Botiga "Sorpreses Lacreu"

1

I

Soc fidel ‘seguidor’ (follower, per als mes anglicans o anglofils) de l’arqueollingüistica que el ‘filolec’ Josep Lacreu nos regala, com el manà, que era flor d’un dia. Ho saben aquells que tenen la paciencia de llegir els articuls que publique en esta uep.

Com en estos dies de pandemia penitent hi ha poques coses que fer i he de passar les hores, me fixe un poc mes en el diari i baixe regularment a la tenda “Sorpreses Lacreu”.

A finals de març (Levante-EMV, 26-3-2020: 55), a conte del coronavirus comentava el terme “masquereta” que es un diminutiu de “màsquera”. Ell apunta que nos sorprendrem que davant de e s’escriga ‘que’... pero no, tambe passa en ‘esquena’, ‘quefer’, ‘requerir’, ‘taques’, ‘vaques’... ¿volia dir que nos sorprendria que no fora ‘mascareta’ la paraula?

Com qui no vol, explica que “Esta forma amb «e» posttònica és la més general en valencià” i que la [s] que precedix a la [k] “tendix a palatalitzar-se espontàniament” i “es pronuncia com si estiguera escrit «maixquera»”. Puix si, ad alguns, valencianoparlants, no nos causava ninguna estranyea, perque coneixem la parauleta... si, una ‘maixquera’.

I per a tranquilitat de tots, nosatres, nos diu que ya apareix (en la forma ‘maxqueres’) en un dietari valencià del 1573.

Com es veu que no ‘coneix’ res de l’atra banda del riu... ideologic-llingüistic, el terme en qüestio ya figura en el diccionari d’Escrig, 1851, (tenen entrada: maixquera, maixquera(d)a, –la nostra– maixquereta, maixquero, maixqueronet i maixquerota), en el DRACV92 i en un document de 1794, (“maixqueres”) i en un atre de 1899, o en Marti Gadea (vid. DHIVAM)... inclus en els seus, ‘maixquera’ –al costat de “màscara”– en el vocabulari de Ferrer (1970); pero no la trobem en els oficials, en el DOPV de la AVLl a on “màscara” remet a “màsquera”.

¿De qué nos servix la documentacio antiga i la continuïtat en la llengua actual?

Per cert, alguns valencianoparlants (ya no m’atrevixc a generalisar...), distinguim perfectament ‘maixquera’, com a caraceta, de ‘mascara’, quan t’embrutes de carbo...

2

 

II

I en la mateixa tenda, pero a l’endema (Levante-EMV, 27-3-2010: 55), li toca a “infermer” que “prové del llatí «infirmus»” i “De «infirmitas» s’originà «infermetat»”, encara que ben pronte es transformà en ‘enfermetat’ i nos diu que la paraula apareix en el sigle XIII, “en un escrit del notari de la cort Berenguer de Ripoll”.

No dic yo que nos oculte coses el ‘filolec’ Lacreu, es simplement que no te massa espai per a aportar-nos mes informacio: ‘enferm’ (Ausias March), ‘enfermer’ (1643), ‘enfermera’ (1650), ‘enfermeria’ (traduccio al valencià del Blanquerna, 1521), ‘enfermetat’ (1400, 1611, 1648, 1760...) (totes en el DHIVAM de Garcia).

I a pesar de trobar-se documentada ‘enferm’ i derivats des de ben antic i a lo llarc de tots els sigles i, lo que es mes important, en la llengua valenciana actual... no pot ser.

I ¿per qué no pot ser? “Amb tot, modernament s’ha optat per difondre com a cultisme la forma «infermer», que enllaça més fidelment amb la forma originària llatina”. I aci està l’enganyabovos marca de la casa, la desaparicio de l’agent, de la causa primera i ultima de triar ‘infermer’, perque s’emmaixquera darrere d’un impersonal “modernament s’ha optat”... hauria de dir quí ha optat ¿l’Institut d’Estudis Catalans i la societat pantalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

Si lo que es pretenia era ‘enllaçar mes fidelment en el llati’, ¿per qué els sufixos aumentatius-despectius o relatius -aç, -iç, -uç (derivats dels llatins -aceus, -iceus, -uceus) s’han transformat en -as, -is, -us? (‘grandassa’, ‘pastisser’, ‘engatussar’...).

Igual no ho sap (¡es ironia!), pero fon u dels ‘invents’ de Fabra: “La supressió de la ç en els sufixos catalans provinents dels llatins -aceus, -iceus (canemaç, paniç, enyoradiç passaren a canemàs, panís, enyoradís) semblava estar en oposicio amb l’esperit que havia dictat la norma 14, que fixava l’ús de la ç en base als ètims dels mots d’origen llatí. Amb tot, va ser adoptada per Fabra davant la necessitat d’escurçar [acurtar, reduir] la llista de paraules a aprendre per a la recta escriptura de la dita grafia, que s’havia vist incrementada desmesuradament pel gran nombre de mots de formació catalana amb aquests sufixos” (Segarra, 1985, 336).

Si, han llegit be. Primerament s’havien d’escriure en cedeta (com correctament fem nosatres) pero com que n’hi havia tantes... Fabra, motu proprio, les canvià... De pas, hauria pogut eliminar tambe totes les eles geminades, que no en son ni cinquanta ni cent.

¿I per tots estos ‘descobriments’ està cobrant el ‘filolec’ Lacreu?

Image: Pixabay (Free Photos i Daniel Twal)
Image: Pixabay (Mojca JJ)

www.inev.org

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.