Cultura

ROGLE 210, març 2024

EDITORIAL

Els Evangelis en no-valencià

Un fet terrible ha marcat el passat mes de febrer: l’incendi d’un edifici del barri de Campanar de la ciutat de Valencia que s’ha endut la vida de deu persones ademes de convulsionar la del restant de veïns. Vaja des d’aci el nostre condol als familiars i amics de tots els fallits i la nostra solidaritat en els damnificats pel foc. Ad esta luctuosa noticia se suma la del falliment del president de la Seccio de Llengua Valenciana de la RACV, el doctor en Filologia Voro López i Verdejo. En l’interior d’este numero una humil semblança constituix el nostre chicotet homenage a l’hora que manifesta el nostre pesar per la perdua d’una persona que tant ha treballat per la llengua valenciana. 

LAS FALLAS, ARTE y LITERATURA EFÍMERAS

Para conmemorar la festividad de San José Obrero se celebra la fiesta de las fallas. Es la manifestación popular más genuina y representativa de la ciudad de Valencia y de algunas poblaciones de la Comunidad Valenciana.

Los primeros testimonios de la devoción a San José se registran en calendarios y martirologios del siglo VII en Oriente y del VIII en Occidente. El papa San Sixto IV en el siglo XV introdujo la festividad josefina, pero no se extendió a toda la cristiandad católica hasta la celebración del Concilio de Trento en el siglo XVI.

El calendario de la semana festiva en Valencia comprende diversas actividades religiosas y lúdicas que culminan con la ofrenda floral a la Virgen de los Desamparados y la “cremà” de los monumentos artísticos construidos y plantados en las calles de la ciudad. 

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (i XV)

En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

ROGLE 209, febrer 2024

EDITORIAL

Una llei feta a mida

En la nostra societat ultimament estem assistint a uns desproposits llegislatius propis de republiques bananeres. Per mencionar nomes alguns dels casos mes cridaners, recordem que ya fa anys que se manté una llegislacio que permet les ocupacions illegals de vivendes; mes recentment tinguerem la llei del “Solo sí, es sí”, que ha favorit a mes d’un miller de condenats per agressions o violacions a dones; i ara assistim a una manera de llegislar novedosa, a mida del delinqüent: es el cas de la, de moment, tombada llei d’amnistia, eixa que vol borrar els delits que cometeren representants d’institucions politiques i civiques i “ciutadans” en general, instigats estos ultims per l’odi i conduits per la xenofobia i el supremacisme de certs liders –tambe politics–. 

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (XIII)

Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

LA BANLIEU

El nostre president, Carlos Mazón, ha anat a retre pleitesia a la presidenta d’Espanya-Madrit-Espanya Isabel Díaz Ayuso (IDA), i a firmar un conveni de colaboracio entre les dos autonomies en benefici de la primera (no pot ser d’una atra manera). IDA te una visio centralista de l’estat, perque ella es centralista i este d’aci es un sucursaliste (carreteres, institucions, trens, avions...). Es una versio mini del famos eix de la prosperitat de Francisco Camps: Madrit-Valencia-Palma... que nomes servi per a omplir planes de diaris i fer vore ulls per llanternes.

Immediatament han eixit els ofesos de sempre (catalanistes) a criticar que aço es una genuflexio davant de Madrit i que la perspectiva es la de convertir Valencia en la seua ‘banlieu’. Es un terme frances que significa ‘barri’, ‘barriada’, ‘raval’, ‘pedania’. No els llevare yo part de rao, que la tenen. Som la plaja de Madrit i la mar de la capital (per a l’exportacio). Com Benidorm es una extremitat britanica.

ROGLE 208, giner 2024

EDITORIAL

Polarisacio i continuisme

No voldriem començar l’any parlant de politica, ni de polarisacio, a pesar de ser este el terme elegit per la FUNDEU com a paraula de l’any 2023, pero es impossible fugir de la realitat, i es que la politica ho impregna tot i la polarisacio està a l’orde del dia: separar bons de roïns, progressistes de conservadors, comunistes de fascistes, rics de pobres, homens de dones…; la confrontacio seguix servida en la societat i d’aixo s’ocupen els politics: de buscar l’exacerbacio de les diferencies i procurar confrontacions. A lo qual colaboren no poques vegades els mijos de comunicacio; no deixa de ser una manera de tindre clientela fidel i disposta a generar batalla contra qui li senyalen com a adversari.

LA MANIPULACIÓ DEL RELAT sobre L'ORIGE DEL VALENCIÀ

Nacionalisme supremaciste

L’implantació progressiva de l’Estat de les autonomies des de l’any 1979 reactivà la narrativa històrica ‘territorial’ front a l’hispanisme preferent de décades anteriors. Pero el fenomen destaca en el País Vasc i en Catalunya, on rebroten les velles falsificacions que des de Sabino Arana i Prat de la Riba pugnaven per llegitimar les aspiracions anexionistes d’abdós regions sobre l’històric regne de Navarra i l’històric regne de Valéncia. D’ahí que des dels 70-80 del s. XX, se difonga ràpidament entre nosatres una papilla ideològica pancatalana que, protegida pels governs valencians, acabarà colonisant les institucions, el sistema educatiu i els canals de debat i difusió de les idees, erigint-se en paradigma dominant. 

EL CICLO DE LA NAVIDAD en las manifestaciones culturales

La festividad de la Navidad es una de las conmemoraciones más renombradas del calendario litúrgico y se celebra desde los albores del cristianismo. 

Desde el punto de vista religioso dos efemérides son recogidas en el calendario litúrgico: el nacimiento de Jesús en Belén y la adoración de los Reyes Magos de Oriente al niño Dios. Estas solemnidades están impregnadas de un sentimiento que concitan recuerdos familiares y rememoran tradiciones que se plasman en exposiciones de belenes, árboles de Navidad, tarjetas conmemorativas, interpretaciones musicales y representaciones teatrales. 

Diversas manifestaciones en el campo de la cultura reflejan muestras de naturaleza religiosa. La literatura, la historia del arte, la música, la cinematografía, etc., plasman el sentir de esta efeméride que combina lo religioso, lo histórico y lo tradicional.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (XI)

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

PRESENTACIO DELS LLIBRES

El present llibre consta de dos parts ben diferenciades, la primera detalla el proces que condui a la coronacio pontificia de la Mare de Deu dels Desamparats en 1923; treball basat en la consulta de documents, de la Cronica atribuida a Sanchis Sivera, la prensa de l’epoca i abundant bibliografia relaciona en la patrona de Valencia, regne i ciutat.

Destaca l’aportacio grafica dels actes mes importants d’aquella efemerides; fotografies, la majoria, procedents del fondo de l’Archiu Historic Municipal de Valencia, l’autor de les quals fon el fotograf Vicent Barberá Masip. Se completa en imagens de portades de revistes o publicacions, cartells, recordatoris, etc.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (X)

En primer lloc, procedirem a vore que el Llibre dels Fets te la particularitat de que el narrador atribuix a cada personage frases i paraules del parlar propi, reproduint o intuint, parlars hispanorromanics, galorromanics i inclus llati i arap, introduint per tant una alternança de llengues. Antecedents d’esta particularitat es troben en Ibn Quzman, qui en la seua obra en arap, reprodui el romanç de el Batallador i el d’un catiu cristià.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (IX)

Vista l’abundant comunicacio oral present en la Cronica del rei en Jaume, comprovada la varietat d’interlocutors i l’absencia d’indicis de problemes de comunicacio, hem de parlar breument de la comunicacio per escrit, en concret, de les “cartes” creuades durant les negociacions i d’aquelles en les que es plasmaven els acorts de capitulacio.

L'Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (VIII)

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

El mateix romanç

Anem a vore cóm ho barregem per a que parega nou, pero es la mateixa canço de fa 20 anys (i 40 i 60 i 100). Sempre estem en el mateix rogle, revolant el colomer, i d’ahi no eixim, no poden eixir, no volen eixir: l’unitat de la llengua (catalana) es sagrada, i li pegarém totes les voltes que vullgam al nano, pero no passarém de les preferencies, de les recomanacions, dels doblets, del coloquialisme, de la conveniencia, de l’informalitat, dels registres, del folclor, de la gastronomia, de la festa, ¡che!, de l‘anar per casa. Ya ho expongue el precursor Eduard Martínez Ferrando: “A la meva Valencia no deu existir altra llengua ni altra literatura que la catalana, ni altre esperit nacional que’l nacionalisme catalá” (El Poble Catalá, 5-6-1910). Es la fulla de ruta.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (VII)

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.

LES ESTAFES: oli, petroleu i llengua

Les persones som molt credules (inclus els conspiranoics que veuen conjuncions de poder i maldat per totes les bandes) i acceptem sense massa discrepancies l’agenda (els temes) i l’orientacio que nos sugerixen els mijos de comunicacio. Comente tres eixemples per a reflexionar: l’opinio publicada ni es l’opinio publica ni es la veritat.

El primer es l’oli. Est estiu (2023), encara que portaven prou de temps preparant el –metaforic– jaç, no hi ha hagut mig de comunicacio ni profeta economic que no haja comentat lo car que era est aliment. No estranyava vore programes i reportages a on este ‘or lliquit’, exacte, costava 10 i 11 euros el litro (oli verge extra). I te treyen comerços en estos preus i li preguntaven a la gent i tots, tots, no sabien qué fer-se en lo car que estava.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (VI)

Per a estudiar la continuïtat del cristianisme valencià fins al moment de la reconquista, partirém de mitan s XII, quan la major part dels cristians dimmis o protegits de l’Espanya musulmana patiren el fanatisme dels moments inicials de la conquista almohade. Els cristians del territori valencià, s’estalviaren estos moments inicials de fanatisme almohade, perque Ibn Mardanis el peniscoli, posteriorment conegut com a rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1146, els feu front, i evità que els almohades chafaren territori valencià, practicament fins a la seua mort, que succei l’any 1172.

La travestida 'xiquesa'

El caracteristic sufix -ea que usem els valencians per a formar substantius comuns –sobre tot abstractes– i la solucio donada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl– no son novetats per a mi. Les he tractades de forma extensa (–2020– El genuïnisme i l’autoodi, pp. 189-192) i abans de mi ha tractat l’evolucio diacronica Francesc de Borja Cremades (–1982– La llengua valenciana, en perill, pp. 155-181), pero no ve mal recordar alguna curiositat.

Per resumir, es un sufix prolific i està generalisat en el nostre territori excepte –no totalment– una zona del nort, de transicio en el catala (recordem que alli la norma es -esa i en castella -eza). Antigament alternaven -ea i -esa si be la decantacio natural eliminà el segon en la produccio lliteraria i en la parla. En molts autors trobem les dos formes (en predomini de -ea), pero tambe hi ha ocasions que es unic -ea.

ROGLE 205, octubre 2023/La Festa

EDITORIAL

Un estiu mogut i un nou curs batallador

Els resultats de les passades eleccions de maig, municipals i autonomiques, han permes noves majories en Valencia. Tant en les Corts com en molts ajuntaments s’han conformat governs conservadors i/o de dretes, governs de PP junt en Vox. Els del partit d’Abascal entraren fort en alguna d’estes institucions, especialment combatius en el pancatalanisme instaurat durant decades per una classe politica colaboracionista en dita ideologia, la qual ha trobat en les dos ultimes llegislatures una espenta extra en eixe conglomerat que es Compromís.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (V)

Hem vist que els musulmans i jueus autoctons no havien deixat de parlar romanç en s. XIII, i es evident que els cristians protegits o “dimmis” tambe continuaven parlant-lo. Pero hem comentat les raons per les quals no es facil trobar referencies d’estos cristians, gens apreats pels musulmans o cristians que ostentaven el poder politic i religios, a pesar de que segurament eren prou numerosos, com en la Lisboa de principi del s XII, a on la mitat de la seua poblacio continuava professant el cristianisme. Ademes, que no siga facil trobar referencies als cristians dimmis, no vol dir que siga impossible.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (IV)

En l’articul anterior hem ordenat cronologicament algunes cites que contradiuen als “rupturistes”, per les quals es demostra, que l’immensa majoria dels musulmans i jueus de l’Espanya musulmana parlaven en romanç en el s. XII i continuaren parlant-lo en el s. XIII. En relacio a la llengua dels cristians que vivien en territori musulmà, seria un destrellat pensar que els jueus i musulmans l’hagueren conservat, i en canvi els cristians l’hagueren abandonat, sent que el romanç era una llengua “acusada” de cristiana per haver evolucionat des del llati. Es evident que la lengua Tholetana, que entre 1175 i 1187 parlava el mossarap Galip o “mixtarabe Galippo”, no era una llengua derivada de l’arap sino del llati, mare compartida de la llengua dels valencians, a la que sempre hem dit i direm llengua valenciana.

LES CINC ESPINES

Invents i manipulacio

Els invents tenen bona prensa quan signifiquen millores per a la salut, la ciencia o la calitat de vida (p. e. la fregona per a no llavar el pis agenollat), pero tenen una cara negativa quan es referixen a coses fora de la realitat o sense base. Est es l’aspecte que m’ocupa.

En la penultima polemica sobre la llengua valenciana i quína es la normativa mes adequada han eixit els valedors inquisitorials, dic d’alguns periodistes, a defendre l’unica veritat (la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–) i la condena al foc etern dels discrepants (usuaris, pocs, de les Normes d’El Puig –NdP–).

Fins ara no els importava que les utilisarem perque de forma casi absoluta nos han ignorat, nos han ocultat, nos han censurat (si, els que no censuren, els mateixos). Ara tenen un problema perque Vox, en el govern del Consell, fa un us ‘meteorologic’ d’este sistema ortografic (publíca i borra tuits) i ademes considera que es el millor per a l’idioma valencià (una atra qüestio es que l’usen entre poc i gens, es un problema de congruencia, pero una cosa no lleva l’atra...).

Dic que l’armada invencible, per alguna prensa-periodistes, s’ha llançat com una fona contra esta practica i ha descarregat ad nauseam el topic de fa mes de 40 anys: es una normativa inventada en 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (III)

En la primera mitat del XIII, Ibn al-Baytar (1190-1248), de Malaga, continuà donant noms de “simples” en la llengua “latina, que es la aljamía de al-Andalus”, en la seua obra “Kitab al-yami…”. En relacio a les obres de “simples” o productes basics farmacologics de que hem parlat, haurem de recordar el raonament d’Álvarez López, catedratic d’Historia Natural qui en “Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…”, escrigue que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa”, perque pareix que alguns no ho tenen clar. Recordar, que tant Ibn Buqlaris com Ibn al-Baytar, referencien el romanç valencià o algemia de valencia, dient-li “ayamiyya balansiya” o “ayamiyya sarqiyya” o de l’est d’al-Andalus.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (II)

En l’articul anterior, hem vist, que hi han “rupturistes” que califiquen la continuïtat entre el romanç o “ayamiyya” parlat en l’epoca de dominacio musulmana, i el romanç o algemia d’epoca de dominacio cristiana, com a “poc raonable” o “poc provable”, mostrant-se alguns d’ells especialment combatius, en contra de la continuïtat entre l’algemia valenciana i la llengua valenciana.

ROGLE 204-setembre 2023

EDITORIAL

Sobre una falsa censura i terceres vies mortes

En este caloros estiu s’han produit dos noticies entorn a la llengua valenciana que tenen la seua transcendencia, una d’elles (provablement les dos) directament conseqüencia del canvi politic ocorregut en el govern, tant en la Generalitat com en molts ajuntaments i diputacions valencianes. El PP (en solitari en pocs llocs) junt a Vox (en la majoria) son decisius per a la governabilitat; es lo que deixaren les urnes en les eleccions municipals i autonomiques del 28 del passat maig.

L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (I)

En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

Lloable ingenuïtat

Qualsevol iniciativa en favor de la llengua valenciana, de promocionar l’us o d’acostar el model ‘oficial’ al ‘natural’ (popular, que no vol dir descuidat o castellanisat) es benvenguda. I aixina es “Propostes per a una nova política lingüística” del Cercle Isabel de Villena (CIV) i que ha publicitat als quatre vents Levante-EMV (1-8-2023: 10). El mateix diari al qual li venía tort que yo escriguera-colaborara en Normes d’El Puig fa uns anys. Si ho haguera fet, el rotatiu tindria ara un ‘amic negre’ que justificaria el seu antirracisme... mala sort per a la secta.

L’ingenuïtat es creure que de la nit al mati la situacio idiomatica canviarà perque hem tengut unes brillants idees (no dic que no ho siguen). Tot te un principi. Cert.

L’ingenuïtat es creure que els mateixos que prohibixen, prescriuen i dirigixen el model cap a la convergencia, en el catala, s’immolaran i reorientaran la politica llingüistica cap a un model mes ‘autocton’.

Bogard y Bogart

La viuda Conejos, en 1750, imprimía un sermón de fray Ignacio Bogart que sorprendía por su agresividad. Predicado en Alzira el día del Corpus, el probable antepasado de Humphrey Bogart hablaba del campo de batalla, el fusil, la vayoneta (sic), bombas, terremotos, etc. Predicador del convento de Santa Bárbara de Alzira, Bogart se mostraba orgulloso de nuestro Reyno de Valencia; aunque sólo escribiera en castellano y latín No obstante, sabemos que el valenciano era la lengua común entre los religiosos, estuvieran en Alzira o muy alejados del Reino.

ANTONIO DE NEBRIJA

Elio Antonio de Cala y Xarana, Antonio de Lebrija (o de Nebrija)

Antonio de Nebrija nació en Lebrija el año 1444

Historiador, pedagogo, gramático, traductor, docente, catedrático, filólogo, lingüista, lexicógrafo, impresor, editor, cronista, escritor y poeta, tuvo parte en el propósito papal y cisneriano de corrección del calendario juliano, que no conocería la luz hasta 1582. 

En Lebrija cursó sus primeros estudios “debajo de bachilleres y maestros de gramática y lógica”, y de allí marchó a Salamanca donde pasó cinco años en la Universidad. Con diecinueve años, y al amparo del obispo de Córdoba Juan Rodríguez Fonseca, se fue a estudiar a Italia, becado por el Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles, en la Universidad de Bolonia, donde permaneció hasta 1470.

L'Algemia Valenciana (V). HARGES i CEGELS (i VI)

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

2

L'Algemia Valenciana (V). HARGES i CEGELS (V)

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

L'Algemia Valenciana (V). HARGES i CEGELS (IV)

En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

L'Algemia Valenciana (V). HARGES i CEGELS (III)

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

El “zayal (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

EL “CORPUS CHRISTI” solemniza EL TRIUNFO de la EUCARISTÍA

La manifestación religiosa que goza de más tradición y raigambre en el antiguo Reino de Valencia por su simbología histórica y espectacularidad es la del culto a la Eucaristía. La exhibición de la Sagrada Hostia en ceremonial procesión a partir del siglo XIV se convirtió en un acto religioso-cívico suntuoso en ciudades y villas valencianas. Desde el año 1355 abunda la documentación que confirma la celebración de esta solemnidad con gran boato, como testimonian las fuentes archivísticas de los “Manuals de Consells”, los “Libres de Clavería Comuna”, la Colección de “Letres Missives”, el “Libre de Certificacions”, “Libres Judiciaris”, “Libre de Actes”, etc., fuentes documentales que se conservan en el Archivo Municipal de Valencia (AMV).

El Corpus representa el triunfo de la Eucaristía. Fue el papa Urbano IV, el 2 de setiembre de 1264, al promulgar la bula “Transiturus de hoc mundo”, quien instituyó formalmente en toda la Iglesia la celebración del Corpus Christi. Dicha bula fue confirmada por Clemente V, en 1311, y cinco años después ratificada por Juan XXII, sirviendo para que se extendiera la fiesta del “Corpus” por toda la Cristiandad.

L’Algemia Valenciana (IV). PARAULES EN ROMANÇ i ROMANCISMES (i VI)

L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

ROGLE 201, juny 2023

EDITORIAL

Continuar treballant

Ya ha passat la cita electoral de les municipals i autonomiques (28/05/2023) i el valencianisme politic, el que no te dependencies, ha eixit prou mal parat. Molts seguiran parlant de la falta d’unio, cosa que en esta ocasio no es tan certa, pero, en tot cas, ni sumant els vots d’uns i d’atres el resultat deixa de ser raquitic i exigu.

L'identitat DUAL

L’identitat es un intangible –encara que tinga elements objectivables– que es construix socialment per oposicio. Som una cosa, individualment o grupalment, perque no en som una atra, tan senzill i tan complex com aço.

Valencianes i valencians de totes les terres del regne, de les distintes comarques o de les tres provincies, tenim adscripcions diverses. L’ultim barometro de la Generalitat Valenciana (decembre de 2022) atribuix la condicio de nomes valencians a un 8.1% dels enquestats-poblacio, un 21.2% als que se senten espanyols a seques i un 63.1% als que diuen ser tant una cosa com l’atra.

L’Algemia Valenciana (IV). PARAULES EN ROMANÇ i ROMANCISMES (V)

Una atra font per a l’estudi de romancismes son els escrits en arap dels mossaraps toledans. Per a posar de manifest alguns d’ells, partirém d’un estudi d’Ignacio Ferrando Frutos titulat “Los romancismos de los documentos mozárabes de Toledo”. En este treball, Ferrando Frutos diu que en els moments anteriors a la conquista de Toledo hi havia “convivencia entre las lenguas romance y árabe”, afirmant que el romanç es mantingue “con mayor fuerza en la esfera rural y privada”. Proseguix dient, que quan Toledo passà a tindre mandataris cristians a partir de l’any 1085, “se produjo una convivencia lingüística con los romances traídos por los cristianos del Norte…”. Ni mes ni manco que lo que succei en territori valencià un sigle i mig mes tart.

2

L’Algemia Valenciana (IV). PARAULES EN ROMANÇ i ROMANCISMES (IV)

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

L’Algemia Valenciana (IV). PARAULES EN ROMANÇ i ROMANCISMES (III)

En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

Suscribirse a Cultura