Historia

LA BATALLA DE VALÉNCIA (XV)

Pedro Fuentes el Lun, 21/11/2022 - 20:29

I és que quan una regió (Catalunya) carix de l'importància migeval i de l'incommensurable història que Valéncia va representar des de la seua fundació en l'any 138 a. C. pels romans, i totes aquelles ètnies que varen passar per la nostra terra, fins a la més destacada que va ser l'invasió morisca que va durar fins a l'any 1238, en la conquista del Regne Musulmà de Valéncia pel rei cristià Jaume I el Conquistador, puix fer eixir a la llum els complexos d'inferioritat que els afecten en tractar-se d'una terra, la catalana, que sempre va ser feu franc dins de lo que coneixem com la Marca Hispànica, fins que Jaume I fa que els territoris francs, més avall dels Pirineus, passen a ser de la Corona d'Aragó. Despuix d'esta negociació política en el rei franc, els comtats de la Marca Hispànica són una simple anexió a la Corona d'Aragó, sense més representació política dins de la mateixa, fins a tal punt que el rei cristià i els seus successors mai s'han denominat reis de Catalunya, sino, simplement, comtes de Barcelona i d’uns atres comtats.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (XIV)

Pedro Fuentes el Vie, 11/11/2022 - 20:08

LA TRANSICIÓ VALENCIANA (XIV)

EL BLAVERISME

El blaverisme és la denominació en que habitualment es coneix a un moviment social naixcut com a reacció contra la corrent pancatalanista del nacionalisme valencià, escorat a les tesis catalanistes fusterianes en la nostra Comunitat. Deu el seu nom a l'apassionada defensa per part d'este moviment de l'història i de la cultura del nostre poble entre les que destaquen, com més importants, tant la llengua valenciana com la Real Senyera del Regne de Valéncia. Esta denominació tenia originalment una connotació negativa que encara es manté entre els grups socials i polítics, encara que modernament és assumida i reivindicada per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'uns atres moviments que, de la mateixa manera que este,  s’autoproclamen també valencianistes pero contraris al secessionisme llingüístic.

El “secessionisme llingüístic” terme acunyat pels partidaris de les anexións pancatalanistes, s'aplica per este tipo d'elements subversius a l'autèntica història del nostre poble, als partidaris de les tesis valencianistes contràries totalment a l'anexió de la nostra Comunitat al proyecte dels Països Catalans. Per tant, “el blaverisme considera que els secessionistes llingüístics” són precisament aquells que neguen l'independència de la llengua valenciana i de l'història i cultura del Regne de Valéncia.

EL QUINTO CENTENARIO de la CONQUISTA DE VALENCIA (1738) tras los DECRETOS de NUEVA PLANTA de 1707

Mario Rodríguez el Lun, 07/11/2022 - 08:46

De todos es sabido que Felipe V de Borbón ganó la Guerra de Sucesión y que derogó todos los fueros existentes en la Corona de Aragón con los decretos de Nueva Planta de 1707. Su motivo fue el apoyo de la Corona de Aragón al archiduque de Austria como sucesor de Carlos II.

Con una nueva dinastía y modelo de Estado se encontró el Quinto Centenario de la Conquista de Valencia, que acontecería el 9 de octubre de 1738 (31 años después de la derogación de todos los fueros e instituciones propias valencianas). A pesar de eso, y en buena parte por presión popular, las nuevas autoridades tuvieron que transigir y colaborar con esta celebración.

Jusep Vicent Ortí y Mayor reflejó con todo lujo de detalles no sólo estas celebraciones, sino también la historia valenciana, en su obra "Fiestas Centenarias con que la Insigne, Noble, Leal, y Coronada Ciudad de Valencia celebrò en el día 9 de Octubre de 1738 la Quinta Centuria de su Christiana Conquista".

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA: concepte i historia (i IV)

Agusti Galbis el Mié, 02/11/2022 - 08:36

Ya hem vist el significat de “algemia”, aixina com l’importancia que te, per ser una denominacio de continuïtat entre el romanç valencià prejaumi i la llengua valenciana. Es una denominacio que es troba normalment en contexs a on intervenien ‘mossaraps’, conversos, moros / sarraïns / musulmans, o moriscs. Convixque en unes atres denominacions que han definit historicament a la nostra llengua, com “pla”, “romanç”, “vulgar”, “llengua valenciana” o “valencià”, algunes de les quals podien coincidir en un mateix text, com es comprova en ple s.XV, quan el 28 de setembre de 1489, Johan Rix de Cura i Nicholau Spinder es posaren d’acort per a “obrar e fer setzens e quinze volum de llibres de Tirant lo Blanch en romanç en lengua valenciana.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (XIII)

Pedro Fuentes el Lun, 31/10/2022 - 19:13

EL'himne nacional ha de ser al meu entendre el mateix de Josep Serrano i Simeón i Maximilià Thous Orts i al qual a soles se li ha de canviar el primer vers, i despuix unes chicotetes modificacions per a adaptar-lo a l’actual sentiment nacionaliste dels valencians en uns casos (a on diu regió pel terme nació) i per a corregir alguns chicotets defectes llingüístics en uns atres casos. Recordeu que la -d- de les terminacions -ada / -ades s’escriuen, pero no es pronuncien (per això van entre paréntesis), llevat d’alguns casos en que ho exigix la mètrica. La transcripció sancera de l’himne "actualisat" seria la següent:

 

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA: concepte i historia (III)

Agusti Galbis el Sáb, 22/10/2022 - 15:39

En el present articul anem a vore les mentires, desficacis i favades que son capaços de dir els catalanistes i acatalanats per a evitar que es pose de manifest la continuïtat que es despren de la relacio “al-ayamiyya = romanç” d’epoca de dominacio musulmana i la de “algemia = llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana, lo que mostra i demostra l’autoctonia i independencia de la llengua valenciana front a qualsevol atra.

LA BATALLA DE VALÉNCIA XII

Pedro Fuentes el Sáb, 22/10/2022 - 11:47

La polèmica

Afirma Barceló que el primitiu text del Real Decret (de Bilingüisme) el varen redactar Enrique Alcaraz i Manuel Broseta (de nou Broseta). Reformat en l'época de Peris, la seua aparició va provocar inquietuts i disgusts en el bando del proimperialisme barceloní. Beviá ho va calificar d'ambigu, perque parla de llengua valenciana. “Esta terminologia -va dir- tècnicament, és incorrecta. Lo correcte és el terme valencià”.

¿Per qué vullgué Beviá (alacantí) que la Llengua Valenciana es denominara únicament com a “valencià? Molt fàcil. Es tracta de denigrar políticament tot lo que es referix a l'història, cultura i llengua del Regne de Valéncia. Es tracta de desmeréixer totes les nostres raïls i de deixar-nos al nivell del sol per a poder ser absorbits en major facilitat dins de l’estrafalari proyecte dels Països Catalans promulgat i fomentat pel pancatalanisme rampant que es ve fomentant per part dels nostres veïns del nort. El colaboracionisme d'est element com de la multitut d'elements subversius partidaris del pancatalanisme valencià, no és ni més ni menys, que traïcionar a la seua pròpia terra mare a favor de la megalomania catalana.

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA: concepte i historia (II)

Agusti Galbis el Sáb, 15/10/2022 - 20:21

En l’articul anterior hem vist que l’evolucio de l’arap “al ayamiyya” al valencià “algemia”, es una mostra de continuïtat entre el romanç valencià parlat en epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Hem estudiat el seu orige etimologic i hem parlat tant de l’evolucio del seu significat, com de les causes d’eixa evolucio. Tambe hem raonat sobre el llati rustic o romanç que es parlava previament a l’epoca de dominacio musulmana. En est articul anem a vore que l’invasio musulmana no detingue el proces de formacio de les llengues romances, sino que contribui a la seua individualisacio. Vorem una pinzellada sobre l’importancia de l’element convers.

Efectivament, el proces de formacio de les llengues romances, condui a que s’individualisaren i prengueren noms propis. En “La llengua dels valencians en el s. IX”, hem vist, que en un mateix text del s. IX, es documenten els noms de dos llengues romances, la “ifrangiyya”, o llengua dels francs, i la “andalusiyya”, que podria referir-se a la llengua dels valencians d’eixa epoca.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (XI)

Pedro Fuentes el Vie, 14/10/2022 - 09:11

Tinc que deixar constància del contingut de la Llei de la Presidència de la Generalitat Valenciana número 8/1984, de 4 de decembre, per la que es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilisació. Crec que d'esta informació els valencians podrem traure les nostres conclusions sobre l'actuació política de l'esquerra socialista, durant els anys en que varen governar en majoria absoluta en la nostra Comunitat.

A pesar de que esta Llei de Símbols obliga a totes les institucions ha fer us dels mateixos en la forma establida per la llei, les institucions de la Generalitat han fet cas omís i irrespectuós de lo dispost, especialment per lo que fa a la nostra Llengua Valenciana (traïcionada pel català) i a la nostra Real Senyera Coronada. Fan una excepció per lo que fa a l'Himne de la Comunitat. S'utilisa en actes públics pero veem en indignació que cap dels polítics socialistes el canta, sent de vergonya aliena el comprovar que mouen els llavis per a donar una image de respecte en el mateix, pero ni el canten ni el senten com a representatiu de la nostra Comunitat.

L’ALGEMIA VALENCIANA: Concepte i historia (I)

Agusti Galbis el Sáb, 08/10/2022 - 20:17

En este articul encetem una serie dedicada al romanç valencià prejaumi. En articuls anteriors ya nos hem acostat ad est estrat de la llengua valenciana parlant de toponimia en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, d’onomastica, en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, i hem raonat sobre la seua evolucio en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”.

La nova tanda d’articuls es titula “L’algemia valenciana”, i l’encetem parlant del seu “Concepte i historia. Seguirém en Testimonis sobre l’us del romanç”, en els quals comprovarém que posteriorment a la conquista musulmana i fins a la reconquista cristiana, l’immensa majoria de la poblacio de “Spania” continuà parlant en “al-ayamiyya” o romanç. Seguidament vorem la continuïtat, inclus en relacio a “L’us del llati. En “Romanç i romancismes, i “Les harges (cast. jarchas), documentarém lexic i morfosintaxis que podria adscriure’s al romanç valencià prejaumi. Finalment, en “La continuïtat, demostrarém que el gros del poble valencià en que es trobà Jaume I, parlava en romanç valencià i s’entenia perfectament en els nobles, militars i poble foraster que s’acostà per aci.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (X)

Pedro Fuentes el Jue, 06/10/2022 - 08:50

¿Cóm es finança el pancatalanisme en el Regne de Valéncia?

Les finançacions que han contribuït a l'expansió del pancatalanisme en el Regne de Valéncia venen de diferents aportacions, tant oficials com  particulars o de ONGS, l'activitat real de les quals consistix en conseguir fondos autonòmics i nacionals per a destinar-los ad estes activitats, encara que en els seus estatuts no consten eixos fins, sino lo que generalment es coneix com a “tapadora” que referixen a distintes iniciatives sense ànim de lucre.

En primer lloc és la Generalitat de Catalunya la que aporta més fondos ad este tipo de pancatalanisació en el Regne de Valéncia, a través de distintes societats catalanes i valencianes. En l'àmbit català destaca l’Omnium Cultural, ademés de multitut d'associacions destinades a la consecució de “l’unitat de la llengua” -valenciana i catalana-. La principal recaptadora de diners per a activitats pancatalanistes en Valéncia és Acció Cultural del País Valencià, dirigida pel valencià Eliseu Climent, en importants aportacions destinades a les seues activitats editorials i, a la compra en el seu temps, de l'edifici del carrer de Sant Ferrando, lo que es coneix com l'edifici El Siglo, per més de 600 millons de les antigues pessetes, per a ubicar el centre “Octubre” caverna del pancatalanisme en el mateix centre de la ciutat de Valéncia.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (IX)

Pedro Fuentes el Jue, 29/09/2022 - 20:19

¿Cóm va ser aquell 9 d'octubre en que va ardir la “màrfega” de l'Ajuntament de Valéncia?

De la mateixa manera que en les demés senyes d'identitat del nostre poble, l'himne també va sofrir els constants atacs del pancatalanisme. Tot l'arc polític d'esquerres, en el colaboracionisme i premeditada nocura de l'arc de la dreta -els partits valencianistes no existien, per lo que no hi havia cap oposició llegalment reconeguda-, estaven per adoptar com la bandera representativa de la nostra autonomia la “quatribarrada”, és dir, les quatre barres que el pancatalanisme imperant havia furtat a Aragó. Els catalans ells, tan originals com sempre, lo seu és copiar i apropiar-se de lo que no els correspon, sense cap tradició històrica varen arborar la seua “màrfega” i aixina continuen.

Una volta més la pressió valencianista va acovardir als “pares de l'estatut” i es varen vore obligats a reconéixer per a la nostra terra a la Senyera coronada tricolor, que els reis del Regne de Valéncia varen establir com identificant de la nostra terra.

Molts dels valencians senten com a pròpia la Senyera coronada i, prova d'això, és l'afluència de públic que es congrega cada 9 d'octubre, festa nacional valenciana, davant l'Ajuntament de Valéncia, per a vore-la descendir pel seu balcó principal, no inclinant-se ni davant de res ni davant de ningú.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (VIII)

Pedro Fuentes el Mar, 20/09/2022 - 08:33

Ramón García Hernández en el seu (Aproximació...) parla del sofisme “unitat de la llengua” en els següents térmens: “Per a poder justificar lo injustificable, en este procés de subordinació idiomàtica, va tindre que llançar-se un sofisme: l'unitat llingüística del valencià i el català (també del mallorquí), com un primer pas del procés que es porta a terme. A continuació donar nom a eixa entelèquia “llengua catalana”, establint la següent premissa: Llengua és igual a Cultura i basant-se en açò es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla català és català i els valencians parlen català, la conclusió serà que, els valencians són catalans i catalana puix serà la seua cultura”.

Emilio Attard i Enrique Monsonís (UCD), (Vicente Ramos en De Albiñana...), nos diu: “Escoltem al segon: tenim una raïl catalana en el nostre orige i en el nostre idioma;... «el valencià és una variant del català»;... les campanyes anticatalanistes són “confessionistes i disgregadores”.

¿Cóm es va conseguir que en el nostre Estatut d'Autonomia es reconeguera la Real Senyera?

LA BATALLA DE VALÉNCIA (VII)

Pedro Fuentes el Mar, 13/09/2022 - 08:37

El valencianisme també ha tingut el seu mig de comunicació a través del Grup d'Acció Valencianista (GAV), una organisació totalment valencianiste, que en la seua revista interna "Som" reconeixen ser els autors el 9 d’octubre de 1977, de la crema de la bandera preautonòmica  inventada pel consell i, penjada en el balcó de l'Ajuntament de Valéncia.

Des de l'any 2005, el valencianisme ha segut acusat falsament per diferentes forces polítiques pancatalanistes i nacionalistes d'atentar contra les sèus del BNV en Valéncia i en unes atres localitats, aixina com també els atentats que es varen perpetrar en la casa de Joan Fuster i de Manuel Sanchis Guarner que mai es va provar això....

No és precisament el Bloc, nacionaliste d'esquerres, el que pot acusar al Grup d’Acció Valencianista de terrorisme, quan este Bloc estava conexionat en el PSAN, partit del que ya he parlat en unes atres ocasions, i molt relacionats en el grup pancatalaniste Terra Lliure, autor d'innumerables atentats terroristes contra la convivència dels valencians.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (V)

Pedro Fuentes el Mar, 30/08/2022 - 08:50

¿Cóm es va conseguir que en el nostre Estatut d'Autonomia es reconeguera l'Idioma Valencià?

Sense dubte, l'alvertent llingüístic del moviment valencianiste és la seua traça més definitòria tal i com assumixen els principals diccionaris valencians.

Per oposició a la caracterisació per Joan Fuster dels valenciaparlants com a pertanyents a la nacionalitat catalana, els valencianistes advocaran per un us idiomàtic del valencià, i rebujaran les unitaristes Bases de Castelló, de 1932, per a optar per les diferents normatives ortogràfiques diferenciades del català propostes per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. Este procés s'iniciarà en l'ensaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana: perqué i cóm s’ha d’escriure la que és parla (1977), i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, els qui varen evolucionar durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial.

CRISTIANES VALENCIANES de 1239 (i II)

Agusti Galbis el Vie, 26/08/2022 - 09:08

Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l'articul anterior, s'han de contar entre els valentini que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.

L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (IV)

Pedro Fuentes el Mar, 23/08/2022 - 09:18

El moviment valencianiste se reactiva en l'any 1976 i és la conseqüència de la recuperació de la democràcia en superar-se la dictadura i, preveent que les actuacions polítiques partidistes no anaven a conduir a res bo per a l'autonomia valenciana, que irremediablement s'estava gestant, puix totes les apariències feyen augurar mals vents per a la nostra terra. I “Estos (s'està referint als diputats de les Corts Espanyoles) com ho varen fer en temps de la II República, quan els catalans demanaven en el seu primer estatut l'anexió del Regne de Valéncia a Catalunya, neguen qualsevol possibilitat de la creació d'eixos Països Catalans i, ademés, neguen la possibilitat de tan sol una federació entre autonomies (Valencians front al catalanisme. Manuel Zarzo. Valéncia, 1995, en avant “Valencians...”).

LA BATALLA DE VALÉNCIA (III)

Pedro Fuentes el Sáb, 20/08/2022 - 09:36

 Ademés de totes les traïcions que es venien gestant per part dels polítics valencians, per a convertir al nostre Regne de Valéncia en un apèndix més dels Països Catalans, s'allumena un nou detonant que també influiria en l'oposició dels valencianistes a les martingales del Plenari. I, és, en tota seguritat, el nomenament com a President del Consell Preautonòmic de José Luis Albiñana Olmos.

Vicente Ramos en (De Albiñana...) nos comenta: “El President Albiñana. Sí, com veem, el Consell navegava sense rumbo i desarborat, és lícit pensar que el seu capità patia de vèrtic o de notòries insuficiències síquiques. Sembla, puix, necessari posar llum en l'obscura personalitat de “Pepe Lui”-... i en la seua nefasta influència en la vida valenciana. Per a traçar la seua epopeya, hem buscat el testimoni dels seus més aplegats.

En lo personal. José Luís Albiñana Olmos, naixcut en Valéncia en 1943, va prendre el volant de l'autobús preautonòmic quan contava 34 anys, edat que, si en atres persones, supon madurea, en el nostre personage, no. He ací una de les causes -tal volta, la bàsica- dels seus fracassos. Aixina ho va destacar Tarradellas: “Quan tinga trenta anys més, segur que ho farà millor”.

CRISTIANES VALENCIANES de 1239 (I)

Agusti Galbis el Jue, 18/08/2022 - 09:17

En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceninutrices vel mulieres non teneant Christianas, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (II)

Pedro Fuentes el Mar, 16/08/2022 - 08:36

COMENCEN LES AVENTURES DEL “PLENARI”

A raïl de la proclamació d'Adolfo Suárez González com a President del Govern en ciernes, en el més de juliol de 1976, comencen els moviments polítics dels partits en la clandestinitat, que varen ser tots autorisats pel president, fins i tot el Partit Comuniste d'Espanya (PCE), que va presidir, el nomenat Santiago Carrillo.

En este nomenament (el de Suárez) comencen les dissensions entre els distints partits polítics i el president del govern. Ya es van posicionar molts polítics, fins al moment en la clandestinitat silenciosa, per a tractar d'assegurar-se un lloc en les Corts Generals i en el Senat, la formació dels quals vindria despuix de les primeres eleccions democràtiques produïdes en Espanya despuix de la mort del dictador general Franco.I Valéncia, per mediació d'Emilio Atard i Manuel Broseta Pont, els dós de l’UCD, (partit de Suárez) no es priven d'opinar en els següents térmens sobre el gabinet format pel president Suárez: “en categoria de directors generals i subsecretaris, pero que carix de l'eixecutòria capaç de recuperar l'esperança tàcita que partix de l'oposició tenia en el resultat definitiu de la gestió dels reformistes”

LA BATALLA DE VALÉNCIA (I)

Pedro Fuentes el Sáb, 13/08/2022 - 08:42

INTRODUCCIÓ

En la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, es tanca el periodo de la dictadura política més llarga que va sofrir Espanya en els últims sigles.

El 14 d'abril de 1931 es va proclamar en Espanya la II República, donada per acabada la Monarquia en el moment en el que el rei Alfonso XIII es va exiliar, junt en la seua família, en Itàlia, posant l'excusa de que “no volia que la presència de la seua figura en Espanya fora motiu d'enfrontament entre els espanyols que majoritàriament s'havien decantat per proclamar de la II República”. La transformació política va emanar d'unes eleccions municipals, el citat 14 d'abril de 1931, Espanya es va gitar monàrquica i s'alcà republicana.

Els Borbons sempre s'han caracterisat pel seu acomodament a les circumstàncies polítiques dels governs instaurats, deixant fer a tots sempre que el seu “modus vivendi” siga protegit i no perjudicat. En el cas més recent de l'història d'Espanya, la decisió del dictador Franco de la restauració de la monarquia en la persona del rei Juan Carlos de Borbón i Borbón, -que va regnar en el nom de Juan Carlos I-, el va designar com el seu successor i, en funció de la Constitució Espanyola de 1978, és nomenat com a cap de l'Estat i sense cap tipo de decisió política en el govern de la nació, com constitucionalment està establit.

La Ciutat de Valencia i EL NOM DE "MADINAT AL TURAB" (I)

Agusti Galbis el Lun, 14/03/2022 - 20:39

En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, diguerem que “L’interpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva”, afegint que “Ho deixarém, de moment, perque l’objecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià”. Ha aplegat el moment de desfer un mes dels enredros i les mentires interessades que formen part del programa del catalanisme histeric.

Es cert que la ciutat de Valencia, o “Madinat Balansiya”, fon tambe coneguda per “Madinat al turab”, durant una certa epoca de la dominacio musulmana. Els primers cronistes araps a on trobem esta denominacio son al-Razi i Ibn Hawqal. Estudiem-ho.

El origen de las cuatro (o cinco) barras de Aragón y del escudo de Salamanca

Mario Rodríguez el Lun, 28/02/2022 - 20:15

El origen de las barras de Aragón es un tema bastante controvertido. Curiosamente hay una ciudad castellanoleonesa que las lleva en su escudo, Salamanca, y también un pueblo de Toledo, Nombela ¿Intrigante verdad?

Si vamos a la historia del escudo municipal de Salamanca, el más antiguo que se conserva ilustra la obra “Theatro Eclasiástico de las Ciudades e Iglesias Catedrales de España” de Gil González de Ávila de 1618 [https://archive.org/details/el-escudo-de-armas-de-salamanca-y-color-de-su-bandera/page/n19], y de entre los labrados en piedra se encuentra el que se erigió en la entrada a la ciudad por su puente romano en 1627. Ambos y otros que se labraron posteriormente, como los de la plaza Mayor, contienen 5 barras (véase anexo fotográfico)

¿Destrui ABD AL-RAHMAN I la ciutat de Valencia? (i II)

Agusti Galbis el Mar, 07/12/2021 - 20:18

En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.

Per a poder-ho fer, trobem lo que diu al-Udri (1.003-1085), en traduccio que fa Vallvé, en la p 291 de “La división territorial…”. Diu que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora…Su término es muy extenso y muy bien defendido. Reúne los beneficios del mar y de la tierra, de la agricultura y de la ganadería. Tiene llanos y zonas montañosas, muchas ciudades y castillos. En el año 162  (= 28 de septiembre 778 – 16 de septiembre 779) ’Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”. Ans d’entrar en l’analisis de la cita, no es pot deixar de dir, que existixen traduccions parcials d’Al Udri referides a la “Marca superior” i unes atres de la “Cora de Tudmir”. No hi ha cap referida a “Cora de Valencia”. Per lo vist, els nostres “arabistes” estan preocupats i ocupats en enredrar per uns atres puestos.

L'Autonomia Valenciana DURANT L'EMIRAT DE CORDOVA (i III)

Agusti Galbis el Mar, 23/11/2021 - 15:56

Havent vist la multitut de fets que donen mostra de l’autonomia politica i militar valenciana durant l’emirat de Cordova, anem a estudiar lo que ocorregue en el periodo de govern d’Abd al Rhaman III, durant el qual tot apunta a que eixa autonomia es va vore debilitada. Moltes noticies nos donaran conte de l’autonomia anterior.

L’Autonomia Valenciana DURANT L’EMIRAT DE CORDOVA (II)

Agusti Galbis el Lun, 15/11/2021 - 20:53

En l’articul anterior hem constatat l’autonomia politica de que gojà el territori valencia des de l’any 713, en els inicis de l’invasio musulmana, fins al 822, any de la mort d’Abd Allah a qui dien “el Valencià”, tot en relacio a lo que escrigue Guichard de que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. En la p 380 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” Guichard continua dient de la Cora de Valencia que fon “Ocupada definitivamente por las fuerzas omeyas en los años 924-929…”. En el present articul estudiarém els fets succeits entre la mort d’Abd Allah, i aquells que pogueren ser l’orige del final d’eixe regim d’autonomia que coincidi sensiblement en l’inici del califat de Cordova, califat que tingue una duracio inferior a un sigle i que donaria pas a les taifes del s. XI, que supondrien un regim, d’independencia.

L'Autonomia Valenciana DURANT L’EMIRAT DE CORDOVA (I)

Agusti Galbis el Lun, 01/11/2021 - 19:19

Guichard en la p 378 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” expon que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. Dedicarém el present articul, a l’estudi d’eixa autonomia, sense dubte important en la configuracio-consolidacio d’un territori i d’un poble: el poble valencià.

En l’articul anterior hem vist, que el territori valencià formà part d’una especie d’estat cristia tributari dels musulmans, durant aproximadament el primer mig sigle de la dominacio musulmana, coincident en l’etapa del califat de Damasc. Aixo feu que el territori valencià i la seua poblacio iberorromana, es quedaren al marge d’eixa primera epoca caracterisada per convulsions internes i assentaments descontrolats de gent forastera. Dins de tot el periodo de dominacio musulmana d’Hispania-al Andalus, eixa fon sense dubte, la primera etapa d’autonomia del nostre territori.

EL TERRITORI CRISTIÀ TRIBUTARI VALENCIÀ durant el Califat de Damasc (i II)

Agusti Galbis el Lun, 25/10/2021 - 20:24

En la primera part d’est articul hem vist que la major part del territori del pacte que Teodomir suscrigue l’any 713 en els invasors musulmans, es tractà de territori de ciutats valencianes. El pacte supongue el respecte dels musulmans a l’existencia d’un estat governat per cristians barata uns tributs. Hem conclos en la practica seguritat de que la ciutat de Valencia fon una de les ciutats del pacte. En esta part raonarém sobre les posibles raons d’esta inclusio, estudiarém la duracio d’eixe estat tributari i vorem com l’arqueologia confirma una transicio pacifica d’epoca cristiana a musulmana.

EL TERRITORI CRISTIÀ TRIBUTARI VALENCIÀ durant el Califat de Damasc (I)

Agusti Galbis el Lun, 18/10/2021 - 19:27

El pacte suscrit entre Teodomir, “Theudimer” o “Tudmir b. Abdus” i “Abdallaziz” o Abd al-Aziz b. Musà b. Nusayr (713-716), es el document hipanoarap mes antic conegut, datat en abril de l’any 713. Nos han aplegat distintes versions del pacte a traves d’al-Razi (889-955), al-Udri (1003-1085), ad-Dabbi (¿?-1203), al Garnati (1297-1359) o al Himyari (¿? -1494). Emilio Molina López, en “Noticias geográficas y biográficas sobre Tudmir”, diu que l’oriolà al-Rusati (1074-1147), pot ser la “font i modelo” de les tres ultimes. Recordem que al-Rusati, nos conta en “Kitab iqtibas al-anwar”, que el seu nom te orige en el romanç valencià, per provindre de l’apelatiu posat per una dida cristiana, a un antepassat que tenia una rosa en la cara. (vore “El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians”).

El Diálogo de LOS SOLDADOS DE ESPAÑA

Ricart G. Moya el Vie, 15/10/2021 - 14:33

¿Qué está gestándose tras el desasosiego institucional que estamos viviendo, con regiones ávidas de engullir a sus vecinas, con la aparición de castas (autonomías de primera, segunda y tercera categoría), y el chalaneo descarado de un gobierno tímido, que rehuye Ilamarse de España y utiliza eufemismos como "gobierno del estado o central"?

Todo indica, y quisiera equivocarme, que las regiones de España están reviviendo situaciones
similares a las que precedieron a enfrentamientos civiles. Vean qué ambiente reflejaba un texto redactado en vísperas de la guerra de 1705: "Iban de camino por Cataluña, unos soldados espanyoles (sic), cada cual de su nación: Julián Pérez, castellano hijo de Madrid; Antonio Munyos, andaluz; Diego Carranza, aragonés; Francisco Vives, valenciano; y Juan Roca, catalán". (Luz de la verdad en favor de Catalunya; Bib. Universidad de Barcelona. Ms. Y 36, año 1701 ).

Documentacio excepcional: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238 (i II)

Agusti Galbis el Mar, 12/10/2021 - 09:24

En l’articul anterior, hem vist la relacio del papa Gregori IX en els cristians descendents dels iberorromans valencians que es trobaven en el nostre territori previament a la vinguda de Jaume I. Acabàrem dient, que els acatalanats que havien negat inclus la seua existencia, passarien a dir que es tractava de “quatre gats”. En el present articul, vorem ad eixos cristians valencians escampats per tot el territori valencià i conclourém que qui parle de “quatre gats”, es perque segurament no te moltes mes de quatre neurones.

Si escomençem des del nort del territori valencià cap al sur, tenim assegurada l’existencia de cristians valencians en Penyagolosa, Ares del Maestre, Morella i en Albalat de Cabanes, pel fet de que l’any 1158 existien iglesies en eixos llocs. Aixo nos consta per un document en que el papa Adrià IV confirma la possessio d’eixes iglesies al bisbe de Saragossa. El document parla de “ecclesias de…Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas.” (pp. 100-103 de “Historia de Albarracín” T. III. Vol. 2, a on es remet a document que es troba en la catedral de Saragossa signatura A, lligall 1, nº 7).

Una fita en L'HISTÒRIA DEL REGNE

José V. Gómez el Sáb, 09/10/2021 - 21:17

El Libre dels Furs escomença en les següents paraules: «En lo any de nostre Senyor M.CC.XXXVIII. nou dies de Octubre pres lo Senyor en Iaume per la gracia de Deu Rey Darago la ciutat de Valencia».

El Libre dels Furs arreplegarà el sentit de la plenitut del poder real i el criteri patrimonial del "Regnum", aixina com de l'institució de les Corts. El Monarca va erigir a la ciutat de Valéncia, una vegada capitulada, en «Cap i Casal del Regne».

El rei En Jaume d'Aragó fundà el Regne de Valéncia como a tal -any 1239- i el configurà com a unitat política i administrativa, dotant-lo de lleis pròpies i distintes de les qui regien en els Regnes d'Aragó i Mallorca i els comtats catalans i articulant una serie d'institucions de dret públic que permeteren, analógicament parlant, l'autogovern del Poble valencià.

El monarca volgué per raons jurídiques, polítiques i econòmiques impedir aumentar el poder senyorial i conseqüentment reforçar el poder dels ciutadans i l'engrandiment del poder real. El Rei, preocupat per la llibertat individual, implantà un sistema d'hòmens lliures, només serfs de la llei, regits per prínceps que saberen vanagloriar-se d'ordenar a hòmens i no a servitut.

Documentacio excepcional: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238 (I)

Agusti Galbis el Lun, 04/10/2021 - 22:10

Hui asistirém al desmontage definitiu de la teoria catalanista que manté l’inexistencia dels cristians valencians prejaumins, en l’unica finalitat de propugnar falses substitucions de poble i falses importacions de llengua.

Ho farem, gracies a una documentacio excepcional que ha tingut l’amabilitat de facilitar-me Paqui Llosà, presidenta de l’associacio “Valencia Cultural-Vía Augusta y Camino de San Vicente Mártir”. Es tracta d’unes cartes en llati del papa Gregori IX, coetaneu de la reconquista de Valencia procedents de la Biblioteca Vaticana. La que hui nos interessa, es troba referenciada com: Reg. Vat 19 f 68 rº i vº. Es de justicia dir que Paqui Llosà, en nom de l’associacio nomenada, es feu carrec tant de conseguir una copia del document, com d’assumir una part simbolica del cost economic de la seua transcripcio i traduccio que tingue l’amabilitat de fer el academic i doctor en Historia, Luciano Pérez Vilatela. Posteriorment, he pogut comprovar que una transcripcio de la carta o una atra versio d’ella, fon publicada l’any 1747 en la p 199 del “Tomus secundus” dels “Annales ecclesiastici Caesaris Baronii”, referenciada com Greg. Lib. 12. ep. 363. Per al text que reproduirém, gastarém la transcripcio de Pérez Vilatela, sent que entre una i l’atra existixen chicotetes diferencies.

El retrato boca abajo del Borbón

Ricart G. Moya el Sáb, 18/09/2021 - 14:24

El sustantivo valenciano “ninot” estaba impuesto hacia el 1700, usándolo literariamente Ros en alusión a personajes ridículos o estrambóticos: “aquells ninots ab gavinets” (Ros: Coloqui de les Dances. h. 1734). Algo más tarde, en 1801, se documenta “ninot” (Bib. Nac. Ms. 3905) por primera vez en la historia de la lengua con el significado de escultura grotesca, fuera esculpida en piedra, modelada en barro o construida con cartón. El vocablo valenciano ninot, que pasaría al catalán y castellano (Dicc. Seco. Aguilar 1999), derivaba del hipotético “ninus” latino, generador del asturiano “nino” del Fuero de Avilés (a. 1155); los “ninos” y “ninas” de la lengua castellana de Valladolid (a. 1222), además de los “ninno” y “ninna” italianos o el “nena” portugués y castellano. De aquella caótica koiné medieval surgieron vocablos que sedimentaron singularidades semánticas en valenciano, gallego, castellano, etc.

Contribución de LOS REYES DE LA VALENCIA FORAL a la configuración del Reino (IX)

José V. Gómez el Sáb, 31/07/2021 - 10:55

El Compromiso de Caspe

El Interregno de dos años y la celebración del Compromiso de Caspe brindaron al aragonés Papa Luna -Benedicto XIII- la ocasión de volcarse en intentar solucionar las divisiones entre los partidarios de los aspirantes a ocupar el trono y los problemas jurídicos que originaron la cuestión sucesoria, sin que su intervención fuera directa y personal, pero sí pudo ser influyente. A. Selma y C. Laliena han señalado que “es fácil ser cínico retrospectivamente y sugerir que la elección estuvo condicionada desde el principio por el bando finalmente vencedor, que estaba detrás del candidato más fuerte; o por la soterrada apoyatura de Benedicto XIII, que colocó a varios de sus hombres de confianza entre los compromisarios” (1).

El criterio que se siguió para la elección de los compromisarios fue que cumplieran unos requisitos: expertos en leyes, hombres de sentimiento religioso, y que estuvieran alejados de ambiciones sociales. Estas condiciones jurídicas, morales y sociales indujeron a los designados a pensar en elegir al más idóneo aspirante que preservara la unidad de la Corona de Aragón y que fuera un monarca responsable.

Contribución de LOS REYES DE LA VALENCIA FORAL a la configuración del Reino (VIII)

José V. Gómez el Dom, 11/07/2021 - 08:18

El período de “Interregno” (1410-1412). La cuestión dinástica

 

La muerte en el verano de 1409 de Martín el Joven en Sicilia y la del rey don Martín el Humano el 31 de mayo de 1410, sin descendencia, plantea la cuestión sucesoria en la Corona de Aragón, al dejar un vacío del poder legal. Se inicia el período de interregno y se celebran la Concordia de Alcañiz y el Compromiso de Caspe.

 

La Concordia de Alcañiz

Desde el castillo de Peñíscola el papa Benedicto XIII remitió una carta a los parlamentos de los Estados de la Corona de Aragón instándoles a que buscaran una solución al problema suscitado y propuso que en vez de celebrar un Parlamento General se reunieran solamente unos cuantos hombres entendidos en leyes para que decidieran por todos. A la misiva se le adjuntó una bula papal que recogía el nombramiento de un procurador suyo con facultades ejecutivas que era Francisco de Aranda.  

Contribución de LOS REYES DE LA VALENCIA FORAL a la configuración del Reino (VII)

José V. Gómez el Sáb, 26/06/2021 - 15:39

2.8. Obra y valoración del reinado de Martín I el Humano (1395-1410)

Fue el segundo hijo de Pedro II de Valencia el Ceremonioso y de su tercera esposa doña Leonor de Sicilia. Contrajo matrimonio en 1372 con doña María de Luna. Su madre le dejó al morir en herencia los derechos sobre la Corona de Sicilia, posesión que le fue otorgada por el rey don Pedro en 1384, en un momento en que la isla pasaba por fuertes convulsiones y que no reconocía autoridad alguna. Cierto distanciamiento paterno-filial hizo que no asistiese al nuevo matrimonio del Ceremonioso con la reina doña Sibila, ni a la ceremonia de coronación de su madrastra, ni a los fastos jubilares del reinado de don Pedro celebrados en 1385.

Contribución de LOS REYES DE LA VALENCIA FORAL a la configuración del Reino (VI)

José V. Gómez el Dom, 30/05/2021 - 08:35

2.7.1. Ponderación del reinado de Juan I el Cazador (1387-1396)

Fue nombrado rey de la Corona de Aragón a la edad de treinta y seis años, a la muerte de su padre Pedro II de Valencia en 1387, Nacido del matrimonio del Ceremonioso con Leonor de Sicilia. Su delicada salud condicionó su vida, pero no le impidió incoar un duro proceso contra la reina viuda, doña Sibila y sus partidarios, ni jurar los “Usatges” en Barcelona y los privilegios del Reino de Aragón en Zaragoza el año 1387 y según F. Mateu i Llopis los “Furs” de Valencia.

SANT VICENT FERRER i "VOSALTRES DE LA SERRANIA" (i II)

Agusti Galbis el Lun, 29/03/2021 - 21:16

Hem vist que Enric Valor afirmava que sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, referint-se a l’eixemple del sermo de Sant Vicent Ferrer comentat en l’articul anterior. Havent quedat evidenciat que la referencia a “català” del sermo no es referix en absolut a la llengua dels valencians, resulta que els pobrets acatalanats ya no tenen ni una sola excusa que pressuntament els justifique la traïcio al poble valencià i la seua connivencia en certs catalans per a perpetrar l’expoli de la llengua i cultura valencianes.

SANT VICENT FERRER i "VOSALTRES DE LA SERRANIA" (I)

Agusti Galbis el Lun, 22/03/2021 - 22:08

Una de les cites mes airejades pels acatalanats en el seu rebordonit objectiu d’acabar en l’ultim rasquit d’autoestima del poble valencià, es aquella atribuida a sant Vicent Ferrer que forma part del sermo XCVIII Fferia Vª”, sobre els bens que rebem per les tribulacions i dolors d’este mon, en el qual es llig: “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català. La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern...” (Sermo nº 7 del vol. IV “Sermons” de “Els nostres classics”. 1977. p 64)

Contribución de LOS REYES DE LA VALENCIA FORAL a la configuración del Reino (IV)

José V. Gómez el Sáb, 20/03/2021 - 16:19

2.5. Valoración de aspectos de la acción de gobierno de Alfonso II el Benigno (1328-1336)

Fue hijo de don Jaime II el Justo y de doña Blanca de Anjou, hija del rey de Nápoles. Recibió una esmerada y excelente educación e instrucción, tanto en el ejercicio de las armas como en las letras. Muy joven contrajo matrimonio con la condesa de Urgel, Teresa de Entença, de la que tuvo dos hijos: don Jaime que heredó el condado de Urgel y renunció al trono y don Pedro, futuro rey, conocido por el nombre de Pedro el Ceremonioso.

Los valencianos tuvieron que suplicarle, en dos ocasiones, que viniese a este Reino para cumplir con la obligación del juramento de los “Furs”.

Cuando se dignó venir a Valencia entró con un nuevo ceremonial que posteriormente imitarán sus sucesores. Al llegar a la desaparecida iglesia de San Julián, que se hallaba en la calle de Morvedre, se colocó el manto real, la corona y el cetro, y montado a caballo bajo palio, entró por la puerta de Serranos, precedido de un gran séquito: las cruces parroquiales, representantes de la clerecía y órdenes religiosas, los estandartes de los gremios, “consellers”, “jurats” y otras autoridades. En las primeras Cortes convocadas, juró respetar los “Furs”.

 

flecha arriba