L'Autonomia Valenciana DURANT L'EMIRAT DE CORDOVA (i III)

Havent vist la multitut de fets que donen mostra de l’autonomia politica i militar valenciana durant l’emirat de Cordova, anem a estudiar lo que ocorregue en el periodo de govern d’Abd al Rhaman III, durant el qual tot apunta a que eixa autonomia es va vore debilitada. Moltes noticies nos donaran conte de l’autonomia anterior.

2

 

Entre 916 i 917, Abd al-Rahman III, envià al seu parent Ishaq b. Muhammad al Qurasi al Marwani, “contra los disidentes de las coras de Tudmir y Valencia, en previsión de que se alborotaran al saber que el ejército se había alejado hacia territorio enemigo”.(p 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” -al Muqtabis V, en cita atribuida a ar-Razi). Es curios que Abd al-Rahman III tinguera por de que els valencians es rebotaren per un atac a territoris cristians i fa recordar la nula aportacio de contingents valencians per a l’atac musulma contra Asturies-Lleo (Yilliquiya) que tingue lloc l’any 840. A continuacio vorem com els dirigents valencians tampoc volien anar a una atra campanya contra els cristians, la coneguda com “Campanya de Pamplona”. Continua el “Muqtabis” precisant que “El visir Ishaq b. Muhammad hizo sentir su paso por ambas coras con firmeza, humillando a los enemigos que había en ellas y recaudando mucho tributo de sus regiones”, especificacio que pot dur-nos a pensar que previament, l’estat central no tinguera gens facil eixa recaptacio de tributs. Com a curiositat tambe sabem que Después del 21 de marzo de 918, Abderrahman III, seguido de la caballería de Andalucía…entró también en Elche y Denia, pasó a Játiva y vino a descansar a Valencia, donde se detuvo algunos días”.

3

 

Passant a succesos que tingueren lloc entre dels anys 924-925, que consten en les p 147 i 148 del llibre citat, i en referencia a la “Campanya de Pamplona”, se nos diu que “En marcha, an-Nasir tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí…; en cambio, se le resistió Muhammad b. Abdarrahman b. as-Sayj, que se negó a rendirse y partir con él, en la ciudad de al-Askar de los alfoces de Valencia, cuyas fortalezas hubo de combatir y hollar sus llanos, inflingiéndole daño y emplazando a uno de sus principales caídes con nutrida tropa, con el encargo de combatirlo y sitiarlo. Enderezó pues las coras de Tudmir y Valencia, consolidando su sumisión, y reparó la situación de la gente de Tortosa, encima de aquellas, en el extremo de al-Andalus, recuperando para ellos algunos distritos que les habían sido mermados”. Joaquin Vallvé, en les pp 145-146 del “El califato de Cordoba”, nos parla de que el senyor de Valencia, Alzira i Xativa,  Amir ibn Abi Yawsan, s’uni a la campanya “a regañadientes”, i que quan tornà, volvió a la disidencia.

4

 

Podriem deduir per tant que poquet a poquet, l’estat central aniria introduint als mandataris valencians en l’orbita del poder central, sense estridencies ni campanyes destructives dirigides en exclusiva contra els valencians, d’eixes que tant hagueren agradat ad alguns tindre documentades, pero que son inexistents. Aço segurament pogue dur aparellat l’introduccio paulatina d’alguns araps entre la classe dirigent del poble valencià que fins ad eixe moment, es trobaria formada exclusivamen per berebers i muladis.

5

 

Guichard en la p 487 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”, manté la “falta de fuentes” que parlen del territori valencià en relacio “a todo lo que antecede a los inicios del s. XI”, lo que li fa concloure que “conviene que nos limitemos a no emitir más que suposiciones”. A renglo seguit, en un esclat de cientifisme que aborrona, Guichard nos diu que la seua “suposicio” la basa en “sensacions”, dient que “Da la sensación de que esta zona no acaba de destacar su individualidad respecto al conjunto del Sarq, seguramente a causa de la dimensión, todavía mediocre, de su centro político, que sólo con dificultad llega a adquirir el rango de capital provincial”. Vegem que la “sensación” de Guichard, lo que sent, els seus “sentiments” van en la linea de descredit de tot lo valencià que s’enrossina especialment en la ciutat de Valencia, lo que no hauria d’estranyar, sabent que Guichard forma part de la recua alimentada per Eliseu Climent i companyia. Estos “sentiments” tan cientifics de Guichard, son convertits en “certees indiscutibles” per tota una serie d’acolits i comparses. López García i Martínez García, donen per supost en  “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” que la consequencia de que “Durante los siglos VIII y IX es muy escasa la mención que se hace de Valencia en los textos históricos” es “su escasa importancia durante el periodo emiral”.

6

 

En primer lloc, s’ha de dir que parlar de “falta de fuentes”, es una apreciacio relativa, que s’hauria de posar en relacio a les fonts d’unes atres zones i que es troba condicionada per lo que u sap i vol trobar. Mahmud ali Makki y Federico Corriente, en el seu llibre sobre “Almuqtabis II-1”, a proposit de la noticia sobre la caiguda de Barcelona a mans dels francs a principis del s. IX, diuen que “A pesar de haber estado casi un siglo en manos musulmanas, estas fuentes dicen muy poco de Barcelona, salvo alguna noticia de Gamharah…”. Guichard i els seus acolits, haurien de parlar de la mediocritat i de l’escassa importancia de Barcelona ¿Per qué no ho fan?

La documentacio historica existent que parla del territori valencià i de la ciutat de Valencia durant els dos primers sigles de la dominacio musulmana, no sent abundant, es mes que suficient per a traure conclusions que no tenen res que vore en les sensacions de Guichard. Pero inclus a gent de la corda de Guichard, pot escapar-los-els alguna veritat, com quan Carmen Barceló, en la p 135 de “Minorías islámicas en el País Valenciano”, escriu que “El aislamiento y la independencia de que al parecer gozaron los valencianos podría justificar la falta de noticias sobre ellos en los dos primeros siglos del Islam andalusí”.

7

 

L’escassissima presencia del element arap en territori valencià durant l’epoca de que parlem, es la responsable de varies afirmacions de Guichard en “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” com que el diccionario de Ibn al-Faradi no contiene sabios de Valencia anteriores al siglo X, (p 379); o que “…todavía a inicios del siglo XI los valencianos siguen yendo a estudiar a Córdoba o, en algunos casos, a Tortosa (p 380); o que “Los principales maestros son, aún en el tercer cuarto del siglo XI, sabios venidos del resto de la península, principalmente de Córdova al principio, y luego de orígenes más diversos” (p 220). Es sabut que els escritors musulmans eren funcionaris al servici d’un estat central islamic, en el qual les clases dirigents es barallaven per tindre o inventar-se origens araps. ¿Com havien de parlar d’un territori valencià que passava d’eixe estat central islamic i que tenia una classe dirigent de berebers i muladis? ¿Com havien d’eixir “sabios” i “maestros” araps d’un territori tan heterodoxe?

Es coneguda la frase de James Howell que en el s. XVII escrigue allo del “no news, good news”. Segurament als acatalanats els haguera agradat poseir noticies de destruccions masives del poble valencia, que feren imposible poder parlar de la paraula que mes odien: continuïtat. Per aixo, s’agarren a un clau ardent i s’imaginen una destruccio de la ciutat de Valencia per part d’Abd al-Rahman I. La estudiarém en el següent articul.

Per a acabar, una pregunta: ¿Hi ha algun atre territori espanyol que puga presumir d’una autonomia anterior a la que tinguerem els valencians? ¿Es o no el regne de Valencia una Comunitat Autonoma Historica? A unes atres comunitats com Catalunya, encara els faltaven 5 sigles per a que el seu nom apareguera en l’historia.

 

Image principal i nº 5 (detalle): Mapa de Al-Idrisi, interpretación de Konrad Miller en 1928. Biblioteque Nationale de France (Paris).

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.