AVLl: mes raons -tecniques- en contra (II)

¿I que opinen els nostres ‘genuïnistes’ (catalanistes)? 

Mamprenc en Josep Lacreu que quan redactà l’articulet que referencie ya coneixia el criteri emanat de la ‘mare’ –l’IEC–, pero la ‘filla’ –la AVLl– encara guardava un discret silenci. 

Abans de tot, trau l’incenser per a una institucio com es l’IEC i aclarix, genuflex, que els comentaris els fa en to de dialec fructifer, d’humil sugerencia, de ‘ho dic sense dir-ho’ i ‘no m’ho prengau en conte’. Passat l’arrebat mistic inicial, nos explica que la funcio primera de la dieresis es marcar la pronunciacio de la u (qüe, qüi, güe, güi); la segona es senyalar, en concurrencia en l’accentuacio, la vocal tonica (“veïna”, “diürn”), i la tercera es indicar el hiat quan esta i o u son atones (“veïnal”, “diürnal”) (Lacreu, 2017, 81-84). 

Apunta a la dificultat de discernir si en tal conjuncio de vocals atones (a, e, o, i, u + i, u) hi ha un diftonc o un hiat: “I ara, de sobte, sembla que algú haja descobert que, contràriament al que es pensava abans, sí que formen diftong. No sé si este canvi de percepció és fruit de la realització de proves amb un espectrògraf [ya li dic que no] o s’ha seguit algun altre procediment de detecció igualment subtil [el de ‘caure en el conte’]; pero la veritat es que, per a un usuari normal, resulta difícil apreciar la diferència entre laïcal [laical] i veïnal” (Lacreu, 2017, 82-83). I argumenta, contra esta distincio tan fina de la qual deriva la colocacio d’un signe convencional, el fet de que en paraules en e i o obertes com ‘terra’ o ‘cosa’ els parlants les articulem obertes sense cap d’element marcador. I te rao. Si. 

1
Image: Josep Lacreu, Manual d'ús de l'estàndard oral, todocoleccion.net

I l’atre ‘patidor’, Leo Giménez, defen solucions tambe raonables i comprensibles. Les seues opinions son totes anteriors als acorts de les dos ‘autoritats’, que en son una. 

Reconeix que els dubtes que te procedixen, en part, de sa filla, Júlia, quan li pregunta el motiu de la dieresis en “diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/ra, espontaneïtat i altres semblants” (Giménez, 2016, 222). Yo tambe l’entenc... a la filla. Ara suponc que ho entendra menys... la filla. 

Primer que res li preocupa la desafeccio dels parlants: “L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària, perquè li creen una gran inseguretat” (Giménez, 2016, 62; l’articul es del 21-10-2011). 

Sense pels en la llengua ataca la regulacio: “La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» [ho escriu com nosatres] pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme [...] és cosa d’especialistes. [...] O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents” (Giménez, 2016, 222; l’articul es del 10-4-2015). La veritat es que no havia caigut en el conte tan ‘fluid’; segons el DOPV, “fluid, fluida, fluids, fluides” (adjectiu i substantiu), al costat de “fluït, fluïda, fluïts, fluïdes” (participi del verp ‘fluir’), “fluïdal” (adjectiu), “fluidament” (adverbi), “fluïdesa” (substantiu), “fluídic, fluídica, fluídics, fluídiques” (adjectiu), “fluïdificar” (verp)... Es molt, pero que molt incongruent paradigmaticament. La distincio entre l’adjectiu i el participi es kafkiana... perque el participi es un adjectiu i ves i busca l’etimologia... No es per la categoria en si, ‘fluidament’ no en porta perque –com he explicat mes amunt– si ‘fluida’ no en du... el derivat, tampoc... pero este principi es perillosissim... si ‘fluir’ careix del signe... ¿cóm apareix en la familia lexica? Mortal. 

En eix anim adamic ingenu sugerix “Caldrà afegir, en la regla alternativa reformadora, que les paraules acabades en els sufixos –isme o –ista/iste, [i se li oblida -ible] darrere de vocal, com altruisme [,] altruista/iste, en què la i esdevé tònica, no els calen els dos puntets damunt d’eixa vocal, com és norma ara. Ni tampoc caldrien a proïsme ni a lluïsme” (Giménez, 2016, 223; l’articul es del 17-4-2015). I ya posats a reformar, ¿per qué no els sufixos atons com hem fet en les Normes d’El Puig?, i tota la flexio dels -air, -eir, -oir i -uir... 

2
Image: canvis AVLl guionet, arbena-editorial.blogspot.com

Alvancem, el guio 

La reforma reestructura l’aplicacio del guio i determina lo següent 

“3. La supressió de l’ús del guionet en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla. 

4. L’ús del guionet: 

            - En els derivats dels compostos en què el primer element és un punt cardinal: nord-estejar, sud-americanització

            - Quan el prefix precedix una locució, un sintagma lexicalitzat o una paraula que ja porta guionet: pro-drets humans, ex-director general, anti-nord-americà. 

            - De manera discrecional, en casos en què la combinació de certs prefixos amb algunes paraules puga donar com a resultat formes homònimes susceptibles d’induir a confusió: ex-pres, ex-exiliat, pre-ocupació [en el sentit de ‘ocupació anterior’]. 

            - És admissible quan els termes que formen un compost no responen a un concepte unitari: un tractat hispano-portugués, ‘d’Espanya i de Portugal, bilateralment’.”  

La veritat es que es un embolic. Com sempre. En conte de simplificar les coses, no, quant mes complicades, millor. ¡Que es veja quí sap escriure i quí no!, ¡qué es distinguixca quí coneix punt per agulla les regles i quí no! En definitiva, el ‘poder’ derivat del control de l’escritura. 

No es que no sapien fer les coses mes senzilles i mes claretes, es que no volen. I havent com n’hi ha veus discrepants i que propugnen solucions mes ‘entenedores’, no se cóm s’ho arreglen pero al remat ixen les normes mes rebuscades i enredrades. Fins la propia Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes –la de la RACV–, tan solicita en l’accentuacio i la dieresis, recrimina genericament, sens identificar per a no molestar (“com alguna gramàtica propon”), que la colocacio d’este signe en composts soldats complica la norma (NGLlV, 2015, 714, nota 419). 

Son capaços –IEC i AVLl– de suprimir-lo en paraules com “correcuita”, “matadegolla”, pero el mantenen quan es tracta de composts d’un punt cardinal i ara l’estenen als derivats –llogic– “nord-americà”, “sud-americanització”, pero lo que aci es de llei, no cal en “centreafricà”, “centreasiatic”, “austroasiàtic”, “austromelanèsic” (DV i DOPV). En les dos series es tracta de ‘llocs’, en la primera el component es un punt cardinal i en la segona una ubicacio o area, ¿un punt cardinal no es una ‘ubicacio’? Favades. 

El colocarém tambe quan el ‘concepte no siga unitari’. Un atre destrellat. L’eixemple, “un tractat hispano-portugués”, precisament es el model ‘unitari’, independent de que hi haja ‘dos’ parts, pero el resultat final es ‘u’. Nosatres mantenim el guio “En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific”, (Ort., 1981, 27).

La veritat es que el concepte ‘integrat’ es comu pero deixa molt de marge a la subjectivitat; no obstant, es pot operacionalisar de la següent manera: si el primer element es un radical lliure –una paraula solta– nos trobem davant d’un compost no integrat –‘frances-belga’, ‘social-sanitari’, ‘chinenc-tibeta’, ‘civic-religios’–, mentres que si aquell es un radical ‘no lliure’ –un segment que no funciona a soles– tindrem un ‘compost integrat’ –‘francbelga’, ‘sociosanitari’, ‘sinotibeta’, ‘civicorreligios’, “filologicocientífiques”... crec que es molt mes senzill. 

Per a qué advertir la ‘burrera’; com han d’escriure “nord-americà” s’obliguen a usar un atre guio en els composts / derivats: “anti-nord-americà” (quedaria molt mal “antinord-americà”), quan el ‘sentit comu’ nos diu que ‘nortamericà’ es ‘una cosa’ i, per tant, el contrari sera ‘antinortamericà’... Igual que ‘sentit’ i ‘contrasentit’, ‘senya’ i ‘contrasenya’, ‘governamental’ i ‘antigovernamental’, ‘gripal’ i ‘antigripal’, ¿no? ¡Dos guions en la mateixa paraula! (ya n’hi ha prou en les combinacions pronominoverbals) ¡I encara nos diuen analfabets a nosatres! ¿I si fora “anti-ex-nord-americà”? ¡Tres! 

L’atra burrada es “ex-director general”. Si tenim ‘secretari’ i ‘secretari general’, ‘bisbe’ i ‘arquebisbe’, ‘decà’ i ‘vicedeca’, ‘numerari’ i ‘supernumerari’... tambe tindrem ‘exsecretari’, ‘exbisbe’, ‘exdeca’ i ‘exnumerari’... com “sotsdirector” i “subdirector” (DOPV). Tots juntets. Lo ‘natural’ sería poder escriure –com pronunciem– ‘exdirector general’. I un problema menys. Pero no, en “ca l’Aramon” (es com es coneixia coloquialment i antigament l’Institut d’Estudis Catalans, pel llinage del seu secretari general); mes dificil, mes goig els fa. 

I per ultim, l’us discrecional de casos com “ex-pres”, “pre-ocupació” (“ex-ent”, “ex-actor”, “pre-supost”, “co-rector”, “ex-portador”, “des-baratar”, “per-seguir”, “per-vertir”...) perque poden confondre’s en les homonimes ‘expres’, ‘preocupacio’ (“exent”, “exactor”, “presupost”, “corrector”, “exportador”, “desbaratar”, “perseguir”, “pervertir”...). En “ex-pres” no ho veig. Es facil d’interpretar ‘l’expres tornarà a la penitenciaría este fi de semana’, mentres que ‘l’expres eixirà en retart’ es ambigua... ara i aci mateix, pero no hi ha confusio si me trobe en una estacio de trens o si estic fent temps a la porta de la carcer per a la conexio en directe. Es un criteri mes ‘estilistic’ que ‘comunicatiu’. Si es vol remarcar que es una ‘pre ocupacio’... puix qué li anem a fer. Provablement pot sorgir algun context ‘dificil’, pero si en el mensage oral no existix tal marca... no crec que falte una distincio en l’escrit. 

L’IEC posa el guionet per a “evitar grafies detonants” (no coneixia tal concepte) en “ex-exiliat” (‘exexiliat’) i “ex-xa” (exxa”). No se les paraules afectades, crec que seran rares i sempre es pot substituir per ‘antic’, ‘anterior’. Yo no veig ni el problema ni la necessitat, encara que es discutible esta opinio. 

I deixe per a ocasio mes propicia si porten o no guio: ‘recontrapunyeta’, ‘recontrafoller’ (ho dia ma yaya, un eufemisme de ‘recontrafotre’), ‘excontrainsurgent’, ‘supersuperfacil’, ‘exantibouer’, ‘antineorrural’, ‘proexpresident’, ‘redescobrir’, ‘exmultirreincident’, ‘neotardogotic’, ‘exvicerrector’... ¡Menut maldecap o “mal-de-cap”!

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.