Confiança i coherencia (I)

reg

La confiança es la seguritat que tenim cadascu en nosatres mateixos, pero tambe es l’esperança certa i ferma referida a una atra persona o una atra cosa. Per aço, quan diém que algu o una cosa es de confiança estem expressant que no nos defraudarà les expectatives.

La relacio de confiança –com allo que yo otorgue– es la base de la conexio entre els votants i els votats, entre els electors i els representants politics. En si mateix, la papereta es la materialisacio d’eixe valor que suponem en el politic que nos demana el nostre soport en la campanya.

Ve a conte esta reflexiva introduccio per a parlar de ¿quí? o de ¿qué? Puix de l’expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana i de la mentira global en la que vixquerem durant uns quants anys, des de maig de 1995 fins a juliol de 2002 en que se n’ana a Madrit com a ministre de Treball i Assunts Socials, en el govern del José María Aznar. Un maig de 1995 que passà a l’historia valenciana i un maig de 2018 que tambe passarà a l’historia valenciana i espanyola.

         

Un regim i una politica

El regim de l’empresari de la politica (com l’ha definit el periodiste i amic meu Francesc Arabí, LEV-EMV, 23-5-18, 20), fon simultaneament l’exit i la caiguda del valencianisme. Zaplana, i el seu pasticer major Rafael Blasco –en la preso–, s’encarregaren d’unflar la gran bufa que fon el Regne de Valencia en aquells anys (i que continuà en el ‘mesianic’ Francisco Camps): autoestima excessiva, som els millors, tots nos tenen enveja, estem en el melic de l’univers, obres faraoniques, events que nos posen en el mon, control mediatic absolut, endeutament estratosferic, compra de voluntats i voluntats que es deixaven comprar… ahi estan, en les hemeroteques i en la politica actual, Vicent Ferrer, Alfonso Novo, Maria Àngels Ramón-Llin –¡gran nacionalista!–, Enric Esteve, José María Chiquillo i tots aquells ‘valencianistes’ que es poden consultar en la llista que ilustra l’anterior articul de Jesu Masià “¿Per qué no premien a Eduardo Zaplana?” (ACNV, 26-5-18).

Per sort, alguns, pocs, que teniem bona vista, no firmarem aquell insultant manifest a la veritat i l’inteligencia de 1999, previ a les votades autonomiques, en reconeiximent a la ‘valenciania’ d’este personage; cosa que feren uns atres ‘valencianistes’ com Carles Recio, Ramón Ferrer, Alfons Vila, Artur Ahuir, Salvador López… Tinguen la certea –els jovens– de que no estic exagerant gens ni miqueta, perque n’hi ha mes, ya que la llista era prou mes llarga. Lo pijor de tot aço es que els signataris quasi segur que no s’arrepenedixen perque, a lo millor, ¡son iguals!

Zaplana ha segut el sintoma i el paradigma d’una manifestacio de la politica, la dels que parasiten els carrecs en l’unic objectiu d’enriquir-se; eixa era la seua pretensio inicial: necessitava guanyar molts diners (com li explicava al seu amic Salvador Palop, en les cintes anulades del cas Naseiro). I es la del seu partit, tant aci com a nivell estatal.

No m’alegre del dany de les persones com a tals, pero no sent el mes minim pesar perque l’hagen empresonat, com a qualsevol atre delinqüent.

Qui no tingue escrupuls en conseguir l’alcaldia de Benidorm en la compra d’una regidora socialista transfuga a la que mes tart li arreglaria la vida (i a la seua familia), i tampoc en tingue en anar sumant voluntats de ‘grans valencianistes’ comprables, no podra esperar de mi compassio. La compassio i humanitat que ha reclamat la condenada Rosalía Iglesias –esposa de Luis Bárcenas– al tribunal, argumentant que si els tanquen als dos que sera de son fill… ¿mentres estaven delinquint, pensaven en son fill?

 

Continúa...

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.