ELS CRISTIANS VALENCIANS en les “CONSUETUDINES VALENCIE” de JAUME I (II)

En l'articul anterior, hem vist, que en la Valencia de 1238, tant la Corona com l'Iglesia es preocuparen de la proteccio dels cristians valencians prejaumins, que eren citats en la “Consuetudines Valencie” com “valentini” (“aliquem valentinum”). Esta proteccio pretenia evitar que els “conquistadors” forasters, en la seua intencio d'instaurar un sistema feudal de vassallage, els mataren, maltractaren o esclavisaren.

En el present articul vorem precedents de “senyors” feudals cristians que pretenien esclavisar a cristians tributaris dels musulmans. Era prou general que estos “senyors” no dubtaren a l'hora de maltractar als seus vassalls, encara que foren cristians. Per una atra banda, comprovarém que la protecció de la Corona i de l'Iglesia s'extenia a tota la poblacio autoctona, incloent a la musulmana, i analisarém els motius.

2

Un precedent de “conquistadors” cristians que maltractaren a cristians tributaris dels musulmans, es documenta en la vida de sant Teotoni (1082-1162) o “Vita s. Theotonii”, escrita per un discipul coetaneu. En esta obra, es relata una incursio de l’eixercit d’Alfons Enriquez o “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” sobre territori sevillà “Hispaniae partem, quae Hispalis dicitur”, en la que, es cativaren i subyugaren per dret de guerra “pariter captiuarunt, atque iure bellantium subiugauerunt”, certs cristians als que el poble nomenava mossaraps, “quamdam Christianorum gentem, quos vulgo Muzarabes vocant, que vivien entre pagans, pero que conservaven l’us de la religio cristiana “inibi sub ditiones Paganorum detentos, sed tamen utcumque Christiani nominis vsum obseruantes”. Quan el sant ho va vore, s’enfrontà a l’eixercit i els preguntà com s’havien atrevit a esclavisar als seus germans “Fratres vestros vobis in seruos & ancillas subiugatis?”, dient-los que eixa actitut provocaria les ires del Senyor “magnus eis furor Domini iniret”, conseguint que els lliberaren. Calcula eixos cristians en mes de mil, llevades dones i chiquets “illius liberatis a seruitute plusquam mille hominibus, exceptis vxoribus & paruulis”. Conta que l’abat Teotoni els oferi un lloc prop del monasteri de Santa Creu de Coimbra, del que era prior “locum habitandi circa monasterium Sanctus”. Es per lo que els fets degueren succeir posteriorment a 1134 en que es fundà el monasteri, i anteriorment a 1139 en que “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” fon proclamat rei.  (p 117 del T III de “Acta sanctorum” -1865).

3

Qui crega que els maltractes i discriminacions dels cristians anaven dirigits en exclusiva als musulmans, a soles han de pensar en una Catalunya en la que els “senyors” feudals cristians, no parpallejaven a l’hora d’aplicar els “mali usus” o “mals usos” als seus vassalls cristians. Entre estos vassalls, son coneguts els “pagesos de remença”, que eren catalans practicament esclaus dels seus “senyors”, que havien de pagar-li si volien redimir-se o obtindre la llibertat, com si foren catius de guerra. Recordem que els “pagesos de remença” catalans, contaven en “drets ciutadans” que perduraren fins al al s. XV, com la “exorquia”, la “intestia”, la “cugucia”, la “arcina”, o les “entrades é forma de espoli violents”. Pot resultar increible, pero es cert, que en les “Corts” de Cervera de l’any 1212, els “senyors” catalans s’autoconcediren el “ius maletractandi” o dret a maltractar als seus vassalls cristians. (vore “El dret a maltractar als catalans”).

Es curios comprovar que la proteccio de la Corona i de l'Iglesia no es parava en els cristians, sino que s'amplià als musulmans que volien continuar sent musulmans o no tenien mes remei. Els “obligats” a mantindre's en l'islam, era la poblacio de les zones en les que, degut als pactes en Jaume I, continuaren sent controlades pels mateixos cadis o alfaquins fonamentalistes que fins a eixe moment havien ostentat el poder.

Les garanties als musulmans es plasmaven en els pactes i en les cartes de poblacio o establiment. Aixina, en el pacte de rendicio de la ciutat de Valencia entre Jaume I i “Çayen Regi, neto Regis Lupi”, el rei cristià es comprometé a fer-se carrec de la seguritat “in nostra fide salvi et securi” de tots aquells musulmans que decidiren mantindre’s en el terme de Valencia “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”. Els musulmans valencians que decidiren quedar-se, i que fins ad eixe moment treballaven per a “senyors” musulmans que havien fugit, havien d’aplegar a acorts en els nous “senyors” cristians de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

4

Tambe l'Iglesia assumi inicialment la defensa dels drets de la poblacio musulmana front a l'atac dels “conquistadors”. En document de 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona publicà “una excomunió latae sententiae contra tots aquells que en els reialmes d’en Jaume maltractassen sense permís exprés del rei llocs ocupats per subdits musulmans” (“Jaume I i els valencians del segle XIII” de Burns. Cap “Els avalots socials”). Al respecte, es interessant la declaracio que feu “Johannes Gonçalvi”, testic de la presa de Valencia i alferes del senyor d’Albarrassi, qui digue, que viu a religiosos que excombregaven a tots aquells que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas” (p 409 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina (1238-1246)” de V. Castell).

Un dels motius de proteccio de la poblacio musulmana, podria trobar-se en que tant Jaume I com l'Iglesia, sabien que en el territori valencià, ademes dels cristians valencians que hem vist, hi havien valencians que fea poc que s'havien convertit a l’islam, junt a fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians valencians, que en algun moment havien abandonat el cristianisme. Al respecte, recordem l’embaixada de l’any 1309 al papa, en la qual els enviats de Jaume II li digueren que dels 200.000 habitants de Granada, no hi havien ni 500 que foren sarraïns forasters, “non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura”, sent els demes conversos o fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians conversos “…aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”(“La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos‎”, de Andrés Giménez Soler). Estes afirmacions es repetiren casi textualment en les actes del Concili de Viena (1311-1312), constant que en el regne de Granada hi havien sobre uns 500.000 antics cristians conversos l’islam “Et sunt in regno Granate bene quingenta milia, qui fidem catolicam negaverunt et sectam Mahometicam insaniter asumpserunt” (p. 236 de “Papsttum und untergang des Templerordens: Quellen” de Heinrich Finke.- 1907).

5

Per aixo, les conversions dels moments inmediatament posteriors a la reconquista, foren ordenades i facilitades per la numerosa normativa dictada al efecte, entre la que s’ha de citar un privilegi de març de 1242, pel qual els judeus i sarrains que es convertiren, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien mantindre tots els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat” (p 373 Vol 3,II, “Coleccion de cánones de la iglesia española” de F. A. González). La falta d’efectivitat d’esta norma, nomes pot ser mantinguda per fonamentalistes religiosos o per acatalanats recalcitrantment dogmatics.

6

Alguns valencians s'adaptaren rapidament a les noves circumstancies, convertint-se immediatament al cristianisme. Els testics del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana declararen que acabada de conquistar la ciutat de Valencia, havien vist batejar en l’iglesia de sant Vicent “in ecclesia Sancti Vincentii in quo baptizaretur i en la de sant Miquel “vidit baptizari in ecclesia Sancti Michaelis”.

Uns atres necessitaren d’espentonets. En la relacio d’acusats del “barrigio morerie” o atac a la moreria d’Alzira de 1277, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat de musulmans valencians acabats de convertir al cristianisme, com Justet batiat, Dominico batitzato, Martino f. batitzato o Bondia batiat. L’us de la força per part de neofits podria estar mostrant-nos l’intransigencia i el fanatisme que sol caracterisar als conversos, pero tambe podia respondre a una reaccio front al govern de l'aljama, que podia estar dificultant la conversio d'alguns paisans. Esta ultima explicacio justificaria que entre els acusats de l'atac estiguera “Bernat de Calidis qui moratur in ravali”, que podia ser un convers que vivia en l'interior de la moreria (p 93 de “Pere el Gran: Segona Part: El Regnat Fins a L'any 1282” de Soldevila). Es interessant donar-se conte de que aço succeia quan encara no havien passat 100 anys des de l'entrada dels almohades en Alzira l'any 1171, quan, segons Ibn Sahib al-Sala, els musulmans de la ciutat “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos…, y los arrojaron de la población…”.

7

La conversio al cristianisme de valencians que havien segut musulmans, es un fet que no agrada gens al mon acatalanat, que el minimisa, quan no l’obvia. Encara que el tractarém en treball especific, considere interessant alvançar, que la moreria de la ciutat de Valencia estigue a punt de ser tancada per conversió general. En paraules de la catalana Mª Teresa Ferrer “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

8

En el present articul hem vist que la Corona i l'Iglesia frenaven l'actuacio avassalladora dels “senyors” feudals forasters en contra de la poblacio autoctona, formada pels cristians prejaumins, nomenats per la norma de les “Consuetudines Valencie” que motiva els pressents articuls com a “valentinum”, i per musulmans, molts dels quals es convertiren i integraren en el nou regne cristià de Valencia. Uns i atres formaven l’immensa majoria del poble valencià, entre el que es difuminà el llimitat numero de forasters que vingueren, acabarnt sentint-se orgullosos de dir-se valencians. En el proxim articuls, vorem l'importancia d'esta norma en la constatacio de la continuïtat del nostre gentilici de “valencians”.

 

Imagen 3: curiosidades de la historia

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.