I

En el paleozoic

Moltes vegades –en conferencies, en articuls, i quan se m’ha preguntat–, he criticat el dictamen del Consell Valencià de Cultura i la seua derivada, la creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–. El motiu era molt senzill, com se llegir suponia cap a ón aniria: recomanarien paraules valencianes totalment correctes i classiques o generals, i que estaven expulsades del registre formal (he dit ‘recomanarien’, perque una cosa distinta es que s’usen; Gimeno, 1998), i copiarien el sistema ortografic del l’Institut d’Estudis Catalans –IEC–; aço es realisaria reconeixent primer, de forma necessaria, la codificacio ‘consolidada’ de les Normes del 32 (defectuosa copia de les de l’IEC) i en una segona fase, replicant lo que vinguera d’alla.

Per a corroborar les meues dots de visionari –no vos cregau, es per bufar un poc, ya que qualsevol persona en dos ullets i sense prejuïns tambe sería capaç de vore-ho–, aço es lo que vaig escriure: “El secret està ara en qué fara l’Academia Valenciana de la Llengua quan es constituixca. Ya ho he dit en algunes atres ocasions, es llimitarà a sancionar l’us d’algunes paraules «valencianes» –que a soles tenien de «incorrecte» que no eren les generals en «catala»– i poc mes. No crec que vaja a «trencar» l’unitat ortografica, ni passe d’un minim nivell lexic.

Al final, continúa vigent en la planificacio llingüistica formal el triple objectiu: una normativisacio elastica, policentrica i convergent… en el catala.” (Fontelles, 2002, 102). Es publicà en 2002, o siga, fa 16 anys.

I abans tambe vaig advertir, sobre paper, lo següent “Es contradictori que la AVLl tinga com a funcio l’elaboracio i determinacio del codic ortografic i simultaneament haja de preservar i enriquir la normativisacio consolidada. Si elabora una normativisacio nova haura d’ignorar les N-32 i si li fa cas [al preambul de la llei de creacio] es llimitarà simplement a oficialisar-les pero en la seua versio «consolidada». De totes les maneres, se pot «elaborar» una ortografia «copiant» lo que hi ha, en un acte purament formal. El temps dira.” (Fontelles, 1998, 129). Era 1998, vaja, que ya han passat 20 anys.

Com apuntava, era una qüestio d’assentar-se a la porta del carrer i esperar a lo que ya s’ha produit. Observant, al principi, quína era la composicio personal i quantitiva de l’ent i coneixent a la ‘contrapart’ (els ‘valencianistes’ que s’apuntaren al carro), no era gens dificil encertar. Vullc dir, que tampoc tinc molt de merit, encara que en aquells moments era una vox clamantis in deserto, i ara no me queda quasi veu i el desert s’ha fet immens.

 

II

La genuflexa submissio

La llei de creacio de la AVLl, en l’articul 9.2., definix que “Podra, tambe, l’Academia Valenciana de la Llengua tindre relacions horisontals [d’igual a igual] en les diverses entitats normatives de les atres llengües de l’Estat” (Fontelles, 1998, 136), i en el 9.3. s’afirma la possibilitat de colaborar en uns atres organismes cientifics, academics o culturals. 

¿Qué diu realment?, “El primer punt –el 2– permet que esta academia tinga relacions verticals –de subordinacio– respecte a l’IEC. Aço per una rao fonamental, el modalisador «podra» implica que les relacions que establixca la AVLl no son «necessariament horisontals», sino que «poden ser horisontals». Es mes, com es un verp de possibilitat, no nega, ni exclou, que les relacions, si les establix, puguen ser de caracter vertical –de subordinacio– respecte a l’organisme normatiu del catala, perque es impensable que siga al reves.” (Fontelles, 1998, 137). 

Aixina, el passat dia 1 de juny, l’institucio aprovà (copià) varies modificacions dels signes convencionals: accents diacritics, guionets, escritura de r / rr i reduccio d’algunes dieresis. 

Obviament, el ‘canvi’ el rodejà de tota la fullaraca llegalista i procedimental: reunions, esmenes, comissio, dictamens. O siga, tot lo que han de ‘treballar’ per a justificar el jornal, sense fer un brot. 

Entrem en els raonaments i la justificacio de la decisio: “És un fet que durant dècades s’ha pogut constatar les dificultats que comporta l’aprenentatge i l’assimilació de determinades convencions gràfiques. Actualment hi ha consens entre els ensenyants i els usuaris en general que una reducció dels accents diacrítics, així com una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi i del guionet, i uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical, facilitaria l’escriptura i permetria evitar memoritzacions innecessàries.”. Es tractarà d’un clamor intrasectorial –educacio– o de l’inframon, perque no ha tengut reflex mes que en uns pocs articuls en la prensa valenciana i en un bloc personal… que yo sapia; una volta aprovat per l’IEC. Ni abans ni en acabant he vist cap de debat o de disputa. 

            Si nos quedem en la lliteralitat de l’exposicio, quasi quasi nos fan creure que han descobert les dificultats d’aprenentage d’unes c-o-n-v-e-n-c-i-o-n-s ortografiques a-r-b-i-t-r-a-r-i-e-s, pero no corregam perque “s’ha constatat” fa decades, ¿ells?, ¡impossible!, perque no porten ni dos decades. Provablement ho hauran constatat uns atres, que els han guanyat la ma (encara mantenen est accent “mà”, perque es pot ‘confondre’ en el possessiu ¿no?).

 

III

Les coincidencies ‘cientifiques’

Es mes, si no fora perque no crec en els esperits, asseguraria que l’inspiracio els ha vengut de ‘dalt’, del ‘nort’. Realisats tots els treballs i debats va i resulta que s’han quedat nomes en 15 diacritics, els mateixets els mateixets que se li quedaren a l’IEC fa quasi dos anys (20 mesos). Està clar que si tots els camins conduien a Roma, esta investigacio porta a similars resultats, perque estem parlant de… ciencia, i no podia ser d’una atra manera.

No obstant, si continuem llegint, en el següent paragraf de l’acort trobem l’explicacio, ‘cientifica’, de la ‘direccio’. La reduccio d’estos signes l’han feta “d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic [catala], que és un dels principis bàsics de la Gramàtica normativa valenciana, inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner”. ¿No està clar?, ho decidixen perque en el catala –que es el “nostre àmbit lingüístic”–, l’autoritat que es l’IEC ya ho ha aprovat i nosatres anem com a cagallo per sequia, en el peu canviat… pero “inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner”. Han tardat vora dos anys en acceptar submissament els fets consumats, ¿per a distanciar els dos acorts?, ¿per a pertorbar el coneiximent?, ¿per a desinformar? Provablement la rao es prou mes senzilla: perque no han segut tenguts en conte, ya que no pinten fava i els han assignats el paper de comparsa, els agrade o no. ¿I qué importa? ¿I a quí? 

El seguidisme aplega a l’extrem de que l’IEC ha donat un determini de cinc anys per a que els usuaris s’adapten a les noves normes. La AVLl no ha concedit el mateix periodo, sino que ha descontat el transcorregut des de l’aprovacio dels canvis per l’IEC i nomes deixa els tres anys i poc restants per a que es facen efectives les modificacions. I es que si no fora aixina es tornaria a donar la duplicitat llegal que hi ha hagut en este temps entre Catalunya i les Illes Balears, d’una banda, i el Regne de Valencia, de l’atra. ¡Encara els paguen poc per a lo molt que pensen!

Una seudoacreditacio d’autonomia

Per a salvar el credit ‘cientific’ propi acodixen, breument, als teorics de la llengua que ya havien vist la necessitat de reduir-los (no diu ‘eliminar-los’): “Així, el gramàtic valencià Josep Giner ja va fer una proposta de reducció substancial dels diacrítics, similar a la propugnada posteriorment per Joan Solà.

És per això que, atenent a una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera convenient adoptar unes determinades modificacions gràfiques amb l’objectiu de facilitar els usos escrits normatius de la llengua. I ho fa d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic, que és un dels principis bàsics de la Gramàtica normativa valenciana, inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner i en la doctrina gramatical dels mestres Josep Giner, Carles Salvador i Enric Valor.”

Justifique el titul de l’apartat perque estime una falsetat quasi total aportar l’autoritat de determinats gramatics catalanistes no en l’objectiu de la convergencia –que si–, sino en la defensa de la reduccio normativa dels diacritics –que no–. Nomes està clara l’excepcio de Giner (us potestatiu en la llista llarga, que vorem ara) i una atra ‘borrosa’, la de Sanchis (“es recomana” es interpretable com a ‘opcio’, pero els fets afirmen lo contrari).

Josep Giner (i Francesc Ferrer)

Argumenta en contra, de forma generica, perque la funcio del signe es marcar la tonicitat i no, distinguir significats. Aporta les següents raons concretes: en certs casos responen a fonetiques dialectals o no generals, son pertorbadors per a l’ensenyança de l’idioma, hi ha molts termens polisemics en els quals cap dels significats va marcat, la confusio d’algunes de les parelles es quasi impossible (tecnicament: la confusio entre categories distintes es altissimament improvable per la funcio del cotext i del context en la comprensio), nomes servixen per a realisar eixercicis i per a perdre el temps, i perque guanyarien els correctors i les imprentes (Ferrer i Giner, 1956, XXXVII-XXXVIII).

El nostre autor fa dos llistes, una curta (en 12 paraules, obligatoria) i una llarga (en 23, potestativa). La primera inclou “és (del verb ser), sé (del verb saber), té (del verb tenir), féu (pretèrit del verb fer), els pronoms vós i nós, el participi mòlt (del verb moldre), l’afirmatiu sí, el quantitatiu més, el pronom interrogatiu i relatiu què, i els substantius ós (nom d’animal, cast. oso) i sòl (terreny, etc., cast. suelo)” (Ferrer i Giner, 1956, XXXVII).

Pero pareix que els normativisadors no li han fet cas a l’expert segons es pot contrastar en la següent taula

La similitut entre l’IEC i la AVLl es total, en donen 15, mentres que Giner (-Ferrer), 12. Hi ha 8 coincidencies, pero este discrepa en 7 casos –tres a on considera inadequat l’accent i quatre que ell l’estima oportu, pero les institucions no. Ademes, s’esplaya contra l’inutilitat d’alguna de les paraules incloses en les llistes (‘son’, ‘mon’, ‘ma’…) i la conveniencia de les propies.

Per a mi, es una argumentacio molt debil aportar el seu criteri d’autoritat quan ni li feren cas a la proposta, en son moment, ni tampoc li’n feren respecte a la flexio verbal valenciana. 

 

 

IV

Enric Valor 

En la seua gramatica trobem “Encara que els monosíl·labs, en general, solen ser tònics, s’ha convingut, per la mateixa raó de simplificació que hem esmentat per als polisíl·labs, de no accentuar-los més que en aquells casos en què cal fer-ho per a evitar confusions fonètiques i de significat entre els que tenen una grafia semblant. També porten accent, pel mateix motiu, alguns polisíl·labs que no haurien de portar-ne segons les regles d’accentuació que hem estudiat en el § precedent [39].”. I dona una llista de 59 termens (singular i plural, masculi i femeni i derivats (Valor, 1979, 44-46) 

Carles Salvador    

En la gramatica seua, que va servir de text per als cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat fins a 1976 (quan fon substituida per una versio reduida dels propis cursos, si be encara s’usà u o dos anys mes en la ‘revalida’ que es feya per a l’obtencio del titul de professor), en u dels primers temes figurava esta introduccio “Ultra les paraules indicades en les regles anteriors (vegeu lliçó X), s’accentuen les següents, no compreses en les regles, per tal que la significació de les quals no siga confosa amb les mateixes paraules no accentuades”, i dona una llista de 45 paraules (singular i plural, masculi i femeni i derivats) (Salvador, 1974, 39-40). 

Manuel Sanchis 

En la seua gramatica, que tecnicament era molt superior a la de Salvador, apareix “Es recomana també de posar l’accent, fora dels casos anteriors [els derivats de les regles generals], damunt certes paraules per tal de distingir-les d’unes atres que tenen la mateixa forma però diferent significat” i, acte seguit, inclou 28 paraules (nomes singulars i masculins) (Guarner, 1950, 111-112). 

La AVLl 

Com a minim, es curios que la AVLl apele a un debat i una preocupacio que plasma l’acort normatiu, en un intent per a demostrar que aço es producte d’una reflexio que ve de fa anys. Pero no pareix que aixina siga quan la propia institucio escrivia “L’accent també permet distingir paraules homògrafes que tenen un significat diferent. Este tipus d’accentuació s’anomena accentuació diacrítica, i pot afectar tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes. Les principals paraules que s’escriuen amb accent diacrític són les següents” i s’afig una llista de 45 termens (singulars i plurals, masculins i femenins) (AVLl, 2006, 49-50; el destacat es original), que tambe s’aplica a derivats: “adéu, rodamón, besnét, repèl, subsòl, etc.” (AVLl, 2006, 50). 

I en un atre intent de fer pedagogia s’esforça en explicar-nos els criteris que subjauen a les eleccions ortografiques: en les parelles tonica / atona, l’accent va en la tonica “què” (interrogatiu, exclamatiu, o relatiu precedit de preposicio, sabent com saben en este cas que en porte o no, continúa sent ‘debil’ –‘la rao a que me referixc es ingenua’–, com passa quan es conjuncio –‘rasca que rasca’–); i si les dos son toniques, pero la diferencia es vocal oberta / tancada, se sol marcar la tancada “sóc” –verp ser– (¡vaja inutilitat!), pero hi ha casos en que la distinguida es l’oberta “tòs” –‘part posterior del cap’– (¡menut embolic!) (AVLl, 2006, 50). Aixina que, ¡objectiu no conseguit! 

Per si no ho han advertit, la llista era parcial –“Les principals”– i  en cap de moment apareix un verp de possibilitat o una modalisacio de l’instruccio ortografica. Es dir, no hi ha voluntarietat sino obligatorietat, que no quadra teoricament ni en la preocupacio secular explicitada en el text de l’acort ni tampoc en eixa suposta opcionalitat normativa.