Alienigenes, Cuarto milenio i el verp cridar

I

Es llicit preguntar-se qué tenen en comu, qué relaciona estos tres elements. El primer i el segon està clar que compartixen ‘impossibilitat’ i ‘fantasia’, pero el tercer, ¿qué passa en el tercer? Puix la conexio radica en que tots son ‘fenomens paranormals’, obvis en els extraterrestres i en el programa citat, pero no tan facil de vore en el verp ‘cridar’. 

Fa uns anys vaig llegir “Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar”, un articul de Josep Lluís Navarro Peiró (filolec, traductor i corrector), publicat en Aula de lletres valencianes, n. 3, 2013, pp. 131-162, la revista que dirigix l’academic de la AVLl, Abelard Saragossà. 

M’interessa especialment l’explicacio –mes be, la ‘inexplicabilitat’– de determinats fets idiomatics. L’expert reflexionava sobre el significat i usos de ‘cridar’, ‘tocar’, ‘trucar’ –nitidament catala–, ‘picar’ –que dona per al valencià septentrional i per a Catalunya– i ‘telefonar’; i en acabant s’interrogava pel predomini de ‘telefonar’ sobre tots i l’arraconament de ‘tocar’ o de ‘cridar’. Una primacia que aparentment nomes es ‘culta’, perque la gent, els valencians, sol preferir ‘cridar’ i ‘tocar’ (per telefon o no). Despuix d’haver analisat alguns fragments de sis autors valencians moderns, el filolec no acabava d’entendre, “seria interessant des del punt de vista sociolingüístic conéixer els motius que duen als escriptors valencians a preferir el verb cult telefonar o el verb popular trucar de la llengua de Catalunya en detriment dels verbs populars valencians tocar, picar i cridar” (pp. 154-155), perque “constate un distanciament preocupant entre la llengua de la narrativa valenciana i la llengua popular dels valencians pel que fa als verbs que estudiem” (p. 155). 

Tambe havia constatat en una enquesta feta a 34 adolescents (de 12-15 anys, d’Alaquas), que n’hi ha un 15 % que usa habitualment o li pareix mes natural ‘trucada perduda” (per a dir ‘cridada perduda’); i en una mostra de lluida perspicacia apunta “La paraula trucada, tot i que pot haver penetrat en el parlar d’alguns jóvens valencians, per influència del model català, deu ser aliena al valencià tradicional amb el sentit telefònic” (p. 148). Puix si, sera el ‘model catala’ que aplega al sistema docent quan ‘plou’ –en primavera d’hivern–, o quan ‘fa calor’ –en estiu–, o quan ‘neva’ –en hivern–, o es difon per aire ¿no? 

Posats a vore coses, advertix la marginacio del verp ‘tocar’ “en la llengua culta (ensenyança, literatura, mitjans de comunicació), que preferix el cultisme telefonar o la paraula catalana trucar” (p. 155). Com abans, la ‘marginacio de la llengua culta’ apareix com els meteors o els grills dels alls, per generacio espontanea, perque està en el genoma vegetal, perque la naturalea aixina ho te programat. 

I posats a repartir responsabilitats, ahi senyala un colectiu immaterial i ‘irresponsable’: “Els valencians, en canvi, no han realitzat la tasca de donar prestigi al verb tocar (‘telefonar’) a pesar de la vitalitat que té en la llengua parlada” (p. 157). ¿I aço es tot? No, n’hi ha mes acte seguit: “D’una banda el verb que estudiem no és, en general, considerat pels diccionaris actuals. Només rep consideració en algun diccionari valencià [no diu quín, ¿sera el de la Generalitat?, de 1995], però mitjançant remissions a trucar, de manera que s’hi dóna a entendre que trucar és l’opció prioritària i tocar és secundària” (p. 157). 

I com es una mina, continúa afirmant “Eixe distanciament entre la llengua popular i la llengua culta és anomal i injustificable” (p. 157) ¡Llavors es donà conte que no hi havia argumentacio tecnica per ad esta situacio!, ¿en 2013? ¡No voldra que, damunt, el felicitem! 

Pero ell sap que “els factors de la normativa i els professionals influents en els usos lingüístics treballen, des dels seus àmbits respectius pel reconeixement i el prestigi de l’ús de tocar i picar amb el sentit de telefonar” (p. 158). Nomes cal esperar un poc a que els de ‘dalt’ –del nort– ho accepten i aci estaran encantats de treballar pel reconeximent de ‘tocar’ i de ‘cridar’ i no se quàntes coses mes.

 

II

A banda de lo que he dit, no podia evitar afegir alguna atra coseta de la collita dels secessionistes i analfabets, que escriuen ‘prolec’ i sens accents (com els millors autors valencians de tots els temps, ¿i qué?). Ya sabem que estos autors eren utils quan posaven ‘servei’, ‘segueix’, ‘altre’, ‘comptar’, ‘us’... pero no quan usaven ‘servici’, ‘seguix’, ‘atre’, ‘contar’, ‘vos’ que, per ‘desgracia’, son les formes actuals valencianes majoritaries o uniques. 

Home, no es del tot de veres que els ‘valencians’ –els catalanistes pareix que no– no hajam fet res en favor d’estos verps tan populars. En el diccionari en linea de Voro López-RACV, una de les accepcions de ‘tocar’ (o ‘tocar per telefon’) es ‘telefonejar’, i en el Mosatros, de Frances Raga (1998), trobem “[cridar] Fer per parlar ajudant-se del telefon”. ¡Che, mala sort! ¡Molt mala sort! Nosatres mai hem tengut problemes d’us en ‘cridar’, ‘cridar per telefon’, ‘tocar’, ‘tocar per telefon’, ‘telefonar’ (en Emili Miedes, 1990) i ‘telefonejar’, mai m’ho he qüestionat i mai m’ho han preguntat. 

Dia lo dels catalanistes perque ni ‘cridar’ ni ‘tocar’ ni ‘picar’ figuren en el Vocabulari valencià castellà de Francesc Ferrer (1970) en el sentit que nos interessa; com tampoc ‘cridar’ el trobem en el Vocabulari escolar de la llengua d’Enric Valor (1990), pero si ‘tocar’, que remet a ‘trucar’: “llamar (a la puerta, por teléfono)”, i estranyament tambe ‘picar’ per a ‘telefonejar’. 

En la mateixa llinia d’irresponsabilitat generalisada, el seu colega, Leo Giménez, criticà en son moment el relegament de ‘tocar’ per a ‘telefonar’: “els lletraferits «pata negra» i l’artificiós valencià de llibre no accepten, fidels al seu principi que ningú parla bé”. I en aço, aplegaren ells, els redentors, i arreglaren el desperfecte llingüistic: “Però el DV [Diccionari valencià] (Lacreu [director], GV, IIFV, Bromera) el va incloure com a trucar, com el SALT” (“Tocar i cridar, com a telefonar”, Levante-EMV, 23-11-2012). 

U podria creure que aixina eren les coses. Si i no. Si busquem en el Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana, de 1995, podem vore que efectivament figura ‘tocar’ que remet a ‘trucar’ (= ‘telefonar’)... en el penultim dels onze significats (el darrer es una frase feta), sense definicio i sens eixemples... i com pareix que ho feren a repel, puix no reenviaren a la forma valenciana si no a la catalana. Per contra, vas a ‘trucar’ i ahi si que estan les explicacions pertinents i damunt està el derivat ‘trucada’. 

I posats posats, ‘cridar’ no te l’accepcio de ‘telefonar’ en el mencionat diccionari, ni tampoc estan ‘tocada’ i ‘cridada’ com a ‘telefonada’... i Leo Giménez no nos informa... 

De totes les maneres, com a bon representant de la corrent genuïnista, Navarro hauria pogut resoldre tots els dubtes si li haguera preguntat per qué passa lo que passa al director de la revista en la qual publica l’articul, o ad algu de l’extensa nomina dels membres del consell de redaccio (5)... o del consell assessor (16)... (que no relacione per a no cansar als llectors). 

I per si no li ho saben explicar, li ho dire yo, es denomina autoodi (lo mateix que fa que els castellanistes rebugen la llengua valenciana, es la conducta que provoca estes ‘anomalies’, com ell les califica, p.151).

Com diu el refra, tot aço son coquetes (producte, resultats) de la seua farina (del seu paradigma catalaniste), per si no ho sabia... 

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.