¿Adaptacio o falsificacio?

1

I

A voltes, la sort, les circumstancies o la pura chiripa nos conduixen a observar o advertir un fet que fins ad eixe moment nos passava desapercebut. Est es u d’ells.

Tot es desencadenà a partir del descobriment casual de la paraula ‘llamentava’ (al costat de ‘lamentant’, ‘lagremes’ o ‘llur’) en el capitul LXXX del Tirant lo Blanch, transcrit per Cabanes. Yo ya sabia que la llengua valenciana migeval era refractaria a la duplicacio de la l- inicial i que el so palatal lateral solia representar-se per una l-, pero aço no volia dir que es pronunciara ele (com ‘pala’, ‘pel’...), sino elle com corroborava la duplicitat de formes en el propi Tirant. Per a cerciorar-me que no era un erro ho vaig buscar en l’edicio que tinc de Riquer i, ¡oh sorpresa!, alli figurava ‘lamentava’, ‘lamentant’, ‘llagrimes’ i ‘llur’ (en el mateix capitul LXXX). En vista de la divergencia, tocava compulsar en l’original... i efectivament està escrit ‘llamentava’ (‘lamentant’, ‘lagremes’ i ‘llur’)... conforme havia posat Cabanes.

¿Alguna explicacio? Si. Riquer en el prolec aclarix que s’ha adaptat l’ortografia antiga a l’actual i s’havien conservat algunes peculiaritats del text... pero esta precisament no. ¿Es tracta d’una simple adaptacio ortografica? Mes be no, perque este canvi ortofonetic s’inscriu en l’extensio de la grafia palatal inicial que traduix un proces evolutiu... no es una simple alternança (‘batailla’, ‘batayla’, ‘bataylla’ en conte de ‘batalla’), com nos podria donar a entendre l’explicacio de Riquer.

Ya en la mosca darrere (i davant) de l’orella, opti per investigar algunes paraules que els valencians solem fer en ll- inicial com ‘llector’, ‘llectura’, ‘llegitim’, ‘lliberal’, ‘lliberalisme’, ‘lliberar’, ‘llicit’, ‘llimit’, ‘llingüiste’, ‘llingüistica’, ‘lliteral’, ‘lliterari’, ‘lliteratura’, ‘llogica’... pero que la normativa oficial dona en l-, i saltà la llebre (metaforica i real). Lo que ve a continuacio es una inutil faena, perque farem llum, pero l’oficialitat continuarà donant fum (no variarà de postura), ya sabem que la ciencia es la ciencia...

Les vaig comprovar-contrastar en el CIVAL (Corpus informatitzat del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i en el DHIVAM (Diccionari historic del idioma valencia modern de Ricart Garcia). En el següent quadro va la datacio que donen cadascu d’ells (obviament pot variar perque l’amplitut documental i les obres consultades son diferents)

1

A banda tenim la familia de ‘llament’ que es el motiu de l’articul (done els diccionaris en els quals figuren)

2

I encara hi ha mes problemes en les series derivades de ‘lex, legis’ com ‘llegitim’, ‘llegitimar’, ‘llegitimitat’. Aci l’embolic es fortet: el DNV nomes accepta ‘llegitim’, que reenvia a ‘legitim’, i ‘llegitima’ com a part de l’herencia inalienable als descendents directes; el DOPV porta doblets en l- i en ll-; el DV les fica totes en l- excepte ‘llegitima’ –en el sentit especificat abans–, ¿‘llegitima’ si i ‘llegitim’ no?, i el Ferrer (1970) porta ‘llegitima’ i ‘llegitimari’, pero totes les atres en l-. Com es veu, en esta serie encara hi ha una certa tolerancia cap a les formes habituals valencianes, pero en la que conformen: ‘llegal’, ‘llegalisar’, ‘llegislar’, ‘llegislacio’, ‘llegislatiu’, ni pensar-ho, aci no hi ha doblets que valguen i no les inclou cap dels diccionaris catalanistes. Com tampoc se tolera ‘llimit’. La rao mes senzilla –i real– es que no les accepta l’Institut d’Estudis Catalans que, com sempre recorde, es la verdadera autoritat idiomatica.

Mirem-ho des d’una atra perspectiva. Atenent als quadros i les datacions, s’observa un proces secular (la palatalisacio de l- inicial) que començà ben pronte i es mantingue en el periodo migeval i que continúa fins a l’actualitat. En principi afectava a les paraules mes antigues i mes tart s’estengue, primer foneticament i en acabant graficament, a termens cults o semicults (‘lliteratura’, ‘lliquit’, ‘llimit’...), contrariament a lo que pretenen des de l’oficialitat... pero els importa una…

 

2

II

Algunes d’estes ‘mentiroles’ ya les trague a la llum Manuel Gimeno en un articul titulat: “El Corpus informatitzat del valencià (AVL)” I i II (publicat en la uep els dies 14-7-2017 i 17-7-2017 respectivament).

Pero ¿es unica esta ‘adaptacio’ de la parla a la norma? (quan hauria de ser al reves... ya que la norma es una abstraccio de la parla... estructuralisme basic). La resposta es no. I anem a anar al Tirant, precisament, a una versio escolar de Francesc Machirant i a un aspecte concret, la distribucio de l’us del perfecte simple (ana, passarem, vingueren, digue...) i del perfecte perifrastic (va anar, verem passar, varen vindre, va dir...).

Aclarixc que l’obra de Machirant es mes breu, naturalment, no aplega a les 200 pagines, de les quals el text ‘reconvertit’ va de la 27 a la 187. He fet un mostreig curt que crec que es representatiu del fenomen que descric. Estos son els resultats

3

La conclusio es que la proporcio de perfectes simples es de 3/5 parts del total, front a les perifrastiques, que representen les 2/5 parts restants.

Me sorprengue, perque yo ya sabia que esta no era la ‘realitat’ de l’original, pel coneiximent previ, pero l’analisis obliga a aportar l’empiria (les sifres, l’informacio). He fet un atre mostreig nomes del primer dels tres volums de la transcripcio de Cabanes i en un menor numero de pagines perque no calia revisar-ne mes. Estos son els resultats

4

¿Explicacio per ad esta divergencia? En la nota de Machirant a la versio es llig: “hem suprimit d’aquesta part [en la que es basa la narracio] tots els fragments corresponents a l’anomenat estil de valenciana prosa, [Martorell no parlava precisament de ‘valenciana prosa’] i ens hem centrat en tres eixos bàsics: amor, humor i acció” (2014: 23). La pregunta es ¿el canvi substancial del perfecte simple per la combinacio aleatoria de les dos formes entraria dins de la ‘supressio’ de l’estil prosistic valencià? (no estic dient que el perifrastic siga incorrecte ni no valencià).

I ho completa dient: “Pel que fa al lèxic, hem intentat d’acostar-lo el més possible al d’un lector actual, sense trair el seu sentit original”. Esperariem que el lexic s’haguera ‘adaptat’... pero el seu ‘lector actual’ –construit– intuixc quín es. Respecta: “hagués”, “anàs”, “acudissen”, “fessen”, “aquesta”, “veure”, “deixassen”, “tornàs”, “segueixes”, “donassen”... Pero ‘acosta’ (entre parentesis les formes que hi ha en l’original): “isqué” (‘ixque’), “fou” (sempre es ‘fon’), “càstig” (‘castic’), “sentia missa” (‘oia missa’), Xipre (‘Chipre’, en algun cas tambe ‘Xipre’), “vegeu” (‘vejau’), “homes” (‘homens’), “no haja agafat el Duc”, “van perdre de vista Tirant”, “van avisar el Capità” (en l’original hi ha abundants eixemples d’objecte directe en preposicio: van avisar al Capita...), “despres” (‘apres’), “ordre” (‘orde’), “vulguen” (‘vullen’, pero ‘vullguen’ en ‘actual’), “aquesta” (tambe n’hi ha ‘esta’ i no podra negar que es mes ‘actual’), “em plaurà”, “em demanà”, “no et costarà” (el text està atibacat de formes directes: me demanà, te, se...), “a prop” (‘prop’), “fletxa” (‘flecha’), “tu ets” (‘tu est’ i ‘tu eres’), “anomenar” (‘nomenar’), “riqueses” (el text alterna -esa/-ea, pero es -ea en la llengua ‘actual’, tots), “ambdues” (¿?)... i deixe per al remat “reial” (‘real’), la documentacio de ‘real’ ocupa 115 pagines en el CIVAL, sobre tot de temps antics, menor que les 137 pagines de ‘reial’, pero la curiositat es que en ‘reial’ la primera de les planes l’eixemplificacio passa del sigle XIV al XX... o siga, que pareix que la paraula valenciana ‘real’ te l’aval de la tradicio i de la generalisacio actual, mentres que ‘reial’ es d’us esporadic en l’antiguetat i la superioritat numerica obedix al proces de substitucio catalanisant actual... ¿clar?

Cadascu podra opinar lo que vullga. Els fets son els descrits. Pero ¿quànts escolars han vist-llegit una ‘versio’ distorsionada idiomaticament de Martorell?, sobre tot tenint en conte que la referida es la numero 52... En honor a la veritat, porta tres pagines, com a eixemple de l’original, en l’edicio de Riquer... precisament.

Hem passat d’un parell de paraules a un grup. D’aci a una obra i aço no es mes que l’anecdota, perque este proces s’inscriu en un atre mes ample. Si yo destaque les construccions de pedra seca dels ‘països’, si yo destaque el païsage comu dels ‘països’, si yo destaque el menjar dels ‘països’, si yo destaque les pintures i formes de ballar dels ‘països’... al final l’entelequia dels ‘països’ es una realitat... pero segur segur que hauré comés la falacia de l’oblit d’alternatives, no hauré tengut en conte que estos elements mencionats son compartits en uns atres territoris i en uns atres temps, passats i actuals.

I axina es construix l’unitat idiomatica, cultural i nacional catalana... perque tota pedra fa paret.

 

 

BIBLIOGRAFIA I ABREVIATURES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (s. a.), Corpus informatitzat del valencià, en linea (consulta, novembre 2019). (CIVAL)

 ––– (2006), Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, Valencia, edicio propia. (DOPV).
 ––– (s. a.), Diccionari normatiu valencià, en linea (consulta, novembre 2019). (DNV).

ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1926-1968), Diccionari català-valencià-balear, (10 volums), Palma de Mallorca, Moll. (DCVB).

FERRER, Francesc (1970), Vocabulari castellà-valencià, Valencia, edicio propia. (Ferrer, 1970).

GARCIA, Ricart (2006), Diccionari historic del idioma valencia modern, s. ll. [Valencia], Associació Valenciana d’Informació i Difusió. (DHIVAM).

MARTORELL, Joanot i DE GALBA, Marti Joan, (1490), Tirant lo Blanch, (transcripcio de Maria dels Desamparats Cabanes, 1980), Valéncia, Del Cénia al Segura.

MARTORELL, Joanot i DE GALBA, Marti Joan, (1490), Tirant lo Blanc, (edicio de Martí de Riquer, 1979), Barcelona, Ariel.

MARTORELL, Joanot i DE GALBA, Marti Joan, (1490), Tirant lo Blanc, (versio de Francesc Machirant, 201452), Alzira, Bromera.

REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA (1992), Diccionari valencià-castellà / castellà-valencià (dos volums), Valencia, Del Senia al Segura. (DRACV92).

 

Imagens: Pixabay-Peggy i Marco Lachmann-Anke
Imagens: ACNV

 

www.inev.org
www.culturavalenciana.es

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.