En una decena de pobles de la Vall de Boi, en el Pirineu lleidata se celebren ‘falles’ entre el 16 de juny i el 21 de juliol. Encara que alguns cartells aixina ho anuncien, aclarixc que no son com les valencianes internacionalment conegudes per Falles, i com es veu, tampoc coincidixen en la data, estes relacionades en la primavera i aquelles en la maxima esplendor del Sol.
Es tracta d’una tradicio antiga que consistix en abaixar en romeria d’una zona alta de la poblacio portant antorches (en llati fax, facis, d’a on ve el diminutiu facula i la nostra ‘falla’), de distintes formes, pero que generalment son troncs, tees o rames rasinosos.
Esta manifestacio popular fon declarada patrimoni cultural immaterial de l’humanitat per l’Unesco el 1 de decembre de 2015 (les nostres reberen el titul acreditatiu el 30 de novembre de 2016). Pero hi ha un parell de matisos, el primer, la peticio fon feta per Andorra, en el soport d’Espanya i França, i inclou 63 localitats dels Pirineus a on hi ha similars tradicions: 34 franceses, 3 andorranes i 26 espanyoles (17 catalanes i 9 aragoneses); i el segon, la denominacio, a peticio d’Espanya es canvià per a evitar la colisio-confusio en les Falles i la declaracio correspon a les ‘Festes del Foc del Solstici d’Estiu en els Pirineus’. No obstant aço, solen apareixer tambe com a ‘falles del Pirineu’.
Estes festes del foc de juny coincidixen en les Fogueres d’Alacant i totes elles s’engloben en un mateix patro antropologic ya que se corresponen, dia amunt dia avall, en el solstici d’estiu (el dia mes llarc de l’any, la jornada en que hi ha mes llum solar), que es el 21 de juny, a partir del qual comença a decreixer el dia.
L’activitat central es fer una foguera o encendre un foc i es vincula, generalment, a una funcio purificadora (espantar als mals espirits), als rituals iniciatics (pas de l’infancia-adolescencia a l’edat adulta, en molts casos son jovens els protagonistes), i tambe a la regeneracio i a la fecunditat.
Son mes habituals en els països europeus de la zona mediterranea, pero tambe se’n celebren en Europa (a banda d’Espanya i Portugal, en Noruega, Dinamarca, Suecia, Finlandia, Estonia i Regne Unit). Tambe n’hi ha en llatinoamerica, si be estan vinculades a les tradicions espanyola i portuguesa, en conjuncio en antics festejos indigenes.
Aporte tota esta informacio (la uiquipedia es una mina) per a que es veja que la tradicio del foc es ‘humana’; si es vol, especialment mediterranea, pero no unicament. ¿Per qué ho dic?
Perque tambe hi ha hagut un ‘reviscolament’ de la celebracio en els PPCC de la ma dels pancatalanistes d’Arran. I aço no es nou, ve de fa mes de quatre decades (encara que la majoria ho desconeix i alguns ho hauran oblidat). Derivats del Congrés de Cultura Catalana de 1976-1977, els consells populars de Cultura Catalana acordaren en 1980, en Montserrat, l’establiment d’una festa, d’un simbol colectiu, que unira a totes les terres catalanes, per ad ells, i es pensà i es declarà que sería la celebracio del foc de Sant Joan. Ells, els organisadors, pretenien construir una tradicio singular, pero, per sort per a nosatres i per desgracia per ad ells, una de les bases etnoculturals que fonamenta l’entelequia imperialista no es tan singular com ells voldrien, sino mes comuna de lo que s’esperaven.
A pesar de tot... ells van avant.
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.