Resenya “El Quixot”

El QuixotTítul: El Quixot
Autor: Alonso Fernández de Avellaneda
Versió en llengua valenciana d’Antoni Ruiz Negre
Editorial: Mosseguello
nº de pàgines: 424
Editat en Valéncia, 2017

El Quixot d’Avellaneda va vore la llum despuix de la publicació de la primera part de l’universalment coneguda novela de Miguel de Cervantes, i ans que este acabara d’escriure i publicara la segona part de Don Quixot de la Mancha. La portada d’eixe Quixot apòcrif, que intentava aprofitar-se de l’èxit de l’obra de Cervantes, dia aixina:

“Segundo tomo del Ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, que contiene su tercera salida: y es la quinta parte de sus aventuras. Compuesto por el Licenciado Alonso Fernández de Avellaneda, natural de la Villa de Tordesillas (…) Con Licencia, En Tarragona en casa de Felipe Roberto, año 1614”.

Els Milacres de Sant Vicent

Com tots els anys en acostar-se la festa de Sant Vicent, els chiquets components dels distints altars que en el seu honor s’alcen per la ciutat de Valéncia, s’afanyen ensajant els Milacres que en pròximes dates es representaran en els distints barris, i com ya és tradició, estos mateixos chiquets competiran en el Concurs que organisa Lo Rat Penat, baix el patrocini i colaboració de l’Excelentíssim Ajuntament de Valéncia i la Junta Central Vicentina.

És sabut que este certamen, té com a objectiu recordar la vida i obra del Patró del Regne de Valéncia, que tant influencià la vida política, social i religiosa dins i fòra de les fronteres del regne, durant el segle XIV i part del XV, i un paper importantíssim en l’actual celebració del mateix l’assumix un reduït grup de dramaturcs valencians, que basant-se en l’estudi de la vida de Sant Vicent, donen forma escènica als seus milacres proporcionant als distints grups de chiquets les obres a representar.

Quart Dumenge d’Advent

Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.

El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…

Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!

El Paraigües

¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

Bo. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò anava a ocórrer.

No és que yo haguera advertit en el meu “ex acompanyant” tendència alguna a deixar-me o cosa pareguda, és més, quan este matí abans d’eixir de casa es percatà en mirar per la finestra de que plovia, em desenfundà en acabar de traure’m de l’armari en un gest no exent d’afecte. Al menys aixina me ho paregué. Allisà els meus plecs en varies passades de mà entre rudes i amables a un temps, i em dedicà una mirada no sé si escrutadora o admirativa… M’agradaria més inclinar-me per açò últim.

El cas és que només eixir al carrer em desplegà, colocant-me sobre el seu cap per a resguardar-se de la pluja. ¡Bo, això a ningú deu d’estranyar perque per ad això vaig ser concebut i creat!, i si no, ¿per a qué punyetes anava a aprofitar un paraigües?

El Chiulet

¡Quina força té esta chica!…

Pareix mentira que sent tan poqueta cosa puga chiular d’eixa entusiasta manera… Perque la veritat és que l’aspecte no diu molt al seu favor…

Ya veus, quan es parla d’una dòna, dient; “és guàrdia”, es podria pensar que té una talla elevada i que “lo demés” és proporcional a l’altària. Puix no, en este cas no és aixina.

L’altària de, ¿cóm es diu? ¿Pili? ¡Vaja un nom per a un guàrdia!… Dia que la talla de Pili deu d’estar en el llímit del mínim senyalat en la convocatòria, i la resta del cos també l’acompanya. Bo, l’acompanya pero en part. M’explicaré.

La part de més amunt, la que soporta eixa gorra tan desficaciada que li han colocat, no resulta mal del tot, per més que el color de la pell siga un tant pàlit i les ulleres redones no li favorixquen massa, ara be, a cada cosa lo que siga, el cabell pentinat cap arrere i nugat a nivell del bascoll imitant una coeta, li dona certa gràcia.

De lo més distant del cap casi res els puc dir, perque clar, enfundades en camals de pantaló cap cama és lleja, i d’allò que es desconeix és millor no parlar. Una atra cosa seria que haguera tingut ocasió de vore-les, mes per ara no ha segut aixina. Si algun dia ho sé els promet contar-li-ho.

Perdonen un moment perque ara pertoquen dos chiulits…

La carrera

¡Vaja, també era mala sort! L’havien tornat a emparellar en aquell negre traïdor que des de fea algun temps era son pijor enemic. Li agradaria saber a qui corresponia decidir l’orde de colocació dels corredors.

El cas era, que quan el llarguerut empleat de cabell roig li sivellà el dorsal, alguna cosa li dia en l’interior que aquella vesprada la carrera no resultaria gens fàcil.

En tant els colocaven els boços mirà furtivament al seu rival. Este pareixia indiferent a quant succeïa al voltant, pero ell sabia que no era cert. Una mirada dirigida a ses cuixes i coa fon prou per averiguar que l’atre estava en completa tensió. ¡Mal es presentava hui la carrera!

Ara arribava el veterinari que els examinaria com sempre u a u. ¡Per cert que l’examen no podia ser ni més rutinari ni més inútil! Un manosseig pel pit i les cuixes i un poc d’atenció a la revisió entre els dits. Per a tal examen, encara que es quedara en sa casa no anava a passar res…

Segona premonició. L’empleat roig era qui obria el desfile dels portadors cap a la pista, portant les dos correges en la mateixa ma. En tant pujaven per la rampa provinent de les gosseres llançà una mirada ràpida als atres quatre contendents. Res especial li cridà l’atenció i en un alardo de gosadia es detingué i espentà de costat al rival, mentres obrien la porteta que donava pas al recint. El negre també es detingué sense immutar-se per la provocació, lo qual no era normal en ell, ¿qué estaria tramant?

Apunts històrics del teatre valencià, i (V)

El naiximent del segle XIX dugué aparellada la construcció del més important coliseu que mai hi hagué, ni en acabant hauria, en Valéncia.

En terrenys que en temps passats ocupara la célebre institució “El Centenar de la Ploma”, pertanyents a l’antic Hort dels Transits junt a l’actual carrer de les Barques, es proyectà construir un teatre a expenses de l’hospital, el qual vinguera a cobrir les necessitats d’un lloc d’espectàculs concordant en la categoria de nostra ciutat; i d’esta manera, baix la direcció dels arquitectes don Salvador Escrig i don Cristòfol Sales s’escomençaren les obres de l’actual Teatre Principal. El 14 de giner de 1808 fon colocada la primera pedra, fent-se tot seguit uns robusts fonaments i continuant l’obra en total diligència, fins que quatre mesos més tart, es manifestà el pronunciament dels valencians contra les forces invasores napoleòniques, i per supost es detingueren les obres.

Apunts històrics del teatre valencià (IV)

Vista la bona acollida que el “Teatre de Sant Narcís” tingué per part de la ciutadania, no passaren molts anys sense que es crearen nous locals d’exhibició en Valéncia. Ignorem si els següents teatres foren oberts en permís de la Diputació, al temps que el primitiu encara donava funcions, o lo més provable és que estos es construïren a partir de 1586, data en que passà a ocupar el lloc del teatre i de la Confraria la presó de la ciutat, traslladada allí en motiu del greu incendi ocorregut en la Casa Consistorial. Lo ben sabut és que el teatre desaparegué, i la presó, com ell, prengué el nom de Sant Narcís.

D’alguns locals nous d’exhibició que vingueren a continuació sí tenim notícia, com és del “Teatre dels Santets”, que es va obrir en el Vall Cobert junt a la porta de la Xerea, el de la “Botiga de la Balda”, pròxim al pont de la Trinitat, i el de “la Olivera” junt a la Tertúlia, molt prop a l’Estudi General en el hui conegut carrer de les Comèdies. Este últim teatre, per les seues característiques, es pot considerar com el més important de Valéncia en la seua época, puix que arribà a funcionar ininterrompudament a lo llarc de cent cinquanta anys, portant-se a cap per al seu manteniment i conservació diverses obres i reparacions, mentres que els atres locals menors anaren desapareixent per vellea, i deterior en la construcció.

El fill del foll i atres relats breus

fill del follAutor: Antoni Ruiz Negre
Extensió: 180 pàgines
Editorial: Mosseguello
Llengua: Valencià
ISBN: 978-84-940548-9-1

El present recull de relats no pretén alcançar destacades cotes lliteràries. La finalitat del llibre no és atra que la d’entretindre al llector, en un temps en que l’evasió en les vivències quotidianes resulta més necessària. Per a tal finalitat, la narració breu pareix ser lo més indicat, puix que no obliga a mantindre atenció permanent a una  trama plantejada, a fi de no perdre’s en els llaberints que la mateixa història presenta.

Els vintiquatre relats oferits comprenen distints i dispars conflictes, els quals passen per l’intriga, l’aventura, la realitat, la fantasia, lo impossible, i encara lo succeït a lo llarc de la vida de qui ho escriu. Delliberadament, no es guarda cap de orde ni en la cronologia dels fets ni en el tipo de temes tractats, i sent alguns fets d’una autenticitat total junt ad uns atres de la més delirant fantasia, deixe a l’arbitri del personal dilucidar quins són uns i uns atres.

Si en la llectura d’este llibre he conseguit interessar al llector, o per lo manco distraure’l, hauré conseguit el meu propòsit.

Apunts històrics del teatre valencià (III)

En l’anterior apunt nos referírem a dos grans escritors valencians, que compartiren la tasca de portar l’art dramàtic a les més altes cotes, colzejant-se en el immortals de la escena espanyola. Per sort per a nostre teatre no són noms aïllats en la història, puix que disponem d’un respectable llistat, del qual procurarem donar complit conte en apunts pròxims.

Parlem hui dels intérprets. Cal dir, que des del seu començament fins a les darreries del segle XIX, la professió d’actor passà per periodos de verdadera indigència, escàs reconeiximent civil, i inclús marcat menyspreu per part d’algunes capes socials. Per fortuna ni sempre fon aixina ni tots foren tractats tan mal, pero dos fets importants que referirem hui deixen constància, de que la vida de la faràndula es considerava d’ínfima categoria en un país com el nostre, a on els conceptes d’honor, purea de sanc, o possible fortuna, crearen verdaderes fronteres en el tracte entre humans.

A qualsevol llector sonarà familiar la célebre definició de “còmics de la llegua”, encara que no tots arriben a entendre el significat que realment tingué tal descripció, i que vist hui des d’una perspectiva anecdòtica sol causar-nos certa gaubança.

Apunts històrics del teatre valencià (II)

Com lo promés és deute, hui reprenem nostres apunts, parlant de la vida i milacres de dos extraordinaris dramaturcs valencians.

Qualsevol en Valéncia sap, que Gaspar Aguilar és una llarga avinguda la qual enllaça la plaça de Jesús en el Cementeri Municipal, aixina com que el carrer Guillem de Castro comença en la plaça de Sant Agustí, i acaba en el passeig de la Pechina junt al riu, en haver passat per les històriques torres de la Porta de Quart. Alguns saben, també, que Gaspar Aguilar i Guillem de Castro foren escritors valencians; més be pocs, que escrigueren notables obres de teatre; i difícilment trobarem un grapat de ciutadans actuals que coneguen alguna de les obres que ells compongueren.

És llamentable tindre que arribar ad esta conclusió, pero açò demostra l’escassa formació proporcionada al poble per aquells que degueren haver-lo instruït, lo qual l’impedix conéixer l’existència de personages que treballaren per la seua terra, oferint lo millor de sí mateixos, favorint en gran esforç la cultura, sacrificant en molts casos el seu pervindre, i acabant l’existència en total pobrea.

I crec que nos deuríem preguntar; ¿Per qué açò?… ¿Aixina sol tractar Valéncia als seus artistes?… Puix per desgràcia, el cas dels personages als quals faig referència hui no és únic sino, malauradament, prou repetit a lo llarc de nostra història.

Apunts històrics del teatre valencià (I)

L’escassea de documentació històrica a disposició del públic, la poca atenció que a nostre teatre se li ha dispensat a lo llarc del temps per part de les autoritats culturals, junt a la relativa carència de texts o referències escrites arribades fins a nosatres, fa difícil expondre al llector interessat lo que en realitat ha supost el fet teatral per a nostra societat valenciana, i lo que ad ella en quant a cultura li ha aportat. No obstant, i per fortuna, no tot ha segut obscuritat a lo llarc del temps per a la nostra escena.

Si en l’inici d’estos apunts tenim en conte la màxima de que “començar pel principi” sol ser la millor manera d’explicar un fet, bo serà que adoptem una forma un tant cronològica en la present redacció, mes que a lo llarc dels apunts, de volta en quan siga precís o un tant aclaridor, tornar arrere per a desenfosquir algun tema que ho precise. En permís, puix, anem al principi.

Traduït el Quixot… d’Avellaneda

Quatre segles nos separen de la fita històrica que alguns preocupats pel fet cultural s’afanyen estos dies en commemorar.

Cervantes torna enguany a l’actualitat –si és que en algun moment deixà d’estar-ho– ocupant espais informatius en diversos mijos que pareix no volen ser cua d’una celebració, el qual objecte és parlar principalment de l’obra que tots coneixen, pero que molts s’han llimitat a llegir per damunt damunt no passant del capítul primer. Tant és aixina, que qualsevol declamarà de memòria el primer paràgraf: “En un lugar de la Mancha…”; pero, ¿quants d’ells recordaran la paraula que tanca l’obra?

Alguns inquiets lletraferits que de prou antic fruïren rellegint les aventures del Quixot, no aguardaren a que es complira una data determinada, ni pensaren en commemoracions futures per a entrar en contacte en “Don Miquel”, i la seua obra. De fet existixen en l’actualitat numerosos treballs, més o manco presentables, que fan referència al llibre famós, be com argument a representar en drames, òperes o comèdies, com a tema d’estudi d’innumerables ensajos acadèmics, o inclús de traduccions més o manco afortunades a distintes llengües.

Este és el cas que nos ocupa; si be el Quixot al que hui faig referència no és el de Cervantes, sino el de Alonso Fernández de Avellaneda.

¿I per qué el d’Avellaneda?…