Manipula, que sempre queda

1

I

Tal vegada sorpresivament, en les eleccions (24 de giner de 2019) a la junta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana ha guanyat una de les dos llistes que es presentava, l’encapçalada per José Luis Manglano de Mas (en 16 vots), i ha perdut la conformada per Daniel Sala Giner (13 vots). Hi ha hagut dos abstencions i cap dels sis representants institucionals ha assistit (que es obvi que haurien decantat el resultat sense dificultat).

Comencem pel prolec, la vespra. Ya teniem un titular interessant: “La RACV vota entre la normalidad institucional o la vuelta al conflicto”, en l’oposicio de dos mons, u clarament positiu –el trellat– i l’atre negatiu –la violencia–; ademes hi havia un subtitul periodistic curios: “La minoría de la Real Academia propone a Manglano e impide una candidatura de consenso” (Joan Carles Martí, Levante-EMV, 24-1-19, 10); un text assignador de condicions i qualitats: el grup que vol impondre sense ser majoria i l’atre, no mencionat, que se presupon majoritari i que te la llegitimitat del numero. ¿Es podria haver optat per frases mes neutres sense pedre informativitat? Si, sense dubte.

¿Cóm es construixen les oposicions? Atribuint-distribuint qualitats i defectes, des de l’omnisciencia i, conseqüentment, l’infalibilitat– (quan estudiava lliteratura me feyen gracia els ‘narradors omniscients’, controlaven fins el pensament dels personages de l’obra). 

La candidatura de Sala es la que “está refrendada por la mayoría de la actual junta de gobierno” (¿i...?), la que “durante el decanato de Federico Martínez Roda ha recuperado la senda institucional” (¿quína?, ¿abans anaven camps a través?), i la d’aquells que son “partidarios de que la RACV profundice en su labor investigadora” (vaja, que els guanyadors pretenen convertir-la en un clup de brisca o de manilla, ¿no?). I com no podia ser d’una atra manera, el cap es lo mes de lo mes: catedratic d’institut, professor de la Cardenal Herrera-CEU, especialiste en la Valencia foral, estudios de les institucions valencianes, croniste oficial i membre de diverses societats.

Front al ‘arbre de la ciencia del be i del mal’, qué hi ha (com diu el refra: miseria i poll menut): “la minoría de la junta de gobierno de la RACV, que encabeza el bibliotecario Voro López, la que ha impedido el acuerdo” (¿es roïn que hi haja dos candidatures-punts de vista?), “donde se agrupan los miembros de la RACV más próximos a las tesis de Lo Rat Penat” (¿i qué?, ¿no sera al reves?), i tambe “algunos nuevos militantes de Vox” (aci ya me pare, es cert que algu d’ells ha assistit a actes organisats si no per Vox si per afins, pero desconec si n'hi ha militants, una cosa que provablement el sr. Martí sap i yo no; tinc l’inconvenient de no ser omniscient). I el cap ¿quí es?, per la descripcio realisada, casi un analfabet, “el exdirigente de la extinta UCD en València y uno de los máximos exponentes de la denominada «batalla de València»” i para de contar. Provablement l’ornat de les bondats de Sala, que ocupa 22 ralles, li ha impedit ser mes generós en el curriculum de Manglano. No passa res. Certament no te ninguna produccio en valencià, que yo conega, i aço era i es rellevant informativament. 
 

2 nou deca de la RACV" data-entity-type="file" data-entity-uuid="cc290ac2-3c12-4ca9-8c3a-aa256c0d611e" src="/sites/default/files/inline-images/manipula2.jpg" />

Per acabar en l’articul, es tambe molt significativa la calificacio de la RACV: “la histórica entidad que se automarginó durante el consenso estatutario y que durante el decanato de Federico Martínez Roda ha recuperado la senda institucional” i la promocio d’activitats academiques (nomes cal vore que abans no es feya res i en el trieni Martínez eren un coet espacial; encara que es parcial, poden comprovar algunes de les conferencies que programaven en l’articul de Jesu Masia publicat en esta uep el 26-1-19). Pero, ¿qué es el ‘consens estatutari’ mencionat?, a banda d’una expressio fosquissima o criptica, està clar que pertany al seu ‘model del mon’, del periodiste. M’imagine, i a soles m’imagine, que es referix al dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre el conflicte idiomatic i la creacio posterior de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (reitere: cap de les dos institucions porta ‘correctament’ l’adjectiu calificatiu). I aci no, aci ment, clarament, perque si que acodi a la convocatoria del CVC i expongue l’opinio corporativa, pero el dictamen digue lo que digue, i la AVLl ha fet lo que ha fet i ha optat per lo que ha optat (a banda de la ‘valencianisacio lexica’, era lo minim). Atenent ad este criteri, si no estas d’acort en una cosa, en una llei, en un plantejament, en un orde... ¿‘t’automargines’? Es tan absurt... que els ho diguen als negres, a les dones, als pensionistes, als taxistes, als transexuals, als pacients, als migrants... i a tants i tants colectius que ‘s’automarginen’ perque volen canviar les coses.

 

II

L’articul anterior era la ‘vespra’, ara ve la ‘festa’. 

A l’endema de les votades, la situacio te dos visions disjuntives, segons el diari que tries: Las Provincias o Levante-EMV. En el primer tenim: “La RACV apuesta por la candidatura más renovadora y elige decano a Manglano” (titular), “La lista ganadora logra el apoyo de 16 académicos mientras que la más cercana a Martínez Roda se queda con 13 apoyos” (entradeta) (S. P., Las Provincias, 25-1-19, 22). 

En LP hi ha una narracio relativament equilibrada (si be dona mes pes al guanyador, naturalment), en declaracions del nou deca de que no vol generar cap de guerra, que està obert al dialec pero no a acorts ocults i responsabilisa a l’anterior titular de la divisio en l’institucio: “Manglano anunció su esfuerzo en la defensa de la lengua valenciana y la esencia del pueblo valenciano”. 

La noticia continúa en una relacio dels membres de la candidatura victoriosa i un relat de la gestio de Martínez, en la dimissio de tres membres de la junta anterior en abril de 2018, en oposicio al deca. Apunta que la causa ultima fon “el acercamiento de Martínez Roda a la Acadèmia Valenciana de la Llengua y su presidente, Ramón Ferrer”, fruit del qual fon una declaracio conjunta aprovada per la AVLl i per la RACV (la ratificacio de la RACV fon anulada per un jujat). 

Explica S. P. que l’intencio de la directiva en funcions era que la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes “se limitara a los estudios y abandonara la normalización del valenciano, cuestión que quedaría en exclusiva para la AVL” (que, com he denunciat aci tambe, te una competencia compartida, voluntariament, en l’Institut d’Estudis Catalans). La noticia acaba en un relat de l’impossibilitat d’una llista unica i del problema de que pogueren votar els representants institucionals, cosa que es llegal, com ya ocorregue en la ratificacio de l’acort en la AVLl. 

El to de la noticia es relativament neutre, molt descriptiu i sense massa calificatius. Una observacio curiosa es el titular. Sabent que tots els membres tenen la mateixa condicio de ‘renovadors’ o ‘continuïstes’ (tots estan dins); per sentit comu, està clar que si algun adjectiu li corresponia a la llista de Manglano es la de ‘renovadora’ i la de Sala era ‘continuista’, contrari a lo que opina –sense cometes– J. C. Martí (‘el conflicte’ / ‘la normalitat’).

3

Com diu la maxima: que la realitat no te llance a pedre un bon titular ni un bon subtitul. Aixina, front a LP, en el segon trobem: “La candidatura impulsada por Lo Rat Penat se impone en las elecciones de la RACV” (titul), “La victoria de José Luis Manglano dificulta la colaboración entre la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i la Acadèmia Valenciana de la Llengua” (subtitul), (Joan Carles Martí, Levante-EMV, 25-1-19, 11). 

En els dos elements primordials que resumixen la noticia insistix en les hipotesis del dia anterior: la vinculacio a Lo Rat Penat (el fet de la doble afiliacio no es estrany ni ara ni des de fa decades...), i la dificultat que supondra esta victoria per al seu model del mon: la colaboracio entre les dos institucions –RACV i AVLl–, com si aço fora requisit de no se sap quín orde mundial o universal. 

En el cos de la noticia repetix lo dit pero mes carregat de bombo (el prejuï de l’enfrontament): “supone una ruptura con la etapa de normalización institucional que había profundizado el decano Federico Martínez Roda”; la subordinacio interinstitucional “y además acentúa la dependencia de la RACV con Lo Rat Penat, entidad que sigue anclada en la dinámica del enfrentamiento lingüístico de los años ochenta del siglo pasado” (aspecte que no ha predicat mai de les relacions entre la AVLl i l’Institut d’Estudis Catalans); que no s’ha pogut confeccionar una llista unitaria (ya sabem que es la panacea de tots els mals: el consens); que s’ha trencat la linea colaboradora en la AVLl que va iniciar Vicente Luis Simó Santonja (qui tingue la ‘honor’ de firmar els escrits de ‘agraïment de servicis prestats’, el meu i el de Chimo Lanuza), i continuaren Enrique de Miguel i Federico Martínez; i que s’acaba en una epoca ya que “los académicos rechazan la normalidad institucional” i desapareix un treball de l’anterior directiva “su capacidad [de la RACV] divulgadora e investigadora”. En esta ocasio, per cert, ya no hi ha mencio atributiva a la militancia partidista (de Vox). 

En el text, era casi obligat, ya referix alguns ‘miracles’ del nou deca: catedratic de Fisica (no diu que es en l’universitat), rector de la Cardenal Herrera-CEU, portaveu de la UCD en l’Ajuntament i la Diputacio de Valencia, i president provincial de UCD (que abandonà en 1982). 

I posats en la faena, ¿qué importa una mentira mes? Per a arredonir l’enfrontament dels dos mons –llum-Sala i tenebres-Manglano– i el triumfo de les forces antigues-Manglano front a les ilustrades-Sala, escriu: “pese a que [en] la candidatura liderada por Daniel Sala figuraban los académicos de mayor prestigio como José María Boquera Oliver, Nassio Bayarri Lluch, Jaime Siles Ruiz o Guillermo Carnero Arbat”. Redo. Dubte molt que si es comparen els curriculums, ixquera una ‘victoria’ tan clara. 

Acaba en una anecdota: ajuntament i diputacio feliciten al deca ixent per la faena realisada... ¡puix podien no agrair-li la divisio creada! (¿era este l’objectiu?).

 

III

I tancare la serie ‘festiva’, en el resopo de l’endema. 

4

Seguint una llogica informativa, si haguera guanyat Sala hauriem esperat que el Levante-EMV l’haguera entrevistat, pero no, provablement la noticia ya no interessava –no se si al mig, als llectors o al periodiste– i es queda ahi, en repos, fins que vinga una oportunitat per a... reforçar les hipotesis previes. 

Per contra, en Las Provincias, a l’endema (26-1-19) es publicà una entrevista en el nou deca José Luis Manglano. Entre els objectius destaca “Estamos dispuestos a combatir cualquier cosa con el debate, el discurso y todo aquello que podamos mostrar a aquellos que no creen en la lengua valenciana y el reino de Valencia que ha existido durante tantos siglos. Somos realistas y creemos que lo vamos a conseguir pero siempre poco a poco”. Respecte al dialec en la AVLl que tant preocupa, formalment, Manglano assegura que “Con un organismo que niega la existencia de la lengua valenciana y proclama lo que ellos llaman unidad de la lengua, que es catalán puro y duro, no tenemos nada que hablar. Si quieren entrar en un debate sí que hablaremos con ellos porque puede ser enriquecedor pero no tendremos relaciones estables”. 

A mi, en vora cinc lustres de professio, ningu m’ha acusat mai de manipulador ni de mentir (ya l’acusi de mendaç en un articul, publicat en esta uep el 8-10-16). Pero aci el problema es un atre, es l’alineament ideologic de l’informador que traduix la singular percepcio als fets que, necessariament, han d’encaixar en els esquemes: bo (paradigma catalaniste i productes derivats: unitat de la llengua, AVLl, consens, submissio, entramat idiomatic-identitari...) i roïn (diversitat llingüistica, RACV, LRP, Institut d’Estudis Valencians, GAV, discrepancia, conflicte, manteniment d’unes senyes d’identitat propies...). I aço no es atre que el propi model de l’autor del discurs –del periodiste–. 

Un atre eixemple ha segut la ‘tradicional’ acusacio al valencianisme (que no es el ‘catalanisme’ ara revestit i rebatejat pels mijos de comunicacio) de que el conflicte era la causa de tots els mals de la nostra societat, motiu pel qual, l’opost –el consens, la concordia, l’unio...– era la bondat personificada –vana ilusio–. Front als temps convulsos i violents “de Blasco Ibáñez, Fuster, Sanchis Guarner o Broseta [...] Si algo han demostrado los cuatro (casi) años del Botànic con Ximo Puig es que la moderación y el apaciguamiento social no son condiciones imprescindibles para el crecimiento. Que se lo digan a las empresas catalanas que han buscado refugio en estas veredas”. Home, mes val tart que mai, que es reconega que el funcionament de l’economia no depen unicausalment de la ‘pau social’ i del ‘consens’. I aço no ho dic yo, naturalment, sino un companyo del senyor Martí i conegut meu, Alfons Garcia (Levante-EMV, 29-12-18, 2). I l’eixemple final de Garcia no es massa afortunat, perque sent cert que les empreses fugen de les situacions inestables... l’economia catalana no s’ha afonat i alli encara en continuen moltes, sense massa problemes, pareix. 

I no cal que parlem del context de segregacio intelectual practicada contra tot lo que olga a ‘valencianisme’ (‘genuïnismes’ a banda). ¿Qué li vaig a contar al sr. Martí de la seua religio llingüisticocultural que no sapia, com yo se la de l’atra banda, perque soc ‘practicant sociologic’? 

I tornant a lo nostre, hem depres un parell de lliçons: que la manipulacio i la mentira son insensibles a l’argumentacio i que podem ser ‘conflictius’ sense ningun carrec de consciencia per a defendre lo que creguem que es nostre i just. Yo ho practique. 

Per cert, ¿a qué es deu l’actual desinteres institucional en la RACV?, ¿ya no servix?

www.inev.org 
www.culturavalenciana.es 
www.valenciafreedom.com 
https://laverdadofende.blog

  • Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.