L’estiu passat (18.6.2009), l’associacio castellonenca Cardona Vives, organisà un viage a les Illes Columbretes, per a fruir d’este parage tan emblematic que tenim els castellonencs. El viage fon en dijous degut a la gran cantitat de gent que vol visitar-les i les seues llimitacions, per ser un parage natural protegit, cosa que impossibilità ad alguns dels socis i amics poder acompayar-nos. L’eixida va ser des del Grau de Castello a bon mati (8 hores) per a poder aprofitar de totes eixes hores de bon sol que tenim en el nostre Mediterraneu. Ab motiu del viage a Columbretes parlaré un poc de les nostres illes i allo que he pogut trobar d’informacio sobre les mateixes.

Les Columbretes se troben a 56 Km. de la costa de Castello (30 milles nautiques), i per tant, tres hores de viage, aproximadament. La tripulacio de l’embarcacio nos digué que almorzàrem alguna cosa per a tindre l’estomec ple, i aixina, evitar marejos, cosa que ferem la majoria, encara que algu que atre caigué marejat tenint que tombar-se en la part baixa del barco. Quan s’arrimaven les 11 del mati, les verem apareixer en l’horiso i la gent, conforme anavem arribant, es fartà de fer-lis fotografies.

L’archipelec de Columbretes està compost per 4 grups de chicotets illots, sent el mes important de cada grup: L’Illa Grossa, La Foradada, La Ferrera i El Carallot, ocupant una extensio total de 19 ha. La part mes alta de les illes es el Mont Colobrer de l’Illa Grossa, alcançant els 67 metros.

L’Illa Grossa, com diu el seu nom, es l’illot mes gran de tots, d’unes 14 hectarees, es l’anell d’un antic volcà, en forma de mija lluna o ferradura, a on fondejàrem l’embarcacio, amarrotant-la en una de les boyes que n’hi han per a tal fi, ya que està prohibit utilisar l’ancora per a respectar la molla d’aigua (fondo marino, en castellà).

En chicotets grups de gent i diversos viages, poc a poc, arribàrem a terra de l’Illa Grossa, a on mos esperaven personal de la Generalitat per a fer-nos de guia i donar-nos tota classe d’informacio sobre Columbretes. En el nostre grup s’afegiren una parella de francesos, els quals tingueren l’informacio en frances.

L’Illa Grossa nomes es pot visitar una part d’ella (de mitat de l’illa cap al far), caminant per un cami de ciment i evitant eixirse’n del mateix per a respectar tota la naturalea.

El chic que nos feu de guia, lo primer de tot, nos preguntà d’a on erem, explicant-nos que les illes son mes visitades per gent de fora que del mateix Castello, cosa prou curiosa, ya que les tenim al nostre costat. Nos donà molta informacio sobre Columbretes, parlant de l’orige de les illes, historia, fauna i flora, aixina com, algunes anecdotes i casos curiosos de les mateixes, que ara descriurem.

Geologia

Les Columbretes son d’orige volcanic, assentant-se en un camp volcanic de 40 km. d’extensio, a xixanta o setanta metros de fondaria, datades de l’epoca del quaternari, segons diuen els experts, conformant un crater i destacant com a principals volcans i millor conservats: L’Illa Grossa, el Mascarat, la Senyoreta i el Mancolibre. Les roques volcaniques son de basalt i fonolita. Constituixen la millor mostra de volcanisme del nostre Regne de Valencia (ara Comunitat Valenciana), com ho demostra el gran crater que s’obri en l’Illa Grossa.

Les Columbretes son un lloc clau per a l’estudi i comprensio de l’actual estructura geologica del Mediterraneu occidental.

Historia

Els primers navegants (historiadors i geografs), que parlaren d’elles, les nomenaven com a ‘Ophiusa’ o ‘Ophiusas’, per part dels grecs, i ‘Serpentaria’ o ‘Colubraria’, per part dels romans. En el sigle I a.c., Estrabo en el seu llibre “Geographica” fa les primeres descripcions, parlant de ‘Ophiusa’, en alusio a la gran cantitat de serps (sacres i escurçons) que n’hi havien. Dos sigles despres, Plini el Vell i Pomponi Mela, tornen a descriure els illots, donant-lis el nom en llati de ‘Colubraria’: “et Sucronem versus Colubraria… Ebusi terra, serpentes fugat. Colubraria parit. Ideo infesta ómnibus, nisi Ebusitanam terram inferentibus Graeci Ophiusam dixere”, d’a on prové l’actual nom de Columbretes.

Poca informacio tenim de l’epoca arap i durant l’Edat Mija. A partir del sigle XVI n’hi han referencies bibliografiques, tambe parlant de la cantitat de serps, fent-les inhabitables. Degut ad eixe motiu l’Illa Grossa es cremà en diverses ocasions.

Gaspar Escolano, en la seua obra “Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reino de Valencia”, sent croniste del Rei, en 1610, diu: “Muy cerca de nuestra costa se descubre la isla de Moncolobrer rodeada de muchas isletas y en un sitio que mira a Cabo Cuervo, entre Peñíscola y Oropesa. Los romanos la llamaron Colubraria y nosotros Moncolobrer por las muchas culebras que allí se crían que bastaron a hacerla inhabitable. Por lo mismo tuvo entre los griegos el nombre de Ophiusa, que significa, como la nota de Plinio, tierra culebrina…”

En “Le Gran Dictionnaire Historique ou le melange curieux de l’historie sacrée et profane…”, de M. Louis Moreri (Tom II, pag. 934, Paris 1732), es llig lo següent: “Colibre, le Mont Colibre, en latin Colubraria isle de la mer Mediterranée. Elle est dans le golfe de Valence entre l’isle d’Iviça et l’embouchure de l’Ebre…”.

En “Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares” (Ibarra, Madrid, 1787, pag. 6), es llig: “Otra isla immediata cerca de las costas de Valencia, la ha hecho siempre inhabitable la multitud de serpientes por lo que los griegos la llamaron Ophiusa que quiere decir Culebrina y los nuestros Moncolobrer”.

Tambe fa referencia el brigadier de la Real Armada, D. Vicente Tofiño de San Miguel, de qui el seu llinage ha pres nom el Port Tofiño (dins de la mija lluna). En la seua obra “Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo” de 1787, diu que son 14 illes entre grans i menuts illots i comenta que els pirates moros en els seus galeots aprofitaven les mateixes per a amagar-se.

Durant l’historia, les illes han segut visitades per navegants, pirates, cientifics, militars, i sobretot, per peixcadors que buscaven refugi en el port natural de l’Illa Grossa. I per contrabandistes, que amagaven les seues mercaderies en una cova nomenada “del tabac”, que els carabiners s’encarregaren de dinamitar-la. En sa molla d’aigua s’han trobat tota classe d’utensilis com ancores, plats, gerres, amfores, etc… com a mostra d’un passat de navegants.

En 1823, el capità W.H. Smyth, que despres seria comandant, va fer estudis sobre l’archipelec, que foren publicats en Londres l’any 1831, fent un pla de Columbretes i donant nom als illots.

Durant el regnat d’Isabel II, en 1856, començaren les obres del far, fins a 1860. Arribant els primers habitants: els farers, mes avant parlarém del far, les casernes i els pobladors de les illes (els farers). En 1975, el far es va automatisar deixant d’haver gent.

En 1878, la Comissio Hidrografica d’Espanya, baix el manament del capità Rafael Pardo de Figueroa en el bafor “Piles” alçà un nou pla, i mes exacte, de Columbretes. Seguint l’eixemple del capità Smyth donà nom als illots i esculls que no en tenien (Císcar, Don Jorge Juan, Lobo, Méndez Núñez, Mendoza, Patiño i Ulloa) i tornant a donar els antics noms (Ferrera, Foradada i Bergantín) que Smyth batejà, per desconeiximent, com Malaspina, Ferrer i Galiano.

L’archiduc Ludwig Von Salvator, escrigué la monografia “Columbretes”, el primer llibre dedicat a les Illes, plasmant la profunda devocio que li captivà Columbretes, aixina com, la vida tranquila junt als poquets farers, que fon publicada en Praga l’any 1895, dient lo següent: “Quizás en ningún otro lugar del Mediterráneo se muestra la naturaleza tan serena y sonriente como en la costa de Valencia. El cielo compite en azul con los de Siria y Egipto; las olas del mar rompen suaves, acariciando las orillas de arena…Detrás se extienden, en las benditas huertas de Castellón y Valencia, los más hermosos campos con exuberantes tierras, regadas por abundante agua, donde se desarrolla una vegetación ubérrima de interminables campos de naranjos.”.

Xavi del Señor (educador ambiental), ha escrit un llibre i presentat un documental de les illes, definint-les com: “Un desert en mig de la mar” i “Lloc de seduccio per ad aquells que les han visitat”

Vegetacio i fauna (terrestre i marina)

- Vegetacio

Es creu que la vegetacio terrestre ha arribat a Columbretes per la proximitat de la costa castellonenca, adaptant-se a les dures condicions climatiques i especials de les illes: reduït espai, aïllament, arit i sec, gran insolacio, molta salinitat, molts excrements d’aus (sobretot de les gavines), tempestats, etc...

Ademes, l’aïllament ha produit l’aparicio de noves especies, n’hi han en Columbretes dos especies de vegetacio endemiques, com l’Alfals arbori (Medicago citrina), sobretot en La Foradada, i el Morritort maritim (Lobularia columbretensis) de flor blanca, planta medicinal, que perfuma l’ambient.

En quant a la molla d’aigua, existix un coral unic en el Mediterraneu (Gorgonia roja), ademes de praderes de plantes marines, que son una important font d’alimentacio i refugi per a tota classe d’animals.

- Fauna

Es creu que la fauna de Columbretes prové de la costa de Castello, encara que algunes especies tambe tenen relacio directa en les Illes Balears. Tambe es creu que l’arribada de chicotets animals terrestres a les illes ha pogut ser per mig d’arbres o branques que han aplegat surant des del Delta de l’Ebre.

N’hi han deu classes d’insectes exclusius de Columbretes, en sa majoria escarabats, com l’escarabat Bonachera (Alphasida bonacherai) en homenage a un farer molt vollgut, de llinage, Bonachera. Tambe es troba un caragol endemic. Pero, sobretot, l’animal per excelencia i mes emblematic es la Sangrantana de Columbretes (Podarcis atrata), prou diferenciada de les que podem trobar en les atres terres del nostre regne. Dita sangrantana, manté quatre poblacions aïllades en els diferents illots de l’archipelec, abundant en l’Illa Grossa per l’absencia d’enemics. Per a evitar la superpoblacio manté mecanismes d’autocontrol com el canibalisme dels adults front a les cries i ous.

Despres de l’extincio de les serps, es l’unic reptil en les Illes. Desaparegueren fa mes d’un sigle, conservant-se un eixemplar en el Museu Nacional de Ciencies Naturals de Madrit, que es creu de Columbretes. Un atre animal abundos es l’alacrà groc. Durant els vents de ponent arriben tota classe d’insectes com palometes i pixavins. Tambe existixen gran varietat d’aranyes.

En quant a les aus (arribant a l’Illa Grossa el soroll de les gavines era ensordidor), destaquen les gavines, amprant els escarpats volcanics per a fer els nius, i atres aus marines com: la gavina corsa, la corba marina, la baldriga cendrosa, l’alocastre comu, entre elles, mereix especial atencio l’escateret (paiño, en castellà), especie endemica, au negra, mes menuda que una gavina, que fa els seus nius en els clavells de les roques dels acantilats, protegint-se aixina dels depredadors. En nostre regne s’han trobat eixemplars, apart de Columbretes, en l’Illa de Tabarca i Benidorm. Tambe tenim un falco (falco d’Eleonor o falco de la reina). Durant tot l’any, s’han identificat vora 230 especies d’aus migratories, com: abellerols, tortoles, guales, estornells i torts, que utilisen Columbretes com a descans. Per tot lo expost, ha fet que Columbretes s’haja declarat com a ZEPA (Zona d’especial proteccio de les aus).

En quant a la fauna marina, destaquen peixos de roca com els sarcs, escorpes, corvalls, morenes, esparrellons i meros. Destacant tambe la llangosta roja. En les proximitats a les illes podem trobar galfins, barracudes, peixos lluna i, esporadicament, grans cetaceus.

Josep Carda (biolec), comenta que “Les Columbretes et marquen com si fora una dona”. Santiago Sales (guarda), comenta que la molla d’aigua es un dels principals atractius dels visitants. Els bucejadors diuen que la reserva està plena de vida. Vicent Ferris (guarda), comenta que la gent tambe va a les illes per a fer estudis en diferents camps.

Parage protegit i objectius

- Parage protegit

En 1998, Columbretes es declarat Parc Natural per part de la Generalitat Valenciana, sent el primer de tot el nostre regne, i es crea una Junta de Proteccio. En 1990, el Ministeri d’Agricultura i Peixca (abans de la supressio, en l’any 2004, per part del govern socialiste de Zapatero, ara les competencies corresponen al Ministeri de Mig Ambient, Mig Rural i Marí) declara Reserva Marina a l’entorn de les Illes, comprenent 4.400 ha. de superficie marina, gestionades pel mateix Ministeri. En 1994, el parc natural es recalificat com a Reserva Natural. En l’actualitat n’hi han en tot el nostre regne (ara Comunitat Valenciana) 22 parcs naturals i 6 en la provincia de Castello (Tinença de Benifassà, Serra d’Irta, Penyagolosa, Prat de Cabanes-Torreblanca, Desert de les Palmes i les Illes Columbretes).

- Centre d’informacio de Columbretes, recomanacions i prohibicions

El centre d’informacio de les Illes es troba en el Planetari de Castello, situat en la Plaja del Pinar del Grau de Castello, havent una exposicio didactica per als escolars i una sala de proyeccions i conferencies.

Les recomanacions per als visitants son: portar aigua i beguda per a tot el dia, prendre mides per a evitar marejos i cremades del sol.

Les prohibicions basiques per als visitants son: No eixir-se’n del recorregut, la visita està regulada per un numero maxim diari de persones, no es pot menjar, acampar, ni fer, per supost, foc en l’illa (nomes es pot visitar l’Illa Grossa).

Les prohibicions per als navegants son: tota classe de peixca o extraccio de flora i fauna marina, el buceig, aixina com, atres activitats dins de la reserva, excepte els autorisats.

En l’actualitat l’unica illa habitada es l’Illa Grossa pel personal de la Generalitat que s’encarrega del seu manteniment, tenint unes cases per a la seua estancia i mijos de nova tecnologia per al seu control i que es complixca la normativa com a parage protegit, tant terrestre com mari.

Actualment, els peixcadors aprofiten l’entorn de les illes per a peixcar tota classe de peix (sardina, aladroc, etc…), sabent que n’hi ha abundancia en el parage per la seua proteccio.

- Objectius

Els objectius de la Reserva Marina son: la proteccio del mig (flora i fauna), la proteccio i regeneracio dels recursos d’interes peixquer i l’investigacio marina i observacio de la naturalea, i conseguir l’equilibri entre l’us public i sa conservacio.

Anecdotes, curiositats i llegendes

Els primers navegants acodixen a la mitologia per a dir que les illes foren creades per uns gegants en els temps de la mitica Atlantida. El poeta catala Mossen Cinto Verdaguer les nomena en el seu poema “L’Atlantida”. En el sigle XVI, segons la llegenda, es conta que uns pirates barberescs amagaren un tesor, producte dels saquejos de la costa, i que al ser perseguits per naus cristianes, ho deixaren alli, pero despres de tant de temps, ningu ha trobat dit tesor. Josep Pascual Tirado, en el seu llibre “Tombatossals”, llibre senyer de la mitologia de Castello, editat per la Societat Castellonenca de Cultura, situa els episodis finals en Columbretes.

Els pirates i corsaris del nort d’Africa, aprofitaven la proximitat de les Illes de la costa per a amagar-se i com a base d’operacions. Els contrabandistes amagaven les mercaderies en una cova nomenada “del Tabac” en l’Illa Grossa, que els carabiners s’encarregaren de dinamitar-la. Durant la Guerra Civil el far fon deshabitat i l’eixercit es feu carrec de l’emissora de radio. Salvator comenta, que si es feren excavacions apareixerien moltes despulles humanes, possiblement de gent que fugi de les epidemies, encara que tambe es creu que poden ser de corsaris o pirates. En 1992, aparegueren despulles prop de les casernes, possiblement, d’un pirata barberesc.

Les illes davant l’abundancia de serps foren cremades en diverses ocasions, pensant que aixina les farien desapareixer. Tambe s’introdui el conill, ara ya desaparegut. En l’arribada dels primers farers introduiren com a vegetacio el llentiscle, per a poder-lo cremar al forn de pa. Un capellà de Castello, agraït als peixcadors i farers de Columbretes per l’acollida, plantà paleres en l’intencio de que els peixcadors tingueren aigua i aliment que, durant el temps, han segut de profit, pero la majoria de les paleres foren arrasades per a eliminar les serps i les tormentes s’encarregaren tambe d’acabar en la majoria d’elles. Hui en dia, la palera es controlada per ser una especie invasiva.

Salvator, comenta en el seu llibre, que es volia convertir a Columbretes en un balneari, paregut al de Palma, pero l’absencia de plaja i la gran cantitat d’ariçons eren un gran impediment.

Despres de les explicacions, durant el cami, arribarem al far de l’illa, situat en la part mes alta de l’Illa Grossa, el qual estava en obres de rehabilitacio. No puguerem pujar a la llanterna del far, cosa que mos haguera encantat, pero si que verem una exposicio i un documental sobre les illes, en la planta baixa del far, diguent-nos el guia que erem els primers en poder fruir d’allo.

L’Illa Grossa, el far i els seus habitants.

- El far i els farers.

Von Salvator, en el seu llibre, comenta que des de la construccio del far, els navegants conten ab una senyal excelent per a poder sortejar eixos esculls, sobretot davant les tormentes. En octubre de 1856, baix la direccio de l’ingenier Mojados es construi el far de Columbretes, baix el pla d’Eduardo Gutierrez. Les obres duraren tres anys, el 30 de novembre de 1859 s’encengué per primera volta. La llanterna i el seu mecanisme es compraren a la casa francesa Sautter per un preu de 66.316 pessetes. L’allumenat del mateix, inicialment, es feya en oli d’oliva, despres s’utilisaria parafina i petroli, successivament. Actualment, el far funciona ab energia solar. L’any 1975 s’automatisà el far i les illes s’abandonaren, quedant darrere 120 anys d’ocupacio humana.

Els farers que durant el temps convixqueren varies families en l’illa, per a tandejar-se i mantindre sempre ences el far, feen tres tandes durant la nit. Von Salvator comenta, que els unics pobladors de les illes eren els farers, sent quatre, un farer primer (ab un sou de 2.000 pessetes), un segon (1.500 pessetes) i atres dos de tercera categoria (250 pessetes cadascu), ademes, tenien un sobresou de 1 pesseta per dia per l’excepcionalitat de l’emplaçament. Els farers primer i segon, estaven obligats a un any de servici en el far, si a l’any no volien quedar-se en l’illa eren substituits per farers de la mateixa categoria provinents de Castello i Balears, si no n’hi havia voluntaris d’atres provincies.

Els farers consideraven que Columbretes era el pijor desti que els podia tocar (es comenta que un farer es suïcidà quan el destinaren a Columbretes), per l’aïllament, la falta de medicines i el retart de suministres (una volta al mes per mig d’un veler provinent del Grau de Valencia, despres fon cada quinzena per mig del bafor “Activo”), feen la seua vida molt dura. Aprofitaven l’entorn, com la peixca i els pardals, per al seu menjar. Tambe disposaven d’algun hort i d’animals de granja. La terra en algunes parts de l’Illa Grossa era molt bona per al cultiu, podent-se sembrar algunes verdures i creïlles (un farer nomenat Miguel Plaza Vilanova, tragué prou profit d’eixa terra), pero, desgraciadament, el vent destrossava tot allo que es cultivava i tombava totes les tanques. Per a fer el pa cremaven matolls de l’illa en un forn (Josefina Sospedra, dona de farer, comenta l’anecdota de que feen pa una volta a la semana ya que degut al mal orage no podien abastir-los de suministres molt a sovint, tandant-se les dones a l’hora de fer el pa). L’ingenier José Bellón, en l’intencio de tindre fusta, plantà en l’any 1861 llavor de pi que brotà pero les cabres i els conills se menjaren tots els brots.

Salvator, comenta que el capita del “Activo” quan arribava a Columbretes, pujava al far i bevia vi junt als farers, charrant llarc de temps ab ells, despres anava a les vivendes per a rebre els encarrecs de les dones (teles, fil, cotó, llana, vi, abadejo i tota classe d’utensilis). Tambe es rebien i es donaven les cartes de resposta. Per ultim el capita, abans de tornar a Valencia, pregava a la Verge (situada en una sala de la Caserna i feta de taulellets en la paret) i acompanyat pels farers a la vora, mamprenia el viage de tornada.

Durant l’estancia en Columbretes era prou dificil vore arrimar-se cap barco a les illes (sols les barques de peixca del Grau de Castello i Orpesa, durant l’estiu). Comenta Salvator, que una dona valenciana d’un farer que vivia tres anys i mig en les illes, li digué que nomes havia vist un bafor passant prop i que s’intercanviaren salutacions. Els farers, durant un temps, tingueren un bot, regalat per un valencià, que havent-se recuperat d’una malaltia els ho donà com agraïment, pero una maror el trencà. Un farer de nom Sebastián Mas, demanà a la ‘Sociedad de Socorro de Náufragos’ una chicoteta embarcacio pero la peticio fon desatessa. El bot era de gran utilitat, usant-lo com a mig de transport, aixina com, per a peixcar i navegar.

Salvator, comenta que encara que parega trist, la vida dels farers era agradable, tenint una vivenda independent i confortable, gojaven de llarcs camins en la part alta de l’illa, d’un aire sa, sent un parais per als chiquets i cada quinze dies rebien aliments i noticies dels seus, acostumant-se a l’aïllament. Durant l’encessa de la llanterna del far, la llum era tant potenta que danyava els ulls, per lo tant, era freqüent que els farers durant els anys patiren de la vista.

Margarida Grimalt, dona mallorquina, que vixqué en Columbretes quan tenia 14 anys d’edat en companyia de la seua familia i son pare, Francesc Grimalt (1861-1945), que fon farer, conta, entre atres coses, les diverses agressions que s’han fet a les illes, com per eixemple, carregar en barcos part del terreny per a vendre’l com a fertilisant per la gran cantitat d’excrements d’aus que n’hi havia.

El farer Francisco Bonachera, va ser una de les persones mes populars de Columbretes, ell volia eixe desti, home charrador, generos, acollidor de peixcadors i feliç en Columbretes (comenta Coro Bonachera, sa filla, que guarda un gran recort de les illes), en homenage a d’ell, un escarabat porta el seu llinage.

U dels farers nomenat ‘Capi’ (Alfonso Trillo, 1954-1997), captivat per les illes, personage prou curios, va llançar una botella ab un mensage a l’aigua que arribà fins a Tuneç, fent-lis despres una visita a la familia que havia rebut el mensage. Tambe treballà unes figures en forma de formiga, que estan en les parets de les casernes, coneixent-se com les formigues de Capi. El seu cos està soterrat en l’Illa Grossa.

Roque Serrano Adell, fon l’ultim farer de Columbretes, dedicant 30 anys de sa vida a l’atencio del far, abans de l’automatisacio, parla dels bombardejos com una de les majors agressions que s’han fet a les illes, dient que La Ferrera i La Foradada encara guarden recorts en la seua pell. En 1975, despres de l’automatisacio del far, i fins a l’any 1982, l’aviacio i marina dels Estats Units i espanyola, feren practiques militars en les illes, durant eixos anys la poblacio de Castello i la prensa, es feen reso de l’impacte migambiental i el rebuig i el clam front ad eixes actuacions. Els impactes de les bombes, la sobrepeixca i l’afluencia de visitants, sense cap tipo de control, han portat a la necessaria proteccio de l’archipelec.

Els farers de Columbretes han ajudat als supervivents dels diferents naufragis que durant el temps han ocorregut: Una embarcacio francesa de nom “Mameolibre” (prou curiosa la coincidencia), el 17 d’abril de 1860; una barca de peixca de Castello, el 19 de decembre de 1860; un barco de nom “San Felipe” de Valencia, el 28 de març de 1865; l’embarcacio “Santo Domingo” nomenat “correu del far de Columbretes”, carregat de provisions, el 28 d’octubre de 1870; el barco “Santo Cristo”, el 23 de març de 1876; el “Santa Teresa” de Castello, el 23 d’octubre de 1877. El 13 de setembre de 1893 les barques de peixca “San Antonio” i “Virgen de Lidón” de Castello es pergueren pels forts vents del nortest, sent salvats tots els tripulants.

L’amenaça de la mar i les poques possibilitats d’auxili, fan l’existencia d’un chicotet cementeri en l’Illa Grossa, a on n’hi han enterrades varies persones, entre elles un chiquet, fill d’algu dels farers. En temps de temporal, les ones han aplegat a passar per dalt de l’Illa en sa part mes baixa. L’equip de radio s’instalà en 1921.

- L’Illa Grossa

Com havem dit, es l’illot mes gran de Columbretes, junt al Mancolibre, la Senyoreta i el Mascarat. Ademes del far, l’Illa Grossa conta en unes casernes, Les casernes, les primeres en construir-se, son, hui en dia, utilisades pel personal de la Generalitat (monitors, guies i guardes).En les casernes conviuen tres guardes durant tot l’any, en torns de quinze dies (2 grups de 3 guardes). Durant l’estiu, un monitor per a atendre les visites. Algunes voltes tambe n’hi ha personal d’investigacio, aixina com, personal d’obres quan es requerix. Les casernes conten en una equipamenta moderna per al control de les illes. Ademes, n’hi ha un aljub que ha segut restaurant recentment (1993) per a poder tindre aigua dolça, encara que hui en dia ya no es beu i s’aprofita per atres coses. Com les pluges son escases l’aljub es plena d’aigua per mig d’un barco cisterna. Junt a les casernes tambe n’hi ha un galliner per a suministrament d’ous i carn. Tambe hi ha una escultura d’un peixcador, en homenage a tots estos homens que han lluitat davant la mar per a poder sobreviure. En les casernes tambe n’hi ha una campana per a avisar a la gent.

L’Illa Grossa tambe té una grua per a poder desembarcar tot allo que es necessite (suministres, maquinaria, etc…), junt als huit escalons fets en la mateixa pedra i alguns norais o pilons que s’han utilisat per a amarrotar les embarcacions.

Depenent dels vents es pot desembarcar per una banda o atra de l’illa, Port Tofiño dins de la mija lluna de l’illa, en l’escala del Port, o per l’atra banda de l’illa, en les escales nomenades, Congre, Espanya i Rossí.

A l’extrem sur de l’Illa Grossa s’alça l’image de la Verge del Carmen, patrona dels mariners, junt a un chicotet cementeri en unes poques tombes, que no poguerem visitar per no tindre l’autorisacio.

El dia va ser molt solejat, fent molta calor i, per supost, molt bon orage.

Una volta acabada la visita a l’Illa Grossa, tornarem a l’embarcacio, podent-se banyar alguns dins de la mija lluna de l’illla i despres dinarem en la mateixa embarcacio.

La tornà a Castello va ser tambe molt interessant, podent vore els atres illots que conformen les Columbretes: La Foradada, La Ferrera i El Carallot.

La Foradada

Tambe coneguda com a Ferrer, te una alçaria de 55 metros, situada a 1 milla de La Ferrera, junt a la Foradaeta i atre illot mes menut (Méndez Núñez), de gran bellea pel seu color roig i d’escasa vegetacio. El gran arc que forma li dona el seu nom, com diu Xavi del Señor: “… El seu nom es degut al forat en forma de pont existent a la cara sur… “, aixina com, una bomba d’aviacio clavada en el seu llom, com a mostra de les proves d’artilleria que es feren en el seu temps. Per l’arc de l’illa es pot accedir a peu ab dificultat, encara que hui en dia, nomes es pot accedir a l’Illa Grossa, els demes illots està prohibit l’acces. El grup es completa ab la Pedra Joaquín.

La Ferrera

Tambe conegut per illot Malaspina, junt a la Ferrereta i atres illots mes menudets (Espinosa, Bauzá i Navarrete), a 1.400 m. al suroest de l’Illa Grossa, té la forma d’una cadira de montar, de tonalitats metaliques de gris clar, es completament grissa i pareix estar feta de ferro. Potser siga aixo l’orige del seu nom. Lo escarpat i l’inestabilitat d’alguns blocs rocosos fan dificil el seu acces, aixina com, el seu recorregut i ascensio.

El Carallot

Tambe conegut com a Berganti o de Galeano, junt als atres illots mes menuts (Churruca, Baleato, Cerquero i atres esculls mes chicotets sense nom pero molt perillosos per a la navegacio), es un illot molt fi i prou alt, de 32 metros d’alçada, a 1,3 milles al sur de La Foradada, de tonalitats grises paregudes a La Ferrera, pero menut en comparacio als atres illots, es el testimoni geologic d’una chimenera central d’un volcà. El Carallot va ser bombardejat per un barco de guerra tallant-li la part del cap, abans era prou mes alt.

Ultimes noticies aparegudes en la prensa local, reflexant l’importancia de Columbretes:

“Columbretes, historia viva” (Levante, 24.8.2009): “Amantes de los valores naturales y culturales, aficionados al submarinismo o cualquier castellonense o visitante que desee disfrutar de un día de playa y naturaleza descubriendo un paraje natural protegido tiene una cita obligada este verano con las Islas Columbretes”.

“Columbretes recupera el faro para el uso público” (Mediterráneo, 7.10.2009): “Un convenio de colaboración suscrito entre la Conselleria de Medio Ambiente, el Ministerio de Medio Ambiente y la Autoridad Portuaria de Castellón ha permitido la recuperación para el uso público del faro de la Reserva Natural de les Illes Columbretes. De hecho, todos los visitantes a la isla desde junio – un total de 2.410 personas – han podido visitar este importante elemento patrimonial de las islas”.

“Catalogan las Columbretes por su importancia para las aves marinas” (Las Provincias, 29.10.2009): “Los 10.314 km2 catalogados por Seo/BirdLife otorgan al entorno del archipiélago castellonense un papel clave en las estrategias de conservación de los lugares prioritarios para la supervivencia de 27 especies de aves marinas y sus hábitats.”… “Seo/BirdLife es una asociación científica y conservacionista fundada en 1954 dedicada al estudio y la conservación de las aves y de la naturaleza y es la decana de las ONG de conservación de la naturaleza en España”.

Protegir el parage de les Illes Columbretes ha segut un acert, despres de tants anys d’abando i que cadascu ha fet lo que ha vollgut d’elles, i esperem que siga per molts anys.

Acabarém ab la lletra d’una canço de Manuel Rozalén i Sales, molt popular, cantada pel grup Rondalla Tipica Castellonenca “Els Llauradors”, en homenage a Columbretes:

Les Columbretes

Al llunt, a la mar hi han unes Illes
per les aigües blaves bramen les tonyines.

¡I una sireneta em demana a mi
que vol que la busque demà de matí…!
Demà de matí yo m’embarcaré
i en la vela a l’aire,
i en la vela a l’aire,
a l’Illa aniré.
I en el Bergantí o en la Foradà
la meua sirena
la meua sirena
esperant-me està.

Puix les Columbretes, en mig de la mar,
estan sempre quetes al que vullga anar.
¡I les sirenetes, que viuen alli,
esperen inquietes que vaja un fadrí…!

Castello, novembre de 2009.
 

Fonts de documentacio

-     Llibre: “Islas Columbretes. Contribución al estudio de su medio natural”. Generalitat Valenciana. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports. VV.AA., Valencia, 1987.
-     Llibre: “Columbretes”, Ludwig von Salvator, Ajuntament de Castello, 1990.
-     Llibre: “Leyendas y tradiciones”, José Soler Carnicer, Carena editors, Valencia, 2002.
-     Llibre: “Columbretes. Una mirada 100 anys després de Salvator.”, Xavi del Señor, Diputació de Castelló, 2003.
-     DVD: Documental “Columbretes. Paisaje humano de unas islas”. Noclafilms Producciones. Diputació de Castelló.
-     Llibre: “Paraísos naturales”, Enciclopedia visual de Castellón (II), Mediterráneo (PECSA), VVAA, Castello, 2005.
-     Llibre: “Cançoner de la nostra terra (60 cançons i una paella)”, Vicent Jaume Almela i Eixau, Ajuntament de Castello, 2007.
-     Catalecs i bolletins d’informacio sobre Columbretes, Generalitat Valenciana i Ministeri d’Agricultura i Peixca.

* Articul publicat en el llibret de la Gayata nº 1, Brancal de la Ciutat, de les Festes de la Magdalena de 2010.