Cultura

FONETICA VERBAL DEL VALENCIÀ

Josep M. Guinot el Sáb, 30/10/2021 - 09:40

1. INTRODUCCIO

La materia d’este treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.

1.1 Fonetica i Morfologia.

Les distintes parts de la Gramatica (Fonetica, Morfologia, Sintaxis), no constituixen compartiments tancats. Està clar que hi ha paraules, que evolucionen per raons purament fonologiques, i que son del domini exclusiu de la Fonetica, pero en general les paraules, s’ajunten unes en les atrres per a formar oracions, i aixo comporta en elles canvis deguts a les funcions que tenen que desenrollar. D’ahi que entren en accio la Morfologia i la Sintaxis, les quals se repartixen les formes i les funcions, formes que, al canviar d’estructura, impliquen tambe una considerable fonetica.

Les desinencies nominals i verbals (declinacio i conjugacio), per eixemple, no es podrien explicar unicament per raons fonetiques; pero la Morfologia ha d’explicar-les per la conjuncio de les lleis morfologiques i fonetiques.

Podem dir sense equivocar-nos que en tot canvi morfologic hi ha implicit un canvi fonetic.

Notes d'etnologia valenciana. GELATS I REFRESCS. (i III)

Agusti Galbis el Lun, 27/09/2021 - 22:05

Jaume Fàbrega en “Les postres i els pastissos de l’àvia” afirma que “Els valencians son els reis, a la península ibèrica, pel que fa a l’art de refrescos i gelats tradicionals, d’una varietat sorprenent”. El mateix autor, en “El gust d’un poble: els plats més famosos…” escriu que “És al País Valencià on han arribat fins avui el repertori més extens d’aquesta mena de refrescos: avenat, orxata d’ametlles tendres, orxata d’arròs i xufles, orxata de cànem, ordiat, aigua civà, orxata de tres fruits (xufles, ametlles, arròs, orxata de blat)”, citant tambe com a valenciana “la llet gelada que diu que es llet “aromatitzada amb canyella i llimona”.

REIVINDICANT les FORMES VALENCIANES: la preposicio "ad"

Manuel Gimeno el Vie, 24/09/2021 - 13:17

Els valencians venim assistint, des de fa molts anys, a un proces encaminat a l’eliminacio de les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana. D’esta manera s’arribarà a la tan desijada “unitat de la llengua”.

Pero aquells que desigem que la veritat acabe surant no podem ser testimonis callats davant dels atacs continuats al valencià. Per este motiu hui tractare d’explicar per qué la preposicio ad, que la AVL no admet com a normativa i la rebaixa a la categoria de coloquial, es absolutament correcta. Si l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la donara com a bona, ad ells –als de l’AVLl– els hauria faltat el temps per a reconeixer-la, pero no ha segut aixina, perque en catala no te vigencia. Eix es el motiu pel qual intenten soterrar-la aci.

Notes d'etnologia valenciana. GELATS I REFRESCS. (II)

Agusti Galbis el Lun, 20/09/2021 - 20:54

Previament a comprovar que l’aficio dels valencians a begudes fresques i gelats i per tant el coneiximent de la tecnica del manteniment i us de la neu, es una caracteristica del poble valencià prejaumi, i per tant no importada pels “conquistadors” de Jaume I, crec interessant fer un chicotet recorregut per l’historia de l’us de la neu o gel tant per a us terapeutic com gastronomic.

Notes d'etnologia valenciana. GELATS I REFRESCS (I)

Agusti Galbis el Lun, 13/09/2021 - 20:26

Els gelats i refrescs o begudes gelades, han segut i son caracteristics de l’etnologia valenciana. Per aixo, Rafael Espantaleón y Manuel de Juana, en “Bar y cafetería: Manual profesional” escriuen que “En España fueron los valencianos los que introdujeron el consumo de helado en todo el país, junto a sus tradicionales preparaciones de horchata, agua de cebada y limón granizado”. Considere interessant, vore a traves de cites o fites historiques, el protagonisme dels valencians en el tema de que tractem. Anirem des d’epoques recents a epoques anteriors.

Notes d'etnologia valenciana: L'ORCHATA DE CHUFA (i II)

Agusti Galbis el Lun, 06/09/2021 - 20:44

Si estudiem l’etimologia de la paraula ‘orchata’, els etimolecs nos diuen que podria derivar de ‘hordeata’, del llati ‘hordeum’, en valencià ‘ordi’, i en castellà antic ‘ordio’. En la llengua valenciana actual, ‘ordi’, practicament s’ha perdut, contrariament al català, i solem dir ‘civada’. La rao es troba en que antigament, en llengua valenciana, el concepte de ‘civada’ incloia el de ‘ordi’, cosa que podem comprovar en els “Statuts e ordenacions de Algezira” quan parlen de “…tot hostaler o venedor publich de civada, ço es, ordi, avena, spelta, arroç…”. Vegem que la paraula ‘civada’, es un generic procedent del llati ‘cibus’, que vol dir aliment. Justetament al contrari ha succeit en relacio a la parella ‘blat’-‘forment’. En català, practicament s’ha perdut ‘forment’ i sempre diuen ‘blat’. I al reves de lo que es pensa, no eren sinonims, perque ‘blat’ era un generic com ho era ‘civada’. Ho comprovem per la mateixa font: “…qui comprarà en la ciutat de Xativa e terme d'aquella blat, ço es, forment, ordi, paniç, adaça avena, centeno…”. Per a acabar-ho d’arreglar, els acatalanats nos enredren mes, perque en català li diuen ‘civada’ a lo que en llengua valenciana diem ‘avena’, en contra dels testimonis historics que hem vist.

Notes d'etnologia valenciana: L'ORCHATA DE CHUFA (I)

Agusti Galbis el Lun, 30/08/2021 - 21:06

En acabant de l’articul sobre la chufa valenciana, (Vore “Notes d’etnologia valenciana: la chufa”), es evident que toca parlar de l’orchata valenciana de chufes. “Puedes presumir de tu horchata, amiga chufa”, escrivia Alvaro de Laiglesia en “La gallina de los huevos de plomo”, afegint que “no hay refresco que pueda compararse con ella”. Teodor Llorente en la p. 473 del Vol II de “Valencia”, va escriure en relacio a l'orchata de chufes, que “en toda España suena a valenciana pura”. I es que, la fama conseguida per l’orchata valenciana, ha fet que s’haja convertit en la beguda refrescant sense alcohol que identifica a tota Espanya en l’estranger.

UNAMUNO y la LENGUA VALENCIANA

Ricart G. Moya el Sáb, 28/08/2021 - 20:39

En 1936, desafiando pistolas e insultos, el anciano filósofo denunciaba la locura del "¡Viva la muerte!". Anteriormente, el rector de la Universidad de Salamanca ya había señalado otros desvaríos camuflados como dogmas idiomáticos. A Unamuno le habían enseñado la falacia de que el catalán era la lengua de la Cancillería Real y de los escritores valencianos del XV, y como no era paleógrafo ni historiador, no lo discutía; pero lo que no aceptaba era la teoría de que las lenguas valenciana y catalana coetáneas, que él había leído y escuchado, fueran iguales.

Notes d'etnologia valenciana: LA CHUFA (i III)

Agusti Galbis el Lun, 23/08/2021 - 19:01

Com l’etimologia pot donar-nos pistes sobre l’orige i antiguitat de la paraula “chufa” entre els valencians, raonarém sobre el tema.

L’etimolec català Corominas, dona preferencia a la “xufla” catalana, dient que ve de les variants “sifilare” i “sufilare” del llati “sibilare” o chiular, mantenint a continuación que “chufa” es una “variant” que “es deu a infuència del sinonim trufar”. I es queda mes ample que un palloc. Molt al contrari, el Diccionari de la Real Academia de la llengua Espanyola, afirma que la paraula “chufa” prové “Del lat. cyphi, perfume de juncia”. Comprovem que catalans i castellans tiren cadascu cap a sa casa, i res diuen de que historicament la paraula “chufa” ha segut considerada d’orige valencià.

LES NORMES "del 32" i L'UNITAT de la LLENGUA

Josep M. Guinot el Sáb, 21/08/2021 - 20:27
2

I. INTRODUCCIO

He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per les paraules elogioses que m’ha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors d’est acte, per l’honor que em conferixen de pendre part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots els qui m’honren en la seua presencia, fiats en l’esperança d’oir alguna novetat o cosa interessant.

Ben poc o no res puc dir a este dignissim auditori, que ell no conega ya, perque en Valencia s’ha fet molta llum sobre els problemes que afecten a la nostra identitat: historia, cultura, llengua, etc..., i, aci, en Lo Rat Penat particularment, sobre les normes ortografiques, dins d’este cicle tan important de conferencies. No es com en Castello, a on, per a nosatros (els qui alli defenem la nostra llengua materna i som atacats per mig d’una especie de terrorisme escrit), hi ha un lloc molt estret en els mijos de comunicacio social.

Notes d'etnologia valenciana: LA CHUFA (II)

Agusti Galbis el Mar, 17/08/2021 - 08:26

En el present articul vorem les raons que justifiquen l’introduccio del cultiu de la chufa, definirém cientificament la chufera, i comprovarém que la paraula “chufa” es un valencianisme en el castellà.

En relacio al motiu inductor del cultiu de la chufa, es indiscutible que fon el seu us com a aliment. Est us, durant l’epoca de dominacio musulmana estava restringit al “amma” o poble pla, i no formava part de la dieta de la classe dominant, que sí tindria en conte les seues propietats curatives. Segurament, fon posteriorment, quan passaren a tindre la consideracio de llepolia. Escolano, en les seues “Decadas…” (1610-1611), nos diu que les chufes son “entretenimiento para el gusto”, i “con extremo medicinales”. L’extensio i la popularisacio del seu us, faria que s’incrementara el seu preu, deixant de ser assequible a certes classes socials. Segurament per aixo, en el “Coloqui del tramuser de Alboraya” del s. XVIII llegim: “Plegue’n, qui puga plegar-ne. Y, no agraviant a ningú, en mencharà qui n'agarre. Ea, tramusos, tramusos!, chufes no, perque van cares. No hem d’oblidar l’us de la chufa per a fer orchata, al qual dedicarém un articul sancer.

EL FAR WEST y el idioma valenciano

Ricart G. Moya el Dom, 15/08/2021 - 08:02

Nuestra historia hay que situarla en el inhóspito triángulo definido por Chihuahua, el río Colorado y las llanuras de Sonora; con un protagonista que recuerda a los personajes secundarios de los westerns de Ford o Mann, lastrados por debilidades humanas y ennoblecidos con valor temerario. Así era Joseph Marqués, franciscano de Alcudia de Carlet que recorrió el territorio apache de California hablando su idioma valenciano. Parte de su vida la conocemos por el manuscrito mexicano de Garrigós (Bib. Nac. Ms. 5695, Xalisco, año 1782). En él leemos anécdotas como la del soldado valenciano Cavanilles, deseoso de enfrentarse a los indios  pese a que el de Alcudia de Carlet le recomendara prudencia. Fue inútil: «pues entrando a batallar con los apaches, salió con una pierna quebrada de un balazo, y hoy día anda con una pata de palo» (f.132).

El fraile Marqués buscaba la perfección espiritual  y, a tal fin, elaboró ciertas normas ascéticas como: «no tomar chocolate ni mirar el rostro de mujer alguna, ni tocar su ropa» (f.127). Puede que lo consiguiera, pero su estómago, ¡ay!, castigado por potajes mexicanos no admitía comida, y «solo la leche de mujer se le acomodaba, por lo que tenía una india destinada para este fin, que lo sustentó con mucha caridad» (f.66). Para mayor infortunio, tras su muerte, «“se halló en su celda media arroba de chocolate» (f.123).

Notes d'etnologia valenciana: LA CHUFA (I)

Agusti Galbis el Lun, 09/08/2021 - 20:53

El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes, podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i destructora d’alguns catalans i acatalanats.

Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat “Sobre la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres. La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc, s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’, almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial” pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es, que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.

Notes d'etnologia valenciana: LA CERAMICA (i III)

Agusti Galbis el Lun, 02/08/2021 - 22:21

Un atre camp per a comprovar la continuïtat entre tots els aspectes relacionats en la ceramica, es precissament la llengua propia de la ceramica. En primer lloc parlarém del nom de l’activitat. Les “cultissimes” paraules catalanes “terrisseria” i “terrisser”, equivalents a les castellanes “alfareria” i “alfarero”, son invents indocumentats fins a 1839. Hem vist document de Cocentaina de 1276 en que es parla del canterer d’esta vila”. De 1329 es document en que es parla de cantererius seu magister operis terre albe”, es dir “canterer o mestre d’obra de terra blanca”. Comprovem com “Cantereria” i “canterer” son els noms generics correctes en llengua valenciana, no fent-nos falta invents del XIX. Els catalans tenen el problema de que no diuen “canter” sino “càntir”, sent el “càntir” o “selló” català lo que en valencià es una “botija” o “botijó”, paraula present en un text en arap de 1595 (boticha). Es cert, que en documentacio antiga trobem definicions especifiques com “rajoler”, “gerrer”, “calderer” o “oller”, pero la denominacio generica predominant es la de “canterer”, que ha donat lloc a numeroses “cantereries”.

Notes d'etnologia valenciana: LA CERAMICA (II)

Agusti Galbis el Lun, 26/07/2021 - 20:54

En el llibre “Cerámica y cambio cultural…”, llegim que “La técnica de fabricación de la cerámica islámica era mucho más compleja que la desarrollada en la misma época por los pueblos cristianos”. Si entenem per “cerámica islámica”, la feta per un poble en mandataris musulmans, -ya que la ceramica no te religio-, deduiriem que la tecnica que caracterisava la ceramica que fea el poble valencià, quan tenia mandataris musulmans, era imposible que tinguera el seu orige en territoris governats per cristians.

Al respecte, hem de saber que un dels avanços historics de la ceramica, es la seua impermeabilisacio, que evita perdues per porositat, facilita la seua neteja i pot tindre finalitat decorativa. L’impermeabilisacio pot ser per una o per dos cares. La forma mes basica de conseguir-ho es en pegunta. A continuacio, tindriem la ceramica “melada”, tractada en alcafoll o verniç transparent d’oxid de plom. Per a conseguir colors es necesiten distints minerals que son basicament: per al blanc, l’estany; per al blau, el çafre o oxid de cobalt; per al vert, l’oxid de coure i per al morat, el manganes. Uns atres colors es poden conseguir per mescla. Per eixemple, el turquesa s’obte de la mescla d’oxid de coure en esmalt blanc. Finalment, el dorat es conseguix per la mescla de coure, plata i almanguena. Per a un bon resultat s’ha de dominar tant la delimitacio dels distints colors en la mateixa peça, com la seua coccio en el forn.

Notes d'etnologia valenciana: LA CERAMICA (I)

Agusti Galbis el Mar, 13/07/2021 - 20:10

L’importancia historica de la ceramica valenciana, element etnocultural que ha individualisat i caracterisat al Poble Valencià, no podia quedar al marge de la voracitat catalanista. Una mostra: la ceramica de Paterna, Manises o Alcora es compren en el llibre “Cerámica catalana”, (Barcelona: Destino, 1977). Pero independentment de destrellatats i ridiculs intents d’imperialisme, que nomes denoten la pobrea d’una cultura que els obliga a intentar apropiar-se de la dels demes, correspon preguntar-nos si parlem d’un element representatiu de la continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina, o si es tracta d’una activitat cultural importada pels “conquistadors”.

Notes d'etnologia valenciana: EL TABALET i LA DOLÇAINA (i III)

Agusti Galbis el Jue, 08/07/2021 - 19:29

En primer lloc, hem de saber que la musica i els instruments de musica de l’Espanya musulmana, deuen molt a la musica i als instruments de musica de l’Espanya premusulmana. (“Música árabe-española” de Mariano Soriano Fuertes). Per aixo, Al-Saqundi (1231-?), en “Risâla fî Fadl Al-Andalus” o elogi de l’islam espanyol, escriu: “También habrás oído las especies de instrumentos músicos que hay en esta tierra, tales como el jayal…la ruta, el rabab…el qitar, el zulami…En cambio en Berberia no hay nada de esto, fuera de lo que ha sido llevado de al-Andalus…”. I en relacio a la “dolçaina”, tambe dita “gaita”, es significatiu que este ultim nom, s’haja estes “des de l’espanyol i gallegoportugués…per l’Africa (Marroc, Algèria, Tunis i altres països africans ‘una espècie de clarinet o dolçaina’) fins a Turquia (gaida ‘flauta de pastor’) i d’aci al serbi, búlgar, polonés i ruté…” (“De lexicografía valenciana” de Gimeno Betí). Es facil deduir, que si s’ha estes un instrument en un nom, es perque els que l’adopten no el tindrien i per tant no els seria propi. Podem concloure que la dolçaina, en un nom o en un atre, no havia de ser exclusiva dels “sarraceni de natura” o musulmans d’orige foraster.

PUIG RODA II. Los años de Madrid.

Marc Borrás el Lun, 05/07/2021 - 21:10

Al finalizar sus estudios en Valencia, el director de la Escuela, don Salustiano Asenjo Arozarena, junto al claustro de profesores acordaron que lo mejor era que continuara su formación en al Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), para lo que la Diputación de Castellón, presidida por Victorino Fabra, le otorgó una pensión de 2.250 pesetas anuales.

Notes d'etnologia valenciana: EL TABALET i LA DOLÇAINA (II)

Agusti Galbis el Jue, 01/07/2021 - 20:23

Per a demostrar els desficacis que diuen els acatalanats, quan parlen de la dolçaina, i que hem reproduit al final de l’articul anterior, donarém una serie de cites, que posen de manifest que la dolçaina ha segut popular des d’ans del s. XVIII, havent acompanyat des de sempre totes les manifestacions de festa i alegria del poble valencià. Vorem com dificilment els “romàntics de la ciutat de València del XIX” pogueren condicionar els fets dels sigles anteriors, fins al XIV.

PUIG RODA I. Introducción/De TÍRIG a VALENCIA

Marc Borrás el Mar, 22/06/2021 - 21:47

Difícil para mí es el poder dar un compendio de los valores pictóricos intrínsecos, moral y material, concernientes a la obra de este eximio artista hijo de Tírig, un tanto hoy olvidado; desconozco el grueso de obras de su plenitud productiva y tengo tan sólo un mero conocimiento de su última fase. Trazar la trayectoria de un artista sin conocer al menos su fase de madurez es ardua tarea que forzosamente ha de resultar un tanto menoscabada e incompleta. Sólo lo hallado en su taller, luego de su muerte, y que ya otros habían seleccionado con intenciones distintas, obras de su última época, cuando ya el artista había perdido todo estímulo, proporciona sólo datos parciales que dificultan nuestro empeño, reflejando sólo el aspecto –por cierto el del ocaso- que hacen incompleto el estudio del pintor (1)

Diez años después de que el pintor castellonense Juan Bautista Porcar Ripollés escribiese el artículo al que pertenece la cita anterior, la familia del pintor hacía una importante donación al Museo Provincial de Castellón, consistente en el gros de las obras del autor que conservaban, como última muestra póstuma de agradecimiento del pintor a la corporación provincial, la cual becó al joven Puig Roda, quien se convirtió en uno de los mejores pintores de nuestra provincia.

Notes d'etnologia valenciana: EL TABALET i LA DOLÇAINA (I)

Agusti Galbis el Lun, 21/06/2021 - 21:48

No crec que siga dificil afirmar que el tabalet i la dolçaina son els instruments mes representatius de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que en l’historia del periodisme en llengua valenciana, els valencians hajam tingut dos semanaris que portaven els seus noms. El nº 1 del semanari La Donsayna, es publicava l’u de decembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers. Ya está templá La Donsayna, y vá á comensar la primera tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”, naixque un nou semanari, en 1847, dit El Tabalet.

Del BUSNE D'ALFAFARA al RENOC D'AIXÁTIVA

Ricart G. Moya el Vie, 18/06/2021 - 13:16

Esop, el fabuliste (cat. ‘faulista’), conta en “Lupus et agnus” que un llop y un borreguet estaven beguent d’una sequiola y, buscant el carnívor motius pera menjárselo, li recriminá que embrutara l’aigua, contestant el “laniger” que: “No pot ser, el llíquit ve de tu a mi”. El llop, rebatut, tragué atre motiu: “Marmolares de mi fa sis mesos”. El borreguet, pensant que ha guanyat el pleit, li replica: “¡Si encá no havía naixcut!”. El llop, famolenc, asbrama: ”¡Chas, ton pare parlá mal de mi!”, y s’engaldix al cándit animalet. El fascisme catalaner fa lo mateix en mosatros; tot l’aprofita pera que Catalunya mos menge dasta el llogaret dels Desamparats en Oriola.

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (i III)

Agusti Galbis el Mar, 15/06/2021 - 08:27

Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se’n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (II)

Agusti Galbis el Mié, 09/06/2021 - 08:39

En l’articul anterior, hem vist que durant l’epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d’alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l’epoca de dominacio musulmana.

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (I)

Agusti Galbis el Dom, 06/06/2021 - 08:33

Es facilment constatable que els bous son una part molt important de les festes tradicionals valencianes. Correspon preguntar-nos si es tracta d’una festa valenciana autoctona o si fon importada pels “conquistadors” que vingueren en Jaume I.

En el cas de que fora una festa que nos hagueren dut de fora, podriem esperar una important vitalitat en els pressunts llocs d’orige. Pero resulta, que en els unics territoris d’Arago i de Catalunya a on es mante una certa vitalitat, son aquells que fiten en Valencia com les Terres de l’Ebre i el Baix Arago. (Vore “Tortosins, ni catalans ni valencians”). En relacio a la tradicio taurina de les Terres de l’Ebre, hem de saber que seria prou curteta, si fem cas de lo que es llig en les “Recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous”, de la delegacio territorial de la Generalitat catalana en les “Terres de l’Ebre”, segons les quals, “Els primers indicis d’aquesta festa tradicional els trobem l’any 1664, tot i que va ser durant el segle XIX quan es van estendre per molts municipis de les Terres de l’Ebre”. Si parlem de la tradicio en Arago, es significativa l’escassa normativa autonomica especifica que regule el tema tauri, front a la numerosa normativa valenciana des de 1985, fins a l’ultim decret 24/2007, de 23 de febrer.

Notes d'etnologia valenciana: LA PILOTA VALENCIANA

Agusti Galbis el Lun, 10/05/2021 - 13:35

Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d’un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

El dogma dels acatalanats nega tot fet de continuïtat entre el poble valencià pre i postjaumi, lo que els obliga a afirmar que es tracta d’un joc o deport importat pels nobles “conquistadors”, encara que no nos aclarixquen ni per qui fon dut, ni d’a on el dugueren. Per aixo, en la p 842 de la tesis doctoral “El monestir i la mesquita” llegim que l’inici del joc de pilota ha segut calificat pels “sabudots” acatalanats “com un joc urbà i cristià, practicat de manera preferent per la noblesa del país”. Vorem com parlem d’un joc que tant en els seus inicis com ara es caracterisa precisament per ser practicat pel poble pla, comprovant la falsetat de dir que era un joc cristia.

FENT MEMORIA. ROGLE 176, maig 2021

Juli Moreno el Jue, 06/05/2021 - 13:05

La Mare de Deu dels Desamparats:

Patrona principal de l’historic Regne de Valencia

 

El dia 25 de juliol de 1960, festivitat de sant Jaume, el papa Joan XXIII promulgava una nova orientacio lliturgica que restringia notablement el cult als sants per a dedicar major interes al denominat cicle temporal (Advent, Nativitat, Epifania, Quaresma, Pasqua, etc.). Aço afectava al cult dedicat a la Mare de Deu dels Desamparats, que perseveraria en la capital valenciana al ser patrona, pero no en el restant de la diocesis i terres valencianes, de les quals, sense ser-ho, se la considerava com a tal.

La Junta de l’Antiga i Real Confraria de Nostra Senyora dels Desamparats davant d’esta situacio, precisament l’any que la diocesis havia declarat marià i d’homenage a la Mare de Deu, considerà que suponia una contradiccio, a l'hora que trencava en la tradicio en que havia segut tractada la festivitat i l'arrelament festiu en tantes localitats valencianes en les que el fervor per la Mare de Deu baix el titul de Desamparats estava vigent. Fon precisament esta situacio la que feu sorgir l’idea de promoure la consecucio del patronage canonic de la Mare de Deu dels Desamparats per a totes les terres valencianes i, conseqüentment, assegurar el seu cult lliturgic en el mateix ranc que en la capital.

Notes d'etnologia valenciana: LA PIROTECNIA

Agusti Galbis el Mar, 04/05/2021 - 13:16

La pirotecnia, es dir, l’us de la polvora en finalitat d’oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l’individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta d’una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d’un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l’epoca de religio oficial musulmana.

Es evident que l’us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.

Notes d'etnologia valenciana: CONSTRUCCIONS POPULARS

Agusti Galbis el Lun, 26/04/2021 - 20:45

Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mes representativa de l’etnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s’ha reduït practicament a l’horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on es trobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostre territori, aplegant inclus a Tortosa.

El catalanismo también se apodera de la Biblioteca Nacional de España

Joan I. Culla el Jue, 22/04/2021 - 19:24

La Biblioteca Nacional de España anunciaba estos días la exposición "La Luz de la Edad Media en la literatura catalana", comisariada por la catalana Josefina Planas. En dicha muestra se incluyen autores valencianos como catalanes, a pesar de que estos no sólo nacieron en tierras valencianas sino que dejaron constancia expresa de que escribían en lengua valenciana. Así lo testimoniaron en los prólogos o colofones de sus obras. Es el caso de Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi o Antoni Canals, entre otros.

Como actividad paralela, la citada exposición ha realizado un vídeo en el que pone voz a algunos textos emblemáticos, de los cuales cuatro son de escritores valencianos. En ellos, los autores recurren a la fonética barceloní, quizás para intentar dar autenticidad a la manipulación de la muestra.

Les Normes d'El Puig

Joan I. Culla el Mié, 21/04/2021 - 18:56

La definicio de 'norma' per la RAE es: Conjunto de criterios lingüísticos que regulan el uso considerado correcto. Eugenio Coseriu, en 'Sistema, norma y habla', en Teoría del lenguaje y lingüística general, (Madrid, 1962), comenta que «la norma está constituida por las estructuras fijadas social o tradicionalmente en la técnica del habla y que son de uso general dentro de una comunidad lingüística». Es norma, «todo aquello fijado social o tradicionalmente en la técnica del habla».

César Hernando en el II Congreso Internacional de la Lengua Española (Valladolid, 2001): ¿Qué norma enseñar?, comenta: «entiéndase también por norma el sistema de reglas de una lengua, obtenible a partir de las expresiones de que disponen los miembros de una comunidad lingüística...» citando a Lewandowski, Theodor, Diccionario de lingüística, (Madrid, 1982).

Atenent-se ad estos i a uns atres criteris, ¿quína sería la norma mes apropiada per a la llengua valenciana?

En els inicis del sigle XX s'hagueren d'unir els valencians per a convergir en una mateixa normativa que, ademes de dignificar la llengua valenciana, establira la plena diferenciacio respecte al ya descarat intent d'absorcio per part dels catalans.

Notes d'etnologia valenciana: LA MUIXARANGA

Agusti Galbis el Lun, 19/04/2021 - 22:06

La muixaranga es un element tipic de l’etnologia valenciana que es compon d’una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s’ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d’Algemesi, s’han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L’Alcudia, Alzira, L’Olleria…

Es impossible dubtar de l’orige pagà d’esta representacio. Hi ha qui explica l’orige com a tecnica naixcuda per la necessitat d’aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este ultim cas, es conseguiria lo mateix que des d’una “torre” o “torreta”, d’a on li vindria el nom generic de “torres” humanes. L’especialisacio en esta tecnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Notes d'etnologia valenciana: EL FOC i LA MORT

Agusti Galbis el Mié, 14/04/2021 - 08:25

Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l’anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d’eixes premises.

NOTES D'ETNOLOGIA VALENCIANA: El torró

Agusti Galbis el Lun, 05/04/2021 - 21:09

Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de l’etnologia valenciana es el torro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de que es tracta d’un invent del XVIII, d’un català que li dien Pere Turrons, -d’a on diuen que li vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren un concurs de pastissos l’any 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci, l’escamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat d’enganyar als chiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com es sabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrar l’expoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia, publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”

Expresiones culturales inspiradas EN LA SEMANA SANTA

José V. Gómez el Vie, 02/04/2021 - 14:03

María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri

Catedrática de Bachillerato de Lengua y Literatura y Académico de número de la RACV

La Pasión, Muerte y Resurrección de Jesús de Nazaret han originado manifestaciones de fe transmitidas por la tradición durante siglos. Diversos actos litúrgicos y culturales organizados o impulsados por la Iglesia con la participación de hermandades y cofradías religiosas han dado esplendor y belleza a estas celebraciones que han inspirado una excelente literatura y rica imaginería con escenas emotivas de profundo sentimiento religioso. Evocaciones que se expresan, asimismo, en la pintura, la música y las artes escénicas.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (i IV)

Agusti Galbis el Lun, 15/03/2021 - 21:28

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se’n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d’abandonar per a sempre esta terra de perdicio. Precisament Ibn Yubair es conegut pels seus llibres de viages.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (III)

Agusti Galbis el Mar, 09/03/2021 - 13:18

En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (II)

Agusti Galbis el Lun, 01/03/2021 - 20:37

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d'Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d'Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d’ells residixen alli”. Ovid Densuşianu, en “La prise de Cordres et de Sebille: chanson de geste du XIIe siècle‎”, nos diu que aparentment l’autor no coneixia be Gandia pero pensa que alguns amics viagers, li haurien parlat de la “riche ville du royaume de Valence”.

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (I)

Agusti Galbis el Lun, 22/02/2021 - 21:21

En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Es evident que anem a parlar del romanç de la poblacio autoctona i hem de saber que no tota la poblacio autoctona tenia el mateix grau d’arabisacio llingüistica, el qual estava molt relacionat en el seu grau d’islamisacio, sent que per a ser musulmà, s’ha de recitar el Corà que està escrit en arap. A mes, com en tota societat, existien classes socials. El poble pla (amma) era com sempre el mes numerós i treballava per a mantindre, a base d’imposts, a una classe alta formada exclusivament per funcionaris d’un estat al servici de l’islam. La llengua oficial d’eixe estat islamic era l’arap i la poblacio autoctona que volia ascendir en l’escalafo social havia de saber parlar-lo. Per aixo, es impossible estudiar el tema del romanç valencià, sense coneixer l’adscripcio social dels parlants.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (i IV)

Agusti Galbis el Lun, 15/02/2021 - 19:54

Seguint l’argument de l’articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l’aïllament com a defensa d’una cultura diferent, i que se n’anaren com a conseqüencia del bando d’expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l’unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (III)

Agusti Galbis el Lun, 08/02/2021 - 20:20

Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l’islam (muladis), i que la poblacio d’orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d’Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d’haver mort Jaume I, i per tant d’epoca de Jaume II.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (II)

Agusti Galbis el Mar, 02/02/2021 - 22:51

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d’Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia...”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todo él como un buen cristiano, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas...”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

Els "AYAM" MULADIS VALENCIANS que PARLAVEN ROMANÇ (I)

Agusti Galbis el Jue, 28/01/2021 - 13:20

Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, paraula derivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio que inicialment s’havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastar fonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells que s’havien convertit a l’islam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que vol dir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en las que se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once son denominados ayam. Es tracta d’un terme important perque de la paraula “ayam” deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atra cosa sino al romanç.

 

flecha arriba