LA BATALLA DE VALÉNCIA (VII)

El valencianisme també ha tingut el seu mig de comunicació a través del Grup d'Acció Valencianista (GAV), una organisació totalment valencianiste, que en la seua revista interna "Som" reconeixen ser els autors el 9 d’octubre de 1977, de la crema de la bandera preautonòmica  inventada pel consell i, penjada en el balcó de l'Ajuntament de Valéncia.

Des de l'any 2005, el valencianisme ha segut acusat falsament per diferentes forces polítiques pancatalanistes i nacionalistes d'atentar contra les sèus del BNV en Valéncia i en unes atres localitats, aixina com també els atentats que es varen perpetrar en la casa de Joan Fuster i de Manuel Sanchis Guarner que mai es va provar això....

No és precisament el Bloc, nacionaliste d'esquerres, el que pot acusar al Grup d’Acció Valencianista de terrorisme, quan este Bloc estava conexionat en el PSAN, partit del que ya he parlat en unes atres ocasions, i molt relacionats en el grup pancatalaniste Terra Lliure, autor d'innumerables atentats terroristes contra la convivència dels valencians.

Ya hem deixat constància en uns atres artículs de les situacions que es varen produir en els carrers, per a advertir als parlamentaris que estaven gestant l'estatut d'autonomia, de cuals serien les conseqüències per ad ells en cas de que consensuaren l'introducció en l'estatut del català en lloc de la nostra Llengua o Idioma Valencià. I això pareix ser lo que va conseguir canviar l'actitut de tots ells, no crec que per coherència en la nostra història sino, més be, per temor a que les manifestacions passaren a majors.

L'any 1979 anava a ser determinant per a concloure est espinós assunt, puix, en el més d'agost, en ple periodo de vacacions, es tractà en el Consell de Ministres l'incorporació de la Llengua Valenciana al sistema d'ensenyança i es recorre al rei, que ya està desplaçat a Palma de Mallorca, per a que estampe la seua firma -per una atra part no tan estrany- en tan denigrant real decret, denigrant per que en ell se nos cataloga com a Païs Valencià. Una volta més la falta de respecte cap als valencians per part, tant del govern com de la monarquia, es fa palesa i passaria a ser la característica corrent que continuaria denigrant i denostant al nostre poble en els anys posteriors a la preautonomia valenciana. Transcrivim seguidament el citat real-decret per a constància.

2

Anex V. Real Decret 2003/1979, de 3 d'agost, per el que es regula l'incorporació de la Llengua Valenciana al sistema d'ensenyança del Païs Valencià.

Pel decret transcrit veem com el govern d'aquells anys, de l’UCD, es manifestava per mig del real decret sobre l'incorporació de la llengua valenciana al sistema d'ensenyança, pero traïcionerament assigna per al nostre Regne de Valéncia l’estrafalari nom de Païs Valencià, tantes voltes repetit pels estaments polítics i tantes voltes rebujat pels valencians. Pero ahí no queda tot. En tractar-se d'un real decret es fa precisa la firma del Rei Juan Carlos I i este no té cap empaig en estampar-la en el real decret a on tan miserablement se nos utilisa als valencians.

No obstant això, cal mencionar que el repetit real decret sempre parla de l'incorporació de la Llengua Valenciana al sistema d'ensenyança, pero també deixa en l'aire com serà la seua definitiva denominació, fins que s'aprove el corresponent estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana.

Pero això no és impediment per a que pugam pensar que ya les institucions, tant governamentals com  monàrquiques, estaven decidides a transgredir una volta més la nostra història i el nostre històric nom de Regne de Valéncia, a pesar de que les manifestacions dels valencians venien reclamant la citada denominació i, per supost, en contra dels “parlamentaris del plenari” de la preautonomia, que estaven manipulant en les nostres més ancestrals senyes d'identitat.

Prova d'això és la posterior promulgació de la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià, de l'any 1983, una volta ya aprovat l'estatut d'autonomia. En esta llei es parla única i exclusivament de l'idioma valencià o de la llengua valenciana o, simplement, del valencià. Es preocupen molt molt de que en esta llei no aparega la denominació ni tan sols l'alusió al català. El cavall de Troya està servit. Una cosa és la lletra de la llei i una atra cosa molt distinta és l'esperit de la mateixa i, lo que és pijor, l'aplicació dels reglaments i instruccions que posteriorment es promouen per al seu desenroll.

I una atra cosa prou distinta de tot això és l'actuació dels partits polítics en l'aplicació d'esta llei, tant en els centres escolars, instituts d'ensenyança mija, universitats i totes aquelles institucions depenent de l'administració.

3

Lo que s'aplica és el català pur i dur, traïcionant tant l'història del nostre Regne de Valéncia, com el sentiment de molts valencians que es queden atònits quan veuen que els seus fills se'ls està llavant el cervell referent a l'ensenyança del “valencià” i a la normalisació en l'us del mateix.

I ací els mestres o professors tenen un paper determinant per a que la “normalització” es porte a terme a costa de lo que siga. Tant mestres de naturalea valenciana i fins i tot valenciaparlants, com l'actuació d'atres mestres foràneus (en molts casos estos són els pijors), fa que l'aplicació de les instruccions governatives per mig dels inspectors d'educació, siga portada a terme fins a les seues últimes conseqüències.

Hi ha molts estudiants que es rebelen contra l'imposició d'una llengua que no és la seua, i de les connotacions polítiques que porta en si este llavat de cervell. Pero ad esta oposició dels estudiants no se sumen l'immensa majoria dels seus pares per a respalar la seua actuació en les aules i això fa que, per part de la Conselleria de Cultura, es promoga i publique que no existix rebuig algun en l'aplicació de la llei, reglaments i actuació dels coleges i, per tant, la pau escolar està garantisada.

Les mentires del govern són impresentablement manifestes, pero la falta de controvèrsia i queixes socials fa que els polítics continuen en l'immersió llingüística.

En els temps de l'aplicació de la mencionada llei d'us i ensenyança de valencià, si hi haguera hagut una oposició frontal dels pares contra esta “normalització”, els polítics hagueren donat marcha arrere a la pancatalanisació de les aules, pero només va haver una oposició raquítica d'alguns pares que varen respalar als seus fills, lo que els va produir no pocs problemes en els responsables dels coleges, tant públics com privats religiosos subvencionats, a on varen ser tachats de culpables de l'atac a la pau social i a la llibertat de càtedra dels professors.

Continuarà…

 

  • Pedro Fuentes Caballero es President de l'Associació Cultural Roc Chabàs, La Marina de Dénia.