En el DGLIV de la RACV hi ha alguna cosa que revisar (I)

Manuel Gimeno el Mar, 06/09/2022 - 08:17
1

En les consultes fetes en els ultims temps al Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLlV) de la RACV m’he endut mes d’una sorpresa. Vaig a comentar algunes de les coses que he trobat en l’unica finalitat d’evitar males interpretacions i seguir potenciant la genuïna llengua valenciana, cosa que vinc fent des de fa mes de quaranta anys.

En primer lloc anem a vore –els destacats del text son meus– qué diu del verp ‘abaixar’: “v. intr. vulg. i ant. V. baixar”. Quan ferem el Diccionari Valencià-Castellà (RACV, 1992) ya es donà entrada a ‘abaixar’ remetent-lo a ‘baixar’. En la meua opinio, aço no degue resoldre’s d’esta manera, perque, com ara vorem, els dos termens estan al mateix nivell, i aixina hauria d’haver-se valorat. Pero que, ademes, ara siga considerat ‘abaixar’ com a vulgar i antic tampoc crec que siga la millor decisio.

Estem davant d’un verp que trobem en tota l’epoca classica (Bernat Oliver, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Isabel de Villena…) i posteriorment, convivint perfectament en ‘baixar’. En el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) figuren ‘baixar’ i ‘abaixar’ com a sinonims i en pla d’igualtat. El Diccionari normatiu valencià (DNV) de la AVLl tambe els considera sinonims, sense que cap d’ells remeta a l’atre. Estant davant d’una forma verbal historica –i vivissima actualment– no veig cap de rao per a no conferir-li el mateix estatus que a ‘baixar’, en la que seguix convivint sense problema.

Una atra qüestio que em sorprengue fon la consideracio que s’havia fet dels vocables ‘davallar’ i ‘devallar’. Fiu una consulta, en giner de 2021, i em trobi en que en l’entrada de ‘devallar’ posava: “v. inr. var. form. V. davallar”, lo que vol dir que ‘devallar’ era considerada nomes com a variant formal i la bona de veres era ‘davallar’.

Aço no s’havia definit aixina en el diccionari de 1992, perque sempre haviem tengut clar que la forma valenciana, des de temps immemorials, era ‘devallar’. Nomes consultant tota la documentacio de l’epoca classica apareixen centenars d’eixemples de ‘devallar’ i cap de ‘davallar’. Hem de tindre en conte tambe que ‘davallar’ es la foma que arreplega el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, per aço encara es mes dificil d’explicar la consideracio feta en el DGLlV.

Aço pogue dur a que en “L’Observatori de la llengua valenciana”, en motiu del 9 d’octubre (i) de 2019, es publicara el “Vocabulari del 9 d’octubre”i, en el qual podem llegir:

Davallada s.f. Acte de davallar la Real Senyera.

 [davaʎá]

 Davallar (Compost de la preposicio de i avallar.)

 [davaʎar]v. trans. Descendir o baixar alguna cosa a un nivell o a una  localisacio inferior.   

Donant com a bones –com es pot comprovar– ‘davallar’ i ‘davallada’, en detriment de les genuïnes ‘devallar’ i ‘devallada’.

Pero no acaba aci la cosa, perque quan anava a escriure sobre esta qüestio (10-7-2022) torni a consultar el diccionari i vaig vore que havia canviat la situacio: “davallar.v. intr. var. form. V. devallar”. Ara es donava preferencia a ‘devallar’ pero seguia mantenint-se ‘davallar’. Se pot pensar que s’havia corregit l’error, pero seguixc sense explicar-me per qué continua figurant en el repertori lexic la forma ‘davallar’ que nomes la trobem en els diccionaris catalans i en els catalanisats. ¿Qué pinta ‘davallar’ en el DGLlV? No ho acabe d’entendre.

Passem a una atra qüestio. En el diccionari de 1992, incomprensiblement, entraren junt en ‘fascisme’ i ‘fasciste’, les que no degueren d’entrar mai: ‘feixisme’ i ‘feixiste’ (no es tracta de buscar justificacions, pero la realitat es que arribaren a constituir-se quatre o cinc grups per a treballar en el diccionari i no tots els components tenien la mateixa preparacio ni els mateixos coneiximents de llengua). Consultant ara el DGLlV comprove que ya no figura ‘feixiste’, pero encara es manté ‘feixisme’:

 “feixisme, -es.

 s. m. V. fascisme i derivats.

Observacions/documentació: Se tracta d’un intent d’adaptar l’italianisme modern fascismo com si d’una forma patrimonial se tractara, quan no ho és”.

Estic totalment d’acort en lo que es diu en ‘observacions’, pero mantindre en el diccionari una forma que Fabra et alii s’inventen, que figura en tots els diccionaris catalans, i que els valencians no hem dit mai, no crec que ajude gens a marcar –com molt be aconsellava Fishman– les diferencies reals entre llengües.

Els termens als que fare mencio ara son ‘canastra’ i ‘canasta’, dels que he de dir que quan elaborarem el diccionari Valencià-Castellà de 1992, donarem entrada nomes a ‘canastra’, ‘canasta’ no degue considerar-se forma valenciana. Ara, consultant el DGLlV, constate que figura ‘canasta’ com a forma prioritaria, i en ‘canastra’ llegim: “s.f.var. form. inus. V. canasta i derivats”. Rebaixar-la i calificar-la com a “variant formal inusual” no ho acabe de vore.

El DCVB dona les dos formes en la mateixa entrada: “Canastra o canasta”. Es pot supondre que li degueren de donar preferencia a “canastra” perque la posen en primer lloc, pero en qualsevol cas les presenten com a sinonimes i en una consideracio pareguda.

Personalment he de dir que nomes conec les sinonimes ‘cistella’ i ‘canastra’, ‘canasta’ no l’he oida mai. I com encara tinc prou bona memoria, m’enrecorde perfectament quan anava a Alfafar –poble de mos pares–, a casa ma tia, oir en mes d’una ocasio frases com esta: “Dona-li la canastreta a la chiqueta i que s’acoste a la tenda a per l’encomanda”. En aço vullc dir que ‘canastra’ i, sobre tot, el diminutiu ‘canastreta’, estaven ben vius en els anys xixanta-setanta del segle passat, i ara, estic segur que, com a minim, entre la gent major dels pobles de la part sur de l’Horta de Valencia seguix viva eixa paraula a la que li hauriem de donar, sense dubte, carta de naturalea, com ferem en 1992.

Per tant, quan en l’entrada de ‘canasta’, en el DGLlV, llegim: “La variant inusual canastra no té tradició escrita ni oral”, no deixa de sorprendre’m, perque si no s’ha trobat –no vol dir que no existixca– documentacio antiga en la que aparega el terme en qüestio –de ‘canasta’ tampoc se n’ha trobat massa–, lo ben cert es que, com acabe de dir, es tracta d’una forma valenciana viva, encara que puga estar en regressio, i que s’hauria de recuperar. A mi em remet a la meua infancia i, per tant, soc testimoni directe de la seua existencia.

Fa temps que volia haver escrit per a posar damunt la taula els dos adverbis següents: ‘potser’ i ‘sobretot’. En el diccionari de 1992 es varen ‘colar’ inexplicablement, pero no vaig ara a tornar sobre cóm i per qué pogueren entrar.

Si qüestione absolutament la forma d’escriure’ls –junts– es perque no hi ha, des del meu punt de vista, la mes minima justificacio per a seguir fent-ho aixina. Yo ya fa anys que els escric separats.

Comencem per ‘potser’, tal com figura en el DGLlV, per a dir que no s’ha escrit mai junt. Consultant la documentacio valenciana historica sempre trobem escrit ‘pot esser’, variant mes arcaica, o ‘pot ser’.

Vejam uns eixemples –prou ilustratius– que apareixen en les poesies d’Ausias March: “car home pec no pot ser fin amant”(ii), “e per Amor pot ser hom ignoscents”(iii), “com del infern un. arma .n pot ser tolta”(iv).

Des dels documents valencians mes antics, les obres classiques del ss. XIV i XV, les dels grans autors del s. XVI, com es el cas de Joan Timoneda, fins a la fi del s. XIX sempre apareix escrit separat.

A partir d’ahí, des de la Renaixença, ya sabem les influencies d’a on vingueren per a que s’escomençara a escriure junt, pero en la meua opinio no te trellat escriure ‘potser’ des del punt de vista que es vullga. Si abans Lo Rat Penat de l’epoca de Carles Salvador, que seguia les normes fabrianes, i ara la AVLl, que actua al diktat de l’IEC, han prescrit ‘potser’ es problema d’ells. Des del valencianisme d’estricta obediencia valenciana no podem concedir ni un pam de terreny, per aço hauriem de tindre clar que est adverbi (escrit junt) entrà en el diccionari per inercia, pero no te cap de sentit que seguixca formant part del repertori lexic del DGLlV.

 

iFont: https://observatoridelallenguavalenciana.org/recomanacio/vocabulari-del-9-doctubre/ [consulta :10-1-2021].
ii March, Ausias, Poesies, “Els nostres classics”, vol. II, Barcelona, Barcino, 1952, p. 26.
iii Ibid., p. 38.
iv Ibid., p. 56.

 Imagens: culturavalenciana.es

Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)

 

flecha arriba