Contestacio a

1

Baix est epigraf, en LEVANTE del dia 1er. de decembre, aparegué un llarc escrit, firmat per membres del colectiu "País Valencià i Democracia", que ben be podia quedar sense contestacio, per allo de "predicar en desert...." i l’atre adagi: "no hi ha pijor sort que el que no vol oir" Perque estem segurs de que tot lo que digam, pel dogmatisme i l’autosuficiencia congenita dels catalanistes, no ha de produir ningun efecte sobre ells, pero en atencio als llectors que encara creuen de bona fe en els peons del catalanisme, autors del citat articul, i en el fi de que se documenten un poc sobre l’actual controversia en torn a la llengua valenciana, intentarém fer unes explicacions.

L’articul mencionat es una volta mes el disc rallat de "la unitat de la llengua catalana", hipotesis que s’utilisa per a sometre ad ella, i a la disciplina de l’Institut d’Estudis Catalans, les llengües de Valencia i de Mallorca, per a fer-les desapareixer, evolucionant-les al catala. Lo que se preten es que nomes siga correcte escriure en catala, relegant el valencià a la cuina i als llibrets de falla, i en un cert determini, al panteo de les llengües mortes.

Creuen els catalanistes valencians (per allo de que una mentira repetida mil voltes al final acaba sent admesa per tots), que, repetint una i atra volta: "la unitat de la llengua catalana", "amb les normes de Castelló" i "per la llengua estandart", van a enganyar-nos i a eixir-se en la seua, quan la veritat es que la unitat que ells invoquen, actualment, "de facto", no existix, i mal se pot dir que els valencians volem escindir una unitat que nomes està en la voluntat dels catalanisants; no se poden escindir dos coses que estan ya separades; les mal titulades normes de Castello, o bases provisionals ortografiques, reproduccio en gran part de les catalanes, i plenes de greus defectes, sobretot en materia fonetica, els mateixos que les tabalegen no les seguixen fidelment, nomes son invocades com diu G. Colón, com a "simbol" de la politica absorcionista catalanisadora, i en quant a la llengua estandart, que elaboren en Barcelona a base del catala, i sense arreplegar les particularitats valencianes, a part de lo absurt que es unificar dos llengües diferents, encara que el valencià fora un dialecte del catala, es impossible que el poble valencià reconega dita llengua estandart com a propia, per lo malament que s’està fabricant l’invent.

L’estrategia dels pancatalanistes consistix en fer una propaganda continua de la seua doctrina, inclus en l’estranger, fent creure que es la cientifica, la sostinguda "per tots els romanistes del mon". No se molesten en demostrar-ho, pero l’imponen, com articul de fe, defenent-la ab el fervor d’un guerrer, perque "magister dixit". En relacio als oponents a les seues creencies, el sistema es no donar-se per enterats de quant publiquen en contra posant en evidencia els fallos del seu credo, fan el buit, no contesten. Al repetir les seues consignes (que son ¡les cientifiques!), solen acompanyar-les de descalificacions, quan no d’insults, a les tesis contraries i als autors que les defenen, tildant-les o tildant-los d’ignorants, aberrants, etc… i de ser els culpables de la crispacio que hi ha actualment, quan en realitat son conseqüencia dels seus freqüents atacs als sentiments i a la sensibilitat del poble valencià, a qui ferixen greument en intentar robar-li els seus classics, la seua llengua, la seua historia i la seua cultura, al temps que impedixen que a l’autentica llengua del poble, se li reconeguen els drets que te per llei natural i per les lleis escrites.

2

L’aritcul que comentem, cap dins del quadro que hem pintat: en ell se repetixen els topics catalanistes de sempre; no s’intenta cap demostracio; no es fa cap crida a la concordia, i està ple d’afirmacions insostenibles, de deduccions illogiques. Es natural que els "païsans democratics" no baixen a “l’arena cientifica", perque saben que no tenen rao, o sense voler -com alguns sospiten- estan ya en dubte sobre la certea de moltes de les seues afirmacions. Ha segut un foraster, un filolec catala de prestigi, Badia Margarit, qui des de "El País" va intentar demostrar als valencians la doctrina de "la unitat", negant l’existencia de la llengua valenciana, en arguments pretesament cientifics, acompanyats d’arrogancies i descalificacions, retant als valencians a una discussio, en una publicacio cientifica, en torn a l’existencia de la llengua valenciana.

En Valencia li arreplegaren el guant, i l’arrollaren dialecticament des de les pagines dels "Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana" (segona epoca, num. 68, Valencia 1991) i des de la Revista de Filologia, de la mateixa entitat, i a pesar del temps transcorregut, ni l’eminent professor catala, ni els "païsans democrates" han desvirtuat la contundent replica valenciana. Com tampoc han demostrat res en contra d’unes atres importants publicacions que defenen la "llengua" valenciana de Penyarroja, Gómez Bayarri, Angels Castello, Mourelle de Lerma, Lanuza, Costa i Català, Cremades, etc…

Anem a indicar alguns dels seus fallos:

1.- Comença l’articul, dient que els adversaris neguen el "fet" de que puga haver en una llengua diversitat de varietats de distint nom.

Aixo, no es aixina, lo que se nega es que el valencià siga un dialecte del català, que el nom de valencià siga el nom del català en Valencia, i que haja de subordinar-se a la llengua veïna. Lo que s’afirma es que el valencià es una llengua independent i que al reclamar una codificacio propia, no s’intenta cap escissio d’una unitat que ara i abans "de facto" no existix.

El valencià es una llengua derivada del llati, no del catala, una mes del grup de les llengües d’oc, la principal antigament, pel seu sigle d’esplendor; del valencià va deprendre a escriure el poble del nort (en valenciana prosa o estil) per mes que este no creara una lliteratura tant important com la nostra (i per aixo se l’apropien indegudament). Es curios que el catala va ser considerat fins a darreries del sigle passat, dialecte del provençal, per tots els romanistes del mon, inclus catalans. Valencià i catala actualment son llengües distintes, no sols en fonetica, lo qual es importantissim, sino en morfologia, sintaxis i en lexic en general.

3

Els valencians verdaderament amants de la seua llengua, patixen del cor quan senten parlar en la televisio, en eixa llengua hibrida, que estan imponent en nom de la "unitat de la llengua", quan tenen que aguantar paraules i frases que no tenen res de valencianes; desenvolupar, la cloenda, acomiadarse…; se riuen o protesten quan es donen conte dels esforços i rodejos per a fugir de l’articul LO, tant valencià (el millor es que vingues), l’omissio de la preposicio A, quan fa falta (Joanet estima Dolors…), quan usen la A indegudament (vixc a Valencia…) o confundixen els sentits de causa i finalitat (pis per vendre, vinc per treballar…), prescindint en absolut del gir PER A, tan clarificador, sobretot quan senten com torturen la morfologia valenciana, tan peculiar, o usen paraules i girs catalans, en conte dels corresponents valencians. ¿Es que a vostes, senyors "païsans democrates", no els diu res la seua sensibilitat, quan senten este llenguage tan estrafalari?, ¿Es aixo valencià cientific?

2.- L’articul que comentem adopta una actitut incomprensible: nega les coses mes evidents i de tots sabudes. Diu: "Molt sovint esl detractors de la unitat de la llengua han insistit en el fet que la norma actual (la catalana) no està feta per valencians ni des del valencià. Res més allunyat de la realitat". ¿Es possible tanta ignorancia d’un fet historic tan conegut com l’orige de la normalisacio fabriana? ¡Si els mateixos catalans (L’Avenç) afirmaven que una mateixa ortografia per a catala i valencià anava "contra naturam"!. Diguen, per favor, quins valencians van colaborar en Pompeu Fabra per a fixar les normes catalanes, ¿Cóm parlen tant a la llaugera?. Per atra part, si els "païsans" tenen alguna nocio de fonetica hauran de reconeixer que l’ortografia fabriana està feta per a la fonetica catalana, no per a la valenciana.

3.- Tenen rao quan diuen "l’adequació de la normativa al País Valencià, no "fou" de cap manera una imposició externa als valencians". Desgraciadament, "fon" obra d’uns senyors que fan be vostes en citar pel seu llinage, per a que l’historia puga jujar-los un dia, per haver malbaratat l’ocasio d’establir a temps una normalisacio autenticament valenciana. Pero no tenen rao en parlar de la consolidacio de la normativa. Aixo està en l’aire: l’ultima paraula la tenen els escritors en llengua valenciana. Algun dia se fara justicia a la Real Academia de Cultura Valenciana, que te el mateix valor en Valencia que l’Institut en Barcelona, per mes que la politica antivalencianista actual l’escatime.

4

4.- En quant a l’afirmacio de que l’actuacio dels autors que cita, adequant la llengua lliteraria a les peculiaritats valencianes, hem de reconeixer que dits senyors son respectables, es veritat, per la seua bona intencio i el seu amor a Valencia, a la que tant han perjudicat; no es exacte que "han adequat la normativa a les peculiaritats valencianes". En este punt hi ha molt que retenyir: han fet algunes concessions, pero han llançat a perdre la llengua valenciana, introduint en ella el cavall de Troya del catalanisme integral, en transigir en tantes coses: ortografia, morfologia, sintaxis, vocables i girs, que no son valencians. La faena es ara de l’Academia per a agranar la llengua de tant de llastre.

5.- Tampoc estem conformes quan diuen: "els detractors de la unitat "únicament" han aconseguit separar-se’n en els aspectes més convencionals de tota la codificació lingüística: en l’accentuació gràfica, en l’ús de determinats dígrafs i en el tractament d’algunes consonants finals de mots". Aixo no es exacte. No es veritat que "unicament" siga l’ortografia lo que separa als "detractors". L’ortografia es lo menys important; no es qüestio d’ortografia, sino de llengua, la morfologia, la sintaxis, les paraules. De lo que se tracta es de la supervivencia de la llengua valenciana, condenada a morir en mans dels seus torturadors.

6.- L’unitat de les llengües -no de la llengua- parlades per catalans, balears i valencians, no es un fet llingüistic, com diuen els païsans democrates, sino una afirmacio que contradiu l’estudi de les llengües referides, tal com se presenten en la font viva de la boca del poble. L’estudi el verifica la llingüistica moderna, verdadera ciencia empirica. Ella es la que testifica la desigual evolucio de les llengües valenciana i catalana. Per mes que, qualsevol valencià-parlant, sense estudis, ni prejuïns, sap immediatament quan es parla en catala i quan en valencià.

7.- L’articul que comentem culpa a un sector de la dreta de les continues campanyes d’intoxicacio que dificulten la promocio de l’us de la llengua (no sabem quina) i anima als partits d’esquerra a que "adopten una actitut més clara i decidida a favor de l’ús de la llengua". No hem de defendre a ningun partit politic, pero nos pareix que les provocacions ixen de l’atre costat, dels qui ara manen. Valencianistes hi ha de tots els colors. Pero en quant a estimular als partits d’esquerra a actuar a favor de la llengua, eixa animacio estaria be si es tractara de la llengua valenciana, pero no de la catalana.

8.- En quant a la relacio de la politica en la llengua, incorren en una contradiccio, perque per una part, protesten de que un sector politic haja tractat d’instrumentalisar les normes ortografiques, i per una atra banda, estan estimulant al PP per a que se decidixca per les normes de Castello, i "actue públicament i continuadament en aquest sentit". ¿Per qué eixa contradiccio? La contestacio es ben clara: perque si conseguiren aixo tenien la batalla guanyada.

9.- Se queixen de que no hi ha en la Comunitat Valenciana un organisme que tinga competencia en assessoraments i dictamens llingüistics. I en aixo s’equivoquen, eixe organisme existix, pero l’actual Generalitat no vol reconeixer la seua autoritat, nos referim evidentment a la Real Academia de Cultura Valenciana. Si se reconeguera -com es just- l’autoritat d’esta docta corporacio, pronte s’acabarien totes les discussions i podriem dedicar-nos a engrandir nostre païs, regne, regio o poble.

10.- Menys conformes estem encara en que les universitats valencianes, copades per catalanistes, d’un desafecte mes que provat a la llengua valenciana, de la que no posseixen ni una catedra, ni un seminari "assumesquen, amb una potestat legal plenament reconeguda, l’assessorament i el dictamen lingüistic". Nos pareix be que les universitats vagen investigant i ensenyant, eixa es la seua missio pero no fer politica llingüistica. La llengua, per a les academies, com en els països civilisats, en Madrit, en Barcelona, en Galicia, en les Vascongades. Volen ells donar aquelles competencies a les universitats perque saben que estan politisades a favor del catalanisme: constituixen un niu de catalanistes molt actiu.

El colectiu "Païs Valencià i Democracia" diu en el seu escrit, que està absolutament d’acort en l’escrit que l’any 1993 elevaren a la Generalitat membres de les tres universitats valencianes. Els punts principals de dit escrit son: 1er. Equivalencia en quant a la llengua, dels noms valencià i catala. 2on. Que les autoritats administratives adopten una actitut clara i contundent en reconeiximent de l’unitat de la llengua. 3er. Que se "encete" una campanya ampla i generosa per a que els valencians tinguen la coneixença de la seua identitat llingüistica catalana.

Per tot lo que acabem d’expresar, queda fixada l’opinio que nos mereixen les aspiracions beliques d’estos senyors. Creem que en lo que hem dit, sera suficient per a que els nostres pacients llectors se donen conte de l’estrategia i de la finalitat d’a on van, els catalanistes.

5

Articul publicat en el periodic “Levante”, 12 de decembre de 1994.

www.cardonavives.com                 
www.inev.org                
www.culturavalenciana.es

Josep M. Guinot

Josep Maria Guinot i Galan es Doctor en Teología; licenciado en filosofía y letras; licenciado en filología; traductor de latín y premio Alfonso X el Sabio. Autor de la gramática Valenciana.