ELECCIONS i LLIÇONS

I

En un articul anterior (“Democracia, exiliats i incidents”, 12-2-2021) els vaig posar sobre avis que anaren en conte en els comicis catalans perque tenen repercussions i perque nos poden ensenyar molt. Crec que aixina ha segut.

Un fet objectiu

Ha segut la participacio mes baixa i ha caigut 25 punts respecte a les votades de 2017 (la pandemia, el mal orage, el cansanci de la gent i la poca polarisacio, producte de la pacificacio eixercida pel govern central). Ho podem vore en la següent taula:

1

Atenent als resultats este descens ha perjudicat notablement al sector ‘constitucionaliste’, en general, perque el ‘rupturiste’ continúa movilisat si be no en la proporcio o quantia de 2017.

Les presses

Acte seguit l’independentisme ha ‘sumat’ i ha tret 74 representants (50.89%), front al constitucionalisme 61 diputats (47.02%). Clara victoria per una diferencia de vora quatre punts, similar a 2017 (70 diputats i 47.5% front a 57 i 43.45%).

Pero esta ‘realitat’ no pot ocultar que hi ha un 46% de ciutadans que no han dit res (pel motiu que siga), una sifra molt respectable, per lo qual no es massa honrat atribuir-se la veu del ‘silenci’. Si realisem una atra distribucio: I (independentistes) / abstencio / NI (no independentistes), la cosa es ben diferent: 26.84% / 46.46% / 24.88%. O siga, poc mes d’un quart de l’electorat decidix...

I hem d’anar espai perque en els comicis autonomics de juliol (2020) Galicia passà la prova (58.88%), pero el Païs Vasc es quedà en el llimit (50.78). I no parlem de les presidencials nortamericanes de 2020 que, a pesar del recort de participacio... el païs te 328 millons d’habitants dels quals se n’inscrigueren per a votar 231 i eixerciren el dret nomes 158 millons... i el president Joe Biden resultà elegit en 81 millons de paperetes, o siga, poc mes de la mitat (pero representa la quarta part dels ciutadans...). I l’Unio Europea no reconeix el resultats de les votacions generals en Veneçuela perque l’abstencio se situà en vora un 70 %...

Tabarnia: ¡va de bo!

Recorde que en giner de 2018, el dramaturc Albert Boadella, en nom d’una plataforma antiindependentista, es presentà com a cap del fabulos estat que ocuparia aproximadament la provincia –independent– de Barcelona. Vejam el següent quadro dels resultats provisionals

2

Comparant la suma en l’eix vertebrador no independentisme (NI) (PSC + VOX + Cs + PPC + ECP) / independentisme (I) (ERC + JxCat + CUP + PDeCAT + PNC, estos dos ultims sense representacio) tenim: a) escans NI = 45 / I = 40; b) percentages: NI = 50.79 / I = 47. 25; c) paperetes NI = 1 077 773 / I = 1 003 106.

Els resultats confirmen, grosso modo, la correlacio urbanisme-constitucionalisme i ruralisme-independentisme. I aixo que en esta circumscripcio el diputat ix mes car que en les atres tres (que el sistema sobrerrepresenta, tambe passa en la nostra casa).

Pero la conclusio es que Tabarnia està a tir de pedra...

 

II

Les lliçons

Sempre es preferix l’original –per prototipic– a la copia i es lo que els ha passat al PPC i a Ciutadans front al nou vengut Vox que passa a encarnar l’oposicio a l’independentisme i a l’esquerra. La sangria de Ciutadans (cap al PSC –provablement antics votants- i cap a Vox –mes ‘visible’ i ‘distint’–) ha segut imparable, si be la crisis en el partit d’Inés Arrimadas ve de les generals de 2019.

El cas de Vox es ben curios, juga i a la primera guanya als de la seua banda (PPC i Ciutadans) i tambe a significats grups de la contraria (En Comu Podem i CUP).

L’eix de la dreta (espanyolista o NI), Vox, PPC i Ciutadans, ha arreplegat 475.310 vots, uns 820.000 i 20 diputats menys que els que tragueren Cs i PPC en 2017.

Est efecte no nomes s’ha produit en l’ambit del constitucionalisme, tambe ha aparegut en l’independentisme de dretes, Junts per Catalunya (el partit marioneta de Carles Puigdemont) ha desbancat als atres dos fills i hereus del pujolisme, el Partit Democratic de Catalunya (s’ha quedat en un 2.72%) i el Partit Nacionalista de Catalunya (te un exigu 0,16%). Ciutadans hauria de prendre nota en la Comunitat Valenciana ya que es nega a aprovar la rebaixa del llisto electoral que vol el tripartit... com anys abans feu Unio Valenciana i de segur que algu ho llamentà...

La ‘centralitat’ es un etereu espai que molts pretenen ocupar i a on cauen, perque es un forat. No hi ha res. Es a on volen estar i ho han reiterat tant el PPC com Ciutadans. Similar paper ha adoptat el PDeCAT dirigint la campanya a la gestio i no, en Catalunya es debatia una atra cosa (est error el pagà tambe Unio Valenciana que pretenia no eixir-se’n d’este lloc inexistent, i al remat la gent lo que vol es ‘definicio’ i ‘distincio’). No s’enganyen, l’autoposicionament personal demoscopic ‘de centre’ no sol ser atre que un eufemisme de ‘conservadurisme’.

El Partit Socialista de Catalunya ha depres que pot guanyar sense veleïtats independentistes o nacionalistes extremes (no es suficient tindre un candidat ‘gracios’). S’equivoquen els que opinen que el victorios Salvador Illa es nacionaliste, es d’esquerres (moderat) i catalaniste (moderat) i representava –encarnava– els valors que Ciutadans ha segut incapaç d’expressar (li ha tirat mes la dretor). S’equivoquen els que han opinat que el triumfant Salvador Illa es un mediocre. En la gestio de la pandemia ha demostrat ser un politic en molta, moltissima, correja i que no ha perdut els papers en cap de moment (aço no vol dir que no s’haja equivocat). I estos juïns de valor no son ‘cariño de madre’, sino ser un poc desapassionat.

La ‘traduccio’ de les lliçons

Les eleccions no son extrapolables a uns atres territoris, pero aço no obsta per a que intentem vore si tenen alguna aplicacio practica o podem extraure alguna conseqüencia per a nosatres.

Me pareix relativament clar que hi haura ‘ones’ en l’eixecutiu espanyol (pronte o tart) perque l’estrategia del president Pedro Sánchez en el PSC ha tengut exit, mentres que la del seu soci, Podemos, ha lliurat els mobles pels pels: manté els escans pero baixa en sufragis (s’esperava que perdera tambe diputats). La jugada de forçar als socialistes per a que els seus amics d’Esquerra Republicana de Catalunya foren ‘soci principal’ (cosa llegitima) ha fet aigua, perque ERC es per damunt de tot... independentista (i tornarà a governar en JxCat).

Nomes ho apunte, pero hi haura tambe ‘ones’, diferides, per al lider del PP Pablo Casado i les seues aspiracions a dirigir el centre-dreta, perque a l’exit estatal de Vox se suma el regional en Catalunya...

No seran ‘ones’, sino ‘tsunami’, en Ciutadans... ben pronte.

No se si ho fare, pero alguna volta he estat tentat d’escriure sobre la fractalitat fragmentaria ad infinitum del ‘valencianisme politic’ (una tendencia suïcida com una atra), pero els d’aci han de dependre que o se convertixen en un tipo com el PSC o no tenen res que fer. Hi ha una rao fonamental: l’historica i hemorragica porositat-permeabilitat que te en el conservadurisme i antivalencianisme mes ranci frustrarà qualsevol iniciativa. De totes les maneres, cadascu pot fer lo que vullga (pero podien revisar el resultats dels comicis de les ultimes dos decades...).

I ara, si aguanta el nou govern catala, tindrem a tota hora la matraca del referendum, l’independencia i els fantasmals Països Catalans (perque ya els trague a passejar, en la nit electoral, Pere Aragonès, el que provablement sera president per ERC).

 

www.inev.org

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.