En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.
En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.
Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.
En l’ambit cristià, el llati classic havia anat restringint-se a certs ambits i les carencies d’alguns escrivans conduiren a que s’introduiren progesivament paraules i estructures del romanç. En l’ambit musulmà, l’arap classic acabà sent cosa de pocs, dialectalisant-se per influencia del romanç. Paralelament, el romanç del poble autocton s’arabisà pel contacte en l’arap, i es podien trobar persones en distints graus de coneiximent d’una o d’atra llengua, o completament bilingües.
La llectura del llibre de Leopoldo Peñarroja:Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VIl-XIII) (2022) m’ha portat al cap un assunt que tenía oblidat: els antroponims araps valencians primitius i migevals.
En l’obra, Peñarroja explica que s’ha de separar l’aspecte extern del nom i llinages de la parla utilisada que nos sugerixen a primera vista, perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...).
En l’articul anterior hem dit, que el romanç que parlava el poble entre els ss. X i XIII, es documenta en obres que es feren tant en territori cristià com musulmà. Hem comentat que certes obres escrites en arap i en hebreu, que s’originaren en l’Espanya musulmana, contenen romancismes i paraules en romanç escrites en alfabet arap o hebreu, que per a poder ser enteses, necessiten d’una translliteracio i transcripcio al nostre alfabet, havent comentat els problemes que aixo comporta.
Les paraules en romanç i romancismes de que parlem, es troben en certes obres que contenen relacions de “simples” o productes basics farmacologics, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc.
En este articul anem a centrar-nos en certes obres escrites entre els ss. X i XIII, en les quals els autors expliquen les propietats farmacologiques de distints “simples” o plantes, minerals o animals, que son nomenats en distintes llengues, entre les que solia estar l’algemia o romanç. La cantitat de llengues en que trobem el nom d’algun “simple”, fa que estes obres puguen ser considerades antecedents dels diccionaris multilingües, encara que reduits a un vocabulari molt sectorial.
El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.
Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.
Seguramente no aportaré nada nuevo sobre este libro pues insignes investigadores lo han desmenuzado hasta extremos increíbles. No obstante, aunque solo sea por contribuir, modestamente, a su difusión y conocimiento me arriesgaré a escribir unas líneas sobre el mismo.
El título en sí mismo ya es llamativo: Becerro de las Behetrías. No es el nombre original pues en su origen se denominó como Becerro de las Merindades de Castilla. Lo de becerro le viene dado por aquello de que está escrito sobre piel de becerro. Lo de behetrías ya es un poco más complejo.
La Real Academia Española (RAE) contempla el término behetría y en su segunda acepción dice:
“Antiguamente, población cuyos vecinos, como dueños absolutos de ella, podían recibir por señor a quien quisiesen.”
La posesión y usufructo de la tierra, desde el punto de vista jurídico, en prácticamente toda la Edad Media, podía clasificarse en tres grandes grupos. De realengo, tierras pertenecientes a la corona. De solariego, bajo la tutela de un noble. De abadengo, vinculadas a un monasterio o a otra institución religiosa.
En les parts anteriors d'est articul hem comprovat que el llati estigue en us en l'Espanya musulmana des de l'invasio fins al s. XIII. En esta part nos concentrarém en l'us del llati en territori valencià. Anem a vore que hi ha constancia de que els mandataris musulmans del territori que posteriorment es constitui en regne cristià de Valencia, tambe feren us del llati.
Inscrits “en el contexto del enfrentamiento entre Denia y Valencia, cuyo obispo se había constituido en tiempos mozárabes en Metropolitano”, el governador musulmà de Denia mantingue certes relacions en Barcelona, de les que es conserven alguns documents escrits en llati. (p 256 de “La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raices de un país” de García Moreno, en “Hispania sacra, 49” -1997)
Dels ‘pescadors’ del Palmar als del Casinet del Cabanyal
Hi ha chicotets detalls que passen desapercebuts per a massa gent i son elements en els quals van intentant consolidar, a poc a poc, la catalanisacio de la llengua valenciana.
Fa uns dies me vaig acostar al Palmar, a on feya prou de temps que no anava, i passejant pel poble vaig vore un detall que me cridà l’atencio. Fon una inscripcio que hi havia en la porta del local de la comunitat de peixcadors en la que vaig llegir: “Comunitat de pescadors –fundada en 1250– EL PALMAR (Valencia)” (el destacat es meu).
Lo primer que me vingue al cap fon lo increible que resulta tot aço si tenim en conte que ningu diu ‘pescador’. En el Palmar era –i suponc que seguira sent– una caracteristica del parlar local dir ‘pixcar’ per ‘peixcar’, pero lo que no han dit mai es ‘pescar’ ni ‘pescador’.
La cosa no acaba en el Palmar, tambe tenim un atre eixemple de ‘pescadors’ en el conegut popularment com el Casinet del Cabanyal. Es tracta d’un edifici construit en 1909. Uns anys mes tart, en 1926, es fundà –i s’establi en l’edifici– la “Sociedad Musical Unión de Pescadores”. El blasquisme estigue molt vinculat al Casinet i el mateix Blasco Ibáñez actuà alli, en clau politica, en mes d’una ocasio. Vists els antecedents, alvancem en el temps i arribem a 2019, any en que queda conclosa la restauracio de l’edifici per part de l’Ajuntament de Valencia.
En l’articul anterior, hem comprovat que des de l’invasio musulmana fins a la recuperacio de Toledo el llati no deixà d’usar-se en l’Espanya islamica. En est articul, vorem que aixo es confirma pel fet de que alguns mossaraps toledans seguiren usant el llati en els moments immediatament posteriors a la conquista cristiana. Conquistat Toledo, anem a constatar que alguns cristians tributaris d’uns atres territoris que continuaven baix domini musulmà, seguiren fent us del llati. Aplegarém fins a testimonis del s. XIII que ho demostren.
Les proves que reforcen l’evidencia de que alguns mossaraps toledans usaven el llati, les trobem en els arabismes dels seus escrits, en el fet de que en ocasions escrigueren llati en alfabet arap, en les traduccions o diccionaris llati/arap en que intervingueren i en les seues obres en llati. Vejam-ho.
En relacio als arabismes del llati dels mossaraps toledans, resulta interessant el document de 30 d'abril 1089, pel qual Alfons VI donà a la Basilica de “sancti Servandi (et Germani)”, el monasteri de Sant Salvador i la vila de Moratell. El notari fon “Petrus quasi clericus notuit”. Fidel Fita, que reprodui el document en la p 290 del vol 49 del BRAH, parla d’ell com del “notario Pedro, cuyo rudo lenguaje, erizado de arabismos, sin duda fue el de un clérigo mozárabe toledano”.
En l’articul anterior, hem comentat algunes consequencies de l’irrupcio de la llengua arap entre una poblacio de llengua romanica. A partir d’ara, procedirém a documentar que el llati tingue una continuïtat d’us en territori hispà dominat per musulmans, fins al s. XIII en el que el territori valencià fon reincorporat a l’orbita cristiana. Vorem que els eixemples de continuïtat descarten els “talls” que tant “coloquen” als nostres acatalanats.
El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione”, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).
EDITORIAL
¿Nos van a negar sis vegades?
La En este ya ne son tres els editorials que dediquem a parlar del Dret Civil Valencià en manco d’un any. Si algu pensa que ya ne son molts, nosatres respondrem: “¡Els que facen falta!”.
Fem un breu resum per a despistats.
En la Constitucio Espanyola de 1978, en la disposicio adicional segona, se permetia recuperar el dret civil ad aquelles comunitats autonomiques que el tingueren vigent en eixos moments. Esta redaccio deixava fora (¡quína casualitat!) a Valencia, ya que el Decret de Nova Planta de Felip V, de 1707, havia suprimit les lleis forals dels regnes “rebels” en la Guerra de Successio i, encara que uns atres regnes anaren recuperant per lo manco els seus drets civils, als valencians, a pesar de demanar-los reiteradament, nos els negaren sempre.
En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.
Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.
Llegenda hagiogràfica
A Sant Jordi se'l representa sempre lluint un flamant trage de guerrer, i traspassant al dragó d'una llançada des de lo alt d'un briós cavall blanc. Pero pareix ser que no sempre fon aixina. Al menys hi ha algun escrit antic insinuant que el Sant cavaller pertanygué un temps a l'infanteria.
Veja'm per qué.
A lo llarc de molt anys –no puc precisar ara quants–, mantinguí una relació amistosa en don Albert Comín, afamat mege, que eixercia en una localitat pròxima al lloc on yo solia passar els mesos d'estiu.
Este doctor, contant en son haver alguns anys més que yo, sempre manifestà tindre tres amors als que dedicà la major part de sa vida: sa professió, sa família, i l'estudi de les llengües mortes. Bo, no totes mortes, puix que ademés de sànscrit, grec i llatí, no menyspreava fullejar qualsevol text en castellà antic, anglés, francés i encara esperanto. Precisament sa afició per l'idioma internacional fon la causa de que nos reunírem en alguns actes organisats per la Federació Esperantista, que yo freqüentava en aquells temps pel meu afany de mantindre correspondència postal en gents de lluntans països.
En l’articul anterior hem vist toponimia, fonamentalment dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, tota ella documentada anteriorment a la conquista de Jaume I. En est articul, continuem estudiant la toponimia de la zona, en alguna extensio, centrant-nos en aquella documentada principalment en les cartes de poblacio. De forma absolutament majoritaria, es tracta de toponimia preexistent que es documenta per primera volta. No ha donat temps de canviar ni d’inventar res. Per aixo podem llegir expressions en llati com “quod dicitur”, “dictum”, “loco nominato”, “locum illum que apellatur”, equivalents als valencians “dit/a”, “qui es nomenat/da”, “apellat/ada”. A voltes nos trobem en alguna doble denominacio com “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”, equivalent al valencià “en altra manera es appellat/apellada”.
Com es norma, en giner, ha aparegut la revista Paraula d’Oc 2023, enguany dedicada al centenari de Joan Fuster, el qual ha estat ben publicitat per la Generalitat Valenciana en 2022. En un atre moment parlare de l’hipertrofia hagiografica –ad nauseam– del fusterianisme militant, dels que ‘passaven per alli’ i dels neofusterians. S’ho mereix.
No soc llector de Fuster (algunes obres i una part de la correspondencia historica que m’interessava –en Casp i en Adlert–), pero el director de la publicacio Lluís Fornés me convidà i he colaborat. Alguns no estem per a perdre ‘menjades’... per l’edat.
Fornés expongue les seues idees idiomatiques en La Valéncia occitana (1995, editat per l’Ajuntament de Valencia), el ‘llemosinisme’, de llarga tradicio en les nostres terres. Abans participà (1993) en el seminari de llengua i lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en Gandia, en una apologia sobre «La llengua valenciana» (1994). M’havia sorpres que algu de la ‘atra banda’ com ell s’interessara per una qüestio que no favoria massa el plantejament glossoidentitari catalaniste.
Havent repasat l’antroponimia romanica de cristians i musulmans valencians fins a l’epoca de Jaume I, nomes falta parlar un poc sobre toponimia valenciana, perque del seu estudi s’extrau l’existencia d’una rotunda base romanica, producte de la continuïtat d’un poble que parlava en romanç valencià. El profesor Bosch Vilá en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”, senyalà que Jaume I es trobà en Valencià en “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes”.
En l’articul anterior hem vist els processos de canvis onomastics deguts a les conversions i hem analisat el substrat llati/romanç de molts dels noms documentats durant l’epoca de dominacio musulmana. En el present articul anem a vore que este substrat tambe es detecta en epoca de dominacio cristiana, des del Llibre del Repartiment. Per aixo, Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” parlà sobre que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable”, afegint que “En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”. Ne vorem una mostra i comprovarém que l’estudi dels malnoms, com a part de l’antroponimia, tambe pot ser una pista del romanç prejaumi i de la seua continuïtat. En este articul, tambe estudiarem l’onomastica dels cristians valencians que ho foren fins a la reconquista.
En articuls precedents hem vist que l’arap actuà com adstrat del romanç influint-se mutuament. L’arap aplegà a ser irreconeixible donant lloc a distints “araps”. Els arabismes incorporats a les llengues romances contribuiren a la seua diversificacio i individualisacio. Repasarém i ampliarém els temes d’antroponimia i toponimia que ya hem tractat en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana” i en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, perque tant l’antroponimia com la toponimia son interessants testimonis sobre l’us del romanç en els temps de dominacio musulmana.
SIGLE XX
15) febre (1911, Daniel Martínez, CIVAL)
16) febre (1920, Jesús Ernest Martínez, CIVAL)
17) febre (1926, 1930... Carles Salvador, CIVAL)
18) febre (1935, 1945, 1950, Xavier Casp; febra, 1981, CIVAL)
19) febre (1935, 1938... Josep Giner preferix ‘febre’ a febra’, CIVAL)
20) febre (1951, Rafael Villar, CIVAL)
21) febre (1951, 1968... Manuel Sanchis, CIVAL)
22) febre (1952, 1959... Joan Valls, CIVAL)
23) febre (1953, Miquel Adlert, CIVAL)
24) febre (1956, 1958, 1961... Vicent Andrés Estellés, CIVAL)
25) febre (1956, 1964... Joan Fuster, CIVAL)
26) febre (1963... Enric Valor, CIVAL)
27) febre (1964, Carmelina Sánchez, CIVAL)
28) febre (1967, Maria Beneyto, CIVAL)
29) febre (1972, Martí Domínguez, CIVAL)
30) febre (1980, Josep Lluís Seguí, CIVAL)
31) febre (1981, Joan Francesc Mira, CIVAL)
32) febra (1988, Vicent Josep Escartí, CIVAL)
En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.
El romanç parlat pel poble indigena dels territoris baix domini musulmà, cristians o musulmans, havia evolucionat i divergit, de la mateixa manera que ho havia fet en els territoris dominats pels cristians. Federico Corriente diu que es tractava d’un “haz dialectal, con diferencias que a veces, y no sorprendentemente, se corresponden casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera” (p 337 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús”). Per aixo hem d’usar denominacions com “romanç” o “algemia”, en les quals s’integren totes les llengues romances o dialectes derivats del llati, i tirar al fem denominacions equivoques com la de “mossarap”, i desficacis inventats com el de “romandalusi”.
Lea este artículo en su versión PDF siguiendo este enlace.
imagen: Viquipèdia.
Les esquadres idiomatiques irredentes de la Generalitat (Valenciana) alvancen com les tropes hitlerianes que recorregueren les gelades estepes del comunisme rus alla pels anys 40 del sigle passat. No se si arremataran com aquelles... en el rabo entre cames. Merits n’estan fent a cada punt.
La Conselleria de Sanitat nos recorda estos dies d’hivern la necessitat de proteccio per la grip i pel covid-19. Com sempre, els defensors de ‘la nostra llengua’, ‘la llengua autoctona’, ‘l’idioma propi’, ‘la llengua dels valencians’, ‘la llengua dels classics’, ‘la nostra parla’, ‘la llengua propia’, ‘la llengua compartida’ o ‘la parla genuïna’, no perden ocasio per a ficar la cullerada... les catalanades.
L’anunci institucional te una huitantena de paraules. Inclou les neutres: ‘doble’, ‘reforç’, ‘vacuna’...; les normatives: ‘dosi’, ‘simptoma’ i ‘mesura’; les convergents: ‘amb’, ‘protegeix-te’ i ‘mascareta’, i l’ideologica: ‘febre’. Tant les convergents com les ideologiques son ‘diagnostiques’ perque nos indiquen la temperatura de la ‘catalanitat’... sobre tot les ultimes son especifiques de la malaltia: l’autoodi.
La convivencia entre l’arap i el romanç feu que l’arap estiguera afectat de romancismes de la mateixa manera que el castellà que es parla en Valencia te valencianismes. Esta influencia fon tan important, que podia fer irreconeixible l’arap. La poblacio autoctona devia parlar-lo tan malament, que als arabofons forasters els costava entendre’l, com a un castellà li vindria justet entendre, que un valencià li diguera per eixemple, -ho he sentit-, que no beguera en una font “porque la llepan toda los gossos”.
L’any 941, Abu Ali al-Qali, gramatic de Bagdad, aplegà a Cordova convidat pel fill d’Abd al-Rhaman III. Abu Ali deixà constancia de que en el nort d’Africa li costava d’entendre als arabofons, afegint “que a ese paso tendría que recurrir a un intérprete cuando estuviera en Córdoba” (p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996, per Joaquín Vallvé).
En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.
Hi ha valencians que es creuen molt inteligents i, cóm no, els mes progressistes de tots a l’hora de parlar valencià. Lo seu es distinguir-se del poble pla que no te ni idea i el parla molt mal. Ells son els que han de marcar la pauta, per ad aixo tiren ma de totes les paraules importades que poden: avui (per ‘hui’), cap de setmana (per ‘fi de semana’), esport (per ‘deport’), façana (per ‘frontera d’una casa’), gener (per ‘giner’), mesura (per ‘mida’), rentar (per ‘llavar’), servei (per ‘servici’), vacances (per ‘vacacions’)… paraules sobre les quals ya he escrit en mes d’una ocasio. Ara, ho fare centrant-me exclusivament en l’analisis d’una d’elles que pareix que tambe deu d’haver caigut en gracia per la gran acceptacio que te: façana.
Si en un ‘coctel’ posem la desinformacio, la perdua dels referents historics valencians, el complex d’inferioritat, l’autoodi… el resultat es el que du a molts valencians a fer el ridicul mes absolut. Son els nous coents. Els primers tambe volien distinguir-se del poble pla parlant en castella –“que siempre será más fino que el rudo valenciano”–, i estos ho fan usant termens importats que consideren que tenen mes pedigree que els autoctons. Si hagueren estudiat i analisat eixes paraules foranees haurien comprovat que no tenen tradicio ni vigencia en la nostra terra, mentres que aquelles que han bandejat son absolutament valencianes.
En est articul comprovarém que certes persones que vivien o havien vixcut “sots senyoria de moros”, foren mossaraps/cristians, musulmans o judeus, manifestaren un bilingüisme actiu, actuant com a traductors o trujamans al romanç. Anem a vore que el romanç es converti en la llengua “franca” dels membres de les tres religions, que colaboraren en traduccions arap/llati/hebreu.
L’inici d’esta colaboracio en les traduccions es detecta en el Toledo posterior a la capitulacio musulmana de l’any 1085. El nou poder cristià fon commemorat en la construccio de l’iglesia de sant Roman de Toledo, a on segons el catedratic H. Salvador Martínez es posaren “incluso inscripciones en castellano aljamiado alrededor de los nichos de los santos probablemente porque los fieles hablaban castellano pero sólo lo entendían si estaba escrito en caracteres árabes” (p 105 de “La convivencia en la España del s. XIII” de Salvador Martínez.- 2006). Vejam algunes intervencions de la poblacio que havia tingut governants musulmans, o dels seus descendents, en distintes traduccions, de les que es deduix que coneixien el romanç i el parlaven.
En est articul coneixerém l’existencia de referencies explicites al bilingüisme de la poblacio autoctona que es trobava “sots senyoria de moros”. Vorem referencies implicites i unes atres indirectes. N’aportarém algunes de la part cristiana, de les que es despren una comunicacio normal entre cristians i musulmans hispans. Vorem que la normalitat en la comunicacio influi segurament en que molts cristians ilustres es refugiaren en la Valencia musulmana.
EDITORIAL
Salvem a Vinatea
La falta d’autoestima del poble valencià es alarmant. Igual que el restant dels espanyols, patim un complex d’inferioritat que fa que pensem que lo de fora es, per sistema, millor que lo de casa; nomes que en el cas valencià eixe sentiment s’ha potenciat fins a l’extrem per part del poder politic. Aixina, patim un sucursalisme malaltuç que nos fa facilment manipulables.
Per eixemple, si no estas d’acort en la forma en la que s’està implementant l’us de la bicicleta en les ciutats, t’ixen en allo de que en Amsterdam tot lo mon va en bici, i en aixo pareix que ya tenen aval de sobra. Aixo si, en lo que no entren es en la comparacio de les respectives rets de transport public alternatiu a l’automovil, que bovos no son.
Puix ya que tant els agrada comparar-se en societats estrangeres, anem a jugar ad eixe joc.
No es possible imaginar que l’ajuntament de Londres reforme Trafalgar Square i, entre les condicions als participants en el concurs public, no incloga una clausula que diga que la columna de Nelson no s’ha de tocar. Eixe despreci a un heroe nacional no se li ocorreria a cap londinenc, i manco a un representant politic.
En el present articul, vorem referencies individuals a parlants de romanç de l’Espanya musulmana. Vorem cites en que els propis escritors declaren que parlen en romanç i unes atres en que afirmen escriure’l. Sabrem que en l’Espanya musulmana es redactaren obres escrites exclusivament en romanç. Vejam-ho.
Ibn Hazm (994-1064), en relacio a un moti de l’any l’any 818 contra al-Hakam I, nos conta que Nasr, fill de “un rico cristiano de Carmona convertido al Islam”, que entrà al servici de l’emir “se expresaba habitualmente en lengua romance” (p 220 del B.R.A.H. t. 188. nº II. -1991).
En l’articul anterior hem vist que la poblacio autoctona, conversa o no a l’islam, podia arabisar-se per a estar prop del poder. Hem constatat la dificultat de dependre l’arap, per ser una llengua molt distinta del romanç. Aço unit al proselitisme islamic, pogue motivar que en el s.XII es traduiren llibres islamics al romanç, explicant-se els “libres de moros en pla” que l’inquisicio quasi feu desapareixer en el s. XV. Vorem que les fonts demostren que el territori valencià no era una zona gens adequada per a dependre arap, ni anteriorment ni posteriorment a la reconquista del rei en Jaume.
L’Asociació de Juristes Valencians para prestigiar y defender la actuación del “jurat en cap” de la ciudad de Valencia, Francesc de Vinatea, y su actuación en defensa “dels Furs del Regne” convoca a la ciudadanía a la concentración que se celebrará el domingo 20 de noviembre en la Plaça de l’Ajuntament. Además, quiere manifestar su malestar por la pretensión de desplazar la escultura de esta figura histórica del excelente escultor castellonense Manolo Rodríguez a otro emplazamiento, según el diseño presentado para la remodelación.
Vinatea representa un episodio de dignidad al defender privilegios recogidos en “Els Furs” sobre la unidad del Reino.
El segundo matrimonio de Alfonso II de Valencia - IV de la Corona de Aragón- pudo tener consecuencias nefastas para el Reino de Valencia si se hubieran ratificado las pretensiones de doña Leonor. La Reina pidió y consiguió para sus hijos, en primera instancia, una serie de donaciones de villas del Reino de Valencia, ante lo cual se produjeron reacciones contra las decisiones reales. En 1328, en Daroca, el Rey estipula no dar, ni separar, ni pignorar ninguna propiedad del territorio valenciano, a excepción de las donaciones que él podía hacer en las personas de sus hijos. Esta decisión alteró los ánimos de la ciudad y Reino de Valencia.
Era inevitable que la llengua dels araps i nortafricans que accediren al poder d’Hispania en el s. VIII, influira en l’evolucio de la llengua de la poblacio autoctona. Els nous “senyors” tenien distints origens i parlaven distintes llengues, pero estaven units pel proselitisme d’una religio, l’islam, plasmada en un “llibre sagrat”, l’Alcorà, que estava escrit en una “llengua sagrada” dita “arabiyya” o llengua arap. Els invasors es trobaren en una poblacio cristiana, que tenia el llati com a llengua oficial des de fea mes de 9 sigles, pero que parlava en una “rustica romana lingua” diversa, de la que en acabant resultarien diferents llengues romances. La nova religio dels conquistadors i la llengua arap en que s’expressava, podia conduir a que la la poblacio autoctona s’islamisara convertint-se a la religio dels nous amos i/o s’arabisara, deprenent a parlar l’arap.
En l’articul anterior hem vist, que la llengua romanç de la poblacio que passava de mans musulmanes a cristianes o la dels seus descendents, podia ser nomenada en l’arabisme “algemia /aljamia”, derivat de l’arap “al-ayamiya”. En est articul comprovarém que el romanç o “al-ayamiya”, fon parlat pels “ayam” o “pobladores indígenas de al-Andalus no arabizados…”, durant tot el periodo de dominacio musulmana.
La Historia es la memoria de los tiempos. El rey Alfonso el Magnánimo nos recordó a través de su secretario Arnau Fenolleda que los grandes hombres del pasado habrían caído en el olvido de no haber sido por los escritores que relataron sus gestas. Si los hechos no son encomendados a la escritura, desvanecerán pronto de la memoria de las generaciones futuras. Sólo la Historia preserva el recuerdo de los hombres y nos acerca a los ausentes.
Las gestas del Magnánimo fueron narradas por diversos autores. El historiador Bartolomeo Facio, en 1455, las recogió en la obra De rebus gestis y contribuyó a la memoria histórica con una colección de breves semblanzas dedicadas a prohombres: príncipes, soldados, artistas, eruditos, intelectuales que consideró dignos de recordar en su libro De viris illustribus.
En relacio a la llengua dels moriscs del territori valencia, de moment hem definit el significat de “morisc” i hem comprovat la seua diversitat en relacio al seu orige. Hem vist que els acatalanats, en l’unica finalitat d’enredrar i manipular, escampen la idea sobre el seu “unilingüisme àrab”, idea que es manifesta falsa tant per distints estudis especifics com per numeroses cites coetanees al respecte.
Encara nos queda per constatar l’existencia de referencies lliteraries en relacio a moriscs valencians, de les quals s’extrau que hi havien moriscs de tots els pels, i que no es caracterisaven precissament per tindre problemes de comunicacio en els cristians, sino mes be per tot lo contrari.
En l’articul anterior hem vist estudis que tomben per terra el proclamat “unilingüisme àrab” de tots els moriscs del territori valencià. En el present anem a tractar de cites per les quals s’aplega a identica conclusio.
L’orige de totes les mentires que s’han escrit sobre la llengua dels moriscs del territori valencià, es troba per a variar, en el “mestre indiscutible” i “català de Sueca” Joan Fuster, qui escomençà a extendre-les en “La lengua de los moros valencianos” (Levante, 31-X-1958), continuant en “Poetes, moriscos i capellans” (Valencia, 1962).
Robert I. Burns, en “La muralla de la llengua”.- (1976) mantingue que Joan Fuster havia aplegat a la conclusio del “unilingüisme àrab dels moriscos”, a partir de “la vella col·lecció de documents de Boronat”, referint-se a l’obra “Los moriscos españoles y su expulsión”, de Pascual Boronat i Barrachina, publicada l’any 1901. Segons Burns, previament al “descobriment” fusterià, els historiadors es dividien entre els que mantenien “que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris”, i aquells que dien “que la població de l'Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica”. La mentira fusteriana vingue a enredrar-ho tot, establint-se com a dogma.
En l’atre adverbi, ‘sobretot’, estem en el mateix cas. Tambe s’ha escrit sempre separat ‘sobre tot’ –locucio adverbial– i nomes a partir de principis del s. XX comencen a vore’s escrits en els que apareix escrit junt.
De totes les maneres, he de dir que com me fie molt poc de l’informacio que te faciliten determinades fonts sempre intente contrastar-les tot lo que puc. En este cas, consultant el CIVAL –per a anar mes llunt en l’informacio–, me trobe en que en les grans obres classiques com Spill de Jaume Roig, Tirant lo Blanch de Joanot Martorell i Vita Christi d’Isabel de Villena, es donen diverses cites en les que apareix ‘sobretot’ (escrit junt). Com m’estranyava prou, ya que son tres obres que conec be, vaig acodir als facsimils que tinc d’elles i comprovi –original i transcripcio– una cita de cada obra. El resultat fon el següent:
Spill
Cita CIVAL : “Mas, sobretot, si y es lo mot”.i
Facsimil: “mas, sobre tot, si y [hi] es lo mot”.ii
Tirant lo Blanch
Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.
“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.
En les consultes fetes en els ultims temps al Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLlV) de la RACV m’he endut mes d’una sorpresa. Vaig a comentar algunes de les coses que he trobat en l’unica finalitat d’evitar males interpretacions i seguir potenciant la genuïna llengua valenciana, cosa que vinc fent des de fa mes de quaranta anys.
En primer lloc anem a vore –els destacats del text son meus– qué diu del verp ‘abaixar’: “v. intr. vulg. i ant. V. baixar”. Quan ferem el Diccionari Valencià-Castellà (RACV, 1992) ya es donà entrada a ‘abaixar’ remetent-lo a ‘baixar’. En la meua opinio, aço no degue resoldre’s d’esta manera, perque, com ara vorem, els dos termens estan al mateix nivell, i aixina hauria d’haver-se valorat. Pero que, ademes, ara siga considerat ‘abaixar’ com a vulgar i antic tampoc crec que siga la millor decisio.
EDITORIAL
L’illegalitat de la llengua valenciana
En Valencia patim una de les situacions llegals mes absurdes del mon mundial. Resulta que hi ha una forma llegal i una atra illegal d’escriure una llengua.
En qualsevol lloc civilisat, parlar o escriure una llengua en correccio es una qüestio d’educacio o de nivell cultural. Si algu comet alguna incorreccio des del punt de vista d’una normativa acceptada, o es per falta de coneiximent, o per rebelia delliberada a l’estar en contra de dita normativa.
Lo mes que te pot passar es trobar-te en el menyspreu per part dels mes elitistes en el primer cas o en el rebuig intelectual en el segon.
Puix be, aci no; aci, si comets una incorreccio normativa, eres directament illegal.
En 2017 la Diputacio de Valencia retirà unes subvencions a Lo Rat Penat per no seguir la normativa de la AVLl. L’associacio presentà recurs i el passat mes de juliol el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha donat la rao a la Diputacio degut a que en les bases de la convocatoria per a optar a les subvencions s’exigia explicitament acatar la norma de la AVLl.
Contrariament a lo que nos han inculcat que es una llengua (lo que està dins d’unes regles), esta no es unicament norma sino que es una practica que la constituix en el propi us.
Algu dira que es obvi. Si, pero el saber difus (la ciencia, l’universitat, els llibres, els experts) establix la necessaria vinculacio de qualsevol component a la norma, fora de la qual no hi ha ‘vida’. La prova mes evident son els genuïnistes valencians (els que estan ‘salvant’ la llengua valenciana de fa uns lustres), estos per a usar un element corrent de la parla primer ha d’estar autentificat per l’avaladora oficial, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a la qual tant li tenim d’agrair, si no es aixina... paraules, morfemes, fonetica... continuaran en el territori dels planetoides o dels cossos estelars inclassificables. Sens ella i els seus portaveus (alguns son colaboradors de diari), els valencians no podriem dir ni ‘escalo’ ni ‘deport’ ni ‘finaliste’ ni ‘castic’ (aguda) ni ‘cop’ (o tancada) ni centenars de paraules proscrites per no se sap quína llei o que tenien la marca de ‘informals’, que tampoc sabem quí li l’havia posada (be, ho sabem, son els mateixos que ara les ‘autorisen’ i les proclamen als quatre vents).
L’extensio territorial de l’islam fon l’excusa perfecta per a que partir de l’any 711, militars araps i nortafricans intentaren i conseguiren el domini de la riquea d’una gran part de Spania, duguent en ells llengues forasteres.
El llati o la “romanam linguam”, que representava el poder cristià de Spania en mans d’elits d’orige germanic, anava a cedir pas com a llengua oficial, a la llengua del llibre sagrat dels dominadors musulmans que era l’arap o “arabiyya”. Trobem juntes estes dos llengues en una moneda de l’any 716, en la que es llig per una cara “feritos soli in Span…” i per l’atra “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus…”.
No podria acabar-se un articul sobre la Pasqua de la mona valenciana, sense deixar-li un lloquet a la milocha o cacherulo. Lo primer que hem de saber, es que els experts diuen que la milocha es fa plegant paper, sense varetes rigidisadores, mentres que el cacherulo sí que ne du i te forma hexagonal.
S’ha escrit molt i variat sobre l’orige de la paraula “Mona”. De llegenda ha de ser calificada l’historia de que el nom prove del malnom d’una vella musulmana a qui dien “la mona”, que “inventà” un pastiç fet en farina molt blanca i en ous, gracies al qual es curà una reina mora d’un mal misterios. De destrellatades han de ser calificades afirmacions com la del català de Tremp, Joaquín Bastús, qui escrivia l’any 1862 que el nom de “mona” era “por la figura de Mona que solia y suele darse a la pasta o rosca que llevan los huevos”. (p 226 de “El Trivio y el cuadrivio”), que encara hui continuen mantinguent alguns, com podem vore en “Tradicions santcugatenques” a on es diu que “El nom de mona sorgí del fet que molts artesans de l’art més dolç col·locaven micos o mones sobre el tortell”.
Vist que el ritual propi de la Pasqua de la mona valenciana podria falcar les seues raïls en els ibers valencians, ya toca anar concretant en el contingut de la cistella de la mona, cosa que pot anar acostant-nos a un possible orige etimologic de la paraula “mona”.
Previament, crec interessant fer un incis, en el fet de que tant els cronistes musulmans com els cronistes cristians de l’alta i de la baixa edat mija, passaven absolutament de donar referencies de la vida del poble pla, dedicant-se fonamentalment a temes de batalletes d’eixercits de mercenaris comandats per la “noblea”, generalment orientades a glorificar als personages i a la seua religio. Per aixo, per a trobar referencies a eixe poble, no queda mes remei que espigolar entre multitut de texts, agrupant referencies tangencials. Aixo feu Ahmed Tahiri en relacio a l’epoca de dominacio musulmana en “Las clases populares en al-Andalus”, i el seu contingut i una atra documentacio, nos donà peu per a escriure sobre “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.
