La cohesio territorial del Regne de Valencia ABANS DE LES TAIFES (i II)

Per a continuar l’articul anterior, en primer lloc, es interessant coneixer que Oriola fon, la capital de la cora de Tudmir primer que Murcia, que no existia. Vejam-ho : En la p. 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” (al Muqtabis V), Ibn Hayyan, citant a ar-Razi i referint-se a 916-917, escriu que: “Dice ar-Razi: ...El visir Ishaq b. Muhammad…conquistó la muy fuerte plaza de Orihuela, capital de la cora de Tudmir…que había servido de refugio a los cristianos en los primeros tiempos…”

2

Escomençant a concretar llimits, tenim que en “ Una descripción anónima de al-Andalus ” de Luis Molina, podem llegir: “Al-Andalus tiene ochenta y siete montañas, de las que las mayores son cuatro: La primera es la Montaña de Córdoba, conocida por Yabal al-Arus, que comienza en la orilla del mar Mediterráneo Meridional en la costa de Valencia, y termina en el Océano Occidental, frente a las ciudades de Beja y Ocsóbona” Luis Molina dona Ahmad al-Razi (¿-955), com a font del text. I hem de saber que “La montanya de Córdova coneguda com Yabal al-Arus, (la novençana)”, es correspon en serra Morena que s’unix en el sistema Betic abraçant la serra de Mariola, el Mongo i la serra de Bernia, aplegant a la mar per el penyo d’Ifach. I segons lo expost, al-Razi diria que Calp, es troba “en la costa de Valencia”. Sense dubte es la “montaña fortificada en las inmediaciones de Valencia” (Ibn Haldun), a on parlen les croniques que es refugià “el Siklabí”, enviat de Bagdad per a evitar la secessio politica d’Abderraman I.

3

La certa indefinicio de llimits, es comprova quan vegem que al-Udri inclou Denia indistintament en les cores de Valencia i Tudmir. Al-Qazwini, en “El occidente de Al-Andalus” diu d’Elig/Als: “Esta ciudad andalusí está situada cerca de Tudmir.” Es deduiria que si Elig no es trobava en Tudmir, podía estar en Valencia. Pero, s’ha dit que podria ser que Tudmir fora el toponim oficial de Murcia, fundada l’any 826, fins al s.X, per lo que podria fer referencia a ciutat i no a cora. La veritat es que es dificil decidir-ho, sense saber a quina epoca es referix Al-Qazwini. Joaquín Báguena, parlant de la Cora de Tudmir, escrigue que “En los últimos dias del califato,…se divide el territorio, siendo reintegrados á otras coras, distritos á ellas pertenecientes; Lorca, Cartagena, Murcia y Orihuela con lo mejor del valle del Segura son anexionados al gualiato de Almería, y la zona boreal, que hoy constituye la provincia de Albacete, á coras de Toledo, la Sahla (Albarracin) y Valencia” (El Diario de Murcia. Núm. 4149. divendres, 10 d’Octubre de 1890). Per una atra banda, la zona de que parlem, formà part de Conca (Cuteka) en algun moment. Aledris o Al Idrisi escriu en “Al Nozhet al-Mostâk”, o “Recreacio del desig”, segons traduccio de Joseph Antonio Conde titulada “Descripción de España”: “Síguese la region Tadmir, y en ellas las ciudades Mursia… y sigue de cerca Cuteka, y en ella Auriola, y Elx, y Lecant”. Pero tambe es cert que Abd al-Aziz ben Abi Amir, “Al-Mansur”, rei de Valencia des de l’any 1021, incorporà Almeria, en la que es trobava Murcia, al regne de Valencia. En definitiva, lo que esta molt clar, es que la “Sentencia de Torroellas” suscrita per Jaume II en 1308, no fon el motiu de la primera incorporacio d’Alacant, Elig, Guardamar i Oriola al Regne de Valencia.

4

Pero esta indefinicio politico-administrativa, es resol des d’un punt de vista etno-cultural, gracies a l’arqueologia. Sonia Gutierrez Lloret, en el seu llibre “La cora de Tudmir”, parlant de la zona d’Alacant que pogue estar en la cora de Tudmir diu: “En segundo lugar, estos restos aun siendo ya califales o taifales, no tienen ninguna relación formal o genética con los que conocemos en Tudmir, por el contrario, se inscriben perfectamente en el ámbito cultural que caracteriza las tierras valencianas, con un claro predominio de las “ollas valencianas” y la total ausencia de marmitas de base plana y otras series típicas del sureste peninsular. Por este motivo, creo que es posible perfilar una frontera “cultural” –en el sentido de la cultura material, obviamente- que vincula esta Yibal Balansiya a Valencia, con independencia, insisto de su adscripción administrativa….”

I entrem en el tema verdaderament important. Sonia Gutierrez, en el llibre citat, parla de “…la zona septentrional de Sarq al-Andalus -Valencia y Castellón- donde el profundo y probado aporte étnico bereber parece entrar en contradicción con un registro material de aparente “tradición indígena”. I anteriorment haviem vist la relacio en la “cultura material” d’Alacant i la de Valencia. Nos diu tambe Sonia Gutierrez que “Sin embargo, el propio Guichard relaciona estos materiales valencianos con el mundo indígena, lo que complica enormemente el análisis, puesto que obliga a buscar las causas de esta disparidad en el sustrato tardorromano…”

5

Vegem com, sent important la forma de govern, sent important el territori, encara ho es mes el poble que l’ocupa. Un poble individualisat per una cultura propia, que trascendix als seus governants siguen cristians o musulmans.

Com hem dit, l’any 948, Ibn Hawkal visità Espanya, escriguent posteriorment “Configuración del mundo”. Maria José Romaní Suay, traduix fragments alusius al Magreb i a Espanya. Llegim: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana”. Escriu tambe : “Lo que asombra sobre la condición de esta península es que ella pertenezca todavía al soberano que reina allí, a pesar de la poca intrepidez de los habitantes, su mentalidad sórdida y su falta de inteligencia; ellos están bien lejos de tener energía y coraje, montan mal a caballo, no tienen audacia…mientras nuestros señores, ¡Qué la salud les acompañe! Conocen muy bien la situación del país, la suma de sus rentas y saben en qué consisten sus ventajas y atractivos.”

6

Vegem que Hawkal no diu mes que lo que ya sabem i els catalanistes no volen vore : una inmensa majoria de poblacio autoctona, no massa apreciada per Hawkal, i una clase dirigent nuestros señores”, que es preocupen de la suma de sus rentas”.

Tot aixo es lo que li feu dir a Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” que: “La resistencia indígena contra la presión del Nordeste, es decir, lo español contra lo español, la representó Zaén, hijo de Mudafe y nieto del rey Lobo, otro gran rebelde. Eran la encarnación del tercer elemento del complejo, por lo que la guerra fué más civil entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I que entre los musulmanes del primero y los de Ceit-Abu-Zeit, a quien por su defección, abandonó Ibn Alabbar... ”

Comprovem com Mateu i Llopis nos parla del tercer elemento del complejo que els catalanistes no veuen. Eixe tercer element, era eixa part de la poblacio que recebia en alegria al rei en Jaume, com ell s’encarrega de contar-nos en la seua Cronica (“La falsa muralla de la llengua III”), eixos “valentini”, que es convertien i casaven nomes entrar el rei en Jaume en Valencia, segons sabem per la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae valentinae” (“La mentira sobre “Els fundadors del Regne de Valencia II”). Es tracta del poble que creava la toponimia valenciana en la que Jaume I es trobà (“¿Es catalana la toponimia valenciana?”). Parlem del poble que havia mantingut una cohesio territorial (que envejarien uns atres pobles), des de epoques remotes, segons hem vist en el present articul i ampliarém en uns atres. Es el poble que tenia un sistema metrologic i unes costums propies respectades per Jaume I. (“La continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià” i “La costum dels valentini”). Es tracta del poble que recomprava els bens al “reconquistadors” que fugien una volta havien fet caixa. Es el poble valencià, hereu dels iberorromans, que no descendix ni dels araps i nortafricans ni dels aragonesos o catalans, (la major part dels quals se n’anaren), segons ha demostrat cientificament la genética (“La mentira sobre els fundadors del regne de valencia”). Nos referim al poble que feu evolucionar el seu romanç valencià (“El mossarap i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Es, en definitiva, el “tercer elemento”, l’element mes numeros i important. Es el Poble Valencià. (Nota: entre paréntesis s’ha posat el titul d’articuls a on hem incidit en cada tema)

7

Pot ser que existira una epoca no massa llarga, des de la vinguda de Jaume I, en que part d’eixe poble valencià, no donà la cara, provablement avergonyit per haver abandonat la religio cristiana, que tornava a ser dominant. Pero eixa epoca durà poc. L’explosio cultural i politica del poble valencià, donaria pas al primer sigle d’or d’una llengua peninsular, la llengua valenciana, llengua nostra i de ningu mes. Un valencià, en 1335, deixaria constancia del seu nom “Llengua Valenciana”. (“La denominacio de Llengua Valenciana documentada en 1335”)

I tot aço, els acatalanats, no ho veuen. ¿Estaran cegos? ¿Els ho prohibix el dogma? ¿O son els amos catalans els que els mantenen lligats en una corda i si es porten malament no els donen de menjar?

 

www.inev.org

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.