AVLl: mes raons -tecniques- en contra (i III)

1
Image: r o rr, Patricia Garcia

Eixim del fanc i nos fiquem en el tarquim 

I ¿es podia fer pijor? Siiiiiiiiii. La prova es l’ultima regla, la de l’escritura del so vibrant multiple entre vocals. Una cosa tan senzilla que estava resolta en la duplicacio de la grafia (‘ferro’, ‘gerra’, ‘arrapar’) i que nomes calia ampliar en la creacio lexica. El castella aixina ho feu en els composts (“contrarréplica”, “ornitorrinco”, “monorraíl”) i que nosatres, els analfabets, copiarem, perque era extremadament util, sobre tot vist l’embolic que tenien les normes catalanistes (que escrivien “arítmic” o “eradicar” i pronunciaven ‘arritmic’ i ‘erradicar’, encara que ad algun especimen i mes d’una volta li he escoltat ‘eradicar’... ignorancia en estat “culte”). Esta es la regla actual 

            “5. La duplicació de la r (rr) per a representar gràficament el so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical: 

            - Les paraules formades amb els prefixos a- (amb valor privatiu) o cor- (variant de con-): arrafidi, arrítmia; correferent, corresponsable.  

            - La paraula erradicar, així com els seus derivats erradicació, erradicatiu

            - Els compostos formats amb els radicals d’origen grec raqui(o)-, reo-, rin(o), rinco, riz(o)- i rodo-: cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon.  

            - Els compostos formats amb la terminació -ràfia: neurorràfia.” 

La prescripcio manté una erre intervocalica en so fort darrere de tots els prefixos excepte a- (en funcio negativa) i cor- (variant de con-), no se sap per qué estos dos si i uns atres no (contra-, ana-, tri-, poli-, extra-, endo-...). Perfecte: “arrítmia” i “corresponsable”. 

Quan te claves en estes insipides qüestions veus els camins i caminals, sendes, passeres i margens que hi ha. No tots els gramatics seus han tengut la mateixa opinio. 

Manuel Sanchis dia que grafiarém erre “darrere dels prefixos llatins contra-, supra-, bi-, tri-, i dels grecs anti-, mono- i els atres numerals” (Sanchis, 1950, 124), excepte les paraules “birrem i trirrem”. Per la seua banda Carles Salvador (1974, 71) inclou uns quants prefixos pero no dona tals exclusions. I al final, Enric Valor ho complica mes, una erre darrere dels prefixos (a-, ante-, anti-, bi, contra-...), pero “Darrere del prefix privatiu a-, escriurem rr: arrítmic. Tambe escriurem rr en els vocables birrem i trirrem” (Valor, 1979, 81). Tres autors, tres normes. 

Lo curios es que la AVLl, en el seu DOPV, porta al costat o en la mateixa pagina “birrem”, “bireactor”, “birectangle” i “trirrem”, “trireactor” i “trirectangle”. En les dos series, bi- i tri- signifiquen respectivament ‘dos’ i ‘tres’. Opine que qui no veja l’incoherencia grafica es perque la devocio li obnubila l’enteniment. I aixina han passat mes de 50 anys, enganyant-nos com a pardals en lo de la ‘ciencia’. 

Continuem, perque ya podrem duplicar la erre en uns radicals –afixos i sufixos–: ‘raquio’, ‘reo’, ‘rin’, ‘rinco’, ‘riz’, ‘rodo’ i ‘rafia’. Molt be. 

¿I el problema a ón està? Que en la mateixa familia cadascu es ‘vestirà’ com voldra. Tindrem “correferent”, pero “multireferent”, “contrareferent”, ‘bireferent”, “exoreferent”; tindrem “arrítmic”, pero “monorítmic”, “eurítmic”, ‘ambirítmic”... Una delicia. 

¿I els radicals llatins ‘radic’ (arreal) i ‘radio’ (radiacio)?, ¿“uniradicular”, “multiràdio”?

Alguns catalans no estaran contents 

Es el cas de Magí Camps qui, en acabant de donar eixemples de l’aplicacio de les dos normes, l’antiga de l’IEC i la propia, mes senzilla, aclarix “Es tracta, doncs, de duplicar la erra entre vocals quan la pronúncia sigui vibrant múltiple, prescindint de si són mots simples, mots prefixats o mots compostos: sona doble, s’escriu doble” (Camps, 2015, 34). ¿Per qué compliquen lo facil li preguntarà Júlia a son pare? I este no li podra respondre. Camps tracta unes atres qüestions relacionades en la simplificacio de l’ortografia com la esse, el guionet, o els prefixos en t –avant i post–... I conclou que “L’ortografia moderna ha de ser evolutiva, a la recerca constant de la claredat i la simplicitat” (Camps, 2015, 44). Puix sera que no.

2
Image: genuflexio, artesacro.org

I els nostres genuïnistes aguantant la tronada 

Estos problemes normatius i algunes de les contradiccions que yo he expost no son ‘meues’ exclusivament, ya les havia apuntades, en poca o ninguna sort, la plana major del genuïnisme valencià: Josep Lacreu i Leo Giménez. 

Lacreu (2017, 85-89) torna a fer quasi lo mateix que en la dieresis, moure l’incenser (cap a l’IEC i la AVLl –de la qual viu–), fer tres o quatre genuflexions als idols i llamentar-se de l’ocasio perduda per l’IEC. Que ho tinga clar, no es repetirà. No poden reformar la reforma. Ara callaran, s’engoliran lo aprovat i ho defendran com a la millor solucio... sabent que es un desficaci. 

Afirma que el problema no es troba en els usuaris sino en la regla que es ambigua. No, senyor Lacreu, no, la norma està feta en els peus com indirectament reconeix: “igual que en el cas dels accents diacrítics i de les dièresis, la reforma ortogràfica de l’IEC respecte a este punt [escritura de r / rr] s’ha convertit en un complex laberint de normes, subnormes, excepcions i contraexcepcions. [...] Per a un usuari mitjà, un autèntic galimaties.” (Lacreu, 2017, 87-88). ¿Galimaties?, es un calvari. Me costa a mi... 

I reitera les dificultats en un puntet de mala llet: “L’antiga norma vigent per a tot el domini lingüístic [catala] abans del sobtat impuls innovador de l’IEC era abstrusa i generava dubtes, és cert, però es podia intuir una coherència global [¿?] Però la nova norma, a més de confusa, trastoca la coherència global. En uns casos s’atenen criteris fonètics, i en  uns altres, criteris etimològics” (Lacreu, 2017, 88). Li he de donar la rao, de cor. ¿A ón es ‘dona el dol’? (per a Giménez, “dar el pésame”). 

I no pert l’esperança: “No sols és urgent reparar este grandíssim problema; també seria necessari revisar la mateixa norma conjuntament per les dos institucions normatives” (Lacreu, 2017, 89). Ya sap la resposta de les entitats normatives i vostes amables llectors tambe... l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es llimità a copiar el desori de l’IEC... i en pau. ¡Llastima senyor Lacreu! A la proxima. 

Punt final a les veleïtats 

No se quína cara se’ls quedarà als Ortega, Camps, Lacreu, Giménez i als que creïen que la ‘reforma’ anava de veres i que s’anaven a tindre en conte les seues observacions –molt encertades, crec–. No els han fet ni cas i aixo que cap d’ells es un ‘analfabet’ ni dissident real... 

Com dia el propi IEC, en el bolleti numero 213, d’octubre de 2016, l’acort aprovat pel ple de l’institucio, el 24-10-18, “és fruit d’una «feina seriosa, responsable i feta amb cura» duta a terme en més de tres anys de treball, durant els quals hi ha hagut cinquanta-set reunions del grup de treball i quinze discussions en el Ple de la Secció Filològica”, una comissio que presidi, mira tu, el valencià Vicent Pitarch... tant de soroll per a parir un ratoli, com les montanyes de la faula. 

Una anecdota, la major part dels eixemples que dona la AVLl son identics als de l’IEC, nomes n’han afegit alguns... I hi ha alguna ‘divergencia’ com “cotompel” en DOPV i “cotó-en-pèl” en IEC... ya tenim el burro en l’herba. 

¡A quànts manté la farina i ella fina que fina!

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.