En el llibre “Cerámica y cambio cultural…”, llegim que “La técnica de fabricación de la cerámica islámica era mucho más compleja que la desarrollada en la misma época por los pueblos cristianos”. Si entenem per “cerámica islámica”, la feta per un poble en mandataris musulmans, -ya que la ceramica no te religio-, deduiriem que la tecnica que caracterisava la ceramica que fea el poble valencià, quan tenia mandataris musulmans, era imposible que tinguera el seu orige en territoris governats per cristians.

Al respecte, hem de saber que un dels avanços historics de la ceramica, es la seua impermeabilisacio, que evita perdues per porositat, facilita la seua neteja i pot tindre finalitat decorativa. L’impermeabilisacio pot ser per una o per dos cares. La forma mes basica de conseguir-ho es en pegunta. A continuacio, tindriem la ceramica “melada”, tractada en alcafoll o verniç transparent d’oxid de plom. Per a conseguir colors es necesiten distints minerals que son basicament: per al blanc, l’estany; per al blau, el çafre o oxid de cobalt; per al vert, l’oxid de coure i per al morat, el manganes. Uns atres colors es poden conseguir per mescla. Per eixemple, el turquesa s’obte de la mescla d’oxid de coure en esmalt blanc. Finalment, el dorat es conseguix per la mescla de coure, plata i almanguena. Per a un bon resultat s’ha de dominar tant la delimitacio dels distints colors en la mateixa peça, com la seua coccio en el forn.

En relacio a la continuïtat pre i postjaumina de la tecnica present en la ceramica valenciana, Lopez Elum, en 1984, afirmava en el seu llibre “Los orígenes…”, que les tecniques de la ceramica verda-morada i del dorat, eren desconegudes en la Valencia del XIII, apuntant com a introductor a Pere Boïl, justificant-ho en les seues bones relacions en el regne musulma de Granada. Hui sabem que no fon aixina perque no es pot “introduir” lo que ya existix. En relacio a la “cerámica verde-morada”, Josefa Pascual i Rafaela Soriano, del Servici d’Investigacio Arqueologica Municipal de Valencia, escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos V-XI)”, que en una habitacio anexa a l’absit de la catedral visigoda de Valencia, amortisada a principis del XI, s’ha trobat com a material de colmatacio “un lote de cerámica polícroma en verde y manganeso” , lo que vol dir que la ceramica verda-morada per a res era una innovacio del s. XIV ¡Es gastava com a material de colmatacio en el XI! Si parlem de la tecnica del dorat, hem de saber que Mercedes Mesquida, directora del Museu Municipal de Ceramica de Paterna, escriu en “Avances en Arqueometría 2005” que “Se han hallado cerámicas doradas datadas del siglo XII en Málaga, Murcia, Almería, Valencia y Mallorca”, territoris que son l’orige dels “bacini” d’algunes iglesies italianes del XII. No hem d’oblidar les relacions comercials que establi el rei Llop de Valencia i Murcia en Pisa i Genova, relacions que tambe havien d’existir en Almeria, sent que en l’inventari del testament de l’italià “Raimondo Piccenado” de 1156 llegim: “…unam scutellam pictam de Almaria et una scutella de ramo…” (p18 “Archivio glottologico italiano”.- 1898). Afig Mesquida que “En Paterna, la fabricación del reflejo dorado parece comenzar a finales del siglo XII o a comienzos del XIII, coincidiendo con su fabricación en Murcia, Almería y Málaga”.

Constatem per tant, la total continuïtat de la tecnica de la ceramica valenciana entre aquella que fea el poble valencià governat per musulmans i aquella que continuà fent el poble valencià governat per cristians, posant-se de manifest la continuïtat d’eixe poble. Els pressunts “conquistadors” no nos aportaren absolutament res, mes aïna al contrari, Concepción Villanueva Morte, de l’Universitat de Saragossa, escriu en “Estudio de la producción y comercialización de la cerámica bajomedieval entre los reinos de Aragón y Valencia”, en relacio a “cerámicas con decorados verdes, destacándose sobre el barniz blanco” que “Esta técnica, propia de Paterna, va a difundirse hacia otros centros, en Teruel y en Cataluña”. Pero eixa “difusio”, no fon exclusivament respecte d’eixa tecnica perque fon prou mes generalisada. L’any 1905, quan l’histerisme catalaniste no tenia la virulencia de hui en dia, Font y Gumà, escrigue el llibre “Rajolas valencianas y catalanas”. En la part sobre “Rajolas catalanas” (p 231), titula un apartat: “Las rajolas catalanas son una imitació de las valencianas”. En ell diu que els catalans intentaren imitar-les, pero “no sabent fer lo que á Valencia feyan…”, determinaren “pintarlas per un procediment mecanich”, de lo que resultà “una certa sequedad de dibuix y una falta de moviment y de llibertat…”, afegint que, “Per aixo’s distingeixen ab molta facilitat”. ¿S’enten ara perque l’enronia catalana de voler apoderarse de la ceramica valenciana?

I no fon aixo a soles lo que deprengueren els “conquistadors” del poble valencià. Thomas F. Glick nos diu en la p 213 del llibre “Paisajes de conquista: cambio cultural y geográfico en la España medieval” que les seues “piezas comunes de vajilla…estaban hechas frecuentemente de madera”, afegint que en Valencia trobaren una poblacio “…que utilizaba recipientes cerámicos más que los de madera”. ¿El pretes “culturisador” culturisat? Els plantejaments “colonialistes” de Coll Conesa en “Cerámica y cambio cultural…”, li fan dir que “la forma plato”, era extranya en Valencia, sent “sustituida por cuencos y jofainas, de gran variedad formal”. Manuel Acien, en el treball citat, li demostra la falsetat de l’aseveracio pel fet de que “…en la misma época se está dando el mismo tipo en la Valencia feudal y en la Málaga nazarí”, acusant-lo d’afirmacions contraries a la documentacio arqueologica, dient-li que Sonia Gutierrez ha demostrat que en la zona valenciana “la población indígena utilizaba la vajilla a torneta, en una cronología determinada y bastante anterior a la conquista feudal…”. Quan Coll escriu sobre la “transculturalidad de la forma”, parlant a renglo seguit de la “cualidad técnica en época ibérica o romana” de la ceramica valenciana, li contesta Acien, que “dichos inicios no son sino una muestra del más ramplón continuismo…”. Pero…¿No es pretenia demostrar una falsa ruptura, no se sap de qué?

Procedim a continuacio a demostrar la continuïtat de poble. Dels contractes que cita López Elum en “Los orígenes de la cerámica de Manises y de Paterna (1285-1335)”, es desprenen els següents fabricants: “Alí Bonçor”, “Mahomat Bençuleymen”, “Hamet Almurcí”, “Abdolaziç Almurcí”, “Abrahim Almurcí”, “Çahat Marmola”, “Abrahim Hiça”, “Abdallà Moxoní”, “Hazmet Zuleymén”, “Hamet Alfalem”, “Açen Muçe”, “Mahomat Albocayren”, “Mahomet Algebba”, “Azmet ben Galip”, “Mahomat Almarany”, “Jucef Almoilini”, “Maymó Sincha”, “Bonanat Martineç”, “Hacén Serralla”, “Çahat ben Loppo”, “Garcia Real”, “Paschasius Sanci”, i “Garcia Alpont”.

En primer lloc, sent que els noms no pareixen massa catalans, no s’enten que els catalans vullguen apropiar-se la ceramica que feen. En “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, varem vore que el canvi de noms es lo primer que es veu afectat per una cultura dominant. Hui, hi ha chiquets que es diuen Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, que no vol dir, ni que siguen anglesos o americans, ni que parlen en angles. El fet de que la major part dels valencians tingam noms de bateig castellà, no vol dir, ni que sigam castellans, ni que parlem exclusivament en castellà. I en els propis noms dels fabricants de ceramica trobem indicis del seu orige iberorromà. De “Hacen Serralla” i “Çahat ben Loppo”, en el Repartiment troben un “Aben-seraila de Murvedre” del llati “serracula” i a un “Lopo, nepoti de Abençeyt” del llati “lupus”, que dona Llop, d’a on el fill de Llop es Llopis. En relacio als “Garcia”, hem de tindre present al “Ibn Garciya” de la cort de Denia. Si parlem de “Paschasius”, recordem al “Ibn Baskwal”, d’orige valencià. “Sanci” pot estar relacionat en el “Sang Azenarz de Valencia” que trobem practicament a principis del XII. En relacio a “Alpont”, tambe en el Repartiment trobem un “Alpontí”. (vore “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”). De “Bonanat Martineç”, López Elum diu que “cabe la posibilidad de que este fuese un converso al cristianismo”. Per tant, tots, absolutament tots els noms de canterers valencians entre 1285 i 1335, poden explicar-se en clau valenciana sense necesitat d’introduïr a ningun foraster. ¿Es vol mes continuïtat?

Per a constatar que era la poblacio indigena i no els nouvinguts, els que es dedicaven a la comercialisacio de la ceramica, reproduire els noms dels venedors que cita López Elum, en “Los orígenes…”, en l’apartat “La importancia de los mudéjares en la comercialización de sus productos”. Son: “Mahomat al Valansi”, “Hubacar Agarcinemi”, “Garcia Bonanat”, “Garcia Xamiç” i “Açmet Almoxení”. Comprovem com els “comercials” tampoc tenen pinta de catalans.

Com hem dit, molts dels “mestres d’obra de terra”, que no havien continuat sent cristians i s’havien convertit a l’islam, es convertiren a la nova religio oficial, degut sense dubte a la seua debil islamisacio. López Elum diu de la familia dels “Almurcí” (“Hamet”, “Abdolaziç” i “Abrahim”), que “Posteriormente se convirtieron al cristianismo y en el siglo XVI eran tenidos por cristianos viejos”. Ho comprovem en contractes posteriors quan trobem a “Sanctius Almorcí” en 1406 o a “Johannem Murci” en 1444. Al respecte, hem de saber que un nou convertit i la seua familia pasava a ser considerat “cristià vell” a la tercera generacio o als 100 anys. Al convertir-se, alguns prenien noms cristians i uns atres podien mantindre algun nom musulma. En els contractes s’especificava si es tractava o no de “sarracenus”, “moro” o musulma, no afegint res si es tractava d’un cristià. En la p 141 del vol. 3 de “Archéologie islamique” es llig: “Johan Albalat (corverso). “Joan Albalat”, fon un dels que contractà l’eixecucio de paviments del Palau d’Avinyo. En la p 63 de “Miscel·lania de Pere Bohigas” es diu de “Jehan de Valence”, contractat per a les obres del Palau de Justicia de Poitiers en 1382 que “degué ser batejat a França”.

En els contractes que consten en “Los maestros alfareros de Manises Paterna y Valencia” de Joaquin de Osma, trobem a un atre llinage de conversos: els “Alcudorí”. Entre 1413 i 1439 trobem a “Bernardus Sanxo Alcudori”, a “Bernardus Alcudori” i “Sanxius Alcudori”, a “Sanxius Bernardi Alcudori” i “Paschasius Alcudori”, a “Garcia Alcudori”… De 1407 es el contracte en el que participen els sarraïns “Hamet Jafer” i “Jafer Almaguef”. Es segur que algun “Jafer” o “Chafer” es convertiria, sabent que mes del 85% dels “Chafer” actuals es troben en territori valencià.

En el llibre de Osma trobem noms cristians com “Bernardus de Moya”, “Johannes Bellugua”, “Sthefani”, “Johannes de Torrent”, “Nicholau Marti”, “Joanes Almila”, “Paschasius Nadal” o “Petrus Ximeno”. Res indica que no puga tractar-se de conversos que hagueren pres noms cristians. Es significatiu l’us de malnoms que en ocasions podien fer referencia a noms anteriors com “Sanxius Benet alias Alcudori”. Trobem “Johannes Sanxez alias Mirru”, “Paschasius Garcia alias Garrig”, “Johannes Eximeno alias Arbiy”, “Garcias Adam alias Canyola”, o “Martinus Dalpont alias Pinos”. Tambe els “sarracenus” porten en ocasions el “alias”. Aixina tenim a “Çahat Comade alias Menxafí”, a “Hagmet Axetxi alias Mixu”, o a “Juceff Alquatxo alias Pica”. Trobem junts llinages cristians i musulmans en “Galip Ripol serracenus mercator”.

Hem vist com els patereners li entregaren Paterna a Jaume I, rebent-lo “ab gran alegria”. Un d’ells Ade o Adam de Paterna, li amprà diners en distintes ocassions. Hi havia “Magister operis terre” musulmans, que podien formar part d’una classe acomodada i alfabetisada en arap, segons es comprova en algunes de les seues obres. Alguns d’ells, podien haver vingut de fora duent noves tecniques. No obstant, una gran part dels fabricants de ceramica, per ser descendents d’iberorromans valencians, s’incorporaren sense problemes a la nova administracio cristiana, deixant-nos visualisar la continuïtat del Poble Valencià de que nos parla la genetica. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). L’aljamia o llengua romanç de “Lo Spill” de Jaume Roig, en que l’autor nos diu que escriu “al pla texides / de l’algemia / he parleria” i que era la llengua “dels de Paterna / Torrent, Soterna”, nos mostra la continuïtat de la Llengua Valenciana. Per aixo, encara que parega absurt tindre que dir-ho, la ceramica valenciana es valenciana. Alguns catalans, catalanistes i acatalanats, per a apoderar-se de la ceramica valenciana, no tenen mes remei que intentar reescriure l’historia d’una forma que no passà. Es obligacio dels valencians defendre el nostre patrimoni cultural i els lladres, que es furguen els nassos.