EDITORIAL

Sense el 25 d’abril 

Enguany les Corts Valencianes han suprimit els actes commemoratius tradicionals en motiu del 25 d’abril. La proposta sorgi de Llanos Massó (Vox), presidenta de l’institucio, perque, segons diu, han de “contribuir a rebajar la tensión actual” i que “no es momento de celebrar nada” (Valenciaplaza, 16-04-25).

Respecte de la tensio, no pareix que n’hi haja ni mes ni manco que en qualsevol atre moment, i suspendre un acte que, ademes de ser el Dia de les Corts Valencianes, institucio que representa per si a soles la recuperacio de part de l’autogovern, contava en el consens de totes les forces politiques, no contribuix precisament a calmar els anims. ¿S’imaginen el Congrés dels Diputats suspenent els actes del 6 de decembre, dia de la Constitucio, en l’excusa de rebaixar la tensio, o qualsevol atra?

Leopolt Peñarroja Torrejón

Director de la Secció de Llengua i Literatura Valencianes

de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

La recent consulta per a triar la «llengua base» del procés educatiu (febrer-març 2025) implica la recuperació d’un dret fonamental, i en eixe sentit, devem celebrar-la. No en canvi les seues premises, que posen en qüestió l’objectivitat dels resultats.

Una és capital: no se tria entre valencià i castellà. En Valéncia, els valencians no poden elegir el valencià (¿Kafka?). S’elegix entre el català o catalencià de ‘nosaltres’, ‘aquestes’, ‘d’antuvi’, ‘disset’, ‘avui’, ‘papallona’, ‘baldufa’, ‘farigola’, ‘penellons’, ‘boscos’, ‘decidesca’, ‘seu una estona’, etc., etc. —dins d’una gramàtica estrangera ad esta terra— i l’espanyol, llengua general d’Espanya i llengua universal.

Lea este artículo en formato PDF

EDITORIAL

El nom de Valencia i l’informe de la discordia 

Els politics tenen dos estrategies (entre unes atres) per a tractar els temes que els incomoden: la dilacio i la desviacio. La primera consistix en buscar la forma d’allargar els processos per a que la presa de decisio siga lo mes lluntana possible, de manera que el problema quede obsolet o tapat per problemes nous, o que el tema s’haja gelat i l’opinio publica ya no estiga tan sensibilisada; la segona consistix en remetre el problema a una atra instancia, crear una comissio, encarregar un informe ad algun expert o grup d’ells..., qualsevol accio que li permeta llavar-se les mans. (Lo que a l’hora servix com a forma de dilacio). L’eixemple paradigmatic d’esta actuacio fon la creacio de l’AVLl per part d’Eduardo Zaplana; a partir d’eixe moment, la polemica de la llengua quedava desviada cap ad eixa seudoacademia i ell podia desentendre’s.

EDITORIAL

Periodisme defectuos i eleccio de llengua

El passat 6 de febrer el Levante-EMV donava la noticia de que la Conselleria d’Educacio, despuix de distribuir-lo, havia hagut de retirar un material didactic per a l’aprenentage de la llengua. El motiu: “Conselleria de Educación afirma que se trata de un lote ‘defectuoso’ de material escolar”. Segons el periodiste, els equips directius dels centres s’han queixat de que “las palabras en valenciano están repletas de faltas de ortografía y siguiendo las normas ortográficas inventadas por la secesionista RACV” [les negretes son originals].

En 1238, dos grans poders, la Seu primada de Toledo i la de Tarragona, afinaven les armes dialèctiques per a disputar-se la futura jurisdicció eclesiàstica sobre Valéncia. Puix be, crida l’atenció que en els mesos previs a l’entrada del rei en la capital, abdós parts donaren tanta rellevància a l’iglésia mossàrap de Sant Vicent, en l’arraval de Rayosa, on el representant de Toledo celebrà missa un dumenge de maig, ans que el de Tarragona se personara en Valéncia. Pero la qüestió no és baladí. Anem als fonaments.

Juan I, príncipe refinado, fue rey de Aragón, Mallorca, Valencia, Cerdeña y Córcega, conde de Barcelona, Rosellón y Cerdaña. Fue un Monarca que por la actitud ante la cultura y temperamento se asemeja en muchos aspectos a un príncipe renacentista. Gustos, lujos y refinamientos que compartía son su mujer, la reina Violante.

Contribuyó al desarrollo de las letras, fundando en su palacio una escuela de “Gaya Ciencia”, donde se organizaban y celebraban veladas literarias, y donde los hombres de letras pudieron compartir trato con la nobleza y el séquito palatino. Juan I valoró el trabajo literario e hizo surgir una aristocracia palatina. El impulso real por las letras supuso que se tradujeran numerosas obras latinas y se realizaran composiciones literarias en valenciano.

Fa poc caigue, casualment, en les meues mans el “Calendari de vacunació infantil 2017” i comprovi –una volta mes– fins a quín punt arriba el proces tendent al borrat de la multisecular llengua valenciana i la substitucio per la neollengua.

Es molt significatiu que precisament aquelles paraules diferencials (les que diferixen del catala) han segut les que han soterrat, en l’objectiu inequivoc d’arribar a l’ultim estadi de la planificacio: la forçada convergencia.

Ya digueren –fa mes de vint anys– que la planificacio llingüistica –pancatalana– havia de ser: elastica, policentrica i convergent…I este es, precisament, el cami que du.

En el calendari trobem, entre unes atres, ‘xarampió’, ‘varicel·la’ i ‘diftèria’, quan en valencià tenim les formes corresponents que son les que encara estan vives sobre tot en les generacions de mes edat: ‘pallola’, ‘pigotaborda’ i ‘grup’, respectivament. Els equivalents en castella serien: sarampión, varicela i difteria.

La sempiterna lucha entre filólogos para imponer la lengua de sus respectivos territorios ha empleado todo tipo de argucias para eliminar o postergar idiomas vecinos. El argumento más contundente desde la Edad Media hasta la Ilustración consistía en afirmar que un determinado idioma había sido usado por Adán en el Paraíso; es decir, que sería la lengua madre prebabélica. Es tema sobado y del que no se libraron filósofos-filólogos ingleses, holandeses y, también, valencianos del Barroco.

Igual de insólito fue el baremo sexual-lingüístico del jesuita Larramendi, presente en su tratado sobre ‘La antigüedad y universalidad del bascuenze’ (Salamanca, 1728). Guipuzcoano de agitada vida, fue profesor en Salamanca y cortesano de Mariana de Neoburgo, viuda del enloquecido Carlos II de España. El vehemente filólogo, confesor de la citada reina, tuvo que huir por acusaciones de comportamiento inadecuado. En la actualidad se le considera precursor de la ideología de Sabino Arana. 

EDITORIAL

Preocupar-se per lo propi

Resulta preocupant, per no dir mes, la falta de diligencia del govern espanyol en la responsabilitat que li compet davant la recuperacio dels afectats per la barrancada del 29 d’octubre. A banda de l’escassea i lentitut de les ajudes directes, es de destacar que han passat tres mesos i han apurat fins a l’ultim moment per a solicitar les del Fondo de Solidaritat de la UE. L’explicacio que donava el passat 14 de giner la delegada del govern es que estaven esperant a ultima hora per a, despuix d’una valoracio exhaustiva, solicitar-les en les majors garanties i conseguir els maxims nivells d’ajuda. Pero aixo significa que el president del govern menti quan anunciava el passat 5 de novembre que eixes ajudes havien segut solicitades. ¿Per qué ho feu? Si l’explicacio es certa, resulta tan innecessari que u ya te que pensar que si no diu una mentira de tant en tant no està satisfet. Siga com siga, a la fi el 20 de giner el govern espanyol presentà la peticio. Esperem que Europa no dilate massa l’arribada d’eixes ajudes.