Títul: El Quixot
Autor: Alonso Fernández de Avellaneda
Versió en llengua valenciana d’Antoni Ruiz Negre
Editorial: Mosseguello
nº de pàgines: 424
Editat en Valéncia, 2017

El Quixot d’Avellaneda va vore la llum despuix de la publicació de la primera part de l’universalment coneguda novela de Miguel de Cervantes, i ans que este acabara d’escriure i publicara la segona part de Don Quixot de la Mancha. La portada d’eixe Quixot apòcrif, que intentava aprofitar-se de l’èxit de l’obra de Cervantes, dia aixina:

Com tots els anys en acostar-se la festa de Sant Vicent, els chiquets components dels distints altars que en el seu honor s’alcen per la ciutat de Valéncia, s’afanyen ensajant els Milacres que en pròximes dates es representaran en els distints barris, i com ya és tradició, estos mateixos chiquets competiran en el Concurs que organisa Lo Rat Penat, baix el patrocini i colaboració de l’Excelentíssim Ajuntament de Valéncia i la Junta Central Vicentina.

És sabut que este certamen, té com a objectiu recordar la vida i obra del Patró del Regne de Valéncia, que tant influencià la vida política, social i religiosa dins i fòra de les fronteres del regne, durant el segle XIV i part del XV, i un paper importantíssim en l’actual celebració del mateix l’assumix un reduït grup de dramaturcs valencians, que basant-se en l’estudi de la vida de Sant Vicent, donen forma escènica als seus milacres proporcionant als distints grups de chiquets les obres a representar.

Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.

El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…

Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!

¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

Bo. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò anava a ocórrer.