AVLl: mes raons -tecniques- en contra (I)

0
La dieresis, uruguayeduca.edu.uy

¿Es pensaven que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl– havia acabat la tanda de ‘idiomaticitats’ en lo dels diacritics?

Conforme vaig anunciar en els articuls publicats en esta uep a finals de juliol i principis d’agost, en aquell document normatiu del 1 de juny de 2018 encara hi ha mes aportacions llingüistiques a l’historia del desbarat. 

Per a situar-los, l’acort consta de dos punts; u, les modificacions ortografiques: els diacritics (ya explicats), i les referides a la reduccio de la dieresis, l’us –distint– del guionet i una nova regulacio de la erre intervocalica (lo dispost ho transcriuré en cada apartat d’estos articuls); dos, la temporisacio en l’aplicacio dels canvis. 

Una dieresis menys: ¿bona noticia? 

La colocacio d’este signe tenía unes excepcions que la nova norma incrementa en una situacio mes 

“2. L’ús sense dièresi dels derivats cultes acabats en -al, en casos com laical, helicoidal, ovoidal, romboidal, trapezoidal, xifoidal.” 

Per a que puguen comparar, primer explicare la nostra regulacio. En les Normes d’El Puig, quan nos plantejarem esta qüestio, els que no erem experts, notarem que n’hi havia massa i moltes –en realitat la majoria– inutils. L’objectiu era la simplificacio respecte a les Normes del 32. 

La posicio mes ‘radical’ era aplicar-les unicament en senyalar la pronunciacio de la u (güe, güi, qüe, qüi), pero per por al qué diran nos deixarem vencer per l’inercia, la costum. No obstant, raonarem i optarem per donar normes de situacions en que la conjuncio de vocals no formava diftonc –es dir, era un hiat– i no calia ficar els dos puntets, front a les regles que ordenen la colocacio de la dieresis (que afecten a l’ortografia, pero no a la diccio) i que son una font de faltes i maldecaps entre els usuaris... 

Els pose un eixemple, entre ‘portarà dieresis la i –perque no forma diftonc– en els participis dels verps acabats en -air, -eir, -oir i -uir: agraït, agraïda, agraïts, agraïdes’, i ‘no portarà dieresis la i, encara que no forme diftonc, en els participis dels verps acabats en -air, -eir, -oir i -uir: agrait, agraida, agraits, agraides’, preferirem la segona. ¿Es veu la ventaja? Tant si te saps la regla com si no, no cal colocar el simbolet i no comets cap de falta, ya que l’elocucio sera sempre ‘a-gra-it’. 

Aixina, en est afany ‘supressor’ eliminarem l’innecessari signe en els verps del tercer grup acabats en -air, -eir, -oir i -uir (en la conjugacio i en les formes no personals: infinitiu, participi i gerundi). Les Normes de Castello obligaven a ficar-lo per a marcar la vocal tonica o el hiat en algunes persones de la flexio i tambe en el participi... pero no en l’infinitiu ni en el gerundi, ¿per qué?, ¿quína rao n’hi ha per ad esta exclusio? Si en ‘veïna’ o ‘agraïts’ es posa per a indicar la tonicitat de la paraula ya que les regles impedixen colocar l’accent, yo pense que igualment tocaría en ‘agraïr’ o ‘agraïnt’ ¿no? Els assegure que no servix per a res i que si hi ha un subsistema altament regular i fiable es l’accentuacio verbal (p. e. no hi ha terminacions de participi o de gerundi atones). 

La veritat es que no ho se ni he vist ninguna explicacio de la norma i de l’excepcio. Pero tampoc portaven dieresis el futur (‘agraire’, ‘agrairas’...) i el futur hipotetic (‘agrairia’, ‘agrairies’...). Aci, l’argumentacio es ‘etimologica’ ya que els dos procedixen de l’infinitiu i si aquell no en du, estos tampoc... un raonament que la major part de la gent ignora. Com tambe ignoren que la ralleta de la ‘ñ’ en castella es una recialla paleografica que indicava la duplicacio de la ene. 

En este mateix esperit renovador buscarem ‘sistematicitats’ per a que l’eliminacio fora facil i tinguera rendiment, i ‘descobrirem’ que si la regla catalanista ya permetia suprimir-la darrere d’un prefix (‘reimprimir’, no ‘reïmprimir’; ‘contraimpressio’, no ‘contraïmpressio’; ‘biunivoc’, no ‘biünivoc’...), en les terminacions llatines -um i -us (‘harmonium’, “Marius”), en els sufixos -isme, -ista (‘dadaisme’, ‘gruista’), darrere d’una h o d’un guio –perque les vocals ya estaven separades– (‘anglohispanic’, no ‘anglohïspanic’; ‘ahir’, no ‘ahïr’, ‘alema-italia’, no ‘alema-ïtalia’)... i no caïa el cel... el criteri podia estendre’s a uns atres components com els sufixos en í tonica (-isme, -iste, -ista, -ible), o i atona (-isar, -isant, -isat, -isacio; com ho son ‘-us’ i ‘-um’), pero ignorarem (una burrada nostra) la dels sufixos en i atona -idor, -iment, -itat, altament productius (‘proveïdor’, ‘proveïment’, ‘continuïtat’). ¿Quína diferencia hi ha entre -isacio (‘europeisacio’) i -idor (‘contribuïdor’)... yo els ho dic, ninguna. Un greu error d’incoherencia grafica. Aci tingueren una oportunitat d’or els assimilistes-accentuadors de la RACV en 2003 per a completar-rectificar l’equivocacio-oblit... i ho empijoraren en la reintroduccio de les dieresis (i se’ls digue...). ¿Qué faran ara en els cultismes acabats en -al?, ¿de colp i repent voran que es prescindible i ho copiaran?, ¿persistiran en el ‘error’? No me lleva la son.

Els atres casos en els quals es manté no està massa clar que siga necessaria. Aixina, ‘veïa’ / ‘veya’... ‘veia’ / ‘veya’, considerant-ho detengudament, ‘veia’ no te mes pronunciacio que ‘ve-i-a’ (com ‘cons-tru-i-a’, ‘be-ne-i-eu’...), perque si fora una atra la fonetica... variaria l’escritura ya que la i sería consonantica ‘ve-ya’; passa igual en ‘creïa’, ‘creïes’... ‘creya’, ‘creyes’... o ‘crea’, ‘crees’ (igual que ‘vea’, ‘vees’...).

1
Dieresis, red.levante-emv.com

Pero es que si nosatres ho ferem mal fa 40 anys... perque no erem experts (com nos recorden els catalanistes), la reforma que ha introduit l’IEC i que ha copiat la AVLl ralla el ridicul. 

Des de la recent modificacio, ya no s’escriuran en dieresis els cultismes que arrematen en -al. Les prescripcions que apelen a un coneiximent diferent al de la pura regla –‘cultismes’– son complexes (ya ho vaig apuntar referit al sistema accentual de les Normes d’El Puig primitives...), pero es que remetre a l’usuari al saber filologic de si el terme es cult o vulgar... es una barbaritat, perque si en els extrems estan clars els conceptes, hi ha zones en que es discutible si es una base ‘culta’ o una base ‘patrimonial’. Esta condicio es podria ‘notar’ en ‘helicoidal’, per la rarea de la paraula, pero no crec que es ‘veja’ massa en ‘laical’ ni manco en ‘veinal’. I termens tan cults com ‘coit’ i ‘coital’ no en duyen ni abans ni ara. 

Si escrivim ‘trapezoide’ (< trapezi), esperarem un comportament grafic similar en la ‘familia’ i el derivat ‘trapezoidal’ es coherent que no en porte (l’articulacio ‘tra-pe-zo-i-dal’ o ‘tra-pe-zoi-dal’ es quasi indistinguible). Pero no, no passa aço. Teniem “laic” i els derivats tots en dieresis (“laïcal”, “laïcitat”, “laïcisme”, “laïcitzar”, excepte “laicament” –perque està format sobre el femeni de l’adjectiu: ‘laica’–), i ara un atre en queda exent per una bula estival: “laic”, “laical”, “laïcitat”, “laïcisme”, “laïcitzar”. Entenc que haurien de ‘caure’ totes les dieresis de la base culta ‘laic-’. Per a tornar carabassa als escritors i als aprenents. 

I si no vols esta, una atra, “país”... entraria en la llogica la dieresis en els derivats (aixina ho fem nosatres, encara que crec que no li correspon, per lo dit, la distincio entre la diccio diftongada i hiatica es imperceptible)... pero no; en les normes de la AVLl –en DOPV– es “paisatge” i “paisatgistic” i en clara incoherencia... “apaïsat” (¡Qué li anem a fer!). Per contra, pareix que els “oïdors” si que advertixen la diferencia en “raïm”, “raïmer”, “raïmós”, “raïmat”, “arraïmar” (en la flexio: “arraïmàvem”, “arraïmàreu”, igual que li passa a ‘apaïsar’, que no duen ni DOPV ni DV, pero si Ferrer)... i per a fer-ho mes divertit tenim “oir” (‘o-ir’), que no en du perque es l’infinitiu, pero la ‘parentela’ si: “oïble”, “oïdor”, “oïda”, “oïment”. 

Un primitiu –“país”– en accent que es transforma en dieresis o en res; un atre –“raïm”– que la manté en tota la saga; un tercer –“oir”– que no en du, pero si el restant de la familia, i un quart –“arraïmàvem”– en que coincidixen en la mateixa paraula dieresis i accent. ¡Un autentic desori! 

¿I les paraules que porten un atre sufix com -ita (“caïnita”, “jesuïta”), -or (“coïssor”), -ment (“caïment”, “decaïment”, “agraïment”), -ar (“aveïnar”), per qué no son excepcio? Sera perque son ‘vulgars’. 

¿I els catalans? 

El romaniste Rudolf Ortega es planteja els usos actuals del signe i explica que estos quedaren fixats en el Diccionari ortogràfic de Fabra, de 1918. A banda de la pronunciacio de la u i de la complementarietat en l’accentuacio, la tercera funcio es marcar tots els hiats, exceptuats alguns pocs casos. 

I escriu, per a comprovar que no passa res, “veinatge, apaisat, diurètic [...] El fet que tinguin la vocal tònica en una altra banda, amb accent o sense, fa que, a efectes de pronunciar correctament el mot, l’escriptura o l’omissió de la dièresi sigui irrellevant” (Ortega, 2015, 93). 

I la pregunta del millo: “Per a què les tenim, doncs, a la llengua aquestes dièresis? Quin servei fan, si assenyalen un fenomen prosòdic que sembla poc deduïble amb la intuició i que, possiblement, és difícil de percebre amb l’oïda i de pronunciar de manera espontània? (Ortega, 2015, 93). 

Deixe la resposta a cadascu dels llectors.

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.