Cultura

Invents i manipulacio

Els invents tenen bona prensa quan signifiquen millores per a la salut, la ciencia o la calitat de vida (p. e. la fregona per a no llavar el pis agenollat), pero tenen una cara negativa quan es referixen a coses fora de la realitat o sense base. Est es l’aspecte que m’ocupa.

En la penultima polemica sobre la llengua valenciana i quína es la normativa mes adequada han eixit els valedors inquisitorials, dic d’alguns periodistes, a defendre l’unica veritat (la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–) i la condena al foc etern dels discrepants (usuaris, pocs, de les Normes d’El Puig –NdP–).

Fins ara no els importava que les utilisarem perque de forma casi absoluta nos han ignorat, nos han ocultat, nos han censurat (si, els que no censuren, els mateixos). Ara tenen un problema perque Vox, en el govern del Consell, fa un us ‘meteorologic’ d’este sistema ortografic (publíca i borra tuits) i ademes considera que es el millor per a l’idioma valencià (una atra qüestio es que l’usen entre poc i gens, es un problema de congruencia, pero una cosa no lleva l’atra...).

Dic que l’armada invencible, per alguna prensa-periodistes, s’ha llançat com una fona contra esta practica i ha descarregat ad nauseam el topic de fa mes de 40 anys: es una normativa inventada en 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

En la primera mitat del XIII, Ibn al-Baytar (1190-1248), de Malaga, continuà donant noms de “simples” en la llengua “latina, que es la aljamía de al-Andalus”, en la seua obra “Kitab al-yami…”. En relacio a les obres de “simples” o productes basics farmacologics de que hem parlat, haurem de recordar el raonament d’Álvarez López, catedratic d’Historia Natural qui en “Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…”, escrigue que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa”, perque pareix que alguns no ho tenen clar. Recordar, que tant Ibn Buqlaris com Ibn al-Baytar, referencien el romanç valencià o algemia de valencia, dient-li “ayamiyya balansiya” o “ayamiyya sarqiyya” o de l’est d’al-Andalus.

En l’articul anterior, hem vist, que hi han “rupturistes” que califiquen la continuïtat entre el romanç o “ayamiyya” parlat en l’epoca de dominacio musulmana, i el romanç o algemia d’epoca de dominacio cristiana, com a “poc raonable” o “poc provable”, mostrant-se alguns d’ells especialment combatius, en contra de la continuïtat entre l’algemia valenciana i la llengua valenciana.

En parts anteriors d’esta serie sobre “L'algemia valenciana”, hem demostrat la falsetat de la pretesa extincio de la “ayamiyya”, que hauria impossibilitat, inclus l’evolucio lexica i semantica de “al-ayamiyya” cap a “algemia”. Hem vist moltes cites que contradiuen als “rupturistes”, i que demostren que l’immensa majoria dels cristians, musulmans i jueus de l’Espanya musulmana, parlaven en romanç en el s. XII, i continuaren parlant-lo en el s.XIII. En est articul, ordenarém cronologicamente algunes d’elles, referides especificament a jueus i musulmans, per a que es vegen clarament, algunes de les raons i proves que acrediten el continuïsme, front a la falta de concrecio i les afirmacions generiques, que caracterisen als defensors del rupturisme.

EDITORIAL

Sobre una falsa censura i terceres vies mortes

En este caloros estiu s’han produit dos noticies entorn a la llengua valenciana que tenen la seua transcendencia, una d’elles (provablement les dos) directament conseqüencia del canvi politic ocorregut en el govern, tant en la Generalitat com en molts ajuntaments i diputacions valencianes. El PP (en solitari en pocs llocs) junt a Vox (en la majoria) son decisius per a la governabilitat; es lo que deixaren les urnes en les eleccions municipals i autonomiques del 28 del passat maig.

La primera noticia partix de Burriana, a on el regidor de Vox, Jesús Albiol, responsable de l’area de cultura, ha decidit deixar de subvencionar el pancatalanisme en diners publics valencians (burrianencs); en concret, ha anulat la subscripcio (iniciada fa anys, governant el PP) per a la biblioteca publica de cinc revistes que promocionen eixa ideologia.

En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

La realitat d’un acreditat continuïsme evolutiu, s’enfronta a un inventat rupturisme convertit en “dogma”, que preten que l’invasio musulmana provocà un “tall” en el devindre d’una poblacio autoctona, que diuen que fon substituida per un poble de “una atra raça”, entre el que es diluiren els pocs que sobrevixqueren a la “substitucio”, que ademes, molt pronte, es convertiren a l’islam, abandonaren el romanç i s’arabisaren totalment. Es tracta d’un “dogma” completament acientific, inventat sobre la base d’estranys interessos, pero que es defes per gent en prou de poder, que el consideren “inqüestionable”, i que es dediquen a anatemisar o invisibilisar, als “hereges” que s’atrevixen a posar-lo en dubte.

Qualsevol iniciativa en favor de la llengua valenciana, de promocionar l’us o d’acostar el model ‘oficial’ al ‘natural’ (popular, que no vol dir descuidat o castellanisat) es benvenguda. I aixina es “Propostes per a una nova política lingüística” del Cercle Isabel de Villena (CIV) i que ha publicitat als quatre vents Levante-EMV (1-8-2023: 10). El mateix diari al qual li venía tort que yo escriguera-colaborara en Normes d’El Puig fa uns anys. Si ho haguera fet, el rotatiu tindria ara un ‘amic negre’ que justificaria el seu antirracisme... mala sort per a la secta.

L’ingenuïtat es creure que de la nit al mati la situacio idiomatica canviarà perque hem tengut unes brillants idees (no dic que no ho siguen). Tot te un principi. Cert.

L’ingenuïtat es creure que els mateixos que prohibixen, prescriuen i dirigixen el model cap a la convergencia, en el catala, s’immolaran i reorientaran la politica llingüistica cap a un model mes ‘autocton’.

L’ingenuïtat es creure que el proscriptor es transformarà i abraçarà la diversitat. Ho hem tengut en les manifestacions contra la ‘censura’ en Burriana o en Torrent. ¿Els convocants i els concentrats han advertit que hi ha una condena mes profunda, oculta, i que es practicada per ells? ¿Quí? ¿Mosatros, censors? ¡Mai de la vida!

La viuda Conejos, en 1750, imprimía un sermón de fray Ignacio Bogart que sorprendía por su agresividad. Predicado en Alzira el día del Corpus, el probable antepasado de Humphrey Bogart hablaba del campo de batalla, el fusil, la vayoneta (sic), bombas, terremotos, etc. Predicador del convento de Santa Bárbara de Alzira, Bogart se mostraba orgulloso de nuestro Reyno de Valencia; aunque sólo escribiera en castellano y latín No obstante, sabemos que el valenciano era la lengua común entre los religiosos, estuvieran en Alzira o muy alejados del Reino.

Elio Antonio de Cala y Xarana, Antonio de Lebrija (o de Nebrija)

Antonio de Nebrija nació en Lebrija el año 1444

Historiador, pedagogo, gramático, traductor, docente, catedrático, filólogo, lingüista, lexicógrafo, impresor, editor, cronista, escritor y poeta, tuvo parte en el propósito papal y cisneriano de corrección del calendario juliano, que no conocería la luz hasta 1582. 

En Lebrija cursó sus primeros estudios “debajo de bachilleres y maestros de gramática y lógica”, y de allí marchó a Salamanca donde pasó cinco años en la Universidad. Con diecinueve años, y al amparo del obispo de Córdoba Juan Rodríguez Fonseca, se fue a estudiar a Italia, becado por el Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles, en la Universidad de Bolonia, donde permaneció hasta 1470.

Estudió en profundidad el hebreo, lo que acabaría siendo un estigma en su enfrentamiento con el Inquisidor Diego Deza, y todos lo conocemos como el creador de la gramática castellana, que no es poco, pero su vida de profesor abarcó más de medio siglo, desde 1470 hasta 1522, año de su fallecimiento a los 78 años.

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

Pero res mes llunt de la realitat d’una poblacio en governants musulmans, formada majoritariament per musulmans o cristians, tots ells descendents d’hispanorromans. Els musulmans eren cristians conversos o descendents de cristians conversos i convivien en cristians tributaris. Entre ells parlaven en romanç arabisat o en arap arromançat, podent ser bilingües. Quan els cristians reprenien el poder, molts dels descendents d’hispanorromans que s’havien islamisat, s’integraven en la societat cristiana. La conversio en massa al cristianisme està documentada en el Toledo reconquistat governat per “Sisnandus Davidiz”, de qui Ibn Bassam digue que “hizo amar la conversión al cristianismo de la masa de la plebe”. (“Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” de Eva la Piedra en p 180 de “Sharq Al-Ándalus”, 10-11 -1993/1994)

En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

El “zayal” (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

En l’articul anterior, hem escomençat a parlar de les “xarajat” o harges pressents en les “muwassahat” o moassahes, comprovant que el romanç fon llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, degut al bilingüisme de la poblacio.

En est articul vorem que el conjunt harges / moassahes es un producte d’hibridacio cultural entre la tradicio romanica-cristiana i arap-musulmana, constatant que tambe hi hagueren autors cristians de moassahes. Comprovarém que la harja romanç tenia vida independent, sent l’orige i motiu de la moassaha, que fon una composcio naixcuda en l’Espanya musulmana, que agradava ben poquet a l’ortodoxia filoarap. Analisarém els temes pressents en les harges, veent que estem davant d’una llirica popular en romanç anterior a l’occitana del s. XII. Furgarém sobre els possibles antecedents i considerém les possibles influencies en la llirica popular posterior, raonant sobre els mijos de transmissio.

La manifestación religiosa que goza de más tradición y raigambre en el antiguo Reino de Valencia por su simbología histórica y espectacularidad es la del culto a la Eucaristía. La exhibición de la Sagrada Hostia en ceremonial procesión a partir del siglo XIV se convirtió en un acto religioso-cívico suntuoso en ciudades y villas valencianas. Desde el año 1355 abunda la documentación que confirma la celebración de esta solemnidad con gran boato, como testimonian las fuentes archivísticas de los “Manuals de Consells”, los “Libres de Clavería Comuna”, la Colección de “Letres Missives”, el “Libre de Certificacions”, “Libres Judiciaris”, “Libre de Actes”, etc., fuentes documentales que se conservan en el Archivo Municipal de Valencia (AMV).

El Corpus representa el triunfo de la Eucaristía. Fue el papa Urbano IV, el 2 de setiembre de 1264, al promulgar la bula “Transiturus de hoc mundo”, quien instituyó formalmente en toda la Iglesia la celebración del Corpus Christi. Dicha bula fue confirmada por Clemente V, en 1311, y cinco años después ratificada por Juan XXII, sirviendo para que se extendiera la fiesta del “Corpus” por toda la Cristiandad.

Es curios saber que en tot l’ambit romanic europeu, la primera volta que es documenta l’us lliterari de la “rustica romana lingua” o romanç, es precissament en l’España musulmana. No hi ha dubte de que aixo evidencia tant el vigor que tenia el romanç en esta part d’Espanya, com l’alt nivell cultural que ho feu possible.

Sabem que Maimonides nos contà que en l’Espanya musulmana del s. XII, existien composicions redactades completament en romanç, hui desgraciadament perdudes. Pero ya es prou lo que ha aplegat als nostres dies, que son certs poemes composts per a ser cantats, escrits entre els ss. X i XIII, en els que sobre una base de redaccio en arap o hebreu, s’incorporen paraules soltes, versos complets, i estrofes sanceres en algemia o romanç. Es tracta de les “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat”, pressents en les “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat”, de les que anem a parlar.

L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

EDITORIAL

Continuar treballant

Ya ha passat la cita electoral de les municipals i autonomiques (28/05/2023) i el valencianisme politic, el que no te dependencies, ha eixit prou mal parat. Molts seguiran parlant de la falta d’unio, cosa que en esta ocasio no es tan certa, pero, en tot cas, ni sumant els vots d’uns i d’atres el resultat deixa de ser raquitic i exigu.

Al valencianisme li fa falta una “catarsis”, ya ho dia Manolo Gimeno en la seua ponencia en el Congrés Valencianisme 2018, la qual cosa compartiem i compartim; i aço passa per una absoluta renovacio en la que es busque una participacio i implicacio major en la societat; si no es aixina sera ben dificil que simbols o llengua –desgraciadament, la llengua– moguen consciencies. Eixos emblemes identitaris pareix que han passat a ser historia –aço es, a un segon, quan no tercer, pla– mentres proyectes aberrants, com son els països catalans, per contra, han passat a ser acceptats en una vergonyosa naturalitat, sense escarotar-se, per uns i per atres; i aixo gracies a l’eficacissima estrategia del pancatalanisme, que ha sabut fer la seua labor instalant-se en les institucions, be siguen politiques, socials, festives, culturals…, i en el propi sistema educatiu, a on l’adoctrinament no para.

L’identitat es un intangible –encara que tinga elements objectivables– que es construix socialment per oposicio. Som una cosa, individualment o grupalment, perque no en som una atra, tan senzill i tan complex com aço.

Valencianes i valencians de totes les terres del regne, de les distintes comarques o de les tres provincies, tenim adscripcions diverses. L’ultim barometro de la Generalitat Valenciana (decembre de 2022) atribuix la condicio de nomes valencians a un 8.1% dels enquestats-poblacio, un 21.2% als que se senten espanyols a seques i un 63.1% als que diuen ser tant una cosa com l’atra.

A la llum d’estes sifres, es veu que la majoria dels conciutadans conjuguen simultaneament les dos (espanyols i valencians) i aço es possible per una jerarquisacio de les identitats. Casi segur l’espanyola es l’estructural (superordinada) i la valenciana es la particular (subordinada). Estarien en nivells distints. De totes les maneres, son les persones les que afirmen esta dualitat aproblematica. No es estrany, pots menjar carn i peix; no es incompatible, te pot agradar viajar i estar en ta casa; pots preferir la cervesa pero no rebuges un bon vi. I la gama es pot ampliar.

Una atra font per a l’estudi de romancismes son els escrits en arap dels mossaraps toledans. Per a posar de manifest alguns d’ells, partirém d’un estudi d’Ignacio Ferrando Frutos titulat “Los romancismos de los documentos mozárabes de Toledo”. En este treball, Ferrando Frutos diu que en els moments anteriors a la conquista de Toledo hi havia “convivencia entre las lenguas romance y árabe”, afirmant que el romanç es mantingue “con mayor fuerza en la esfera rural y privada”. Proseguix dient, que quan Toledo passà a tindre mandataris cristians a partir de l’any 1085, “se produjo una convivencia lingüística con los romances traídos por los cristianos del Norte…”. Ni mes ni manco que lo que succei en territori valencià un sigle i mig mes tart.

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

En l’ambit cristià, el llati classic havia anat restringint-se a certs ambits i les carencies d’alguns escrivans conduiren a que s’introduiren progesivament paraules i estructures del romanç. En l’ambit musulmà, l’arap classic acabà sent cosa de pocs, dialectalisant-se per influencia del romanç. Paralelament, el romanç del poble autocton s’arabisà pel contacte en l’arap, i es podien trobar persones en distints graus de coneiximent d’una o d’atra llengua, o completament bilingües.

La llectura del llibre de Leopoldo Peñarroja:Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VIl-XIII) (2022) m’ha portat al cap un assunt que tenía oblidat: els antroponims araps valencians primitius i migevals.

En l’obra, Peñarroja explica que s’ha de separar l’aspecte extern del nom i llinages de la parla utilisada que nos sugerixen a primera vista, perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...).

En l’articul anterior hem dit, que el romanç que parlava el poble entre els ss. X i XIII, es documenta en obres que es feren tant en territori cristià com musulmà. Hem comentat que certes obres escrites en arap i en hebreu, que s’originaren en l’Espanya musulmana, contenen romancismes i paraules en romanç escrites en alfabet arap o hebreu, que per a poder ser enteses, necessiten d’una translliteracio i transcripcio al nostre alfabet, havent comentat els problemes que aixo comporta.

Les paraules en romanç i romancismes de que parlem, es troben en certes obres que contenen relacions de “simples” o productes basics farmacologics, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc.

En este articul anem a centrar-nos en certes obres escrites entre els ss. X i XIII, en les quals els autors expliquen les propietats farmacologiques de distints “simples” o plantes, minerals o animals, que son nomenats en distintes llengues, entre les que solia estar l’algemia o romanç. La cantitat de llengues en que trobem el nom d’algun “simple”, fa que estes obres puguen ser considerades antecedents dels diccionaris multilingües, encara que reduits a un vocabulari molt sectorial.

El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.

Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.

Seguramente no aportaré nada nuevo sobre este libro pues insignes investigadores lo han desmenuzado hasta extremos increíbles. No obstante, aunque solo sea por contribuir, modestamente, a su difusión y conocimiento me arriesgaré a escribir unas líneas sobre el mismo.

El título en sí mismo ya es llamativo: Becerro de las Behetrías.  No es el nombre original pues en su origen se denominó como Becerro de las Merindades de Castilla. Lo de becerro le viene dado por aquello de que está escrito sobre piel de becerro. Lo de behetrías ya es un poco más complejo.

La Real Academia Española (RAE) contempla el término behetría y en su segunda acepción dice:

“Antiguamente, población cuyos vecinos, como dueños absolutos de ella, podían recibir por señor a quien quisiesen.”

La posesión y usufructo de la  tierra, desde el punto de vista jurídico, en prácticamente toda la Edad Media, podía clasificarse en tres grandes grupos. De realengo, tierras pertenecientes a la corona. De solariego, bajo la tutela de un noble. De abadengo, vinculadas a un monasterio o a otra institución religiosa.

En les parts anteriors d'est articul hem comprovat que el llati estigue en us en l'Espanya musulmana des de l'invasio fins al s. XIII. En esta part nos concentrarém en l'us del llati en territori valencià. Anem a vore que hi ha constancia de que els mandataris musulmans del territori que posteriorment es constitui en regne cristià de Valencia, tambe feren us del llati.

Inscrits “en el contexto del enfrentamiento entre Denia y Valencia, cuyo obispo se había constituido en tiempos mozárabes en Metropolitano”, el governador musulmà de Denia mantingue certes relacions en Barcelona, de les que es conserven alguns documents escrits en llati. (p 256 de “La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raices de un país” de García Moreno, en “Hispania sacra, 49” -1997)

Dels ‘pescadors’ del Palmar als del Casinet del Cabanyal

Hi ha chicotets detalls que passen desapercebuts per a massa gent i son elements en els quals van intentant consolidar, a poc a poc, la catalanisacio de la llengua valenciana.

Fa uns dies me vaig acostar al Palmar, a on feya prou de temps que no anava, i passejant pel poble vaig vore un detall que me cridà l’atencio. Fon una inscripcio que hi havia en la porta del local de la comunitat de peixcadors en la que vaig llegir: “Comunitat de pescadors –fundada en 1250– EL PALMAR (Valencia)” (el destacat es meu).

Lo primer que me vingue al cap fon lo increible que resulta tot aço si tenim en conte que ningu diu ‘pescador’. En el Palmar era –i suponc que seguira sent– una caracteristica del parlar local dir ‘pixcar’ per ‘peixcar’, pero lo que no han dit mai es ‘pescar’ ni ‘pescador’.

La cosa no acaba en el Palmar, tambe tenim un atre eixemple de ‘pescadors’ en el conegut popularment com el Casinet del Cabanyal. Es tracta d’un edifici construit en 1909. Uns anys mes tart, en 1926, es fundà –i s’establi en l’edifici– la “Sociedad Musical Unión de Pescadores”. El blasquisme estigue molt vinculat al Casinet i el mateix Blasco Ibáñez actuà alli, en clau politica, en mes d’una ocasio. Vists els antecedents, alvancem en el temps i arribem a 2019, any en que queda conclosa la restauracio de l’edifici per part de l’Ajuntament de Valencia.

En l’articul anterior, hem comprovat que des de l’invasio musulmana fins a la recuperacio de Toledo el llati no deixà d’usar-se en l’Espanya islamica. En est articul, vorem que aixo es confirma pel fet de que alguns mossaraps toledans seguiren usant el llati en els moments immediatament posteriors a la conquista cristiana. Conquistat Toledo, anem a constatar que alguns cristians tributaris d’uns atres territoris que continuaven baix domini musulmà, seguiren fent us del llati. Aplegarém fins a testimonis del s. XIII que ho demostren.

Les proves que reforcen l’evidencia de que alguns mossaraps toledans usaven el llati, les trobem en els arabismes dels seus escrits, en el fet de que en ocasions escrigueren llati en alfabet arap, en les traduccions o diccionaris llati/arap en que intervingueren i en les seues obres en llati. Vejam-ho.

En relacio als arabismes del llati dels mossaraps toledans, resulta interessant el document de 30 d'abril 1089, pel qual Alfons VI donà a la Basilica de “sancti Servandi (et Germani)”, el monasteri de Sant Salvador i la vila de Moratell. El notari fon “Petrus quasi clericus notuit”. Fidel Fita, que reprodui el document en la p 290 del vol 49 del BRAH, parla d’ell com del “notario Pedro, cuyo rudo lenguaje, erizado de arabismos, sin duda fue el de un clérigo mozárabe toledano”.

Lea el artículo completo en formato PDF.

En l’articul anterior, hem comentat algunes consequencies de l’irrupcio de la llengua arap entre una poblacio de llengua romanica. A partir d’ara, procedirém a documentar que el llati tingue una continuïtat d’us en territori hispà dominat per musulmans, fins al s. XIII en el que el territori valencià fon reincorporat a l’orbita cristiana. Vorem que els eixemples de continuïtat descarten els “talls” que tant “coloquen” als nostres acatalanats.

El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione”, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).

EDITORIAL

¿Nos van a negar sis vegades?

La En este ya ne son tres els editorials que dediquem a parlar del Dret Civil Valencià en manco d’un any. Si algu pensa que ya ne son molts, nosatres respondrem: “¡Els que facen falta!”.

Fem un breu resum per a despistats.

En la Constitucio Espanyola de 1978, en la disposicio adicional segona, se permetia recuperar el dret civil ad aquelles comunitats autonomiques que el tingueren vigent en eixos moments. Esta redaccio deixava fora (¡quína casualitat!) a Valencia, ya que el Decret de Nova Planta de Felip V, de 1707, havia suprimit les lleis forals dels regnes “rebels” en la Guerra de Successio i, encara que uns atres regnes anaren recuperant per lo manco els seus drets civils, als valencians, a pesar de demanar-los reiteradament, nos els negaren sempre.

En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.

Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.

Llegenda hagiogràfica

A Sant Jordi se'l representa sempre lluint un flamant trage de guerrer, i traspassant al dragó d'una llançada des de lo alt d'un briós cavall blanc. Pero pareix ser que no sempre fon aixina. Al menys hi ha algun escrit antic insinuant que el Sant cavaller pertanygué un temps a l'infanteria.

Veja'm per qué.

A lo llarc de molt anys –no puc precisar ara quants–, mantinguí una relació amistosa en don Albert Comín, afamat mege, que eixercia en una localitat pròxima al lloc on yo solia passar els mesos d'estiu.

Este doctor, contant en son haver alguns anys més que yo, sempre manifestà tindre tres amors als que dedicà la major part de sa vida: sa professió, sa família, i l'estudi de les llengües mortes. Bo, no totes mortes, puix que ademés de sànscrit, grec i llatí, no menyspreava fullejar qualsevol text en castellà antic, anglés, francés i encara esperanto. Precisament sa afició per l'idioma internacional fon la causa de que nos reunírem en alguns actes organisats per la Federació Esperantista, que yo freqüentava en aquells temps pel meu afany de mantindre correspondència postal en gents de lluntans països.

En l’articul anterior hem vist toponimia, fonamentalment dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, tota ella documentada anteriorment a la conquista de Jaume I. En est articul, continuem estudiant la toponimia de la zona, en alguna extensio, centrant-nos en aquella documentada principalment en les cartes de poblacio. De forma absolutament majoritaria, es tracta de toponimia preexistent que es documenta per primera volta. No ha donat temps de canviar ni d’inventar res. Per aixo podem llegir expressions en llati com “quod dicitur”, “dictum”, “loco nominato”, “locum illum que apellatur”, equivalents als valencians “dit/a”, “qui es nomenat/da”, “apellat/ada”. A voltes nos trobem en alguna doble denominacio com “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”, equivalent al valencià  “en altra manera es appellat/apellada”.

Com es norma, en giner, ha aparegut la revista Paraula d’Oc 2023, enguany dedicada al centenari de Joan Fuster, el qual ha estat ben publicitat per la Generalitat Valenciana en 2022. En un atre moment parlare de l’hipertrofia hagiografica –ad nauseam– del fusterianisme militant, dels que ‘passaven per alli’ i dels neofusterians. S’ho mereix.

No soc llector de Fuster (algunes obres i una part de la correspondencia historica que m’interessava –en Casp i en Adlert–), pero el director de la publicacio Lluís Fornés me convidà i he colaborat. Alguns no estem per a perdre ‘menjades’... per l’edat.

Fornés expongue les seues idees idiomatiques en La Valéncia occitana (1995, editat per l’Ajuntament de Valencia), el ‘llemosinisme’, de llarga tradicio en les nostres terres. Abans participà (1993) en el seminari de llengua i lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en Gandia, en una apologia sobre «La llengua valenciana» (1994). M’havia sorpres que algu de la ‘atra banda’ com ell s’interessara per una qüestio que no favoria massa el plantejament glossoidentitari catalaniste.

Havent repasat l’antroponimia romanica de cristians i musulmans valencians fins a l’epoca de Jaume I, nomes falta parlar un poc sobre toponimia valenciana, perque del seu estudi s’extrau l’existencia d’una rotunda base romanica, producte de la continuïtat d’un poble que parlava en romanç valencià. El profesor Bosch Vilá en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”, senyalà que Jaume I es trobà en Valencià en “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes”.

En l’articul anterior hem vist els processos de canvis onomastics deguts a les conversions i hem analisat el substrat llati/romanç de molts dels noms documentats durant l’epoca de dominacio musulmana. En el present articul anem a vore que este substrat tambe es detecta en epoca de dominacio cristiana, des del Llibre del Repartiment. Per aixo, Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” parlà sobre que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable”, afegint que “En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”. Ne vorem una mostra i comprovarém que l’estudi dels malnoms, com a part de l’antroponimia, tambe pot ser una pista del romanç prejaumi i de la seua continuïtat. En este articul, tambe estudiarem l’onomastica dels cristians valencians que ho foren fins a la reconquista.

En articuls precedents hem vist que l’arap actuà com adstrat del romanç influint-se mutuament. L’arap aplegà a ser irreconeixible donant lloc a distints “araps”. Els arabismes incorporats a les llengues romances contribuiren a la seua diversificacio i individualisacio. Repasarém i ampliarém els temes d’antroponimia i toponimia que ya hem tractat en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana” i en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, perque tant l’antroponimia com la toponimia son interessants testimonis sobre l’us del romanç en els temps de dominacio musulmana.

SIGLE XX

 15) febre (1911, Daniel Martínez, CIVAL)

 16) febre (1920, Jesús Ernest Martínez, CIVAL)

 17) febre (1926, 1930... Carles Salvador, CIVAL)

 18) febre (1935, 1945, 1950, Xavier Casp; febra, 1981, CIVAL)

 19) febre (1935, 1938... Josep Giner preferix ‘febre’ a febra’, CIVAL)

 20) febre (1951, Rafael Villar, CIVAL)

 21) febre (1951, 1968... Manuel Sanchis, CIVAL)

 22) febre (1952, 1959... Joan Valls, CIVAL)

 23) febre (1953, Miquel Adlert, CIVAL)

 24) febre (1956, 1958, 1961... Vicent Andrés Estellés, CIVAL)

 25) febre (1956, 1964... Joan Fuster, CIVAL)

 26) febre (1963... Enric Valor, CIVAL)

 27) febre (1964, Carmelina Sánchez, CIVAL)

 28) febre (1967, Maria Beneyto, CIVAL)

 29) febre (1972, Martí Domínguez, CIVAL)

 30) febre (1980, Josep Lluís Seguí, CIVAL)

 31) febre (1981, Joan Francesc Mira, CIVAL)

 32) febra (1988, Vicent Josep Escartí, CIVAL)

En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.

El romanç parlat pel poble indigena dels territoris baix domini musulmà, cristians o musulmans, havia evolucionat i divergit, de la mateixa manera que ho havia fet en els territoris dominats pels cristians. Federico Corriente diu que es tractava d’un “haz dialectal, con diferencias que a veces, y no sorprendentemente, se corresponden casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera” (p 337 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús”). Per aixo hem d’usar denominacions com “romanç” o “algemia”, en les quals s’integren totes les llengues romances o dialectes derivats del llati, i tirar al fem denominacions equivoques com la de “mossarap”, i desficacis inventats com el de “romandalusi”.

Lea este artículo en su versión PDF siguiendo este enlace.

imagen:  Viquipèdia.

Les esquadres idiomatiques irredentes de la Generalitat (Valenciana) alvancen com les tropes hitlerianes que recorregueren les gelades estepes del comunisme rus alla pels anys 40 del sigle passat. No se si arremataran com aquelles... en el rabo entre cames. Merits n’estan fent a cada punt.

La Conselleria de Sanitat nos recorda estos dies d’hivern la necessitat de proteccio per la grip i pel covid-19. Com sempre, els defensors de ‘la nostra llengua’, ‘la llengua autoctona’, ‘l’idioma propi’, ‘la llengua dels valencians’, ‘la llengua dels classics’, ‘la nostra parla’, ‘la llengua propia’, ‘la llengua compartida’ o ‘la parla genuïna’, no perden ocasio per a ficar la cullerada... les catalanades.

L’anunci institucional te una huitantena de paraules. Inclou les neutres: ‘doble’, ‘reforç’, ‘vacuna’...; les normatives: ‘dosi’, ‘simptoma’ i ‘mesura’; les convergents: ‘amb’, ‘protegeix-te’ i ‘mascareta’, i l’ideologica: ‘febre’. Tant les convergents com les ideologiques son ‘diagnostiques’ perque nos indiquen la temperatura de la ‘catalanitat’... sobre tot les ultimes son especifiques de la malaltia: l’autoodi.

La convivencia entre l’arap i el romanç feu que l’arap estiguera afectat de romancismes de la mateixa manera que el castellà que es parla en Valencia te valencianismes. Esta influencia fon tan important, que podia fer irreconeixible l’arap. La poblacio autoctona devia parlar-lo tan malament, que als arabofons forasters els costava entendre’l, com a un castellà li vindria justet entendre, que un valencià li diguera per eixemple, -ho he sentit-, que no beguera en una font “porque la llepan toda los gossos”.

L’any 941, Abu Ali al-Qali, gramatic de Bagdad, aplegà a Cordova convidat pel fill d’Abd al-Rhaman III. Abu Ali deixà constancia de que en el nort d’Africa li costava d’entendre als arabofons, afegint “que a ese paso tendría que recurrir a un intérprete cuando estuviera en Córdoba” (p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996, per Joaquín Vallvé).

En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

Hi ha valencians que es creuen molt inteligents i, cóm no, els mes progressistes de tots a l’hora de parlar valencià. Lo seu es distinguir-se del poble pla que no te ni idea i el parla molt mal. Ells son els que han de marcar la pauta, per ad aixo tiren ma de totes les paraules importades que poden: avui (per ‘hui’), cap de setmana (per ‘fi de semana’), esport (per ‘deport’), façana (per ‘frontera d’una casa’), gener (per ‘giner’), mesura (per ‘mida’), rentar (per ‘llavar’), servei (per ‘servici’), vacances (per ‘vacacions’)… paraules sobre les quals ya he escrit en mes d’una ocasio. Ara, ho fare centrant-me exclusivament en l’analisis d’una d’elles que pareix que tambe deu d’haver caigut en gracia per la gran acceptacio que te: façana.

Si en un ‘coctel’ posem la desinformacio, la perdua dels referents historics valencians, el complex d’inferioritat, l’autoodi… el resultat es el que du a molts valencians a fer el ridicul mes absolut. Son els nous coents. Els primers tambe volien distinguir-se del poble pla parlant en castella –“que siempre será más fino que el rudo valenciano”–, i estos ho fan usant termens importats que consideren que tenen mes pedigree que els autoctons. Si hagueren estudiat i analisat eixes paraules foranees haurien comprovat que no tenen tradicio ni vigencia en la nostra terra, mentres que aquelles que han bandejat son absolutament valencianes.