La debil islamisacio del "AMMA" o POBLE PLA VALENCIÀ (I)

1

Per  a  l’estudi  de  l’historia  musulmana  de  Valencia,  existix  la  llimitacio,  tant  de  l’escassea  de  fonts  com  de  que  a  voltes,  estes,  unicament  consistixen  en  diccionaris  biografics,  dedicats  a  personages  de  les  altes  classes  dirigents.  L’indisolubilitat  estat-islam  comprometia  als  escritors  de  manera  que  eren  indispensables  “como  propagandistas  y  como  funcionarios  a  su  servicio”  (p  15  de  “La  literatura  de  al-Andalus  durante  el  siglo  XI”  de  Teresa  Garulo).

2

Ahmed  Tahiri,  en  “Las  clases  populares  en  al-Andalus”  nos  informa  de  les  classes  socials  que  existien  en  l’Espanya  musulmana.  Escomençant  per  dalt,  estava  la  noblea  mes  selecta  de  l’elit  o  jassat  al-jassa”  a  qui  seguien  els  notables  i  aristocrates  o  al-jassa”Existia  una  exigua  classe  mija  “al-taba-al-mutawassita”  o  “al-awsai”  i  per  ultim,  el  poble  pla,  “la  'amma”  o  “la  gent  de  baix”,  com  la  definix  Ibn  Sida.

Les  definicions  de  la  “amma”  o  poble  pla,  que  arreplega  Tahiri  d’escritors  musulmans,  molts  d’ells  de  l’Espanya  musulmana  son:  “necesita  ganarse  la  vida  con  el  trabajo”“trabajan  para  los  demás  sin  que  nadie  trabaje  para  ellos”“permanecen  muy  preocupados  para  ganarse  la  vida…”.  No  hi  ha  dubte  de  que  eren  la  classe  majoritaria  parlant  d’ells  com  a  “muchedumbre”  (gumar  al-jalq);  “multitud”  (sawad  al-nas)  o  “masa”  (al-dahma').  Que  no  eren  molt  apreats  pels  escritors-funcionaris  ho  demostren  els  següents  calificatius:  “gente  despreciable”  (al-sigar);  “rastreros”  (al-hunata');  “canalla”  (al-tuhuf);  “gentuza”  (al-guwga),  destacant  d’ells  el  ser  una  classe  “mentirosa,  hipócrita  y  aduladora”“de  comportamiento  perverso”  i  “conducta  maligna”,  que  es  deixa  dur  per  la  “maldad,  la  iniquidad  y  la  palabrería”;  pel  “libertinaje”  i  el  “adulterio”.

Facilment  es  pot  compendre,  que  l’immensa  majoria  dels  descendents  dels  iberorromans  valencians,  formaven  part  d’eixe  poble  pla  tan  poc  estimat  pels  escritors  musulmans.  Es  cert  que  alguns  muladis  o  convertits  a  l’islam,  ascendiren  de  classe  social,  a  costa,  en  moltes  ocasions,  d’inventar-se  ficticies  genealogies  araps.  En  alguna  ocasio  inclus  algun  cristia,  aplegà  a  llocs  funcionarials. 

Les  mencions  de  les  croniques  musulmanes  a  la  vida  del  poble  pla  que  va  viure  “sots  senyoria  de  moros”,  es  molt  escassa  i  de  fet  s’ha  d’anar  espigolant-les  entre  una  successio  de  califes,  governadors,  cadis,  ulemes…o  batalletes  entre  caps  musulmans  i  caps  cristians.

I  entrant  en  el  fondo  de  l’assunt,  tots  sabem  que  els  musulmans  tenen  festes  especifiques  distintes  de  les  cristianes,  que  es  caracterisen  per  una  vestimenta  especial  i  que  tenen  normes  que  els  prohibixen  beure  vi  i  menjar  porc.  Vorem  com  els  muladis  descendents  dels  iberorromans  valencians  que  formaven  part  del  poble  pla  (la  ‘amma)  i  alguns  de  classes  superiors,  celebraven  provablement  les  festes  cristianes,  no  es  vestien  com  manava  l’ortodoxia  de  l’islam,  bevien  vi  i  menjaven  carn  de  porc.

3

No  molt  llunt  de  Valencia,  en  Tortosa,  va  naixer  en  1059  “Abu  Bakr  Muhamad  al  Turtusi”,  muiguent  l’any  1131.  En  la  seua  obra    “Kitab  al-hawadit  wa-l-bida”  trobem  coses  interessants.  Llegim  que  es  tracta  d’una  “innovacio”,  que  els  musulmans  espanyols,  celebren  la  festa  del  “yannayr”  o  dia  de  cap  d’any“comprando  frutas  como  hacen  los  cristianos”.    Sabem  que  tambe  celebraven  la  “ansara”,  o  dia  de  Sant  Joan,  aixina  com  el  “jueves  de  abril”  (jamis  abril),  o  Dijous  Sant“comprando  almojábanas  (almuyabbanat)  y  buñuelos  (al-isfany>alfinge),  que  son  manjares  innovados”.  Al  Maqrizi,  (m  1442)  al  referir-se  al  Dijous  Sant,  (Jamis  al-’ahd),  diu  que  “la  gente  de  al-Andalus  lo  llama  el  jueves  de  abril.  “Abril”  es  el  nombre  de  uno  de  sus  meses”  Comprovem  com  les  tipiques  almoixavenes  o  monjavenes  valencianes  no  eren  un  menjar  propi  dels  musulmans,  per  als  qui  era  un  “manjar  innovado”,  sino  que  era  creacio  dels  descendents  dels  iberorromans  valencians,  del  “amma”  o  poble  pla,  que  se  les  menjaven,  com  hui  en  dia  fem  els  seus  descendents,  en  festes  relacionades  en  la  Semana  Santa.  (“Fiestas  Cristianas  en  al-Andalus”  de  Fernando  de  la  Granja.  pp  122-124  de  al-Andalus  XXXV-1  -1970). 

4

En  totes  les  refutacions  a  l’epistola  d’Ibn  Garciya,  -escrita  entre  el  1051  i  el  1076,  en  la  cort  de  Denia  a  on  vivia  des  de  menut-,  en  la  qual  es  proclamava  la  superioritat  de  la  raça  autoctona  front  a  la  dels  araps,  en  totes,  repetixc,  se  li  acusa  de  cristia.  Un  dels  motius  entre  atres,  podria  haver  segut  que  eren  sabedors  de  la  celebracio  de  totes  les  festes  cristianes  relacionades  en  el  paragraf  anterior.  Per  posar  un  eixemple,  el  valencià  coetaneu  “Abu  Yafar  Ibn  al-Dudin  al  Balansi”,  que  ho  sabria  molt  be,  l’acusa  de  la  “Creencia  de  que  su  profeta  es  un  Dios  al  que  llaman  Señor  adorado  y  pretender  que  ha  sido  crucificado  por  los  judíos.  Se  alude  a  Judas  como  “vuestro  Judas”,  que  vendió  a  su  profeta  a  los  judíos”.  (p  278  de  “Cómo  los  musulmanes  llamaban  a  los  cristianos  hispánicos”).  No  pareix  que  l’islamisme  d’Ibn  Garciya  que  es  considerava  muladi,  fora  massa  estimat  i  considerat  pels  araps  o  pels  muladis  que  presumien  d’ortodoxia.

Tenim  constancia  de  mes  celebracions  de  la  Semana  Santa  en  la  traduccio  a  una  referencia  a  l’acte  d’entrega  de  la  ciutat  de  Valencia  per  Zayyan  a  Jaume  I,  en  la  qual  llegim  que  Zayyan  diu  que  “Permitíamos  siempre  a  los  cristianos  pasear  por  las  calles  llevando  la  cruz,  aunque  obligándoles  a  respetar  a  los  judíos  pues  atacaban  las  casas  de  estos  los  Viernes  de  Tristeza”  (pp.  90  i  91  del  llibre  “La  Valencia  musulmana”  de  Vicente  Coscollà)  (image  de  portada).  Com  vegem,  tot  lliga  perfectamente  en  contra  dels  desficaciats  invents  que  els  acatalanats  volen  fer-nos  engolir.

Tambe  Fernando  de  la  Granja,  en  la  p  139  de  al-Andalus  XXXV-1  (1970),  nos  posa  en  coneiximent  de  “la  primera  referencia  en  textos  árabes…sobre  las  hogueras  de  la  noche  de  San  Juan,  quan  reproduix  la  contestacio  a  una  consulta  que  li  fan  al  “Ulema”    Sahnun  (m  854),  qui  diu:  “…ni  es  lícito  hacer  preparativos  para  la  “ansara”,  ni  bañarse  en  ella,  ni…a  las  caballerías,  ni  encender  fuego  debajo  de  las  higueras  ni  de  otros  árboles  como  tienen  por  costumbre  hacerlo  los  malvados  y  la  hez  de  esta  comunidad.”  Que  eixa  costum  perdurà,  ho  sabem  perque  en  una  refutacio  anonima  a  l’epistola  d’Ibn  Garcia,  li  contestaren  “nor  did  we  worship  fire”,  es  dir,  l’acusen  de  adorar  el  foc”.  (“The  shuubiyya  in  al-Andalus.  The  risala  of  Ibn  García  and  Five  Refutations”  de  J.  T.  Monroe).  Comprovem  com  els  banys  i  les  fogueres  de  la  nit  de  Sant  Joan  es  una  costum  dels  descendents  dels  iberorromans  valencians,  que  passà  per  damunt  de  l’epoca  de  l’invasio  musulmana  i  que  mantenim  hui  en  dia.

5

Si  seguim  pel  tema  de  la  vestimenta,  hem  de  saber  que  Ahmed  ibn  Mohammed  al-Makkari  atribuix  a  Ibn  Sa’id,  contemporaneu  de  la  reconquista  de  Valencia    per  Jaume  I,  la  següent  afirmacio:  “…en  Cordova  o  en  Sevilla,  mai  es  veu  a  un  kadi  o  a  un  faquih  sense  turbant.  Al  contrari,  en  Valencia,  Murcia  i  unes  atres  provincies  de  l’est  d’Espanya  es  molt  comu  vore  als  homens  de  mes  alta  possicio  passejar  pels  carrers  en  els  caps  descobertsEls  de  les  classes  baixes,  mai  usen  turbant  (Traduit  de  l’angles  de  la  p  124  de  “The  history  of  Mohammedan  dynasties  in  Spain”).  Sabent  que  exegetes  del  Coran,  consideren  com  a  merits  dels  homens  musulmans  “la  conservacio  de  la  genealogia  de  la  familia  i  el  dur  barba  i  turbant”,  convindrem  que  la  debil  islamisacio  dels  muladis  valencians,  faria  obviar  per  complet  eixos  “merits”  que  en  unes  atres  parts  d’Espanya,  pareix  ser  que  sí  que  eren  considerats. 

6

Per  dos  de  les  “refutacions”  a  l’epistola  d’Ibn  Garcia,  que  ya  hem  nomenat  sabem  que  se  li  acusa  de  vestir  com  els  “dimmis”  o  cristians  valencians  somesos  al  pacte  de  proteccio  de  l’islam,  duent  “zunnar”,  es  dir  correja  o  cinturo  de  cuiro.  “Abu  Yafar  Ibn  al-Dudin  al  Balansi”  li  diu  que  Vuestro  “zunnar”  tendría  que  ser  puesto  alrededor  de  vuestra  cintura  como  la  cincha  se  pone  en  los  flancos  de  la  montura”  En  la  quinta  refutacio,  anonima  es  parla  de  “…la  humillant  costum  de  dur  “zunnar”.  (pp  277  i  281  de  “Cómo  los  musulmanes  llamaban  a  los  cristianos  hispánicos”).  Observem  com  a  un  muladi  se  li  acusa  de  que  vist  com  els  cristians  autoctons.

7

En  la  Valencia  del  rei  Llop,  tambe  muladi,  tornem  a  trobar-nos  en  un  fet  diferencial.  Ibn  al-Jatib  (m.  1374),  diu,  parlant  d’ell  que  “adoptà  el  modo  dels  cristians  per  el  vestit,  les  armes,  les  brides  i  les  selles  dels  cavalls”  (Dictionnaire  détaillé  des  noms  des  vêtements  chez  les  Arabes.  p  2).  Sent  evident  que  el  rei  Llop  es  miraria  en  l’espill  d’uns  atres  mandataris  cristians,  no  hi  ha  dubte  de  que  la  seua  vestimenta,  no  coincidiria  en  la  de  la  classe  popular  valenciana  o  el  poble  pla  (la  ‘amma),  que  gastaven  tant  els  saragüells  (al-sarawilat),  com  el  jupetí  (al-yubba).  (p  122  de  “Las  clases  populares  en  al-Andalus”  de  Ahmed  Tahiri).  ¿No  es  aço  una  mostra  de  que  la  vestimenta  tradicional  valenciana  conduix  indefectiblemente  a  una  continuïtat  de  poble,  posant  de  manifest,  una  volta  mes,  la  mentira  de  les  teories  rupturistes?  ¿Acas  hi  algu  que  puga  pensar  que  catalans  i  aragonesos  es  disfrassaren  com  els  valencians  autoctons  abans  de  que  pressuntament  els  expulsaren?  ¿Quan  de  destrellat  haurem  d’aguantar  per  a  que  catalans  i  acatalanats  puguen  justificar  l’expoli  de  la  llengua  valenciana?

8

Encara  queden  prou  mes  mostres  de  que  la  debil  islamisacio  del  poble  valencià,  feu  que  el  poble  pla  que  vivia  baix  el  poder  musulmà,  s’integrara  sense  cap  de  problema  en  la  nova  civilisacio  cristiana  duta  per  Jaume  I.  Durant  una  temporadeta,  el  poble  pla  valencià  descendent  dels  iberorromans,  canvià  d’amos,  sent  substituida  la  classe  dirigent  musulmana  d’araps,  nortafricans  i  algun  muladi,  per  una  nova  aristocracia,  ara  feudal,  fonamentalment  d’aragonesos  i  catalans.  Pero  el  poble  valencià,  molt  pronte,  es  feu  l’amo  del  seu  desti,  dient-los  a  catalans  i  aragonesos  que  en  sa  casa  estaven  mes  bonicos.  (vore  serie  d’articuls  “Valencians  i  catalans”)

 

www.inev.or