UNA FALSA reliquia

1

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia I

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de relíquies que son entregades a les iglésies, sense importar molt ni la seua procedència, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'época), conseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos pròxims (eren temps on proliferaven la construcció massiva d'iglésies), i d'una atra, i en funció del tipo de relíquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplació de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

A manera d'eixemple, nos trobem que, sense tindre constància per part de l'Evangeli de mal formacions congènites de Jesús o dels apòstols, es relacionen tres prepucis de Crist: en Anvers, Hildesheim i Santiago de Compostela. De Sant Joan Baptiste s'han arribat a contabilisar mes de 60 dits (entre ells 11 índexs) en diverses iglésies i convents europeus, 7 caps de sant Felip, 17 braços de sant Andreu, o les mes de 500 dents de santa Apolonia, en França.

També son curioses les llentilles i pa sobrants de “l’Últim Sopar” en el Sancta Sanctorum de Roma, o la cua de l'aca que va portar a Jesús, en el Museu de Prehistòria Contemporànea.

Encara que pot ser, les relíquies mes extraordinàries d'esta enumeració que podria ser inacabable, siguen el “sospir” de Sant Josep, que es troba en una botella depositada per un àngel en una iglésia pròxima a Blois i conservada ara en el Sancta Santorum del Vaticà, o el portentós estornut de l'Esperit Sant, que guardat també en una botella es venerava en l'iglésia de Sant Frontino i que hui està, també, en el Sancta Sanctorum.

2

La catedral de Valéncia es rica en la colecció de relíquies, pero per a no cansar al llector i posar alguna referència de les que es conserven en la nostra Comunitat, només indicar que en Lliria tenim plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.

Pero parlant de falses relíquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants “exhibix” el Museu Històric Municipal de l'Ajuntament de Valéncia.

Entre les “perles” expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquista en el fre i espola, encara que de totes estes relíquies la que se’n porta la palma es el famós, i hui emblema dels catalanistes, “Peno de la Conquista”.

De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l’insistència dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasió en motiu de l'Any de Jaume I), el “Peno de la Conquista” com a emblema nacional dels valencians, en contraposició de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el “Peno”, es mes fals que les plomes dels arcàngels Gabriel i Miquel.

Encara que en atres artículs incidirem en l’impossibilitat històrica de que la relíquia exposta fora la que issaren els moros en la torre d'Ali Bufat (després del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigiós Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valéncia, Tom de la província de Valencia, p.550: “...no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI”.

3

Les afirmacions de Roc Chabàs, i la de tants atres investigadors, hagueren quedat confirmades ademés de històricament, científicament, d'haver-se completat les proves oportunes.

M'explique. Era principis dels anys 90, quan la regidora de l'Ajuntament de Valéncia Ma Dolores García Broch, fidel a la promesa electoral (cosa inèdita en la classe política), li va demanar ajuda al gran valencianiste i llavors president del Colege de l'Art Major de la Seda, Edison Valls, l'assessorament tècnic per a, d'una vegada per sempre, desmontar la falàcia del Peno.

Edison va contactar en els millors experts del textil, en la vila d’Alcoy. Sense entrar ni en qüestions polítiques ni culturals, i cenyint-se exclusivament a la seua professionalitat, ya a simple vista van detectar els tècnics que, el “torçut dels draps” no corresponien a l'época del supost orige del Peno (S. XIII), sino mes be al XV. Se'ls va propondre la realisació de la prova del Carboní 14, per a determinar la seua data exacta, descartant-la els experts, ya que van concloure que era molt mes rigorosa, per a este cas per la seua precisió, la prova del Polen.

4

Ma Dolores García Broch, i en ella tots els valencians que no volen conviure en falses mentires que denigren al nostre poble, va vore trencat el seu propòsit quan va rebre la prohibició contundent de seguir en l’investigació per part del seu president de partit (UV) i tinent alcalde, Vicente Gónzalez Lizondo.

La raó, encara que incompressible, era molt senzilla: UV estava negociant, en eixe moment, en diversos partits, entre ells els de tall catalaniste liderats per Rafael Blasco i Pepa Chesa; i un dels requisits “indispensables” per a que fructificara el mateix, era la paralisació de l’investigació del Peno.

Poc de temps després es firmaven les “Bases mínimes per a una Convergència Valenciana”. L'escandol que va provocar la filtració i denuncia de les “Bases”, redactades en perfecte català, va abortar este proyecte polític antinatural.

A la prensa va transcendir (i aixina es va publicar) que, no es podia realisar la prova al Peno davant de l’impossibilitat de trobar la “clau” de l'urna a on es conserva, quan la realitat es que no es necessita cap clau, ya que s'obri per darrere de la vitrina.

A García Broch, l’encabotament en ser lleal al seu poble, li va costar patir un calvari en el seu partit, i els valencians nos quedarem sense la prova científica, encara que tenim les històriques que son igual de rotundes i contundents per a demostrar la falsetat de la relíquia del Peno.

 

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia II

Abans d'entrar en Valéncia, el rei Jaume I havia pactat en el rei Zayyan, a traves del raiç Abulhamalet, la rendició de Valéncia a la seua persona, que no a l'eixercit, per a desgracia, especialment, dels aragonesos.

5

Segons la tradició, els moros van penjar en la torre d'Ali Bufat (després del Temple) un drap (“tres tiras improvisadas de burdo paño –poblament de la gualdrapa de algún caballo árabe”, segons F. Juanto Manrique, Bandera del Regne de Valéncia, p. 1, imitant la senyera real, com a prova de rendició i a la vegada, com hem dit, com a avís que eixe territori no es podia saquejar per les tropes per acatament al rei.

El capítul 282 del Llibre dels Fets ho narra ací: envia'm a dir al rey e raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal no•ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que•ls playa. E nos fom en la rambla, entre'l reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta.

Mai mes es va saber d'aquell drap (alguns el situen en Daroca, encara que lo mes provable, com vorem, es que tampoc siga al que nos estem referint), hasda que el contador de faules Pere Antoni Beuter (també es va inventar la de les barres de Wifredo el Vellós, com relatarem en estes mateixes pagines, LP, 17 i 18 /8/0 encarregat en el segon centenari (153 de fer el tradicional Sermó de la Conquista, assegura que, el Peno que en aquell moment es conservava en l'iglésia de Sant Vicent de la Roqueta, es el mateix que issaren els moros en la capitulació de Valéncia.

6

Cent anys després, en motiu del tercer centenari, el Justícia Criminal, segurament en millors mijos científics dels que hui dispon el CSI (si no, no es compren), va despenjar el Peno i va assegurar que era l'autèntic donat el seu aspecte vell. ¡Una prova irrefutable per a certificar la seua autenticitat! I Horatio, el de la serie, sense enterar-se.

Allí va permanéixer fins al sigle XIX que, en la desamortisació dels bens de l'Iglésia, va passar a la Casa de la Ciutat i en 1855 es va traslladar a l'actual Ajuntament.

Els catalanistes han vist en este fals Peno un símbol per a identificar-se en els catalans, en contraposició de nostra Real Senyera, en un clar intent de divisió dels valencians. D'ahí que determinats crepúsculs desorientats i desinformats intenten per tots els mijos el seu reconeiximent a nivell oficial.

Pero, ¿es possible que eixe tros de drap blanc –en el pas del temps les franges blanques han adquirit un to groc que li dona un aspecte de mes “autèntic”- sobre el qual es pintaren les quatre barres rojes, retallat per dalt (l'historiador Antoni Atienza, en el seu extraordinari llibre La Real Senyera, p. 48, diu que el motiu que estiga retallat pot ser perque: la bandera primitiva estiguera molt desfeta, o que portara inscripcions o pintures per ser una bandera gremial, o inclús que duguera una franja blava en una corona o un rat penat pintat. Y que deixaren les barres a soles, perque eren l’emblema del rei d’Espanya d’eixa época...) i l'inscripció en castellà “Año 1238”, siga lo que conta la tradició ficaren els moros com a prova de rendició? ¡Puix no! Anem analisar que, lo mes prop que ha estat la falsa relíquia del Peno que expon sense rubor l'Ajuntament de Valéncia del rei en Jaume, es el dia que la ficaren sobre l'ataüt de les supostes restes de nostre monarca (es ficaren aleatòriament en funció de la seua altura, etc., després del l'espoli del sigle XIX, i com no casaven, l'abat del moment ho certicà en un “yo t'absolvo” al tècnic encarregat de “quadrar” els ossos) en 1952 quan varen ser retornades les “seues” despulles des de la catedral de Tarragona al monasteri de Poblet.

7

Diem al principi que, com a prova de rendició al rei, que no a l'eixercit d'acort en lo pactat, els moros penjaren en la torre d'Aií Bufat, la senyera real, com descriu la “Crònica”. I, ¿quina era la senyera real? Tots els documents, aixina com els historiadors que no han patit cap insolació en l'Ampurdà, certifiquen que l'ensenya real, només tenia dos franges rojes: Jaume I tenia, com a ensenya seua personal, una bandera de cinc barres, tres grogues i dos roges, o si es preferix, dos batons rojos en camp d’or. Eixa era la bandera de Jaume I. (A. Atienza, p. 42).

8

Si que es cert que, en aquells temps, es poden observar en distintes representacions banderes en dos, tres, quatre, nou i inclús dotze barres, pero això es degut a que en el sigle XIII (no es va regular hasda Pere II de Valéncia, com vorem) encara no estaven definides les quatre barres. Pero lo que si es paradòxic es que, a Jaume I, sempre se l'identifique i represente en dos.

No obstant, i per que no hi haja dubtes, anem a analisar documents que ho acrediten.

Tots els experts coincidixen en que les pintures del Castell d'Alcanyis son de la mateixa época de la conquista, es mes, l'immensa majoria interpreten que representen la reconquistà de Valéncia (hi ha alguna excepció que planteja que podria ser l'entrada del monarca en la pròpia ciutat amurallada d'Alcanyis). Indistintament que siga l'entrada a Alcanyis o a Valéncia, observant la pintura es detecta que, entre totes les banderes de diverses barres que es refleixen, just el peo que va al costat del rei (està mirant-lo directament de forma reverencial), porta el seu estandart personal, en dos barres.

García Moya en el seu magnífic llibre, tantes voltes comentat i que, incomprensiblement, l'Ajuntament de Valéncia no ha tornat a reeditar (magnifica ocasió perduda aprofitant este any de celebracions): Tratat de la Real Senyera, nos aporta multitut de testimonis (proves), com analisarem, entre atres, esta que especifica que: “Uno de los pocos retratos efectuados en vida de Jaume I, es en las “Cántigas de Santa María” de 1260, en el que aparecen tanto en su traje real como en su trono las dos barras. La pintura fue encargada y supervisada por Alfonso X el Sabio (rey de Castilla y yerno del Conqueridor). El cual no sólo conocía el ceremonial aragonés, sino también la heráldica de su suegro” (p. 122).

9

 

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia III

En motiu de 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, l'agencia Anna-noticies arreplegava l’iniciativa del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), en el que, entre atres coses, li demanava a l'Ajuntament de Valéncia: “en faça teixir una rèplica (del Peno) i que s'exhibixca als edificis públics”. També proponia que l'Ajuntament “edite material didàctic per explicar als ciutadans que és el Peno”.

D'estes peticions, la primera part, després de lo ya manifestat, no mereix comentaris, pero si de la segona part. No sols es que estic a favor que es faça material didàctic per a explicar als ciutadans, sino que ademés, el Consistori te l'obligació d'especificar que es tracta d'una falsa relíquia, per a que ningú, pero sobre tot els alumnes que visiten el Museu, se deixen enganyar per algún desaprensiu acompanyant. Aixina quant se'ls convide des d'una determinada uep a votar les “maravelles valencianes” (patrocinanat, entre atres, com no, per l’AVL), i vegen que entre les propostes està el Peno, pensaren que eixa broma només pot eixir d'algú que faça gala de la segon part del nom de la Torre a on es va penjar: Ali Bufat.

Ya hem comentat que Jaume I tenia, com a ensenya seua personal, una bandera de cinc barres, tres grogues i dos roges, per lo tant, el fals Peno no podria ser una copia de la senyera real, ya que fins que Pere II de Valéncia, el del Punayalet (el Cerimonios), en 1360 fixa en quatre el número de barres, es representen en dos.

“En els sagells reals, durant els sigles XIII al XIV, no va existir uniformitat sobre el número de barres; encara que l'autèntica senyal real és usada per tots els sobirans de l'época. Jaume I, va deixar un eixemplar perfecte de sagell real en plom (any 1266) en la seua image en l'anvers, seguint models iconógraf presos de figures d'antics emperadors romans – sedent, coronat i empunyant l'espasa -; en el revers, el Conquistador a cavall en l'escut de dos barres sobre tres. El sagell, conservat en l'Archiu Municipal de Valéncia, pender del Privilegi Real número 25”. (García Moya, p. 112).

Una prova més de la continuïtat dels dos barres, després de Jaume I, és la següent: “Pedro el Gran, rei de Valéncia i Sicília mostra en el seu escut la señal real de dos barres. Còdex miniado “Privilegis de la feliç Ciutat de Palermo”.

10

En ell s’observa a “Pedro II mostrant en actitut sobirana l'escut del seu nou regne: dos àguiles –chafades heràldiques de l'anterior senyor de l'illa, el germà Manfredo de Saubia, emparentat en els Hohenstaaufen-, i dos barres roges sobre tres d'or” (García Moya, 111).

Encara que, com hem dit, dasta 1360 no queden fixades els cuatre agranes, molts són els casos que seguixen apareguent dos. Per eixemple, en el quadro “El Centenar de la Ploma”, pintat per Marzal de Sax en 1407, i que desgraciadament és troba en el Victòria and Albert de Londres.

Tant es aixina que, García Moya conta en el seu magnífic llibre la següent anécdota: “En 1414, en la correspondència entre Fernando I y el Bayle, hay un encargo de tejidos rojos y amarillos que “sien d’armes reals.

No tendría muy claro si eran dos o cuatro las barras para la enseña real cuando le pide aclaraciones: “¿Cuántas barras serán las rojas y cuántas las amarillas. Y qué ancho cada una de las barras” (ACA, Reg. 2, 404; f. 55v.).

¿I en el Regne de Valéncia quantes barres tenien? ¿Quatre, com el fals Peno, i com diuen els catalanistes? Puix no! El Memorial de Consells, anys 1375 a1383, núm. 17, arreplega la concessió de Pere II de Valéncia, a nostre Regne en 1377, especificant perfectament com naix la Real Senyera com a símbol nacional de tots els valencians, i no com interessadament per a confrontar-mos, volen alguns fer que siga únicament de la ciutat de Valéncia. Inicialment el símbols de Valéncia eren “senyal de edificis a forma de una ciutat”, la ciutat fortificada sobre l'aigua (possiblement del temps de Jaume I, i que encara es pot vore en la Seu), que després la ciutat i el Regne adoptaren com a propis “el senyal Real de bastons o barres grogues e vermelles”, es dir, les de dos barres, com hem pogut comprovar en tots els documents: penons, monedes, escuts, sagells; i que a partir d'eixe moment i per privilegi del senyor rei afegiran “la dita corona al dit senyal”. L'escut de la “ciutat e Regne de Valéncia” portava ya la corona damunt (“al cap sobirà sia feta corona”), i quan el monarca escriga el nom de Valéncia afegira una corona damunt la lletra L. També a la bandera de "la ciutat i Regne", se li afegira la corona vora el pal sobre una franja blava: “color blau del qual els antics reis d'Arago nostros antecessors solien en els seus Vanderes lleuar", "que en dicha añadidura del sobredicho color azul se sobrepongan o entretejan o se pinten en linea recta tres coronas reales de oro". (A.C.A. Real Cancilleria, reg. 888, fol. 209 r.y v., i Martí de Viciana, Tercera parte de la Crónica..., p. 296).

Els que han tingut la sort de vore la magnifica exposició de la Diputació de Valéncia, “Senyera Valenciana, la bandera de tots”, o contemplar el magnífic llibre del mateix títul d'Andreu Tintorer i Felip Bens editat per l'Oronella, podran certificar tots els passos que es numeren en el Manual de Consell mencionat.

Allí figura el Portolà d'Angelí Dulcert de 1339 (Biblioteca Nacional de França, Paris), a on es documenta la senyera en dos barres sobre Valéncia.

11

També es reproduïx l'Atles dels germans Abraham i Jadufa Cresques de 1375 (BNF, Paris), en el que segons tots els experts, es el mes important del mon en el seu temps; elaborat per la prestigiosa escola de cartografia mallorquina (que no catalana com alguns han volgut fer vore), en el qual s'aprecia sobre Valéncia la senyera en dos barres; la mateixa que figura en l'embarcació valenciana, comandada per Jaume Ferrer.

En el primer portolà que figura la Senyera en franja blava (encara en dos barres, ya que eren l'emblema valencià), es el de 1410, també conservat el la BNF, en el que afirmen els autors que es el mateix que estigué conservat en la cartoixa de la Vall de Crist d'Altura (Castello), fins a la desamortisació de Mendizábal. En el transcurs del temps, la Senyera, es va adaptar a la forma actual. I aixina hasda els nostres dies!

12

 

El Peno de la Conquesta: una falsa relíquia IV

Si totes les veus convergixen en que el Peno de la Conquista es fals (segurament l'orige mes llògic seria el que manifesta Garcia Moya: ...que fora un trofeu dels guerres de l'Unió en el sigle XIV, quan ya Pere II utilisa a sovint les banderes i penons en quatre barres), ¿per que i quan conseguix protagonisme el Peno en determinats sectors del poble valencià, hasda el punt de no importar-los fer el major del ridículs demanant el seu reconeiximent oficial?

Un dels majors experts que ha investigat l'historia de la Real Senyera, junt a García Moya o Fermín Juanto Manrique, Francisco Molina Pont es l'historiador Antoni Atienza, el qual nos aclarix algunes senyes: En 1838 se celebrà novament el Centenari de la Conquista de Valéncia.

Llavors, les autoritats valencianes, d ́ideologia lliberal, descobriren una vella bandera conservada en el Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, recentment exclaustrat. Cregueren vore en ella la bandera de Jaume I, i li donaren més importància que a la Real Senyera. Els lliberals pretenien trencar radicalment en el passat, i eixe passat incloïa a la Senyera. Per tant, durant les festes d ́eixe any, l ́estandart conegut des de llavors com el "Peno de la Conquista", fon exaltat.

Fon a partir d'eixe moment quant el Peno comença a tindre protagonisme en Valéncia, conseguint el seu moment àlgit el 9 d'octubre de 1939, quan per a la conmemoracio del 700 aniversari de la reconquista del Regne de Valéncia, el franquisme substituïx en la Processó Cívica la Real Senyera pel Peno, al considerar que la Senyera era un símbol republicà, mentres que el Peno representava la monarquia històrica d'Arago. ¡Curiositats de la vida!

La representativitat de la Real Senyera, com a símbol propi del valencians, està perfectament lligada a l'historia i als sentiments d'un poble que sempre s'ha reivindicat i reivindica com a diferent, genuí.

Mentre els que defenen ara el fals Peno, ademés d'atentar contra la veritat, promulguen un vassallage cultural i llingüistic als catalans.

No es qüestió de voler ser els valencians un poble diferent, que també, es que senzillament, ho hem segut i ho som.

Un poble es proyecta des del passat al futur de distintes formes, pero possiblement, les mes característiques i genuïnes siguen a traves de la seua llengua i la seua ensenya.

Els valencians des de sempre, hem tingut com a orgull estos dos símbols en els que nos hem distinguit dels demés.

En la nostra singular llengua valenciana, creant un dels primers sigles d'or de les lletres en Europa. I en la Senyera, com a primer emblema nacional d'Europa, representar a un poble laboriós i dinàmic.

¿A cas hi ha una atra bandera que nos identifique als valencians a part de la Senyera? Lluis Querol i Roso, en el seu llibre “Las milicias valencianas” de 1935, fea la següent reflexió: Aparte de la Senyera, hubo alguna bandera o estandarte que simbolizara la totalidad del Reino Valenciano? Es de creer que no; siendo presumible que a la histórica Senyera de la ciudad de Valencia ningún otro estandarte le puede disputar el derecho de representar al antiguo Reino de Valencia en su integridad.”

13

Moltes i diverses son les contestacions que se'ls han fet als que, pretenent llançar-se als braços dels catalans, han reivindicat el Peno com a emblema nacional dels valencians. Una d'elles es la que publica Nicolau Primitiu en Camí, núm. 90 de 1933, en contestació a l'artícul de G. Renat, que defenia la cuatribarrada com a emblema del “País Valencià”.

Primitiu qualificava l’artícul de “literatura festiva i irònica”, i li reprochava: “li seria difícil a ningú antivalencianista, per biliós que fóra, reunir en menys espai més befa i escarni, sota apariència d’investigació històrica (...) Qualsevol que examine la Nostra Senyera autèntica, en l’ull serè de l’arqueòleg estudiós, vorà, hivaçosament, que està formada per l’escut dels reis d’Aragó, les quatre barres vermelles en camp groc, tenint aensús la corona que indica la capitalitat del Realme de Valéncia: una faixa roja en gemmes, l’anell de la corona, damunt els florons i el blau, representant el ras de què estaven folrades les corones...”.

I remata l’artícul dient que “arraconada la Senyera en l’Arxiu de la ciutat des dels luctuosos dies de la nostra derrota, el poble sempre tingué fe en la seua Senyera, ¡única!, no n’hi havia altra, ¡la del Realme!, i per això l’anomenava sempre en térmens absoluts ¡la Senyera!, i continua saludant-la així; car no’n pot haver altra, car és l’autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana.”

I com a conclusió, em quede en el resum que fa Primitiu en l'artícul senyalat: “La nostra Senyera és no res menys que la representació genuïna i integral de la Nació Valenciana, i per açò deu ser sagrada i indiscutible per a tot valencià que vullga ostentar dignament eixe nom.”. ¡El Peno, ademés d’una falsa relíquia, es atra cosa!

14

Una volta mes, haurà que recordar a Renan: “els pobles que obliden la seua historia, les seues tradicions, sa llengua i els seus símbols, estan condenats a afonar-se en la pols de la seua historia”

Peno de la Conquista portada per els falangistes ya que la senyera estaba prohibida per ser de la pàrt republicana en la guerra civil.... FI.

15