VALENCIANS i catalans (cap.2)

1

(III)

 

En maig de 1410, muigué el rei Martí sense deixar descendencia. Entre els pretenents a la corona, destacaven Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Havien de decidir "nou persones eletes al Parlament sobre la declaracio de qui havia de ser nostron Rey e Senyor, tres de cascun Regne: Arago, Valencia e Principat de Cathalunya" ("Llibre de memories")

Al poc de temps de morir el rei, escomençaren els moviments del comte d’Urgell, per a guanyar-se el favor dels valencians. De 1410 data una carta que consta en el manuscrit del Padre Diago "Apuntamientos para continuar los anales del Reino de Valencia" (reproduida per Ventura Pascual y Beltran en el Volum I p 448 del "III Congrés d’Historia de la Corona d’Aragó"), i que envià als Jurats de Xativa. Diu: "....Y como hayamos nascido de la rabaça, arbol y cepa, de donde todos los reyes de Aragón han baxado: y además desto nos hayamos criado con la leche Valenciana y Catalana: y tengamos claro conoscimiento de los Privilegios, Drechos usos y libertades de los dichos Reynos...." Vegem, que molta "llet valenciana" quan els interessa i tenim poder de decisio. Hui, que el nostre poder de decisio es troba a l’altura del betum, catalans i catalanistes dirien: "Leche Valenciana y Catalana", igual a "mucha leche catalana". "Oi què si?"

Des de 1399, el rei Martí, havia imposat com a Governador del Regne de Valencia al català Berenguer Arnau de Bellera. Era un carrec de designacio real. Llegim en el "Libre de memories": "...e lo dit Governador mosen Bellera era de nacio cathala e tenia voluntat la Ciutat de Valencia alças per Rey al Compte de Urgell.". Este català feu mes mal que una pedregada i fon l’orige de mes d’una batalla, "...insta ... lo Consell de la ciutat de Valencia... pera anar y destruir la vila de Nules, per quant mosen Berenguer de Centelles era de voluntat del Infant Don Ferrando.."

El dia 24 de Juny de 1412, fon el dia del "compromis", en Casp. Els representants valencians foren Sant Vicent Ferrer, el seu germa Bonifaci (traductor de la Biblia "de llengua llatina en la nostra valenciana") i Pere Bertran, en sustitucio de Genis de Rabassa, per malaltia. Els vots dels germans Ferrer foren per a Ferran d’Antequera. Pere Bertran es va abstindre. El resultat final de sis vots per a Ferran d’Antequera, ¡un i mig! per al Comte d’Urgell, i mig per a Alfons de Gandia, pareixia que deixava prou clares les coses.

Vaig a reproduir, per curiosa, la justificacio que fa San Vicent Ferrer del seu vot a Ferran d’Antequera: "No ha hui hom al mon mascle e legitim, que tan acostat sie al nostre rey En Martí, ne al rey En Pere........ Mols gossers dien ¿E qui será rey? .......Item mes vos dic: que de part de pare e de mare aquest rey es tot aragones e valencià: lo seu pare fo lo rey don Johan de Castella, concebut fo en regne de Valencia, nat a Tamarit de la Litera, nodrit en aquest regne: mas lo avi, el rey don Andrich be s’mostrà cathalà e aragonés, que foragitá lo rey don Pedro, qui destruí aquest regne."

Pero... els catalans tenen mal perdre, i pronte el Comte d’Urgell, montà un bon cartapell, fent-se fort en la ciutat de Balaguer. El 18 de setembre de 1413, es llegia en Consell carta del rei, parlant dels "...demerits e crims, que ha comesos...", demanant "...nos enviets cinchcents homens...". El 3 de novembre , "vench nova a la ciutat de Valencia.... com lo Senyor Rey havia pres la ciutat de Balaguer, per raho e causa de la rebelio contra lo dit Senyor Rey feta per Don Jaume Durgell". La historia acabà de la següent manera: "Lo dit Compte apres fonch portat al Castell de Xativa, y alli mori presoner"

Hem assistit a un nou desencontre entre valencians i catalans. Catalans i catalanistes, fins no fa molt de temps, feen responsable a Ferran d’Antequera, de tots els mals dels catalans i per tant de l’univers. Hui, segons es despren de la introduccio que consta en el llibre "Epistolari de Ferran I d’Antequera", pareix ser que ya no fon tan roïn i que li perdonen la vida.

Durant el curt regnat de Ferran d’Antequera, els catalans continuaren fent de les seues.En 1414, Joan Mercader, Batle General del Regne escriu dos cartes al rei Ferran d’Antequera perque havia enviat a un català "Un bon hom de Barchinona", a qui havia constituït com a "receptor e collector general en tots vostres regnes....". En la primera de les cartes li diu al rei que aixo no ho pot fer, perque el català, "no es del regne de Valencia, e per fur, vos no devets comanar offici alcú en aquest regne a estranger, sino dos officis, ço es, guovernació e batlia general". En consequencia, li diu en la segon carta, "supplich vos senyor que li manets que se'n vaja....", demanant-li que tinga a be, "manar al dit comissari que en bona hora se'n torn....." ¿Quan no hauriem guanyat els valencians si haguerem actuat de la mateixa manera en tots els comissaris catalans que empestaren la nostra Universitat durant els anys 60 inoculant el veri i les mentires del catalanisme?

Encara estem a temps d’aplacar les llevantances que han alçat i les calumnies que han sembrat, per tot, els catalanistes.

2

 

 

(IV)

 

El 13 de setembre de 1419, els valencians, conseguirem del Magnanim, el dret d’alternancia, en catalans i aragonesos, en el rectorat del "Studi General" de Lleida, "Alio vero postea sequenti anno de natione Cathalanorum Rector eligatur, el alio anno de natione Aragonensium, altero vero anno de natione Valentinorum, et sic succesive et in perpetuum.". A pesar d’aço, el 14 de giner de 1421, els Jurats de la ciutat de Valencia, escriuen a la reina diguent-li que encara que "...es ordenat que d'alli avant, en lo dia o terme que.s costuma fer eleccio de rector del Studi de Leyda cascun any, sia elet hun any aragones, altre valencià e lo terç cathalà, e axi.s seguesca perpetualment...", catalans i aragonesos, no havien fet cas del privilegi real, "...menyspreen obeir lo dit privilegi...", queixant-se i no entenent "...que de nostra nació dejen esser repulses de tal benefici...". Encara hauriem d’esperar a l’any 1428, per a que Nicolau de Montsoriu, es convertira en el primer valencià rector del Estudi General. "electio Rectoria de natione Valentinorum". Els catalans, de nou, fent amics entre els valencians.

El 25 setembre de 1421 (Epistolari de la Valencia medieval II.), els Jurats escriuen una carta “Als molt honorables e molt savis senyors los missatgers del General del regne de Valencia en cort del senyor rey”. Diuen: "O! Quina sperança poden haver los valencians de esser promoguts per confiança de servirs, si.ls ja promoguts, abtes, ydoneus e sufficients, no preceint demerit o causa justa, son axi palanquejats e sostreyts de lurs officis? Aço, senyors, nos ve de giny de cathalans, que may vetlen ne studien en als, sino en procurar-nos minves e desonors, e lançar-nos de tots officis e benefficis...". Es podria dir mes alt, pero no mes clar: Els catalans, com de costum, fent la ma als valencians.

El mateix dia escriuen "Al molt honorable e molt savi mossén Francisco d'Arinyo, secretari del senyor rey" ("L’escrivania municipal de Valencia als segles XIV i XV: burocràcia, politica i cultura"). Diuen: On, mossen, com axi sens causa lo dit micer Pere sia repulsat e aminvat, congoxam-nos-ne molt, e no sens rao, car es presagi assats trist de esdevenidor. O! Quina sperança porem haver nosaltres, valencians, de esser promoguts a officis e benefficis, si·ls ja proveïts axi indifferentment son palanquejats e remoguts? Be corresponen los premis als merits de nostres servirs! No·n cuydavem viure en semblant oppinio; com se experimenta ja, ades no y romandra un valencià en cort. Aço.ns ve de altra part qui, per pura iniquitat e ambició, en als no studien sino en aterrar valencians. E vos, mossen lo secretari, qui sots nostre valencià,...... E mostrats-nos per vostres gests, obres e sermo, que sots cordial valencià

El 4 d’octubre, continuen els nostres Jurats (Epistolari de la Valencia medieval II): "Al molt reverend pare en Christ e senyor, lo senyor bisbe de Vich.". Escriuen: Be creem que siats informat com aquests senyors de cathalans, en quant poden, s'esforcen e continuament entenen en portar a fi que nostres valencians no sien reputats, ne de aquells feta mencio alcuna, en haver officis e benefficis, e no solament en Cathalunya, ans encara en les Illes, e menys en casa del senyor rey. Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells, e no solament en les parts damunt dites, abans encara en Arago e en Regne de Valencia. E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder...... E ara novament havem sabut que entenen en submoure al noble mossen Olfo de Proxida de la governacio de Mallorques per fer-ne proveir algun cathalà anelant al dit offici..... confiem que.l senyor rey no y innovarà alcuna cosa, pus causa no y ha, pero, sí.ns temem que la senyora reyna no volgues fer qualque complacencia a cathalans en aquest punt de les corts..... com aço toque honorificencia de aquesta ciutat e Regne, e, per consegüent, [de] vos, qui sots valencià, e aquesta ciutat haja vos en singular reffugi....

El resum de les tres cartes, es, que els catalans, no pensen nomes que en ells. ("Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells..."). Intenten que ni es parle dels valencians ("...ne de aquells feta mencio alcuna...") No volen que els valencians conseguim prestigi ("...que nostres valencians no sien reputats..."). Intenten furtar-nos lo nostre (...procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...). Com sempre, es menegen molt be en el poder ("E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder"). El colofo podria ser que els catalans "... no studien sino en aterrar valencians..." ¿Sera de veres que la historia es repetix?¿Sera que els tipics topics sobre els catalans s’els han guanyat a polç?¿Sera que el poble catala es com es, sense remei?

Diuen, que el sigle XV començà "amb una profunda crisi que afectava tota Europa Occidental, i especialment Catalunya". I hem de dir, que gracies a Deu, perque de no haver estat en "crisi" els catalans,vist lo vist, aniquilen als valencians ¿O era enveja?

Mentrimentres els catalans, a soles es preocupaven, per intrigar contra els valencians, aci es preparava la gran mascletà que fon el sigle d’or valencià, el sigle d’or de la llengua valenciana. En 1418, Guillem de Copons havia dit escriure “en lengua valenciana” el "Llibre del Tresor" per a “donar delit de legir a un seu special senyor e amich (Pere d’Artes), e als de sa nacio desus dita”.

 

 

www.inev.org
ww.culturavalenciana.es