L’Algemia Valenciana (II). TESTIMONIS SOBRE L’US del ROMANÇ (VII)

La convivencia entre l’arap i el romanç feu que l’arap estiguera afectat de romancismes de la mateixa manera que el castellà que es parla en Valencia te valencianismes. Esta influencia fon tan important, que podia fer irreconeixible l’arap. La poblacio autoctona devia parlar-lo tan malament, que als arabofons forasters els costava entendre’l, com a un castellà li vindria justet entendre, que un valencià li diguera per eixemple, -ho he sentit-, que no beguera en una font “porque la llepan toda los gossos”.

L’any 941, Abu Ali al-Qali, gramatic de Bagdad, aplegà a Cordova convidat pel fill d’Abd al-Rhaman III. Abu Ali deixà constancia de que en el nort d’Africa li costava d’entendre als arabofons, afegint “que a ese paso tendría que recurrir a un intérprete cuando estuviera en Córdoba (p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996, per Joaquín Vallvé).

Perque recordem que en el nort d’Africa tambe es parlà en llati per haver format part de l’imperi romà. Al-Muqaddasi, en la seua obra “Kitab ahsan at-taqasim” (955), feu un recorregut per la situacio llingüistica dels països musulmans, dient dels habitants del Magrib, a on incloia “Norte de África y al-Andalus”, que “hablan otra lengua derivada del latín (Joaquín Vallvé en p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996). A mitan del s. XII, en Gafsa, al sur de Tunis, es parlava un romanç evolucinat del llati de l’antiga provincia romana de Africa, al qual el ceuti al-Idrisi nomenà al-latini al-ifriqi en el “Llibre de Roger” o “Diversio per a qui desige recorrer el mon”, que dedicà l’any 1154 a Roger II de Sicilia (p 479 “Al-Andalus” -1956).

2

L’influencia del romanç sobre l’arap de la poblacio, habia de ser tan important, que Ibn Hazm (994-1064) escrigue que “quien oye la lengua de los habitantes de Fahs al-Ballut, -que está a la distancia de una sola noche de Córdoba-, casi llega a decir que es otra lengua distinta de la de los habitantes de Córdoba…”. Recordem que Ibn Hawqal havia escrit que “la población de Córdoba hablaba en la capital del Califato los dos idiomas, el árabe y la lengua ajamiyya –romance-”, mentres que el propi Ibn Hazm, dia de la gent de Fahs al-Ballut, que “ignoran el dialecto románico (latiniyya) -tanto las mujeres como los hombres-”. El mateix Ibn Hazm deixava constancia de les alteracions de l’arap dient que “el vulgo altera a veces las palabras de la lengua árabe apartándose de la raíz originaria de la voz, que resulta ser ya otra lengua sin discusión…”.

L’arap cult havia donat pas a distintes llengues, com el llati cult cedia el pas a diferents llengues romances. En el sigle XIII, en la Murcia acabada de conquistar, Ibn Rashiq al-Taglibi al-Mursi mantingue una polemica en un monge cristià “que venía de Marrakush (min bilad Marrakush)”, en relacio a l’inimitabilitat de l’Alcorà. El monge li digue que en el pas dels anys, “la lengua culta de los árabes entró en decadencia y quedó enteramente corrompida. Mes avant encara, Ibn Jaldun (1332 -1406) insisti sobre el tema, quan en el seu llibre “Al-Muqaddimah”, parlant sobre “los árabes de España” escrigue que “Todos los habitantes de aquellas diversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua de Módar, así como difieren unos de otros (p. 1040 de “Introducción a la historia universal” de Elías Trabulse).

L’influencia de les llengues romances que parlava la major part del poble autocton, sobre l’arap de les classes dominants, fon un fet criticat per certs escritors musulmans filoaraps, que calificaren a les llengues romances com a “pesades”, “grosseres”, “pobres”, “necessitades”…, enfrontant-les a una pretesa superioritat de l’arap.

L ‘any 1055, Abu l-Asbag ibn Arqam, secretari d’Ali de Denia, creuà correspondencia en el califa d’Egipte. Parlant dels “senyors” musulmans de la classe alta de Denia, digue que eren amamantados por los no árabes, acusant-los de “trabar conversación con pesadas lenguas, insistint en el tema dient que “traban conversación con la lengua más grosera, y piden de mamar a un tosco griterío”. (pp 273-274 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de E. Lapiedra).

3

Abu at-Tayyib Abd al-Munim (m.1099), que vingue de Qayrawan (Tunicia) i s’establi per territori valencià, contestà a la risala del coetaneu Ibn Garsiya, que comentarem en “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”, parlant de “la incapacidad en la naturaleza de los ayam para las medidas porque sus lenguas son pobres y necesitadas, frente a la riqueza y los recursos de la lengua árabe (p 279 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de E. Lapiedra).

Tenim eixemples de refutacions a Ibn Garsiya, que continuaven fent-li passats mes de 100 anys de la seua “risala”. Abu Yahya ibn Masada, de la cort almohade l’interrogava: ¿Perfeccionares la teua inteligencia havent parlat en la teua llengua defectuosa i balbuceig estranger? Dius que es producte dels valents parlars de llengues estrangeres. Si, en efecte, dels tartamuts que tenen impediment en el parlar”. Yusuf ibn al-Sayj al-Balawi (1132-1207) de Malaga, dia d’Ibn Garsiya que “Per la seua naturalea perversa, tensà la seua llengua tartamuda i barbara per a dir qualsevol vergonyosa paraula que poguera pronunciar” (“The Shu’ubiyya in al-Andalus: the risala of Ibn García” de James T. Monroe).

4

Moseh b. Ezra (1055-1135) en el “Kitab al-muhadara” dia que “Nuestra lengua ha llamado tartamudos a los que no eran elocuentes: “Y la lengua de los tartamudos (ilgim) hablará enseguida claramente”. Abú al-Walid ibn Yanáh —bendita sea su memoria— dijo: “Son los que hablan incorrectamente”. En hebreu devia haver un concepte similar. Yehudah Ben Samuel Halevi (1070/75-c.1141) exclama “¡Lengua escogida! ¿Qué tienes en común con tartamudos?”.

Finalment, aportem dos eixemples d’autors que reconegueren l’influencia del romanç sobre l’arap escrit i parlat. Es tracta d’ibn Sida i d’ibn Mutanna.

Ibn Sida (1007-1066), que estigue al servici d’Ali de Denia, demanà disculpes pels erros que haguera comes escriguent el “Kitab al-Muxassas” en arap, preguntant-se: “fa-kayfa bi ma’a ta’axxuri awani wa-bu’di makani wa-musahabati li-l-ajam, que l’arabiste Ribera traduí com ¿Y cómo no he de cometerlos yo, si escribo en tiempos tan alejados (de cuando el árabe se hablaba con pureza) y teniendo que vivir con personas que hablan romance?. (p 16 de “Love songs from al-Andalus: history, structure, and meaning of the  kharja” de Otto Zwartjes -1997).

5

El cortesà toledà Abu-l-Mutarrif b. Mutanna (m. 1063), justificava l’arap incorrecte dels que el parlaven, en que eren veïns de “masses” d’ayam o parlants de romanç.- “Arent we, people of this peninsula which is far away the best nations, neighbouring the non-Arab (al-‘ajam) masses, aren’t we the worthiest of excuse for (our) incorrect speaking (…)?”- Afegia que els fills dels nobles musulmans, es criaven en dides que a soles els parlaven en romanç “Because, isn’t it tru that since one of the sons of your nobility starts to hear when he is born (…) he does not hear but the words of a despicable, Romance speaking (a’jamiyya) simple minded slave woman….” (p 360 del vol 1 de “A coparative history of literatures in the Iberian Peninsula”).

En el present articul, hem comprovat que l’efecte de les llengues romances sobre l’arap, feu aplegar el punt de que es parlara de distints “idiomas propios”, que diferien de l’arap “así como difieren unos de otros”. Podria ser que lo unic tingueren d’arap eixos “idiomas propios” foren els arabismes, encara que, sobre tot alguns filoaraps proxims al poder, es preocuparen per adquirir o mantindre uns certs coneiximents d’arap, inexorablement influits pels romancismes. Comprovem que la cita de Ibn Sida, en la qual s’han enrossinat alguns catalans i acatalanats perque el dogma els obligava a combatir-la, no es mes que una entre les milantamil que demostren exactament lo mateix. Si han de “interpretar” totes elles, per a intentar convencer-nos de que diuen lo contrari de lo que diuen, ya tenen faena. ¿No els seria mes facil, tirar d’una volta al sac del rebuig, el fals dogma que els sustenta?

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.