La invención de la imprenta fue un rayo de luz y de esperanza que se abrió para la producción, impresión y difusión de obras manuscritas que se redactaban en la Edad Media.

Con el Humanismo y el Renacimiento hace su aparición la imprenta en Valencia[1].  Un ambiente sociocultural atractivo y una Valencia boyante constituyeron el marco idóneo para que pronto llegara este nuevo invento a esta ciudad cosmopolita[2].

Quan Pompeu Fabra, Rovira Virgili, Joan Coromines i demés notables publicaven en La Veu de Catalunya el manifest «Desviacions dels conceptes de llengua i de pàtria» (1934), la màquina de pseudohistòria catalana estava ya en plena producció. «Mallorca y Valencia han de renunciar a sus antiguas glorias, pues ambas provincias van siendo comprendidas bajo el común nombre de catalanes», s’estrenava en 1868 l’archiver-prestidigitador Antonio de Bofarull, inventor de la «confederació catalano-aragonesa». D’ahí que aquell manifest, que veu la llum en plena eclosió dels totalitarismes continentals, i cinc mesos abans de la declaració per Companys de «l’Estat Català», siga en sí un programa purament totalitari, puix dona per sentat el dret de la «raça catalana» a la liquidació de l’idea històrica de Valéncia (identitat, llengua, cultura), condició necessària per a la viabilitat de dita paranoia. I això en dos dimensions.

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

EDITORIAL

Una de calç i moltes d’arena

Des del mes d’octubre hem assistit a varis events dels que volem destacar l’entrega de les distincions de la Generalitat Valenciana, les medalles que ha entregat la AVLl i unes desconcertants declaracions del dirigent popular González Pons. (Tambe ha tingut lloc la recepcio del president de la Generalitat pel president Sánchez, pero aço ni fu ni fa.)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

El 9 d’Octubre celebrem el dia de la Patria Valenciana. Jaume I incorporà a la Corona d’Arago un nou regne, pero el dotà de Furs i institucions propies, respetant la seua singularitat. I es que el rei no es va trobar en Balansiya un solar, sino una societat perfectament estructurada, tant civil com culturalment, la qual tenía ya sentiment de ser una comunitat.

Hui es un dia per a reivindicar eixa singularitat, arrelada en una passat historic, llingüistic i cultural ben reconeguts, i recollida en el nostre Estatut com a part fonamental de la personalitat valenciana.

Per enfortir l'identitat valenciana es fa precis alvançar. Ben be farien les institucions valencianes compromentent-se en nou iniciatives per a honrar ad este 9 d’Octubre i per a fer d’este una data mes que festiva. I es per aixo que s’ha de reivindicar fins a conseguir:

1) El Codic ISO

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

EDITORIAL

Supremacismes

El diari El Mundo publicava el passat 25 de setembre la següent noticia: “Mazón califica al ministro Albares de "supremacista" por presentar a los valencianos ante la UE como catalanohablantes”. El president se despachava a gust davant l’aficio valenciana tot ofes perque el ministre del govern de Sánchez incloïa als valencians en la quota de catalanoparlants. El detonant: una carta d’Albares (18-09-2024) a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Mestola, per a que s’impulse l’us de les llengües cooficials de l’estat en el dit parlament, en la qual cita el catala, l‘euskera i el gallec, pero oblida el valencià.

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoi, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).