L'amor incondicional d'alguns valencians A LO QUE VE DE FORA

1

En son prou els valencians condicionats per l’enamorament exagerat cap a tot allo que ve de fora, infravalorant lo propi. Ben mirat es una llastima, pero a lo millor un dia veuen la llum i descobrixen que han estat perdent-se –per desconeiximent– l’esplendor dels segles XIV i XV, i, en general, tota l’historia nostra que els hauria de dur a valorar, en la seua justa mida, lo gran que arribà a ser el Regne de Valencia.

La societat valenciana fon capaç de crear en Xativa –segle XI– la primera fabrica de paper europea, que exportava a la propia Europa i a Orient, detall molt significatiu si tenim en conte que el paper s’inventà en China; el primer Consolat de Mar de la Corona d’Arago, en 1283; el primer hospital siquiatric del mon –“Spital d’ignoscents, folls e orats”– fundat per Gilabert Jofré en 1410; la primera imprenta de la peninsula iberica i, com a conseqüencia, el primer llibre impres: Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474)… nomes aço nos pot donar una idea de la grandea i prosperitat de la Valencia d’aquells temps.

Pero no acaba aci la cosa, perque en el camp de les lletres, els segles XIV i XV –el nostre Quattrocento– presenten una produccio lliteraria de primer orde, com la primera traduccio de la Biblia a una llengua romanica –traduida a la llengua valenciana per Bonifaci Ferrer–; les traduccions d’obres classiques llatines al valencià, fetes per Antoni Canals; l’excelsa poesia d’Ausias March; la novela cavalleresca Tirant lo Blanch de Joanot Martorell; la refinada prosa de Roiç de Corella; la singular poesia de Jaume Roig en la seua gran obra Spill o Libre de les dones; la prosa –que tan familiar nos resulta– d’Isabel de Villena en la Vita Christi… i no acabariem.

He fet referencia ad algunes de les consecucions dels nostres antepassats i a les obres lliteraries creades, que determinen el nivell que tenía la societat valenciana, per a vore si desperten l’interes d’aquells valencians als que he fet mencio al principi. Tenim una historia lo suficientment ‘atractiva’ com per a no haver d’anar a buscar l’inspiracio a cap atre lloc, pero no tinc clar que els nostres conciutadans obriguen els ulls per a valorar el nostre glorios passat.

Fa temps que abandonaren el sentiment de valencianitat i, com a conseqüencia, l’orgull de sentir-se valencians, instalats en l’autoodi i creent-se en possessio de la veritat, nomes fan que perdre’s en terra de ningu. Pero aixo si, fent-los el joc ad aquells que volen traure redit de la perdua d’identitat i de la divisio del poble valencià.

A voltes me faç creus en vore la facilitat que tenen per a deixar de costat lo genuï i multisecular, abraçant lo que no es d’aci, que, damunt, te un valor clarament inferior a lo propi, a lo autocton. Com diu Toni Fontelles en el seu llibre El genuïnisme i l’autoodi: “La baixa autoestima i el complex d’inferioritat son les bases actitudinals (coneiximent, valoracio i conducta) del castellanisme-espanyolisme i del catalanisme-pancatalanisme que hi ha en la societat valenciana actual” (p. 446). La realitat es que en un cas i en un atre coincidixen en considerar a l’idioma valencià insuficient en molts aspectes i d’esta manera justifiquen la seua defeccio, els uns abraçant exclusivament el castella i els atres el catala.

2

En el cas dels valencians enlluernats per l’omnimoda catalanitat, resulta esperpentic, sent benevolent, comprovar en quína facilitat s’han engolit l’esc, creent-se que parlen mal i anant-se’n corrent a deprendre aquelles paraules o expressions que els han fet creure que son les bones i que nomes fent us d’elles podran redimir el seu crim de lesa cultura.

Per posar nomes uns eixemples, he de dir que s’han escampat, entre els snobs que ‘parlen be’, les formes de present de subjuntiu “sapiga” i “sapigues” (“que jo sàpiga encara no han arribat”, “vull que sàpigues que açò no està clar”), quan en valencià general les formes usades habitualment son “sapia” i “sapies”, formes verbals que, per si fora poc, son tambe absolutament classiques: “¿E penses tu que yo no sapia…?” (Tirant lo Blanch, cap. CCCLIII), “sapia lo fill meu” (Vita Christi, cap. CCXVIII), “vull que sapies” (ibid. cap. CXVI)… i aixina, ad infinitum. ¡Mira que canviar les formes genuïnes per “sapiga” i “sapigues”!, ¡seran coents! Pero clar, cóm van a desobedir a sa magestat l’Institut d’Estudis Catalans, que es qui les prescriu.

De totes les maneres, he de dir que, a pesar dels trentasset anys de llavat de cervell en l’escola i l’universitat, han segut pocs els termens importats que han ‘quallat’ entre la nova coentor. Per a fer-nos una idea, aci tenim una mostra paradigmatica d’aquells que han tingut un relatiu ‘exit’: “cap de setmana” (val. “fi de semana”), “esport” ( val. “deport”), “façana” (val. “frontera”), “gener” (val. “giner”), “vacances” (val. “vacacions”)… Totes les formes valencianes –entre parentesis– estan degudament documentades, la majoria d’elles des de temps immemorials, i han segut tractades en uns atres articuls o treballs filologics.

Acabare en una qüestio que nos afecta als valencians tant en l’aspecte cultural com en el politic: el territori –historicament inexistent– al que des de Barcelona se li ha donat, a lo llarc dels ultims centcinquanta anys, el nom de “Terres de llengua catalana”, “Greater Catalonia”, “Gran Catalunya” o “Països Catalans”. De sobra es sabut que per ad ells eixe territori es el compost, fonamentalment, per Catalunya, Valencia i Balears, ‘passant’ absolutament de la realitat historica i demostrant fins a on arriba el seu declarat imperialisme.

Com els pancatalanistes valencians tambe ‘ensomien’ en eixa entelequia, tant des d’un punt de vista cultural com politic, i el terme torna a estar d’actualitat –ERC en el Congres dels Diputats, fa molt poc–, pot resultar interessant coneixer un escrit que ve a ser una constestacio indirecta a Joan Fuster per un articul seu en Serra d’Or (11-11-1960), en el que reivindicava apassionadament els Països Catalans que ell mateix començava a posar de moda.

3

L’escrit era de la redaccio de la revista catalana Horitzons –revista marxista editada en Mexic per exiliats catalans–, en la que escrivien, sobre tot, militants comunistes, la plana major del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). En el numero 3 –segon trimestre de 1961–, en la pagina 59, llegim:

“La idea de Països Catalans és una reminiscència de la ideologia imperialista de la gran burgesia catalana, és una idea reaccionària, que no podem acollir a HORITZONS perquè no serviria sinó a crear confusió en el terreny de la lluita política per a la democratització d’Espanya i per a crear conflictes que no ajudarien a la fraternal col·laboració d’intel·lectuals catalans, balears i valencians en les qüestions de llengua i cultura i de l’estudi de la història”.

No es pot deixar mes clar en tan poques llinies –i te un valor afegit: estar escrit per catalans ideologicament d’esquerres–, pero als colaboracionistes valencians els te igual, seguiran fent-los el joc als imperialistes en lloc de posar tot l’esforç en recuperar la consciencia colectiva del nostre poble. I s’enten, perque aço ultim els ho borraren fa anys del programa.

 

www.inev.org

Manuel Gimeno

Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)