La pandemia: FACTA NON VERBA

1

No dire yo que no s’haguera pogut fer millor, que no es puga fer millor. No dire que siga improvable que el president del govern Pedro Sánchez tinga un ‘toc’ de superbia (ya ho escrigui, fa mesos). No dire que no es va a marches forçades i que les lleis haurien de coneixer-se en mes antelacio... No dire mes coses perque lo que nos pareix un temps llarguissim nomes son dos mesos curts, unes huit semanes, uns xixanta dies.

Ya sabem que lo dur se’ns fa etern...i lo bo, curtissim, passa en un alé.

Molts dirigents politics han donat a repel el si a l’estat d’alarma i a les prorrogues. Uns atres han votat sempre que no i uns pocs que s’abstenien ara se’n passen al costat del no. Es la llibertat de la democracia.

I esta reticencia no nomes la proclamen l’ultradreta, els independentistes, els soberanistes o els nacionalistes, es ya tambe paraula d’alguns presidents autonomics del PP (Andalusia, Galicia...en sintonia en el seu –nefast– dirigent Pablo Casado, que ara diu que ya no cal), o d’algun reconvertit com el president de Cantabria, Miguel Ángel Revilla.

M’agrade o no, la realitat es que (a pesar d’improvisacions i de retrassos en prendre mides dures –yo no se qué hauria fet ni si hauria tengut el valor...–), la pandemia estava desbocada (anava solta i en silenci)...i des del 14 de març fins al 5 de maig, ha canviat del cel a la terra. Aço son fets.

Els morts aumentaven per casi millers diariament, els contagiats per setmils i huitmils, el curats n’eren uns centenars i els malalts se n’eixien per les portes i pels corredors dels hospitals... Era la realitat.

Estem a on estem. Han pogut eixir els chiquets (inenarrable, per a lo bo i lo roïn, aquell dumenge 26 d’abril); no hi ha hagut desabastiment de productes essencials; hem tornat al carrer (a pesar de les irresponsables imagens d’Ifema –¿perdo?, ¡trellat i manco propaganda!– el primer de maig, de les aglomeracions en algunes ciutats i en algunes hores el dia 2 de maig, a les que seguiren, este mateix dia, les indignants festorres en un barri de Madrit, els centenars de surfers en Cadis que, obviament, no eren natius, i lo que no hem vist o no s’ha dit); s’està reprenint l’activitat economica paulatinament (¿que hi haura victimes? Si); hem començat el desconfinament en un pla prou clar (l’enten un parvulet i l’entenc yo, a banda, me pot pareixer millor o pijor alguna mida), i tenim una llibertat condicionada a la vista per a finals de juny o primers de juliol (sempre que nos comportem responsablement). Son fets.   

Tot aço sense certees (com les que reclamava el lehendakari Íñigo Urkullu), en una ma tot lo dura que s’ha pogut (contra els reiterats infundis, primer de furtar i en acabant de matar, que eixien de la Generalitat de Catalunya), en una desescalada programada tot lo prudent, comprensiva i flexible que es pot (contra les insistents reclamacions de ‘claritat’ i ‘dates’ del PP), en una conducta governamental gens beligerant, d’humiltat institucional, (contra les diaries acusacions de mentir, insultar, difamar, fer circular boles, de l’oposicio, especialment la de dreta i ultradreta i els independentistes)... Son fets.

Front a tot aço estan les pretensions de singularitats i idiosincrasies varies de Catalunya, Euskadi, Galicia o Andalusia; la ‘artificialitat’ de les provincies (en este cas soc pragmatic) front a la ‘naturalitat’ de comarques o distrits sanitaris; o les peticions que me deixen a mi que yo conec millor el terreny i les necessitats (¡que una tenda d’electrodomestics sera ‘distinta’ en Asturies i Extremadura!)... Podem parlar de ‘ralles’ i de ‘carrers’ separadors quan vullguen, pero este coronavirus crec que es analfabet en geografia i desconeix a ón estan Alfara i Moncada, Benetusser i Alfafar, Laos i Mexic. Son paraules.

En la peticio de prorroga del govern (d’esta semana) tenen l’oportunitat tots estos valents de boca de votar en contra. ¡Tinguen el valor! I en acabant que mostren les cartes, eixes deneu ‘biblies’ que tenen escrit el cami de la salvacio i que nos portaran a l’atre costat de la mar de la pandemia. ¡A vore quín ‘evangeli’ es verdader i quíns son apocrifs!, ¿passarà com els jardins tancats en Madrit i oberts en Valencia o en Sevilla?, ¿o les plages obertes en Cadis i tancades en Barcelona?

A banda de reclamar les franges horaries per a eixir la gent, dels ‘distrits sanitaris’ i de les situacions singulars d’algunes localitats (com nos explicava el president d’Andalusia), ¿qué mes van a fer que no feren quan pogueren?

Lo dit en el titul, fets i no paraules. Valor senyors i a votar en contra de la prorroga...i nos riurem molt...i plorarém molt tambe.

Per cert, quan aço passe, ya vorem qué queda de tanta ‘solidaritat situacional’ (de galeria).

 

Imagens: Pixabay-Kevin Schneider

 

www.inev.org

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.