¡Que la disolguen! (l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) ( i 2)

1

La ‘responsable’ subordinacio dels genuïnistes

Es cert que hi ha hagut tambe alguns atres representants del catalanisme idiomatic que han alçat la veu contra la norma dels diacritics, pero els pot mes el respecte i la jerarquia que la ‘ciencia’. Vullc dir que sabent de l’inseguritat grafica que es crea –que s’havia creat, que ells havien creat– entre els usuaris, a lo maxim que havien aplegat es a timides pero submisses protestes escrites… naturalment, sense que signifique desobediencia, encara que afirmaren que la norma estava errada o era inutil. Aço es diu incongruencia, pero el que mana, mana, i no es un atre que l’IEC.

En el cas que nos entrete, pot ser que n’hi haja algu mes que desconec, es troben Jesús Leonardo Giménez (sol firmar com a Leo Giménez) i Josep Lacreu.

Comencem per Giménez. Este tecnic llingüistic de l’Ajuntament d’Alzira es habitual colaborador del diari Levante i publíca semanalment interessants articuls sobre moltes i variades qüestions idiomatiques (lexiques, sintactiques o ortografiques), que han aparegut arreplegades en un llibre (Giménez, 2016; la cita de la pagina correspon ad este text). En est aspecte en concret, hi ha tres referencies (“Els accents diacrítics”, 19-7-13, p. 144; “Els pertorbadors accents diacrítics”, 26-7-13, p. 145, i “Els xanglots i més diacrítics”, 29-11-13, p. 158). Opina, en resposta a l’interpelacio d’un amic, que estos signes –uns xixanta, segons ell– servixen unicament per a baixar la nota als alumnes. No els cal a la majoria de les paraules que en porten, perque “el context aclarix el sentit de les paraules homògrafes” (Giménez, 2016, 144). Cert. Per a fer-los potestatius aporta l’argument d’autoritat de Josep Giner, Manuel Sanchis, Francesc Ferrer, Joan Solà i Abelard Saragossà (Giménez, 2016, 145), alguns dels quals ya hem vist lo que dien i lo que feyen.

Tambe opina que son irracionals els que s’apliquen als composts (“rodamón”, “subsòl”, “entresòl” o “besnét”). Compartixc el criteri en els derivats, que sería determinant absolut, ya que no tenen element de contrast; pero per una atra banda es llogic, ya que si el du la paraula primitiva… hauria d’anar en totes aquelles de les quals forme part. Realment era un conflicte entre coherencia –grafica– i inutilitat –semantica–… i es trià la coherencia.

Es benevol en la qualificacio quan assegura que “La norma dels diacrítics és un dels exemples que tenim d’una normativa per a especialistes i no per a usuaris corrents” (Giménez, 2016, 144). No encerta el tecnic llingüistic, no es per a especialistes, es que els experts –com tant els agrada– s’equivocaren en la creacio, s’equivocaren en l’aplicacio i s’han tornat a equivocar en la reduccio: han reincidit en l’error. Perque els principis aduits contra les llistes ‘llargues’ servixen per a la llista ‘curta’, ara en vigor en tot el domini llingüistic (catala).

I feu un prec en aquell moment –que no ha segut escoltat per la ‘autoritat’– “L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, igual que establix l’opcionalitat en determinades pronúncies, hauria d’abordar, en coordinacio amb l’IEC, si pot ser, la possibilitat de declarar opcional l’escriptura d’estos signes […] I considerar-los no avaluables en un examen” (Giménez, 2016, 145; el destacat es meu). Peticio feta, cas omis. I aixo que portava un condicional –“si pot ser”–.

Molt mes dur, pero no manco obedient –forma, pero no fondo–, es el segon autor, Josep Lacreu (actualment es cap d’unitat en la AVLl). En el seu bloc ha anat publicant al llarc del temps articuls sobre fonetica, fonologia, sintaxis, semantica, morfologia i qüestions idiomatiques, ara arreplegades en un llibre (Lacreu, 2017). L’aspecte que nos ocupa es tractat en l’epigraf “Els accents diacrítics” (Lacreu, 2017, 75-80). Com si fora un ‘secessioniste’ qualsevol, nos explica que l’ortografia es una convencio, que es mutable, que canvia en els temps i que hi ha diferencies visibles dins del mateix sistema, en unes atres llengües. ¿No es lo que hem defes des del valencianisme en l’elaboracio de les Normes del Puig?, pero llavors, el codic escrit era ‘sagrat’ i ara, com ho necessite yo, puix no.

Explica les funcions de l’accent: indicar la tonicitat, mostrar el timbre i diferenciar significats. No estalvia adjectivacions “la diacrítica és la que més deficiències presenta. La seua distribució es completament arbitrària. No hi ha cap norma de caràcter general que permeta a l’usuari preveure quan ha de posar este signe ortogràfic” (Lacreu, 2017, 77). Llegit aço, no se en quín lloc deixa el raonament de la AVLl quan esta intenta donar una ‘explicacio’ del fet en la seua gramatica.

No obstant, fa una lloança de l’IEC qui “fruit d’una preocupació latent que s’arrossega des de fa unes quantes dècades” (Lacreu, 2017, 76) –¿seran les mateixes decades que les de la AVLl?–, ha optat per fer el canvi i reduir el numero a 15 en el raonament de que es millor dependre-se’n una quinzena que un centenar. Cert. Pero, com tambe he dit yo abans, pega en el clau quan afirma que el conjunt final no deixa de patir el mateix defecte que l’inicial: l’arbitrarietat. No hi ha llogica en mantindre l’accent en unes paraules si i en unes atres no, inclus ara que nomes s’aplica a monosilaps. Per a que es veja en un eixemple: si el ‘qué’ interrogatiu porta accent, el criteri llogic sería estendre’l als atres ‘interrogatius’ (‘a ón’, ‘cóm’, ‘quí’… com hem fet en les Normes del Puig… algun dia ho ‘descobriran’).

I entra en la qüestio central (la mateixa que els expliqui sense massa exit, en 2002, als accentuistes de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV quan decidiren reimplantar-los): “el problema no és la llargària de la llista; el problema es el mateix concepte de accent diacrític” (Lacreu, 2017, 79; el destacat es original). Totalment d’acort, perque tecnicament te tota la rao.

Al final califica d’irresponsabilitat la decisio presa unilateralment sobre una qüestio ortografica, per una institucio normativa que nomes te competencia parcial en tot el domini idiomatic –naturalment, catala–. I ara ve lo que, des de qualsevol punt de vista, es una ‘abaixada de pantalons’: “encara hi ha molta gent sensata, ací i allà, que amb bones manyes i millors maneres podran resoldre este desficaci. Confiem que així siga. I que es faça prompte.” (Lacreu, 2017, 80). El desig s’ha complit, en una diferencia de nomes vint mesos, i la AVLl ha aprovat lo mateix que abans acordà l’IEC. Aixina s’escriu l’historia llingüistica.

 

El mateix error en els origens

¡Quànta rao te la maxima evangelica que qui estiga lliure de culpa que tire la primera pedra! Al començament de la normativisacio del Puig, nosatres tambe tinguerem una minillista (provisional i inacabada). No com a justificacio, pero si com a explicacio deguda, he de dir que era dificil que els codificadors poguerem substraure’ns –fer taula rasa– a tot lo que haviem estudiat de valencià o de catala en la nostra formacio. I tambe una poqueta de por escenica.

Com a eixemples nos poden servir l’estructura de l’apostrofament i de les combinacions pronominals, que estan basades en les adoptades pel catala. El sistema d’apostrofament no era aixina en la tradicio lliteraria, i els guionets entre el verp i el pronom no apareixen en els autors antics i moderns, que els escrivien soldats (sense separacio –‘portarne’, ‘digamli’–, com tambe feya Fullana o el castella actual).

No forem ni unics ni els primers en copiar, el ‘mestre’ Pompeu Fabra reconeixia, en L’Avenç, en 1892, que “El català emplea el mateix sistema d’accentuació qu’el castellà” i ell n’era partidari d’un atre: “el desig d’emplear els menys accents possibles i un afany ben explicable de descastellanisar la nostra ortografia, va portar-nos a adoptar un dia, en substitucio del sistema d’accentuacio comunment empleat (el castella), un sistema imitat del italia (sistema de L’Avenç)” (en Solà, 1985, 43; per si hi ha dubtes, els fragments s’han transcrit).

Tornant a lo nostre, la primera versio de l’ortografia de la RACV incloïa, en els signes convencionals, un grup de paraules en diacritic: “Facilitém una llista (sempre provisionàl) dels mes usuals: én (preposició equivalent a CON castellà), més (adverbi de quantitàt), qué (pronòm interrogatíu i relatíu que duga preposició), nét (substantíu parentíu), sòl (substantius equivalents a SUELO castellà i a nota musicàl), té (del verp tindre), vens (del verp vindre), véu (del verp vore, 3.ª persona singular del preterit perfecte d’indicatíu). Recalquém que de no existir en la frase tal confusió, no s’accentuaràn.” (Academia de Cultura Valenciana, 1979, 26). En la segona edicio (1981), hi ha una lleu matisacio en la frase introductoria “Facilitém una llista (sempre provisionàl) d’alguns d’ells”. Està clar d’a ón procedien els termens –de la norma catalana– i que la provisionalitat i indeterminacio no eren bones companyones ortografiques.

Esta regulacio aparegue, naturalment, en la primera edicio de la Gramàtica de la llengua valenciana. Nivéll elementàl (Fontelles, Garcia, Lanuza, 1980), pero fon substituida per una atra en la segona edicio (1982, text declarat apte per a l’ensenyança de la llengua valenciana per la Conselleria d’Educacio). El motiu fon que l’Academia de Cultura Valenciana i les entitats culturals valencianistes, d’acort en la Conselleria d’Educacio, eliminaren l’accentuacio, perque es considerava excessiva (per a excessiva i complexa, la del frances), i la deixaren potestativa, en un atre sistema (diacritic-diferencial), que tambe s’aplicaria als pronoms: “Pot ser recomanable l’accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts”, ‘qué’, ‘cóm’ ‘quína’ (Fontelles, Garcia, Lanuza, 1980, 44).

gramatica
Image: Gramatica de la llengua valenciana, nivell elemental, todocoleccion.net

 


Dubtes i conclusions
En realitat, ¿per a qué volem mantindre un organisme regulador d’una llengua en la que no creuen els seus membres i que tampoc regula res que no haja regulat previament l’Institut d’Estudis Catalans?, ¿per a autoenganyar-nos?, ¿per a qué volem una societat pantalla com les que servixen per a defraudar?, ¿es per a mantindre una colla a jornal o a dieta i per a pagar favors?, ¿per a recompensar ‘vanitats’?, ¿no nos tindria igual que la faena normativa la fera l’IEC i els treballs de camp, tots els que tenen ‘entretenguts’ en els distints departaments universitaris i organismes varis, o en la Conselleria d’Educacio?, ¿no nos eixira molt mes barat, al presupost de tots, que les regles i canvis que aprova l’IEC les aplicaren aci per mig de decrets de la propia conselleria?, en definitiva, ¿tota la ‘historicitat’ i ‘transcendencia’ del dictamen del Consell Valencià de Cultura, de l’aprovacio de la llei de creacio de la AVLl i de la constitucio de l’entitat, es reduix a un prosaic i estudiantil ‘retalla i apega’? No calia que nos haguerem mudat tant per a anar a collir cebes…
En estos articuls crec haver mostrat que

  1. S’han complit els auguris sobre la funcio secundaria o subordinada que anava a realisar la AVLl respecte a l’IEC
  2. La AVLl te un llimitadissim poder regulador, que es reduix a recomanar lexic preferent, no exclusiu, i poc mes
  3. Hi ha una ‘desinformacio’, perque aparenta lo que no es, argumental justificatoria
  4. Tots copiem i cometem errors, especialment en estes qüestions tan esvaroses, pero els d’uns son imperdonables i producte de l’ignorancia (els dels valencianistes), mentres que els dels atres son com ‘llei de vida’, naturals (els dels catalanistes)

En el mateix acort hi ha unes modificacions referides a la dieresis, a l’us del guionet i a l’escritura de r / rr que, per a no fer mes llarc aço, ho deixe per a una proxima ocasio i, els assegure, que tampoc tenen desperdici.

Per ultim, com a anecdota, mencionar l’escassa repercussio mediatica i politicosocial que ha tengut. El document s’aprovava l’u de juny; la nota de prensa de la AVLl eixia el 13 (igual tardaren perque estaven recaptant l’aquiescencia de la ‘autoritat’), el mateix dia es publicava en el digital La Veu i a l’endema en Las Provincias… i para de contar…

Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006), Gramàtica normativa valenciana, Valencia, edicio propia.
Ferrer, F. i Giner, J. (1956), Diccionari valencia ordenat alfabeticament per a servir de diccionari de la rima, (la falta d’accentuacio suponc que es deu a que està tot en mayuscules), Valencia, Frederic Domenech.
Fontelles, A. (1998), «Construint realitats en paraules (El dictamen del Consell Valencià de Cultura i la Llei de Creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua)», en Revista de Filologia Valenciana, n. 5, 97-161, Valencia, Accio Bibliografica Valenciana.
––– (2002), «Els mijos de comunicacio, el debat llingüistic i el model idiomatic», en Cresol lliterari, n. 5, 85-103, Valencia, L’Oronella (correspon a les jornades realisades en decembre de 2000).
2

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.