Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (II)

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d’Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia...”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todo él como un buen cristiano, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas...”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

2

En este context es en el que s’ha d’enquadrar a Ibn Garsiya, que vixque en la cort de Denia. Es conegut per unes cartes que escrigue entre el 1051 i el 1071. Ron Barkai, en les pp 186-187 de “El enemigo en el espejo” diu que lo que preten en elles Ibn Garciya, es la “demostración de la superioridad de los ayam front als araps. Dels arguments que dona diu que “El primero y más sobresaliente, el racial”, mantinguent que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos.” Proseguix Ibn Garsiya afirmant que “la ventaja de los a'yam sobre los árabes resalta también en el campo espiritual”, perque “fueron los primeros en destacarse en las ciencias de toda índole: filosofía, lógica, música i ciencias religiosas, mientras que los árabes se limitaron sólo a la cría de camellos. En la p 196 del llibre llegim que Ibn Garsiya no declara ser partícipe por completo de la cultura árabe… sino más aún, este afirma la superioridad de su raza sobre los de esa cultura. No dia mentires Ibn Garciya. Segons Ibn Yulyul (943-994/95), els experts en medicina eren cristians “dimmis”.

Les critiques i idees d’Ibn Garciya des de la cort d’Ali, respecte de qui diu Barkai que “Es probable que el acerbo ataque a los árabes haya sido bajo su inspiración”, no sentaren gens be entre els araps ni entre alguns muladis, que podrien incloure’s entre aquells que E. García Gómez calificà de “minoría de mancebos de la alta sociedad... con un ideal rabiosamente aristocrático y filoárabe. Que les critiques no eren les primeres ho sabem pel versos d’Ibn Suhayid (992-1035), que diuen que “La injusticia que más duele al corazón de un hombre inteligente es que un árabe sea despreciado por los no árabes”. Que tingueren gran repercusio i feren mal, ho sabem per les numeroses i airades respostes o refutacions.

3

Crec que es interessant fer un resum de les “perles” que li tiren els filoaraps a Ibn Garciya en les seues “refutacions”. Trac la documentacio de les pp 275-282 del llibre “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”, de Eva Lapiedra.

La primera d’elles es de “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”. Coetaneu d’Ibn Garsiya, li diu ignorant, despreciable, baix i innoble. Li atribuix prendes de vestir dels “dimmis” o cristians protegits. L’acusa d’incircumcis i de pendre sanc d’animals sense haver-los mort pel rit musulmà. Diu que es pensa que el seu profeta es un Deu a qui diuen “Senyor”.- La segon es de “Abu at-Tayyib Abd al-Munim ibn Mann Allah al-Qarawi” Coetaneu d’Ibn Garsiya i resident per esta zona. Diu dels “ayam” que sus lenguas son pobres y necesitadas, frente a la riqueza y los recursos de la lengua árabe, calificant-los de “an-nasara al jasara”, es dir “cristians perduts”. Insistix en el tema de que els ayam” son incircumcisos i bruts, tant homens com dones.- La tercera es de “Ibn Abbas”. Tracta als “ayam” d’esclaus, junt en temes de polemica arabo-cristiana.- La quarta es de “Abu Yahya ibn Masada”, figura de la cort almohade. Li pregunta a Ibn Garsiya (traduixc de l’angles). ¿Perfeccionares la teua inteligencia havent parlat en la teua llengua defectuosa i balbuceig estranger? Dius que es producte dels valents parlars de llengues estrangeres. Si, en efecte, dels tartamuts que tenen impediment en el parlar”. Li diu burro i esclau. Entra a la polemica anticristiana de la crucifixio i de Maria com a part de la Trinitat. Aludix directament a la seua pertinença al cristianisme.- La quinta “refutacio” anonima es molt pareguda a l’anterior. Li diu: “Nosatros mai cuidarem porcs, ni adorarem el foc, ni nos adherirem a l’humillant costum de dur cinturo o correja. Al contrari, forem els qui manarem”.- La sexta “refutacio” es de “Yusuf ibn al-Sayj al-Balawi “de Malaga. Diu que “Per la seua naturalea perversa, tensà la seua llengua tartamuda i barbara per a dir qualsevol vergonyosa paraula que poguera pronunciar”, afegint que “Els cristians eren la seua tribu”.

4

Observem que tant la carta d’Ibn Garsiya com les refutacions filoaraps, nos donen un quadro de la Denia del s. XI molt distint d’aquell inventat i ensomiat per aquells acatalanats que, parafrasejant a García Gómez, tenen un ideal “rabiosament elitiste i filocatalà” (substituixc lo de aristocratics, perque d’aixo no tenen mes que els aires). L’acusacio de que els “ayam” tenen llengues “pobres i necesitadas” front a “la lengua árabe”, el parlar de “llengues estrangeres”, de “balbuceig estranger”, el considerar-lo cristià, acusant-lo de viure com un cristià, implica una acusacio tant de falta d’islamisacio com de parlar usualment en romanç. La carta, com es normal, es troba escrita en arap. Ibn Garciya era un muladi de la classe dirigent, sabia arap, i les cartes anaven dirigides als araps. Recordem les paraules del Dr. M. Ali Kettani: “…la población bajo dominio e influencia musulmanas -ya fuesen conversos al Islam o seguidores de otras religiones, como judíos o cristianos- se transformó en una población bilingüe, hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a nivel oficial, como lengua de educación y de estudios.”. I es evident que la llengua arap influiria en la chicoteta part no analfabeta de la poblacio.

5

Un atre eixemple: “Abu l-Asbag ibn Arqam”, secretari d’Ali de Denia, personage que havia segut visir de al-Mutasim, rei d’Almeria i de conegudes pretensions aristocratiques i filoaraps, per molt que haguera naixcut en Guadix, mantingue una relacio epistolar en el califa d’Egipte l’any 1055, degut a que Ali li havia enviat un barco de forment per a paliar a una gran escasea d’aliments en Egipte. En les cartes, ibn Arqam li diu al citat califa, referint-se sense dubte a la classe alta musulmana de Denia, que son “amamantados por los no árabes”, parla de “su estrecho contacto con los cristianos. Diu que “…viven en el occidente lejano, y son vecinos de la frontera superior insistint en que es troben “cerca de las rudas fronteras”, acusant-los de “trabar conversación con pesadas lenguas”, insistint en el tema quan diu que “traban conversación con la lengua más grosera, y piden de mamar a un tosco griterío”. (pp 273-274 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). Rubiera Mata, en “La taifa de Denia”, nos conta que ibn Arqam mantigue una disputa de caracter llingüistic en Ibn Sida.

6

I aprofitant, acabarém en el testimoni d’Ibn Sida, (1007-1066), que ve de cine per a falcar la desfeta de la teoria dels acatalanats. Tambe al servici d’Ali de Denia en l’epoca de la que parlem, es conegut per les disculpes que demanà pels erros que podia haver comés al escriure en arap la seua obra “Kitab al-Muxassas”, justificant-los de la següent manera: “fa-kayfa bi ma’a ta’axxuri awani wa-bu’di makani wa-musahabati li-l-ajam”, que l’arabiste Ribera traduí com ¿Y cómo no he de cometerlos yo, si escribo en tiempos tan alejados (de cuando el árabe se hablaba con pureza) y teniendo que vivir con personas que hablan romance?

7

Front a la traduccio de Ribera, la catalana Dolors Bramon, fent-se la gracioseta i rememorant la cançoneta de “Un globo, dos globos, tres globos”, nos “instruí” en “Una llengua, dues llengues, tres llengues”, l’any 1977, pontificant que “ajam”, “agam” o “ayam”, s’havia d’interpretar en termens etnics i no llingüistics dient que “Ayam” vol dir “gent no arab” i no “gent que no parla arab”. Vorem com tot acaba, efectivament, en moltes bufes de pato, “una bufa, dos bufes, tres bufes”. En 1979, Carmen Barceló, la “arabista” valenciana comparsa del catalanisme en Valencia, tardà un llamp en fer costat a la tesis de la catalana en “La llengua àrab al País Valencià”. Tenien clar que havien de desactivar la possibilitat de que els valencians parlarem en romanç en el s. XI, perque anava en contra del dogma catalaniste i podia desmontar-los la “paraeta”. Pero com les mentires tenen poc de recorregut, ha segut estranyament des d’instancies universitaries, des d’a on s’ha conclos que l’arabiste Ribera era qui portava la rao.

Ya hem fet referencia al llibre “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra, que es va publicar l’any 1997 en la coleccio “Textos universitaris”. Eva Lapiedra, fent un estudi detallat de l’us de la paraula “ayam” en diverses i diferents croniques escrites en arabic, aplega a la conclusio, en la p 266 del seu llibre, de que: “Ayam” define a sus referentes linguística y étnicamente, parlant en la següent pagina del “…carácter eminentemente lingüístico del término…”, afirmant que pel seu estudi “Cabe pensar que expresa un uso habitual de una u otra lengua, aún partiendo del conocimiento de las dos, por parte tanto de muladíes como de cristianos. Els eixemples que posa Eva Lapiedra, no deixen lloc a dubte. Els “ayam”, “estrangers” o “no araps” son els qui parlen “ayamiya” o llengua “estrangera”, que en el context valencià es referix, evidentment, al romanç valencià. Un “factotum” dels acatalanats Germà Colón, en la p 9 de “Estudis de filologia catalana i romànica”, nos diu que aljamia “... derivat d’al-agamiyya l’estranya, l’estrangera, no àrab era, en aquest mateix ambient moro, la llengua romànica”.

8

Es sap, que la “ayamiya” que parlaven els “ayam” tenia caracteristiques propies i diferencials segons zones. A mes de la cita de 1118 de “agamiyya Balansiya” que nos aporta Ibn Buklaris, es interessant la que consta en el conegut com a “Botánico anónimo de Sevilla” (de cap al 1100), que cita conjuntament “l’aljamia de Valencia i Denia” lo que implica l’existencia de caracteristiques homogenees en el romanç de Valencia i Denia, romanç orige de la nostra llengua valenciana comuna.

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.