EDITORIAL

Noves lleis, el valencià i el valencianisme

Al tornar de les proximes vacacions nos trobarém davant l’inici del primer curs escolar en el que s’ha d’implantar la recent aprovada Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa, del nou equip de govern (PP+VOX). La mencio a la llibertat sona sempre positiva de primeres, pero en este cas no sabem si la llibertat es nomes per ad alguns i no per a tots.

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

De tant en tant, des del paradigma catalaniste nos sorprenen en algun descobriment idiomatic. Haurien de llegir un poc mes.

Fa dies, la llicenciada en Filologia Catalana i doctora en llenguages inclusius, Immaculada Navarro Tomás, nos comentava una de les pardalades de la primera ministra d’Italia, Giorgia Meloni: “Sono una dona, sono mare, sono italiana, sono cristiana”, pero “sono il presidente”, “sono il primo ministro”, “i refusava la declinació en femení”. (Levante-EMV 6-6-2024: 3).

EDITORIAL

Raig de llum entre les ombres

En est espai, com sol passar en els articuls editorials de qualsevol mig de comunicacio, nos centrem habitualment en la denuncia i la reivindicacio. Sense abandonar del tot eix aspecte, anem a dedicar-nos en esta ocasio a fer-nos reso de les ultimes iniciatives que suponen, encara que siga, un esqualit raig d’esperança; menut, pero raig de llum entre les ombres al cap i a la fi. Les han protagonisades alguns ajuntaments donant veu al valencianisme, cites que han possibilitat presentacions de llibres, semanes culturals, conferencies…, i que han de supondre una alegria puix eixes finestretes s’han obert i la veritat del valencianisme s’ha fet present. 

El Corpus solemniza el culto a la Eucaristía. Es la conmemoración religiosa que goza de mayor tradición y raigambre en el antiguo Reino de Valencia por su simbología histórica y espectacularidad. La exhibición de la Sagrada Hostia en ceremonial procesión a partir del siglo XIV se convirtió en un acto religioso-cívico suntuoso en ciudades y villas valencianas. Desde el año 1355 abunda la documentación que confirma la celebración de esta solemnidad con gran boato, como testimonian las fuentes archivísticas de los “Manuals de Consells”, los “Libres de Clavería Comuna”, la Colección de “Letres Missives”, el “Libre de Certificacions”, “Libres Judiciaris”, “Libre de Actes”, etc., dichos documentos que se conservan en el Archivo Municipal de Valencia (AMV). 

La fiesta del Corpus ha enriquecido el patrimonio cultural valenciano.  En Valencia surgió de una propuesta del obispo Hugo de Fenollet al Consell municipal para homenajear al Santísimo Sacramento.

La Mare de Deu del Lledó rebé el títul de Patrona de la Ciutat de Castelló de la Plana en l’any 1648 pero fon el 8 de novembre de 1922 quan el Papa Pio XI la proclamà en Roma com a tal. El 4 de maig de 1924, sent l’alcalde de Castelló, Francisco Ruiz Cazador; el cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, acompanyat per l’arquebisbe de Valéncia i els bisbes de Tortosa, Sogorp i Vich, en l’autorisació del Papa Pio XI, beneí la corona i coronà a la Mare de Deu del Lledó. L’acte de la coronació canònica i pontificia se feu en la plaça de l’Independència i per a commemorar eixe acontenyiment es construí la popular ‘Farola’. Milers de castellonencs mostraren el seu amor i fervor per la seua patrona.

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.