Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

EDITORIAL

Supremacismes

El diari El Mundo publicava el passat 25 de setembre la següent noticia: “Mazón califica al ministro Albares de "supremacista" por presentar a los valencianos ante la UE como catalanohablantes”. El president se despachava a gust davant l’aficio valenciana tot ofes perque el ministre del govern de Sánchez incloïa als valencians en la quota de catalanoparlants. El detonant: una carta d’Albares (18-09-2024) a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Mestola, per a que s’impulse l’us de les llengües cooficials de l’estat en el dit parlament, en la qual cita el catala, l‘euskera i el gallec, pero oblida el valencià.

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoi, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).

Aço es com una droga. Ahi tenim a la ministra d’Economia i Facenda, María Jesús Montero, fent-se un embolic conceptual, mental i nominal en la ‘singularitat de Catalunya’. Ella ya explicà que el pacte PSC-ERC no era ni una quota ni un concert, era un finançament singular. D’aci no ha eixit ni en la compareixença en el Senat (4-9-2024).

En acabant de comparar-lo en la situacio que tenen Canaries i Balears ¡¿l’insularitat?! ha aclarit que lo acordat es: “desarrollar de manera efectiva el autogobierno en el marco de la Constitución y de la Ley de Financiación de las CCAA (Lofca)” preservant: “la singularidad, la capacidad de mayor autogobierno, la solidaridad y la igualdad de todos los españoles vivan donde vivan" (elmundo.es 4-9-2024, edicio digital). Estava mentint i ho sabia.

EDITORIAL

La doble cara

Ya se nos ha passat casi casi l’estiu; el periodo central de les vacacions per a moltissima gent ha finalisat i l’orage nos ha dut mes de lo mateix: calor i calor, lo propi de l’estacio, sense a penes precipitacions, i ya fa mes de dos anys que el cel nos te abandonats en este sentit. Fa falta que ploga, que ho faça en moderacio i que s’ompliguen les preses; almenys eixes que encara no estan senyalades per a la demolicio pels qui, amparant-se en l’ecologisme, no son mes que servidors de poders factics que desigen desaparega l’agricultura en Europa.

Molt s’ha escrit i debatut sobre la llengua dels moriscs valencians. A vegades ixen curiositats com la que conte. En un articul sobre l’allioli, l’investigador Adrià Hernández (Levante-EMV 3-9-2024: 17) comentava el malnom d’un sarraï alaquaser: Ali Porrota, alies Allioli. Una familia –Porrota– documentada des del sigle XIV.

A banda de datar el terme i condiment, allioli, en un text de 1413, comenta algunes de les conclusions derivades: “sorprén que a un mudèjar li posaren d’àlies un producte de cuina alié a la seua; i això ens permet aventurar que era d’ús majoritari entre els sarraïns” (sino majoritari si comu). I ara ve la carcassa de veres: “Nogensmenys, allioli és una paraula netament valenciana, la qual cosa ens porta a deduir que a Alaquàs els sarraïns parlaven valencià a més d’algaravia”.

La histórica Corona de Aragón ha sido una configuración monárquica constituida por diversas entidades políticas de distinto rango nobiliario con peculiares jurídicas propias que tenían en común la persona del Soberano de Aragón. Era una monarquía hereditaria que funcionaba como un estado no centralizado. Cada uno de los territorios que la formaban tenía sus propios parlamentos y su legislación foral singular. El rey tenía que acatar los privilegios otorgados y recogidos en sus respectivos fueros.

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.

Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia.