Nebot i Pérez i la seua obra gramatical

Josep Nebot i Pérez naix en Vilarreal en 1853 i mor en 1914. Cursà la carrera de Farmacia i descollà com escritor, pero la seua professio seria la de Archiver en la Biblioteca de l’Universitat de Valencia. D’entre les seues diferents publicacions es volen destacar les de caracter llingüistic: Apuntes para una gramática valenciana popular (1894) i Tratado de ortografía clásica valenciana (1910).

En temes filologics es autodidacte, com Constanti Llombart, en qui tenía depositades grans esperances per a solucionar el problema que generava l’anarquia ortografica en la qual es movien els escritors valencians del moment. Despres de la mort de Constanti Llombart publicà els Apuntes para una gramática valenciana popular (1894) en l’objecte de contribuir a posar solucio ad eixa situacio que considerava ben negativa per al progres de la llengua valenciana.

En esta obra destaquen els “Preliminares”, la “Parte Cuarta”, que es a on fa referencia a l’alfabet valencià i el correcte us de les diferents grafies, o el capitul V, molt extens, que dedica al verp i la conjugacio verbal.

“La manipulación”. Un manual de autodefensa

manipulacionEditorial Alienta
152 págs.
Tapa blanda

Este libro se dirige a todos aquellos que están cansados: cansados de que les pisen, de ser demasiado serviciales y benévolos, de sentirse vulnerables. Cansados, en definitiva, de que se les manipule. Gracias a un planteamiento novedoso, a unos casos tremendamente esclarecedores y a unos ejercicios prácticos, este libro le ofrece nuevas perspectivas y le proporciona una estrategia práctica con el fin de sortear las trampas de los manipuladores.

Jacques Regard es psicoterapeuta y miembro del Instituto de Investigación de Metapsicología de Palo-Alto, California. Ejerce como consultor de recursos humanos, especializado en desarrollo personal y management relacional.

Para más información, puede consultarse en  http://www.jacquesregard.com

Resenya “El Quixot”

El QuixotTítul: El Quixot
Autor: Alonso Fernández de Avellaneda
Versió en llengua valenciana d’Antoni Ruiz Negre
Editorial: Mosseguello
nº de pàgines: 424
Editat en Valéncia, 2017

El Quixot d’Avellaneda va vore la llum despuix de la publicació de la primera part de l’universalment coneguda novela de Miguel de Cervantes, i ans que este acabara d’escriure i publicara la segona part de Don Quixot de la Mancha. La portada d’eixe Quixot apòcrif, que intentava aprofitar-se de l’èxit de l’obra de Cervantes, dia aixina:

“Segundo tomo del Ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, que contiene su tercera salida: y es la quinta parte de sus aventuras. Compuesto por el Licenciado Alonso Fernández de Avellaneda, natural de la Villa de Tordesillas (…) Con Licencia, En Tarragona en casa de Felipe Roberto, año 1614”.

Els Milacres de Sant Vicent

Com tots els anys en acostar-se la festa de Sant Vicent, els chiquets components dels distints altars que en el seu honor s’alcen per la ciutat de Valéncia, s’afanyen ensajant els Milacres que en pròximes dates es representaran en els distints barris, i com ya és tradició, estos mateixos chiquets competiran en el Concurs que organisa Lo Rat Penat, baix el patrocini i colaboració de l’Excelentíssim Ajuntament de Valéncia i la Junta Central Vicentina.

És sabut que este certamen, té com a objectiu recordar la vida i obra del Patró del Regne de Valéncia, que tant influencià la vida política, social i religiosa dins i fòra de les fronteres del regne, durant el segle XIV i part del XV, i un paper importantíssim en l’actual celebració del mateix l’assumix un reduït grup de dramaturcs valencians, que basant-se en l’estudi de la vida de Sant Vicent, donen forma escènica als seus milacres proporcionant als distints grups de chiquets les obres a representar.

Quart Dumenge d’Advent

Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.

El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…

Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!

El Paraigües

¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

Bo. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò anava a ocórrer.

No és que yo haguera advertit en el meu “ex acompanyant” tendència alguna a deixar-me o cosa pareguda, és més, quan este matí abans d’eixir de casa es percatà en mirar per la finestra de que plovia, em desenfundà en acabar de traure’m de l’armari en un gest no exent d’afecte. Al menys aixina me ho paregué. Allisà els meus plecs en varies passades de mà entre rudes i amables a un temps, i em dedicà una mirada no sé si escrutadora o admirativa… M’agradaria més inclinar-me per açò últim.

El cas és que només eixir al carrer em desplegà, colocant-me sobre el seu cap per a resguardar-se de la pluja. ¡Bo, això a ningú deu d’estranyar perque per ad això vaig ser concebut i creat!, i si no, ¿per a qué punyetes anava a aprofitar un paraigües?