossos, atra la pereta quan el cristal encara no havia segut repost, i atra, la pijor que recorde, quan el roig bort aquell es colocà en forma cara a mi, tancà un ull portant el braç arrere, balancejà el cos, descrigué un arc en la ma per damunt del cap, i… Efectivament, d’una sola pedrada es carregà el vidre i la pereta. En raó sempre s’ha dit allò de: “Home roig i gos pelut, millor mort que conegut”.

Solucionada aquella racha en la multa a un pare, fruït d’una denúncia del del bar del cantó, es va acabar l’época de les atencions forçoses per arreglar-me. ¡En lo be que m’hauria vingut una maneta de pintura!… Perque de la pintura gris ya no quedaven ni vestigis, ni per supost de la negra més antiga. Una capa d’òxit em cobria per complet totes les parts metàliques, donant-me un aspecte del que no s’hauria enorgullit el regidor fanfarró al que m’he referit abans.

La vida en un carreró com el meu no resulta gens atractiva i és certament poc interessant. De dia potser que tinga algun interés, pero és clar que per a un farol que es pree de ser-ho lo únic que conta és la nit, o siga, lo que ocorre en les hores de servici, en tant u està complint en la seua obligació. I la veritat és que per la nit sol passar molt poca gent per ací, a part dels clients del baret eixe en el que fan sopars econòmics d’etil casolà, i que segons qui mane en l’Ajuntament es posa de moda, omplint-se o buidant-se a temporades. Ara pareix ser que és la temporada en que li toca omplir-se, aixina és que fins a les dos o les tres de la matinada, sobre tot dels divendres i dissabte, solen passar alguns grups amunt i avall.

En una anterior temporada en que manaven els mateixos d’ara, tots els farols del carrer fórem modernisats. Nos pintaren de negre, nos posaren vidres nous, i nos canviaren les peretes per unes prou rares que tarden molt en encendre’s, pero que fan una llum que encega a qualsevol que les mire.

I nova sorpresa que em portí, perque ara ademés de distinguir clarament tots els clots del carrer i badalls de les aceres, també es poden prear be les senyals d’humitat que alguns clients del baret provoquen, quan a mija nit ixen com qui no vol la cosa i encarant-se a la paret que més prop troben, deixen en ella el resultat de molt particulars esplais.

Puix be, a pesar de que mai ha tingut tanta llum el carrer i de lo poc que fa que nos modernisaren, acaba d’arribar-me la notícia de que l’actual regidor ha decidit canviar-nos per uns atres farols nous que segons diuen, faran tres vegades la cantitat de llum que fem nosatres.

I això em deixa perplex, perque, ¿serà que l’Ajuntament desija que ademés de vore’s be els clots, badalls i pixades, també es puguen llegir en plena nit les mil pintades que adornen les parets?…

La veritat és que yo, mai podré comprendre ad este Ajuntament.

  • Antoni Ruiz Negre es Dramaturc