LA MENTIRA SOBRE "Els fundadors del Regne de Valencia" (i 2)

1

III

Continuant possant de manifest tant l’incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l’articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano, “Petri de Cabeçon, “Bernardo de Roma, o “Gomicio de Soria. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste o “Berengarius de Montpao, dertusensis, vegem que el toponim no referix a l’orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d’un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana” que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem aJuan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l’aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d’Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de l’epoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d’ells, mantindrien les seuen propietats, llevat d’alguns, que per una necesaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

2

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l’any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d'occitans segurs es insignificant” (p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una «València occitana» ni d'altres orígens «foscos» o «amagats».”(p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en l’apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l’Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l’occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s'assemblen, sobretot en l'època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d'arribar a destriar l'una de l'altra)” Pero Burns, en la p.229 de "El Regne Croat de València", parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l’havien acompanyat a la croada valenciana i s’havien quedat per instal·lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada.”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts, En la p.330 de la "Historia de la literatura española" de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d’orige, vinguts directament, o indirectament d’unes atres regions d’Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

3

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en les dos parts precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà ¿I d’a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l’angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l’escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d’esta regio un important lloc d’atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d’ells d’atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”. De l’estudi de 15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s’alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l’area Mediterranea durant diferents periodos historics”

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l’atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d’impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d’aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.

 

IV

L’ardua faena de Guinot espigolant catalans i traguent-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olga a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s’ha de trobar justificacio, com siga, al dogma de partida.

I anem a vore mes proves que invaliden el dogma. De la ponencia “Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV”, del XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, a carrec de Antonio José Mira Jódar de l’Universitat de Valencia extraguem que de l’estudi de la “rica documentación de carácter notarial conservada”, de la primera mitat del XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l’arc de relacions comercials es: “En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30 %): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida "ruta de las islas", que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27 %). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14 %).20 Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudades de Barcelona y Girona)” Es dir, quan les relacions comercials havien d’haver segut fluidissimes i “naturals” pels vinculs familiars i d’orige (segons Guinot el 80% de “fundadors” eren catalans), va i resulta que les relacions comercials en els catalans es poden calificar ¡d’inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans son ¡mes forta es la baquinada!

4

Hem de coneixer, que la repoblacio de Valencia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. (pp.85-86 de “Colección de documentos inéditos para la historia de España”) En l’any 1270, el rei Jaume es queixava de que el numero de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d’haver segut 100.000: “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d'omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” (Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341). Com un numero tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en “El regne croat de València”, diu que el rei en Jaume es referix a caps de familia, rao per lo qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons aixo no s’entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son mes que 100.000. I si pensem que els 100.000 tambe hem de multiplicarlos per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Arago i Catalunya, respecte de la demografía de les quals diu Guinot: la població d'ambdós països no arribava al mig milió d'habitants” I tornem a lo de sempre: ¿Cuantes idiotades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d’Escolano “Decadas de la Historia de Valencia”, pres de la cronica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l’any 1275, traduït del llati, que diu: “…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.” Es coneguda l’alta freqüencia de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.

5

Referent a demografia, es interessant coneixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valencia. Y en l’anterior, practicament un 50%. En el s VIII, nomes un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories “repobladores” dels catalanistes, ¿A on esta la poblacio autoctona? L’Enciclopedia Catalana, diu d’El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, “va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres”. ¿Hem de creurenos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valencia i segon alguns (Muntaner) inclus Murcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gabies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el minim soport i ultimament han segut desacreditades per la genetica.

6

Una ultima pinzellada d’un tema relacionat en la genetica, es el de l’index cefalic. Es calcula per la relacio entre l’amplaria i la llargaria maxima del cap. Del “Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz” (Madrid 1894), s’extrau que les tres provincies valencianes, son les uniques d’Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres provincies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre provincies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres provincies que fiten en el Regne de Valencia Conca, Albacete i Murcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l’any 2002, l’articul “A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited” de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz trobà que “Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters” es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genetic relativament alt.

Com hem vist, els “coneiximents” de Guinot, del sigle passat, s’han convertit en aigua passada (i bruta per l’intent de manipulacio que amaguen). La genetica del s. XXI, li ha pegat un bon carchot ¿Informarà als seus alumnes dels nous coneiximents”. Ho dubte.

I a modo de conclusio, i per a tancar esta serie d’articuls, contestem a la pregunta ¿D’a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiriem del homens del paleolitic que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels homens del postpaleolitic que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels homens del neolitic que imprimiren ceramica en la Cova de l’Or, dels homens del eneolitic que feen figures antropomorfiques en la Cova de la Pastora, dels homens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels homens de l’edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l’influencia fenicia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d’Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia, dels pocs araps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la peninsula el 711, de la minoria de “conquistadors” que vingueren en Jaume I i es quedaren aci, (navarros, aragonesos, lleitadans, catalans, occitans…) i de tots els que historicament han vingut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits nomes en la condicio de respectar als valencians.

7

 

www.culturavalenciana.es
www.inev.org