I

La planificacio formal catalanista que patim te enfilada la caiguda de la <d> entre vocals. Es una evolucio que no soporten, atenent el nivell de critica generalisada entre els autors del paradigma dominant. Primer vorem l’opinio dels experts i assimilats i en acabant oferire una atra perspectiva.

El primer en censurar l’elisio de la -d- intervocalica fon Carles Salvador, que no estalvià adjectius: “tendència vulgar [...] cal evitar en la pronunciació culta” (Salvador 1951: 185). El sufix -ada es fa -áa o una -á llarga: “cal evitar el vulgarisme” (Salvador 1951: 185). El sufix -ador es fa -aor: “Tal rusticisme es absolutament inadmissible en la pronunciació de les persones cultes” (Salvador 1951: 185). 

Per ultim, l’Alacanti pert la -d- darrere de e, i, o, u: ‘mone(d)a’, ‘vi(d)a’, ‘ro(d)a’, ‘vingu(d)a’: “Tals rusticismes no els cometen les persones de pronunciació acurada” (Salvador 1951: 185). Les condenes utilisades son comprensibles des de la gramatica prescriptivista de l’epoca (encara que Sanchis en algunes qüestions es mes tolerant, no nomes en la fonetica, tambe en l’ortografia).

Com acabe de dir, Sanchis es un poc mes comprensiu: “Pot admetre’s en la pronunciació normal l’omissió de la d intervocàlica de la terminació -ada, i el seu plural, però és menys tolerable tal omissió en el sufix -ador, i els seus femení i plurals” (Sanchis 1950: 82).

Es en este segon sufix (-ador) a on planteja una esmena a la totalitat. Es te d’anar mes llunt: “Cal reaccionar front a esta tendència, general en tota la Regió Valenciana i que es troba principalment accentuada a la Foia de Xixona, Horta d’Alacant i Camp d’Elx” (Sanchis 1950: 82).

Valor tambe la condena i compara la perdua consonantica en el castella. Li atribuix dos causes: “són la pronunciació descurada i, sobretot, la falta d’ensenyament de l’idioma en les escoles” (Valor 1971: 293). Valor afig una explicacio a l’inadmissibilitat: “és modernissima i no ha dominat encara tot el País Valencià; no ha penetrat tampoc al Principat ni a les Balears, que mantenen la pronunciació correcta que era general a València fins a ben avançat el segle passat [XIX]” (Valor 1971: 294).

Lacreu, sense paliatius ni excepcions, la caiguda de la -d- (-ada, -ades) es condenable en tots els casos (Lacreu 1992: 40). De poc me servix que 25 anys despuix reconsidere este radicalisme: “Seria més raonable acceptar la diversitat de pronúncies com un fet natural” (Lacreu 2017: 98). Yo ho firme.

L’institucio normativisadora, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es mostra un poquiu conciliadora i permissiva. No tirem coets. Nomes es tolerable coloquialment i en dos ambits: festa i gastronomia: ‘despertà’, ‘disparà’, ‘fideuà’, ‘sopà’ (AVLl 2006: 27-28).

En el manual per als mijos de comunicacio, Castillo et alii donen llicencia per territori o per nivell de formalitat: “L’emmudiment de la -d- dels sufixos -ada i -ador en paraules referides als àmbits festiu i gastronòmic, en què fins i tot hi ha tradició escrita: mascletà, plantà, fideuà... També és acceptable en determinades representacions realistes poc formals de la parla col·loquial” (Castillo et alii 2011: 30). Es la norma ‘academica’.

Pero tambe es mostren restrictius en l’extensio a uns atres sufixos i situacions, no es recomanable la caiguda en: ‘cadira’, ‘cadena’ ni ‘boda’ o ‘roda’ (Castillo et alii 2011: 31). Estranya i discriminatoria ‘llicencia’ que permet la caiguda de -r final en l’espai a on es practíca (Castillo et alii 2011: 35), pero no la de -d- a on es fa. Es l’asimetria de la distincio llengua (caiguda de -r) / dialecte (caiguda de -d-).

Sense concessions a la parla en el manual d’estil de la radio i televisio autonomiques de À punt. S’ha de pronunciar: “la d intervocàlica en els acabaments en -ada i -ador: menjada, vegada; mocador, llaurador.” (Xambó et alii 2021: 185). En les filles, tampoc es recomanable: “La desaparició de la d en posició intervocàlica en paraules com boda, cadira, madur, cadena, Nadal, roda”. I faltaven les cosines germanes: “La supressió de la g intervocàlica [no es recomanable] en paraules com jugar, agulla, aigua” (Xambó et alii 2021: 186).

En acabant de l’opinio dels experts, anem a contar una atra historia. Abans informar de que Nebot, a finals del sigle XIX, ya explicava que es pronunciava ‘cansá’ i no ‘cansada’ en les tres provincies (Nebot 1894: 102). Recordem que Valor afirmava que era mo-der-ni-ssi-ma o ‘acabaeta’ d’estrenar, com preferixquen (Enric Valor mentia, com unes atres voltes).

II

Anem per parts. Hi ha una fase ‘moderna’, que situe ‘arbitrariament’ entre 1830-1850, dos decades en que es pot documentar en abundancia la perdua (-a(d)a, -a(d)or): ‘vegaes’ (1838), ‘porcá’ (1845), ‘palmaetes’ (1845), ‘crià’ (1848)... (CIVAL), ‘embolicá’ (1837), ‘camá’ (1837), ‘trabucá’ (1840), ‘chelá’ (1840), ‘figaes’ (1840), ‘furgaor’ (1840), ‘caira’ (1840), ‘menchá’ (1841), ‘corná’ (1841), ‘punchonaes’ (1841), ‘cairota’ (1841), ‘fundaes’ (1841) ‘delicá’ (1841), ‘pedraes’ (1841), ‘chelaora’ (1844), ‘vespraeta’ (1844), ‘cansalá’ (1845), ‘cantá’ (1845), ‘escopetá’ (1845), ‘tellaes’ (1845), ‘punchá’ (1845), ‘tomataes’ (1845), ‘vespraeta’ (1845), ‘esmolaor’ (1847), ‘pixaor’ (1848), ‘plantá’ (1851)... (DHIVAM). Sabent que la parla va per davant en els canvis, mos faría pensar que el fenomen s’estaria estenent (passant de l’oral a l’escrit) des de finals del XVIII i principis del XIX (40-50 anys). L’eclosio de la perdua en la lliteratura, principalment comica i costumista, vindria des de la segona mitat del XIX al primer terç del XX, fins que la catalanisacio, Nd32, censurà esta fonetica i ana reduint-se l’aparicio, fins ara que es casi impossible observar el proces fonicografic (les Normes d’El Puig encara que no admeten l’escritura, recomanen l’eliminacio en la parla, en nivells formals). Es dir, mes de sigle i mig en expressio escrita, que contradiria l’opinio de Valor: “la pronunciació correcta que era general a València fins a ben avançat el segle passat [XIX]” (Valor 1971: 294).

Ara ve la segona part. ¿Es tan modern el proces de caiguda de la d intervocalica procedent d’una -t-? Pareix que no, atenent els anteriors eixemples. Hem de tindre present que l’expressio escrita es sempre mes conservadora i la tradicio grafica pesa moltissim, tant a l’hora de l’aparicio com en l’extensio de qualsevol innovacio. Per tant, tenim de ponderar com toca els pocs i esporadics eixemples primerencs. Tenim documentacio antiga i continuada de ‘vegà (1416, 1585, 1687) (CIVAL), pero no està a soles, està corroborada per uns atres termens anteriors, coetaneus i posteriors: ‘axá’ (1400, DHIVAM), ‘caira’ (1433, CIVAL), ‘vesprá’ (1585, CIVAL), ‘fanecá’ (1608, DHIVAM), ‘cremá’ (1649, DHIVAM), ‘ganao’ (1660, DHIVAM), ‘madeixá’ (1667, DHIVAM), ‘vesprá’ (1721, CIVAL), ‘folgasá’ (1740, DHIVAM), ‘cansá’ (1743, DHIVAM), ‘caira’ (1809, CIVAL)... Reconsiderem l’opinio: la perdua no sistematica, ocasional, te mes de 150 anys. Es migeval.

Veent aço, la perspectiva canvia, perque el fenomen formaria part d’un atre mes ample i regularisant (Fontelles 2020: 116): la caiguda o perdua de les fricatives sonores intervocaliques (procedents o no d’oclusives): ‘ai(g)ua’, ‘a(g)ulla’, ‘ju(g)ar’, ‘a(g)uller’, ‘ferra(d)ura’, ‘serra(d)ura’, ‘ca(d)ira’, ‘llaura(d)or’, ‘desembassa(d)or’, ‘empera(d)or’, ‘agrana(d)ora’... (encara que el canvi no es total: ‘escorredor’, ‘seguidor’, ‘partidor’, ‘condidor’), ‘grau’ (d), ‘paraïs’ (d) (1394, DHIVAM), ‘riu’ (v), ‘breu’ (v), ‘teula’ (g)... Alguns dels termens, en la forma mes evolucionada (vulgar), pertanyen al nivell formal: ‘llaella’, ‘paella’ i ‘graella’.

L’ambit s’esten a llinages com ‘Be(g)ut’ i ‘A(g)ullo’, a toponims majors com ‘Llauri’ (*laborinu), ‘Teula(d)a’, ‘Teula(d)ella’ o menors com ‘la Cafissa(d)á’ (Fondo de les Neus), ‘les Cafissa(d)es’ (Montroy) (DHIVAM), les abundants ‘mallaes’ (escrit ‘mallades’) escampades pel territori valencià, a formes verbals: ‘ana(v)en’, ‘ana(v)e’, ‘mira(v)em’, ‘pensa(v)en’, ‘vam’ (<vaem < varem), ‘a(g)ut’ (1263, 1265, 1266), ‘ahut’ (1269), ‘ha(g)uda’ (1270), ‘si(g)a a(g)ut’ (1266), ‘si(gu)en’ (1265) (les cinc ultimes en CIVAL), o alguna paraula com: ‘maedeu’ (< maredeu < marededeu).

Aci estarien tambe les primitives: ‘no(v)embre’, ‘pre(d)icar’, ‘obe(d)ir’, ‘proce(d)ir’ (front a les actuals: ‘novembre’, ‘predicar’, ‘obedir’, ‘procedir’), i els derivats dels grups llatins c+e,i, t+e,i: ‘deena’ / ‘dena’, ‘deembre’, ‘rebre’, ‘naturalea’, ‘fortalea’, ‘avear’ (Fontelles 2020: 152-154), canvis que no son aïllats: “ya que [el grup -ti+vocal] te uns quants ‘germans’ correctes –normatius– i habituals: ‘rao’ (< rationem), ‘raonar’, ‘tio’ (< titionem), ‘sao’ (< sationem), ‘assaonar’, ‘pou’ (< puteum), ‘poal’ (< putealem)... tots ells porten -z- en castella (‘razón’, ‘tizón’, ‘sazón’, ‘pozo’, ‘pozal’).” (Fontelles 2020: 14). En este cas, el valencià aniria mes alvançat que el castella.

I la maxima expressio es donaria en la zona sur valenciana, en la supressio generalisada: ‘ro(d)a’, ‘vi(d)a’, ‘nebo(d)a’, ‘perdu(d)a’, ‘vengu(d)a’, ‘ma(d)ur’ (metaforicament ‘borracho’, com el frances ‘mûr -e’ en argot) ...

III

Fins ara parle del nivell ‘local’, pero hi ha continuïtat peninsular en el castella (un fenomen prou estés, per molt vulgar que el consideren). I tambe es dona en una atra llengua romanica proxima: el frances, en el sufix dels participis -at / -ata i -ut / -uta (‘chargé -ée’ carregat -ada, ‘chassé -ée’ caçat -ada, ‘chauffé -ée’ calfat -ada, ‘perdu -ue’ perdut, perduda, ‘avenu -ue’ advengut, advenguda...), en la -t- intervocalica (‘épée’ espasa, ‘vie’ vida, ‘mûr -e’ madur, madura...) i en la -c- intervocalica (‘sûr -e’ –formes primitives: ‘soür’, ‘seür’, ‘segur’–, segur, segura...). Pero el canvi fonetic s’estengue al sufix -ator (a(d)or), com en valencià: ‘empereur’ (< imperatorem), l’actual ‘administrateur’ era antigament (ss. XII-XIV): aministreor, aministratour, amenistreur, administreur (totes derivades d’administrator), passa igual en ‘sauveur’, que era antigament (s. XII): sauveor, salveur, salveor (derivades de salvedor, que procedix de salvator), i un ultim eixemple, el ‘fondateur’ de hui era fundator (s. XIV), pero que havia eliminat als previs: fondeor i fondeur (derivats de fundator).

No mos enganyem. ¿Saben per qué no es admissible la supressio de la -d- intervocalica? Si. Perque no es ‘catalana’. En cap dels mencionats experts i gramatics, ni aci ni alla, vorem comentaris critics similars referits ad alguna solucio fonetica catalana –p. e. la neutralisacio de les o/u atones: ‘purtà(r)’, ‘turnà(r)’–. No trobarém condena a l’emmudiment de la -r final del frances i de la major part del catala. Hi ha una falta de visio romanica global, provablement no interessa, perque justificaria la ‘condenable’ fonetica valenciana.

Per a arrematar, vista la documentacio que he presentat, l’eliminacio fonica de la -d- intervocalica no es tan anomala en el nostre entorn i en la nostra tradicio, No, no som rars ni unics.
 

Imagens: Dreamina