Els cristians valencians que trobà JAUME I

1

I

Una volta Valencia deixà d’estar "sots senyoria de moros", per obra de Jaume I, començà una batalla legal per a decidir a quina provincia eclesiastica corresponia la seua adscripcio. Els pretenents, ho eren, en representacio de les dos principals provincies: per una banda el metropolita de Tarragona, Pere d’Albalat i per un atra el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada. La resolucio del proces judicial hauria d’adjudicar el dret a la "ordinatio ecclesiae valentinae".

En primera instancia, el papa Gregori IX, en document de 22 d’abril de 1239, decidí confiar la causa a tres juges delegats, especificant-los les seues atribucions. Durant el jui es barallaren tant el "dret de propietat", sobre la base de drets historics, com el "dret de possesió". Es de resenyar que Pere d’Albalat, sense renunciar a la defensa del "dret de propietat" incidix especialment en el "dret possesio". Este dret de possesio tenia dos importants aspectes: "possessionem presentem" i "possesionem antiquam".

Els procuradors de cada una de les parts, propongueren que es prenguera testimoni a persones que havien estat en la conquista de la ciutat. Nomes es conserven els testimonis de la part toledana, havent-se perdut els de la part de Tarragona.

L’obra magna sobre este proces la va escriure el doctor en historia Vicent Castell Maiques, es publicà en 1996 i porta per titul "Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246."

Anem a vore alguna de les declaracions:

"Ferrandus Petri, de Turolio, iudex et juratus Concilii, iuravit", es dir, jura Ferrandus Petri, de Terol, juge y jurat del Consell. Quan li pregunten sobre l’arquebisbe de Tarragona diu ("Et dixit"):"Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo", es dir que els valencians el tenien com el seu arquebisbe. Quan li pregunten de quina manera ho demostaven ("Quomodo") contesta: "Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias", es dir, que els "valentini", li exhibien reverencies, complien els seus preceptes, tant els clercs com els laics, i els clercs recebien de les seues mans les iglesies.

"Iohanes Pintor, de Turol, uxoratus, iuravit", es dir, jura Iohanes Pintor, de Terol, casat. Quan li pregunten que com sabia lo que acabava de respondre, ("Quomodo sciebat"), diu: "Quod quia <ipse>erat de regno Aragonie, et illi de Valentia servabant precepta eius", es dir, que aquells qui eren del regne d’Arago i aquells de Valencia, complien els seus preceptes.

D’estes dos declaracions, (una de les quals es feta per un juge), es despren l’existencia de cristians valencians en el mateix moment de la conquista. Mes encara, de sacerdots valencians als quals l’arquebisbe de Tarragona els entrega de les seues mans les iglesies.

Pero, no nomes els testics nos conten l’existencia d’eixos valencians. Tambe els subdelegats encarregats de fer els atestats sabien de la seua existencia segons es despren de les preguntes que fan. A Petrus Minor i a Garsias Ochoa els pregunten (Interrogatus) si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo", es dir si els valencians consideraven com arquebisbe seu al de Tarragona. A FFerrandus Petri, li pregunten si "illi qui erant Valentie obedirent ei tamquam archiepiscopo suo", es dir si aquells qui eren de Valencia li obedien com al seu arquebisbe. A Rodericus Munnoz, li pregunten si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei", es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien....

En 1997, es publicá en la "Revista de filología española" l’articul "Mozárabes de Valencia y <lengua mozárabe>"de Carmen Barceló. El "subtitul" de l’autora, "Universidad de Valencia", apunta a que es pensa que l’universitat de Valencia es ella, en evident analogia en la frase atribuida a Lluis XIV: "El estat soc yo", significativa d’un sentit patrimonial, tiranic i absolutiste. En la pagina 261 diu: "Tal y como ha sido señalado por diferentes autores, resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII....Tampoco hay testimonios en el pleito entre Toledo y Tarragona por el obispado de Valencia. ¿Será que no había?." I yo em pregunte ¿Sera que esta dona no llig? ¿Com es pot degradar algu fins al punt d’enrossinar-se en negar evidencies, perguent la vergonya a dir mentires? Si la ciencia es una aproximacio a la realitat a partir de fets objetius i accesibles a diferents observadors, obviar una realitat, no fent-la accesible, es tot lo contraria a fer ciencia. ¡I aço es lo que tenim ensenyant als nostres universitaris! Nomes ensenyen que dogmes, sense els quals la “paraeta” que tenen montada deixaria de ser el seu pesebre.

Per una atra banda, hem vist tambe que en una de les declaracions es diferencia entre aquells del "regno Aragonie", i aquells "de Valentia" o "valentini". Durant el proces, tambe apareixen catalans: "Qui, cum sint catalani et aragonensi...". Queda per tant demostrat, que en el moment de la conquista, existixen aragonesos, catalans i valencians. Aço posa de manifest l’engany masiu que va supondre en 1988 la "Comissió del 750 Aniversari del Naixement del Poble Valencia", que publicaren el llibre d’Arcadi Garcia Sanz "La Generalitat en els 750 anys d'historia del poble valenciá". Segons esta jama de manipuladors, els pobres "valentini" que hem citat, ni havien naixcut, ni tenien historia. Lo unic que s’havia d’haver celebrat es que fea 750 anys que Valencia havia deixat d’estar baix sobirania dels moros. No res mes.

Esta "ratzia" contra la historia, te una clara finalitat politica que tots coneguem. Quan els resultats d’una pretesa demostracio cientifica son un desficaci, no cal ni analisar els arguments. No hi han arguments que puguen demostrar l’inexistencia d’un poble valencià, en conciencia de llengua propia i en forta personalitat des dels origens. Si els arguments conduixen a eixa conclusio, son falsos arguments, perque contradiuen la realitat. Espere que siga de veres allo de que la veritat sempre sura, i que els falsaris paguen d’alguna manera el mal que estan fent.

2

 

II

El contingut del proces sobre la "ordinatio ecclesiae valentinae", conte molta mes informacio d’importancia per a la nostra historia.

Consta que no nomes hi havien cristians en la ciutat de Valencia. Tambe declararen testics que afirmaren que el primer bisbe d’Albarrasi, "Martinus" (1172-h. 1220) atenia als cristians d’Olocau i Almenara.

"Rodericus, archidiaconus de Alpont" declara que havia sentit que el bisbe "Martinus", qui era vicari del arquebisbe de Toledo i en nom d’eixa provincia, celebrava en Almenara i en Olocau. "...quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebavit in Almanara et in Alocau"

"Ffacundus, cantor de Alberrizino", afirma haver oït que el bisbe Martino, vicari de Toledo en uns atres que estaven en ell, celebraven en Olocau quan fon pres i quan tornà a Santa Maria d’Albarrasi, digué... "Quod audivit ab episcopo Martino, vicario domini Toletani in provincia Toletana, et ab aliis, qui cum eo erant, quod celebraverat in Alocau, quando captum fuit. Quando venit ad Sanctam Mariam de Alberrezino dixit..." Quan li pregunten que qui eren als qui els ho havia sentit "Qui erant a quibus audiverat", diu que a alguns coneixia i a uns atres no, pero que eren bons homens que venien de Valencia. "Quod quosdam cognoscebat, et quosdam non; set boni viri erant, et veniebant de Valentia."

En la minuta de l’argumentacio de Tarragona, feta per Vidal de Canyelles, un dels tres juges pontificis i bisbe d’Osca, treta del archiu de la catedral d’Osca (sign 9-239: nº de ficher 2445), pot llegir-se que "Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus". Es dir, que desde fea 50 anys, retors catalans celebraven en l’iglesia de Santa Maria de Valencia i administraven sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven. Lleopolt Penyarroja diu en "Cristianos bajo el islam" (p 212), que "El ejemplar del Archivo Vaticano, en cambio concreta diciendo que aquellos sacerdotes eran "vel catalani vel aragonenses" (catalans o aragonessos), expresión repetida poco después; "Alii quia viderunt capellanos catalanos vel aragonenses". Proseguix Vidal Canyelles, bisbe d’Osca, afirmant, que lo argumentat ha segut probat per els testics "ut hec omnia probantur per testes" ¿Qui podien ser eixos testics sino els "valentini" que ya hem conegut?.Tambe considera "probatur per testes", "...qua clerici, qui ibi administrabant a XL annis citra, erant ibi ex parte archiepiscopi Terrachonensis", es dir, que els retors que alli administraven desde fea 40 anys estaven alli de part del arquebisbe de Tarragona. Per desgracia, com ya s’ha dit, els atestats de la part de Tarragona no es troben o s’han perdut.

Segons hem vist, venien retors de fora per a atendre als cristians valencians, els "valentini" i ajudar als retors valencians, aquells "valentini" i "clerici" que "..recipiebant de manu eius ecclesias" (de mans de Pere d’Albalat). Hem llegit sobre l’existencia de l’iglesia de Sancta Marie Valentie, que sense dupte es la mateixa que es cita en una donacio que fa el Cit, en l’any 1098, en la qual es llig: "Donamus quoque prescripte sedi atque pontifici aliam almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis..." (Vore "Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez Pidal.). Del diploma es despren que l’iglesia es trobava extramurs, i Vicent Castell considera que s’ubicaria en Campanar. Durant el proces, tornem a sentir parlar d’ella, quan Petrus de Azagra diu: "Quod, tribes annis antequam Valentia caperetur, multi dicebant quod <episcopus Valentinus> erat suffraganeus Toletani, et multi, quod erat suffraganeus Terrachonensis. Et hoc audivit in heremo, et in populato, et in Podio Sancte Marie, prope Valentiam."

Anem ara a comentar alguna cosa sobre un atra iglesia que existia en Valencia en temps de la conquista: l’iglesia de Sant Vicent, en Rayosa.

3

Diu Carmen Barceló en la p 129 de "Minorías islámicas en el País Valenciano": "Todo esto permite suponer que Rayosa ya no era un arrabal poblado y que existían allí unas ruinas que los conquistadores identificaron con una iglesia, aunque por el hecho de ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones, parece evidente que allí no existía culto". Burns, un atre dels "factotums" del catalanisme, sense el grau d’histeria de l’anterior diu en la p 599 de "El Regne Croat de València" que "Pel 1238, Sant Vicent devia servir ja com a mesquita: segons les actes del judici entre Toledo i Tarragona, l’arquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa". I nos quedem a quadros, perque com els dos son tan, tan cientifics, ¿Com pot ser que Sant Vicent fora unes ruines i al mateix temps una mesquita?. Per a conciliar el "cientifisme", nomes cap ¡una mesquita en ruines!¡Quantes barbaritats se poden dir i queden escrites! La frase de "...ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones...", simplement es una mentira. La que diu que "...l’arquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa", una atra mentira, sobre tot perque si Burns s’haguera estudiat el proces, sabria que el primer que celebrà en Sant Vicent fon el bisbe d’Albarrasí i no l’arquebisbe de Tarragona.

Com no es el lloc per a entrar pormenorisadament en les declaracions de cada u dels testics, (cosa que feu Penyarroja en "Cristianos Bajo el Islam"), li pase la paraula a Vicent Castell Maiques, autor del "Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246.", qui en la p. 196 del llibre "En torno al 750 aniversario" deixà escrit: "No havent constancia expressa de que fora abans beneida -lo qual va ser preguntat a un testic-, es dona a entendre que no habia segut profanada i que en ella es mantenia cult permanent"

Per posar algun eixemple, "Sancius Munnoz", nos diu "Quod vidit episcopum <de Albarrazino> celebrantem missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie, et erant ibi milites armati ...", es dir que va vore al bisbe d’Albarrasí celebrant missa en l’iglesia de Sant Vicent, extramurs de Valencia, a on estaven militars armats. "Iohanes, Pintor" nos diu "Quod vidit episcopum de Albarracino celebrantem primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie", es dir que va vore al bisbe d’Albarrasí celebrant la primera missa en l’iglesia de Sant Vicent.

Celebrar missa en una iglesia, ¿Es celebrar missa en unes ruines?¿Haura viajat en el temps - cientificament, per supost- Carmen Barcelo, i sap mes que els que varen estar presents?¿Tindra poders paranormals? I es que s’agarra mes pronte a un mentiros que a un coixo!

 

www.inev.org
www.culturavalenciana.es