La Declaracio Valencianista de 1918

1

El 9 d’Octubre i la Declaracio Valencianista de 1918

El 9 d’Octubre es la festa dels valencians. Es el dia en que commemorem el naiximent del regne cristia de Valencia. Un regne independent de qualsevol atre; aixina el va crear Jaume I, dotant-lo dels instruments necessaris per a l’autogovern, descollant el que fon la nostra Carta Magna: els Furs.

Pero sent com es un dia en el qual manifestem l’orgull de poble, de ser i sentir-nos valencians, no podem ni deben deixar al marge de lo festiu lo reivindicatiu.

Enguany celebrem el 100 aniversari de la Declaracio Valencianista. En 1918 un grup de intelectuals valencians de diverses ideologies, en un gran eixercici d’amor a la seua terra i a la seua gent, aparcaren les seues diferencies pel be comu: enaltir l’identitat valenciana i fer valdre els drets que com a poble se nos havien arrebatat.

La Declaracio obri les portes a la regeneracio valencianista, ya iniciada, en la Renaixença Valenciana, i propicià tot un conjunt d’accions que influiren directament en la creacio de proyectes politics i socials.

L’immensa majoria dels huit punts dels que consta la dita Declaracio, i el seu desenroll i contingut, son perfectament extrapolables i assumibles actualment, en este 9 d’Octubre de 2018, 100 anys des d’aquell event. En els huit punts i les corresponents bases que els desenrollen s’aborden temes com l’identidat, la llengua, l’economia, la finançacio, les infraestructures, conseguir majors quotes d’autogovern, etc.

Aixina ho manifiesta Eduart Martínez Sabater, encarregat de redactar la primera base, en la que remarca el fet diferencial valencià respecte de qualsevol atre: territori, llengua, consciencia de poble, historia i, tambe, una qüestio fonamental i primordial per als valencians, l’economia; un factor este imprescindible per a mantindre el progrés, el sosteniment i la diversificacio de la societat valenciana en tots els ambits. Al respecte, es curios que els valencians actualment reclamem lo mateix: la defensa de nostra genuïna identitat, infraestructures o una finançacio justa que mos permeta el desenroll com a poble i no els actuals pegots vejatoris que mos proporciona la “gracia” del govern central.

Maximilia Thous, en la redaccio de la seua base, tambe fa referencia a l’element economic i a la reclamacio de les necessaries infraestructures com ho eren les ferroviaries que, sistematicament, mos negava (com ara) el centralisme, a pesar de que, com ocorre hui en dia, ya aportavem mes de lo que rebiem. Tambe criticava l’autor de la lletra del nostre Himne oficial la constitucio de les provincies: “Es una divisio, classificacio i denominacio arbitraria a voluntat del poder central”, al que acusa de sembrar “recels i suspicacies entre les tres provincies en el seu benefici”.

2

La llengua valenciana, part fonamental i essencial de la nostra identitat, no podia quedar al marge de la Declaracio, com tampoc hui. Distints autors de les bases fan referencia ad ella enllaçant en el discurs que Fausti Barberá pronuncià en Lo Rat Penat en 1902 i que publicà huit anys mes tart baix el titul De regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous: “Devém de demanar de les clases dòctes pera la nostra llengua. Quiçá de este mòdo pugàm lograr la rectificació del concèpte de que no son un pòble malaltús y desorientat en lo camí de la civilisació; que Castella no ha vingut á nóstra tèrra com aná á les Amériques y á les Filipines (…) nossaltros teníen una llengua propia, que lluhí en son explèndit sigle de òr, q’em boca del nòstre S. Vicènt Ferrer passetjà triunfant l’Europa; que manejá Bernat Fenollar, Ruiz de Corella, Jaume Roig, Ausies March y atres mil”. Eixa llengua, continúa Barberá, “viu y viurá mentres existisquen valenciáns de pura sang que la amen y la cultiven, mentres tinga fills que més la entenguen y la mimen per més desgracia y perseguida”. A lo que haurem d’afegir que hui en dia, ademes de perseguida, esta sent tambe suplantada i ridiculisada per aquells que, des de les institucions publiques, fan de l’antivalencianisme dogma catalaniste, per a vergonya dels valencians.

De lo dit fins ara es despren que per a Barberá la reivindicacio de la llengua valenciana era part fonamental de l’identitat del poble i, per lo tant, de les seues propostes politiques i socials. I es que, com dia Trullenque en una de les bases: “Encara que historicament som espanyols... ¿seria aço motiu per a que deixarem de ser valencians?”.

Per la seua banda, Ignaci Villalonga, dona resposta al problema de la llengua,  encara present hui en dia en la nostra societat. En acabant de fer un exhaustiu estudi llingüistic de la nostra Comunitat, expon: “l’actual regio valenciana, per desgracia, no presenta homogeneïtat en la seua constitucio. Encara que l’element caracteristic i predominant en ella es el valencià (estem parlant de 1918), una bona part d’ella, l’occidental, es castellana. (…). Pero esta manca d’homogeneïtat mai pot ser pretext per a que els valencians continuem sotmesos al Centre”.

La llogica, com no pot ser d’una atra manera, cobra sentit quan Pascual Asins, en la base quinta demana la cooficailitat per als dos idiomes: valencià i castella, i conscient de que dins de la nostra Comunitat hi ha zones castellanoparlants se pregunta: “¿Com es resol este problema que ens planteja la Naturalesa?” I ell mateixa respon: “De l'esperit mateix, de l'essència del nacionalisme s'extrau la solució àmpla i conciliadora: la cooficialitat per als dos idiomes. Per què aixís com és un absurde lo que alguns pretenen, ço es, que la llengua valenciana se sacrifique pel nucli dels de llengua castellana, seria una injustícia —reconegut el fet de l'existència d'este nucli— que la llengua oficial única fos la valenciana, i a més repugnaría al criteri nacionalista, que és d'àmplia llibertat i reconeiximent de drets per a tots els pobles”. Una clara demostracio de que el valencianisme no es excloent, actitut que de forma capciosa, intenten atribuir-li aquells que defenen una atra classe de nacionalisme.

Hui, 9 d’Octubre, es un dia especial per a revindicar l’espirit que, uns grans intelectuals valencianistes, mos deixaren fa 100 anys. Pero tambe per a no caure en els erros que per culpa de la divisio, ya existent en aquells temps, dificultaren la possibilitat de catapultar a la nostra societat a on es mereixia. Els valencians hem de recuperar l’espirit reivindicatiu per a deixar de ser invisibles…, molls. A diferencia d’uns atres que, incomprensiblement, tan bon resultats els dona, mosatros reclamem lo que nos correspont, no per la via del chantage megaloman, sino des de la convinccio de lo just i de la reciprocitat de la llealtat, que mosatros si, dispensem.    

3