Em vist que l’apelatiu de català, s’ha aplicat en ocasions ad algun valencià, com a insult. Anem a vore lo que diu Agostino Sottili, en la p.272 de “Petrarca 1304-1374…”: “le denominazioni valenziano e catalano non vanno prese eccesivamente alla lettera, perché essendo il regno di Valenza un posseso della corona d’Aragona come la Catalogna, l’appellativo di catalano o aragonese veniva indifferentemente rifilato pure a valenziani”, es dir, que la denominacio de valencià i català, no hi ha que pendre-la a la lletra, perque estant el regne de Valencia en la corona d’Arago, com Catalunya, l’apelatiu de català o aragones, s’aplicava indiferentment a valencians.
I el acatalanats valencians, no es que s’ho prenguen a la lletra, sino que pretenen convertir-ho en la pedra filosofal que demostra “que els valencians formaven part d’una sola nació catalana” (Antoni Ferrando dixit en la p.162 de “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”) I es que pareix que no sapien que els apelatius geografics, depenent de l’epoca i de qui partiren, han segut variables.
Seguint l’argumentacio d’Antoni Ferrando, anem a demostrar, segons la seua desficaciada “ciencia”, “que els catalans formaven part d’una sola nació franca”.
Com ya varem vore, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II es considerat com a “franc” i no com a “català” en el “Poema de mío Cid”. Es relaten fets succeits en l’any 1082: “Remont Verenguel de Barçilona la mayor”, fon pres per el Sit: Verá Remont Verenguel - tras quien vino en alcanza / oy en este pinar de Tévar - por tollerme la ganancia /Todos son adobados - quando mio Çid esto ovo fablado / las armas avién presas - e sedién sobre los cavallos / Vidieron la cuesta yuso - la fuerça de los francos.
El català Elies Serra Ràfols, escrigué “Contribució catalana a la conquesta de Canàries” dins la “Revista de Catalunya” nº 9 (1928) pp.42-51. La “gesta” de la contribucio catalana a la conquista de Canaries, consisti en varies expedicions a partir de l’any 1342, que tenien com a unic objectiu el fer esclaus. Ibn Jaldun (1332-1406), en el Lib. I, C. 2, de la seua obra “Muqaddimah” escriu: “Según tenemos entendido, algunas naves de los francos, habiendo tocado esas islas hacia mediados de la presente centuria, atacaron a los habitantes; los francos lograron botines y llevaron algunos prisioneros, que vendieron unos en las costas del Maghreb-el-Aqsa”. (Introducción a la historia universal (Al-Muqaddimah). Estudio preliminar, revisión y apéndices de Elías Trabulse). Com els catalanistes tenen el “privilegi” de poder explicar el per qué de les coses, Josep Amengual i Batle diu: “La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per Carlemagne”. ¿Son incapaços de vore que una explicació similar es valida en mes d’un cas de confusio entre valencians i catalans? Els catalans eren mes coneguts que els valencians a causa de les seues “heroïcitats” que havien protagonisat per tota la mar Mediterranea, i mes d’un, que no tinguera l’intencio d’insultar, s’enganyaria.
Els catalans parlen de “La Gran Companyia Catalana”, quan es referixen a la carnisseria dels almogavers en l’Orient d’Europa (1303-1388), en la que no hi ha dubte que els catalans es degueren fer notar. El vicari del ducat d’Atenes de la “Grandissima Companyia” s’autotitula “magnificus dominus, dominus Alfonsus, excellentissimi domini, domini Federici, Dei gratia regis Siciliae filius, ac felici Francorum exercitui in ducatu Athenarum et in aliis partibus Romanie imperii” En el seu sagell de plom podem llegir: “Sigillum felicis exercitus Francorum in Romanian parti comorantis” El mateix Ramon Muntaner nos fa saber en la seua cronica que “…Antoni Spindola dix a l’emperador que si ell volia que son fill lo marques hagues per muller la filla de misser Opisin Spindola, que ell li gitaria los francs de Romania.” I ve l’“explicacio” dels catalans: “Els àrabs per la seva part, durant les croades van estendre el mot franc a tots els cavallers cristians. És per aquest motiu que, tot i no tenir res a veure amb els francs, en el periple dels almogàvers per terres de l’Àsia fossin considerats per als turcs com a francs.” Vegem que l’intent d’explicació es prou roïn, perque si eren els turcs els qui consideraven als catalans com a francs, ¿Farien els turcs els sagells de plom a on diu “exercitus Francorum” o el varen fer els almogavers?
Comprovem que, aixina com el Sr Ferrando, no troba ni una sola cita historica d’un valencia que es considere català, si fora deveres, que tots els almogavers eren catalans i formaven “La Gran Companyia Catalana”, que no ho es, resultaria, que sí que trobariem catalans que es consideraven francs ¡en el sigle XIV!
I no nomes s’ha considerat als catalans com a francs. En “Historia de los heterodoxos españoles” de Menéndez Pelayo llegim: “Ha de advertirse, además, que las palabras provenzal y catalán se tomaban a veces como sinónimas en la Edad Media; así Enrique de Gante llama provenzal a S. Raymundo de Peñafort, que era barcelonés, como todos sabemos” ¿Sera que “que els catalans formaven part d’una sola nació provençal?
En “Tesoro de hermosos textos de gentes de la península”, de Abu-I-Jasan G’Alí ben Besaam (1077-1147), llegim: “…excitó a un cierto perro de los perros gallegos, llamado Rodrigo y apellidado el Campeador. Era éste un hombre muy sagaz, amigo de hacer prisioneros y muy molesto. (“Rodrigo el Campeador” 1857 de Manuel Malo de Molina p.121). I nos advertix Malo de Molina en la p. 117: “Y ahora es oportuno advertir que, aunque se dice el tirano de los gallegos, bajo esta denominación se comprenden los castellanos y leoneses, a quienes Ben Besaam y los escritores de su tiempo apellidaban gallegos…” I en el llibre “Recuerdos de un viage por España” de Francisco de Paula Mellado, llegim que “A los reyes de Asturias, llamaban siempre los árabes reyes de Galicia, nombre que extendían a todo el territorio comprendido en la Galicia propia, Asturias, Vizcaya, Guipúzcoa y parte de Navarra; en fin desde el Miño hasta los Pirineos, era para los árabes tierra de Djalikiah (Galicia). También el papa Juan VIII, llama a Alfonso III en un breve, rey cristianísimo de las Galicias”
Miguel Asín Palacios, publicà en 1939 un passage del cordoves Ibn Hazm, mort en l’any 1063, que dia: “El berberisco, cuando habla árabe, y quiere decir <al-šaŷara>, dice <al-saŷara>. Y cuando el gallego habla árabe, sustituye las letras <ayn y hā> por la letra hā”. Seguint a Manuel Malo de Molina, Ibn Hazm, es referiria tambe a castellans i lleonesos. Hem de senyalar, que castellans i lleonesos tenen la sort de no tindre a un Antoni Ferrando, que en estes proves cientifiques estaria venent-los als gallecs, al demostrar “cientificament” que castellans i lleonesos “formaven part d’una sola nació gallega” .
¿Que hem fet els valencians per a mereixer-nos estos “cientifics de secà”? I com es dificil de creure que siguen tan trompellots, es llicita la pregunta: ¿Quins interessos i quants diners hi han darrere d’este engany que preten la despersonalisacio del poble valencià?
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.