En primer lloc, procedirem a vore que el Llibre dels Fets te la particularitat de que el narrador atribuix a cada personage frases i paraules del parlar propi, reproduint o intuint, parlars hispanorromanics, galorromanics i inclus llati i arap, introduint per tant una alternança de llengues. Antecedents d’esta particularitat es troben en Ibn Quzman, qui en la seua obra en arap, reprodui el romanç de el Batallador i el d’un catiu cristià.

Entre els parlars hispanorromanics, trobem el castellà/aragones en les paraules que Guillem Boy dirigi a la muller de Jaume I, la reina, “Dona Lionor” (1202-1244), filla del rei d’Alfons VIII de Castella: “Dona -dix el-, no plorets, pero tanto vos porets conortar, que per las lagrimas que hombre…”. Tambe està present en les paraules d’Alfons X el sabi, casat en Violant, filla del rei en Jaume I i la seua segon esposa na Violant “fiyla del Rey Dongria”, qui es dirigia al seu gendre, dient-li: “Rey, esta uostra ida que uos queredes fer Deus lo sabe que nos pesa duna part, e nos plaç dotra…”.  Trobem el castellà, en les paraules de l’infant Sancho, fill d’Alfons X i Violant, futur rei de Castella, dirigint-se a Jaume I dient-li “Avuelo, lo que vos enquerees en queero jo”. Curiosament, l’infant Pere, fill de Jaume I, futur Pere I de Valencia es reconcilià en son pare parlant-li en aragones: “e dix: Senyor, lo que yo feyto he me pesa muyto, e muyto gran dolor ne en mon coraçon”. Tambe es fa present el parlar de Terol, en boca de Gil Sanxeç Munyoz: “e dix: Seyor, ben sabedes uos que unca en lo que uos demandastes”.

El galorromanic es reporta per eixemple en Hug de de Montlaur mestre del Temple de Provença “E dix lo maestre: yo hi dich aytant por moy que la parola es bona ab que haia que menger la ost…”. Les autoritats de Montpeller pronunciaren la següent frase: “Yeu ay parlat ab los fossors, e ab los blancquies…”. A “Nalart de Valari” o Érard de Valéry, embaixador del rei de França en el concili de Lió (1272), se li fa dir: “Sire, cesta xosa, si es gran xosa, que tant…”, mentres uns “franceses” sense identificar afalagaven a Jaume I dient d’ell que “El Rey no es tan ueyl con hom dezia, que encora poria doner a I turc vna gran lancea…”.

En quant al llati, la Cronica atribuix la frase “Non minor est virtus, quam querere, parta tueri”, a la “auctoritat de la Escriptura”, quan realment es d’Ovidi (Ars amandi II, 13), i un proverbi llati que diu “Omnis laus in fine canitur”, a “la sancta Scriptura”. El trobem, entre atres, en boca de l’arquebisbe de Tarragona qui “dix: Viderunt occuli mei salutare tuum…”, del bisbe de Barcelona “e dix: Ecce Filius meus dilectus qui in corde meo placuit”, i del papa “E dix lo papa: Vay, a la benedixio de Domini Dei”. Finalment, el registre arap està pressent en la conquista de Mallorca per dos voltes. A un cavaller musulmà ferit en una batalla, li dien que es rendira, “hom li deya: Rent te”, lo que degue entendre, contestant: “le mulex, que vol dir, no senyor”. En una atra batalla, el rei musulmà de Mallorca, “lo rey de Maylorques”, animava als seus dient-los “Roddo, que vol tan dir com: estar!”.

Esta peculiaritat del Llibre dels fets de Jaume I, es lo que permet l’analisis de la llengua en que els musulmans valencians es comunicaren en els cristians forasters, comunicacio que trobem en estil directe, que reproduix el dialec entre interlocutors, i en estil indirecte, filtrada pel narrador. Un eixemple d’estil directe es quan el rei es dirigix a dos sarrains de Biar “E nos dixem los: Ara digats…”. La resposta la trobem en estil indirecte: “E ells resposeren que els eren…”.

Escomençarém per algunes de les interlocucions en estil indirecte, relacionades en Almenara, Vall d’Uxo, Nules, Betera, Valencia, Torrespioca, Alzira, Bairen, Xativa, Enguera i Biar.

El rei en Jaume es reuni en l’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos” d’Almenara, que volien “parlar ab nos”, barallant-se expressions com “e dixeren ells que…E demanaren nos quels heretassem… e quen donassem… e dixeren nos que parlarien”. Quan el rei entrà en Almenara, dialogà en el poble “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que al mati quant nos hauriem liurat lo castell…”. L’alcait del castell d’Almenara digue a “dos cauallers guarnits” que havia enviat el rei en Jaume, “que volia parlar ab nos” i quan anà el rei mantingueren una conversa ““e dixem li a quens volia… e ell dix que… mas pregans que… e nos dixem que… E ell respos queu…”.

En les negociacion per a les capitulacions de Vall d’Uxo i Nules, llegim que, “E dixem als dUxo que exiriem… donant dia als de Nules…E quant parlauem ab los vns los altres noy eren…”. En els de Vall d’Uxo “no volguem parlar ab ells tro que fossem dinats e que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, repetint la jugada en els de Nules: “no voliem parlar ab ells tro que fossen calfats be del meniar e del vi”. Trobem expressions com: “ells dixeren quils daria aço: e nos dixemquels ho dariem... E dixeren nos los sarrayns quens acostassem…”.

Els sarrains “de Betera e de Bulla”, li digueren a Jaume I “ques retrien aytambe: e nos dixem los que iriem… e dixem los quels fariem be”. Durant el siti de Valencia, “vn sarrahi mercader…vench denant nos e dix nos noues de Zahen rey de Valencia…e dix nos que tres coses…”. Estant en Torrespioca, “dix vn sarrahi que sins sperassem tro al sol exit que ell quens daria batalla”. Per a la rendicio de la ciutat de Valencia, Jaume I, es comunicà en “Rays Abulamalet”, o Abu l-Hamlat, nebot de Zayyan, “nebot fill de sa sor”, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. En la conversa que mantingueren: “e dix nos quel rey de Valencia Zahen se era acordat e…E ell quant ho hoi plach li e dix queu grahia… dixem li queu tingues secret tro que nos haguessem parlat…”

Els enviats dels musulmans d’Alzira, digueren al rei que “si nos ho voliem que ells savenrien ab nos… E dixeren nos quens darien la torre que era maior que es prop del Pont de la Calçada…”. En relacio a Bairen, “parlam ab lalcayt de Bayren, e dixem li que ben podia coneyxer… E el dix nos quens ho grahia molt”. En la presa de Xativa, l’alcait de Xativa envià a Almofois, que parlà Don Ferrando, tio de Jaume I, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, els qui “dixeren al sarray que respones…”. Tambe envià a Abolcasim, que quan es quedà a soles en el rei, “dix nos quel alcayt nos saludaua…”. El rei anà a Enguera, “e dixem als sarrains quens rendessen Enguera. E els dixeren que renduda la hauien al infant don Alfonso”. “II sarrains de Biar” anaren a parlar en Jaume I i “dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos”, fent-los entrar i mantenint una conversa en la que “els dixeren que si nos uoliem”, o “ells resposeren que els eren…”

Passant a la comunicacio expressada en estil directe, ne vorem algunes relacionades en Peniscola, Almenara, Valencia, Bairen, Xativa i Biar. 

La primera de la que parlarém, es la coneguda frase dels de Peniscola, que posteriorment a pactar la capitulacio digueren: “senyor queres lo tu axi e nos lo queremos e nos fiaremos en tu e donar temos lo castello en la tua fe”. Tornarém a ella, una volta comprovat que este no es el romanç hispanorromanic que el Llibre dels Fets adjudica de forma majoritaria als valencians.

En les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, consta comunicacio en estil directe entre dos musulmans i un cristià: L’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, parlaren “a la orella” del “missatge” o menssager de Jaume I, dient-li: “Digats al rey que aja bon cor que ço que desija dAlmenara veura en breu...”. A continuacio detectem una atra entre dos cristians i un musulmà, quan “dos cauallers guarnits” enviats per rei, es dirigiren a l’alcait d’Almenara, “E dixeren aquells dos cauallers per nos: diu vos lo rey que ell es aqui…”. La capitulacio de la ciutat de Valencia, negociada entre Jaume I i el “Rays Abulamalet”, nebot de Çayen, conte una contestacio del rei en Jaume en estil directe: “sobre aqüestes paraules fahem demanar rais Abualmalet e responem li en aquesta manera: Rais ben sabets vos que nos hauem feyta gran messio…”. Mes avant, Jaume I mantingue un dialec en Avencendrell o “Ibn Sidray”, que era l’alcait o “qa’id” de Bairen: “e nos dixem li: Auencedrel, ben sabets uos…”, i el musulmà li contestà “E dix el: Jo enuiare per los ueyls de la vila e de les alqueries…”.

En Xativa, trobem distints dialecs en estil directe del rei en distints personages com l’alcait de Xativa, Abenferri, Almofois, Albolcaçim o el Consell de l’alcait. El rei en Jaume volia parlar en Abu Bakr b. Isa, alcait de Xativa, per lo que un enviat li transmete: “Alcayt, nos enuiam a uos per aquesta rao, que uostres moros e uostre poder de cauallers…” Quan quedà en ell, “dixem li: Alcayt, nous temats, que aytant segur sots con si erets en lo castell de Xatiua…”. L’alcait envià a Abenferri o Ibn Firruh, “qui era estat de Liria”, contant el rei que “uench a nos Abenferri, e dix nos: Senyor, lalcayt uos rendria de bon grat…”. El segon enviat de l’alcait fon Almofois o al-Mufawwiz, que era un “saui hom” o alfaqui de Xativa per a negociar. “Fferrando els altres Richs homens qui eren ab nos”, instaren a Almofois a que contestara “dixeren al sarray que respones. E el leuas em peus, e dix: Seyor, seyor, lalcait els altres ueyls de Xatiua uos saluden…”, a lo que contestà el rei: “E nos responem li menys dacort, e dixem li: Almofoys, uos sots saui hom…”. Posteriorment, l’enviat fon Albolcaçim o Abu-l-Qasim, “katib” o “escriuà major de Xatiua”. El rei i Albolcaçim, tingueren un llarc dialec: “Senyor, dix ell, que uolriets de Xatiua quen faes lalcayt? E nos dixem li: Don nos lo castell, e nos heretar l’em ell e son linyatge… E Albolcaçim respos: Con se poria ell desexir tantost…? E nos dixem: Desexir sen ha en aquel… E dix ell: Senyor, les paraules que uos deits son… E nos dixem: A nos be plau quey anets, e que les li digats… que uos sots escriua major de Xatiua…”. Finalment, el Consell complet de l’alcait de Xativa, format per “Abolcacim, e Setxi, e Almofois, e Nexemen de Touia”, ana a negociar en el rei cristià, i algu d’ells li digue: “Senyor, aqui us enuia lalcayt tot son conseyl, e son cor…”.

Una curiosa comunicacio en estil directe està relacionada en la traicio que durant la conquista de Xativa. protagonisà el noble aragones Garcia Romeu. La Cronica reproduix les paraules textuals d’una conversa, entre Setxi / Abenferri i l’alfaqui Almofois, tots ells musulmans. Els primers li parlen a l’alfaqui sobre que una part de la millor gent de Jaume I, podien posar-se en contra del rei: “…nos poriem hauer dels meylos de sa companya sils uoliem hauer”, a lo que l’alfaqui demanà que els identificaren: “Fe que deuets digats quals son”, contestant-li que “nos poriem hauer en Gª Romeu ab sa companya…”. L’alfaqui els preguntà si podien provar lo que dien “E dix lalfaquim: Aço poriets ho prouar que aixis fos”, a lo que contestaren que sí, explicant com o de quina manera: “Och prouar e dir uosem chom”, demanant que Jaume I els enviara un home encubert “don nos lo Rey I hom encubert”, que podria vore a Garcia Romeu parlant en l’alcayt i en ells “e can el uenra parlar ab lalcayt, et ab nos, al exir poral ueer”. Afigen que a l’encobert, podrien amagar-lo “dins vna cortina o en I loch amagat”, per a que escoltara lo que parlaren i aixina el rei sabria que dien la veritat “e hoira con parlara ab nos, e puys conexera lo Rey que nos li deym ueritat”. Jaume I conta que l’alfaqui els feu anar davant d’ell i demanà al Jaume I que els diguera que li ho contaren “Digats los… queus diguen ço que a nos han dit”. El rei els ho demanà “e els dixeren nos les paraules aixi con les hauien dites al alfaquim”.

Finalment, reproduim la conversa entre “II sarrains de Biar” i el rei. Quan anaren a visitar-lo a la ciutat de Valencia, el rei es dirigi ad ells en estil directe: “e dixem los que uolien?... E nos dixem los: Ara digats… E nos dixem: Anats uos en la…”. A les afores de Biar, el rei parlà en un dels dos sarrains “E dixem nos al sarray: Acostat tu a els, e digues los que los som aci. E ell acostas a ells, e els dixeren que no uolien parlar ab ell, e si sacostaua a els darien li ab pedres”.

Vist que el romanç en que s’expressaren els musulmans de Peniscola es una excepcio, front a l’us del romanç valencià, crida l’atencio, que siga l’unica cita en que han incidit alguns catalans i acatalanats. D’ella s'ha dit que representa la llengua “mossarap” dels habitants de Peniscola, o que es l’aragones d’un musulmà de Terol. Per a Burns es una mescolança d’aragones i mossarap “reflect rather Aragonese with hints of Mozarabic traces”, i encara hi ha uns atres que intenten explicar-la per “l’emigració de moros valencians”. Passem a analisar-la.

I per a fer-ho, es precis coneixer els antecedents. Els musulmans de Peniscola, es posaren en contacte en Eximen de Urrea “quels sarrayns de Paniscola hauien enuiats dos sarrayns a don Exemen Durrea”, per a este comunicara al rei que volien rendir-se, “que enuias per nos que ells nos rendrien mantinent Paniscola”, i li donaren una carta escrita en arap. El rei estava en Terol, a on li donaren la noticia i li portaren la carta “e nos stant en Terol…vench nos missatge den Exemen Durrea e que aduya bones noues”. Com la estava escrita en arap, “faem la legir a vn sarrahi qui sabia dalgarauia”, confrmant-se les noticies de paraula “e trobam les paraules de la carta segons quel missatge les deya”. Aço feu que el rei s’enfilara rapidament cara a Peniscola. No hi ha res que faça pensar que el rei s’enduguera darrere al sarrai de Terol que sabia arap, per lo que atribuir-li ad ell la frase dels de Peniscola, no es mes que una invencio.

Per als que neguen el parlar romanic dels habitants de Peniscola, atribuint-li’l al sarrai de Terol,  haurem de recordar-los que el primer negociador que envià “Zahen” al rei en Jaume “qu·el nos enuiaria e que parlaria ab nos”, fon “Ali Albata… de Paniscola natural… qui era tracmany…”, per lo que sabia perfectament arap i romanç. Quan Ali Albatà es reuni en Jaume I, “dix ço per quel rey de Valencia l·auia trames”, que el rei degue entendre a la perfeccio, perque a renglo seguit, “entram a la reyna e dixem li aquelles paraules que Ali Albata nos hauia dites”.

Per tant, tractant-se d’una frase que segurament fon dita en romanç pels musulmans de Peniscola, hauriem d’explicar, les raons per les que s’expressaren en romanç aragones, quan el seu romanç propi era el romanç valencià. I trobem dos possibles explicacions relacionades entre elles. 

La primera es que els de Peniscola, per cortesia, usaren la llengua del noble aragones Exemen d’Urrea, que havia segut el seu contacte previ. No es mes que la cortesia de dirigir-se a l’interlocutor en la seua llengua. Es la cortesia de Guillem Boy que hem vist que es dirigi a la reina “Dona Lionor, filla del rei Don Alfons de Castella”, parlant-li en castellà. Es la cortesia present en la carta que Abenjacob de Marroc dirigi a Jaume II l’any 1302, i que escomença dient: “En nom de Deu, qui done be en vida e perdone als morts…”. 

La segon de les explicacions podriem basar-la sobre la consideracio “d’un acte públic d’una transcendència considerable on, per alguna raó que se’ns escapa, es va fer servir l’aragonès”, reproduint la “explicacio” que Xavier Renedo donà en “Un discurs en aragonès”, al fet de que Jaume I i el seu fill l’infant Pere es reconciliaren parlant en romanç aragones. Front als catalans que dubten d’un dialec en aragones entre Jaume I i el seu fill, Xavier Renedo ha escrit que “Crec que la lògica del relat i la de tot el Llibre dels fets ens obliga a acceptar que a la cerimònia de reconciliació l’infant Pere va parlar en aragonès. Si no fos així, seria l’únic personatge del Llibre dels fets que parla amb una llengua que en realitat no va fer servir i es violaria la ‘pruïja de la versemblança’ del llibre”. Es la mateixa rao que justifica que tots els dialecs en romanç valencià que la Cronica atribuix a personages valencians, tingueren lloc en romanç valencià.

Encara queden moltes mes proves que demostren sobradamente, que el poble valencià que canvià de dirigents durant el s. XIII, parlava en romanç valencià. Seguirem analisant-les.